dimarts, 30 de setembre de 2008

L'any de la picor

Parèmia: L'any de la picor.

Variants i sinònims:
  • De l'any de la picor, que tothom gratava [CA]
  • L'any de la Mariacastanya [CA] (GDLC, s. v. 'any')
Equivalents: Del año de la nana [ES] (Diccionari Multilingüe d'Enciclopèdia Catalana, s. v. 'any')

Origen: Això que portem explicat podem creure que va esdevenir l’any 1471 que, segons les cròniques i la tradició la nostra terra va sofrir una invasió de puces veritablement esgarrifosa, les quals donaven unes fiblades que llatzeraven en gran manera la gent, que se’n sentia encara molt més del que se n’hauria sentit perquè fou un dels anys terribles de fam i de misèria, a causa d’haver-se perdut la majoria de les collites. La memòria del poble encara en té ben viu el record en el refrany: De l'any de la picor, que tothom gratava.

Explicació: El qual és ponderatiu d’un temps reculat, llunyà i confús. Al GDLC, s. v. 'any', ho defineixen com 'En un temps remot indeterminat'.

Font: Joan Amades (1989): Històries i Llegendes de Barcelona. (Barcelona: Ed. 62). 2 vol.

Com si em diguessis Llúcia

Parèmia: Com si em diguessis Llúcia.

Equivalents:
  • Como ahora llueven albardas [ES] (LABÈRNIA 1888)
  • Cuando vengan los nazarenos [ES] (LABÈRNIA 1888)
Explicació:
  • per indicar indiferència, desconsideració per allò que li diuen (AMADES 1935)
  • no ho entenc o no sé de què –o de qui– em parles (Carrutxa)
Origen: Joan Amades, en carta de 3 de juliol de 1928, diu: «Com si em diguessis Llúcia. Segons una tradició, varen dir-ho uns espies del rei Joan als guardes dels portals barcelonins com a sant i senya, volent introduir-se en la ciutat; però com que varen errar la consigna, els guardes no en feren cas i restaren frustrats els seus plans».

Font: Sebastià Farnés (1992): Paremiologia catalana comparada, s. v. L765 'Com si em diguesses Llúcia'.

Nota1: Farnés ho referencia a Labèrnia (1888), Aladern (1904) i Gaya (1907), amb una única variant: com si'm diguesses Llucia. També anota, de Labèrnia (1888), els equivalents castellans como ahora llueven albardas i cuando vengan los nazarenos.

Nota2: Tota aquesta documentació va sorgir arran d'un article de Marc Cortès al seu blog Reflexions en català.

dilluns, 29 de setembre de 2008

Enmig de les Pasqües vénen les basques

Parèmia: Enmig de les Pasqües vénen les basques.

Variants i sinònims:
  • Entre les Pasqües vénen les basques
  • Per les Pasqües vénen les basques (Reus) (DCVB)
  • A les Pasqües seran les basques (Val.) (DCVB)
Origen: Aquesta és una frase que només es pronuncia, o potser fóra millor dir es pronunciava, entre les dues pasqües, i posava en evidència la penúria que es passava entre aquestes dues festivitats, en part per la despesa fora del que era normal que es feia per la primera Pasqua, anomenada florida perquè antigament la gent tractava de festivar l'arribada de les flors. Una frase molt expressiva del fet que comento és la que diu: «Guardeu rosegons, que entre les dues Pasqües vénen les basques». Josep M. Sugranyes, Garbellada de refranys (Valls: Cossetània Edicions, 2000), pàg. 90.

Significat: Refrany que significa que entre la Pasqua de Resurrecció (o Pasqua florida) i la Pasqua de Pentecosta (o Pasqua granada, 50 dies després) hi ha poc recapte en el camp i costa de mudar el menjar. També: Entre les Pasqües vénen les basques. Segons el Diccionari català-valencià-balear, hi ha un altre refrany semblant: «Per les Pasqües vénen les basques» (Reus); «A les Pasqües seran les basques» (Val.): s'interpreta com volent dir que en les grans festes hi ha sempre preocupacions, desficis i cansaments.

Font: Vista al Rodamots.

dijous, 25 de setembre de 2008

Vós heu passat per can Vidal de la Palma

Parèmia: Vós heu passat per can Vidal de la Palma.

Origen: «Al Alt Ampurdà, y sobre tot per la banda de Figueres, quan un hom exagera molt les coses, solen dirli: —Vós heu passat per can Vidal de la Palma.»

Explicació: Reprodueixo l'explicació de Cels Gomis:
«Trobantme jo un dia á Espinavesa, poblet situat á la vora esquerra del Fluvià, y preguntant lo nom d'una gran casa de pagès que hi hà á l'altra banda del riu, una mica més avall del poble, me digueren que era can Vidal de la Palma.
Me vingué desseguida á la memoria lo modisme ampurdanès y vaig demanar al rector si en sabia l'origen.
—Prou que'l sé! Qui és que no'l sap aquí?— me digué. —Y per cert que no és pas gaire vell. Jo he conegut al Vidal, amo d'aquella casa de pagès, que donà lloch ab les seves exageracions á n'aquet modisme. Avuy lo pobre jau en lo petit cementiri d'aquet poble.
Y després de ferme present que lo dit Vidal de la Palma, com tots los mentiders, s'enfadava si no'I creyen, me contà gran nombre de mentides propios d'aquell pagès gironí que no tenia res
que envejar á l'andalús més exagerador que pogués haverhi.
D'entre'ls molts casos que d'en Vidal me contà'l rector d'Espinavesa, trio sols los dos següents, que'm sembla que basten y sobren pera justificar la renomenada de que aquell disfrutarà per sempre més en l'encontrada ampurdanesa.
—Un dia vaig anar al hort á tatxar melons,—contava en Vidal, —y tot tatxantne un lo ganivet m'hi cau dintre. M'hi fico, y tot buscant lo ganivet, hi trobo un carro de parell carregat de llenya. «Què redimonis feu aquí dins?—pregunto al carreter. —Calli, home! —me respongué ell.—Fa dues hores que hi entrat en aquet meló y, per més toms que dono, no trobo la sortida.»
Un altre dia, parlant de caceres, deya:
—Una tarde vaig anar á caçar y vaig gastar tots los perdigons sense poder matar ni un trist aucellet. Ja me n'entornava cap á casa, quan veig una Ilebra grossa com un cabrit. «Quina pega! —vaig pensar.—Are no tens perdigons.» Però la paraula pega'm va recordar que tenia una boleta de pega de sabater á la butxaca. Carrego l'escopeta, hi fico la bola de pega, que hi venia tota justeta, apunto y tiro. La llebra s'alça y apreta á corre, y veig que en direcció contraria ne venia una altra que sens dupte s'havia alçat també al sentir lo tret. «Vaja: decididament no estàs de sort!» pensava jo, creyent que no l'havia tocada, quan veig que les dugues llebres se topen de cap y comencen á forcejar. Corro cap allí y me les trobo enganxades pel front; les agafo y al sarró. En ma vida he vist llebres més grosses!»
Ni vostès tampoch n'hauràn sentit may gaires de més crespes. Y és que quan un català surt embustero, ho és de debò».
Font: Article de Cels Gomis "Origen d'un modisme ampurdanès", al «Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya» (BCEC) 1896. Vol VI. Octubre-desembre, núm. 23. Pàg. 235

dilluns, 22 de setembre de 2008

Ai senyor, tanta roba i tan poc sabó!

Parèmia: Ai senyor, tanta roba i tan poc sabó!

Variants i sinònims: Ai senyor, tanta roba i tan poc sabó, i tan neta que la volen!

Origen: Ve de quan les bugaderes anaven a rentar per les cases i segur que en moltes s’exigia molt i no es donaven facilitats. Si no hi havia prou sabó, l’esforç humà era més gran, com passa a moltes feines.

Explicació: L’exclamació és adient quan un es troba davant de molta feina per fer, pocs mitjans i moltes exigències.

Font: Vista al web de l'Associació Conèixer Catalunya, treta del «Diario Metro».

dijous, 18 de setembre de 2008

Estar (un lloc) a la quinta forca

Parèmia: Estar (un lloc) a la quinta forca.

Origen: Al principi del segle XIX, a Barcelona hi havia quatre forques on penjaven els delinqüents condemnats a pena capital. En aquells temps se'n va fer una cinquena al turó de la Trinitat, que a l'època era un indret molt llunyà, i d’aquí ve la dita d’estar un lloc a la quinta forca.

Josep Maria Huertas Claveria ens dóna molts més detalls:
En temps molt reculats, en cadascun dels quatre camins principals que duien a Barcelona hi havia un element més aviat sinistre: una forca. Un dels camins més coneguts era el que venia de Sants, que passava per un petit coll conegut precisament com a coll dels Forcats, on més endavant s'hi instal·laria la Creu Coberta per purificar-lo.
Era ben clar que, a més de considerar la ciutat un arxiu de cortesia, les autoritats volien demostrar que qui la feia la pagava. Asseguren que també hi havia hagut forques al que avui coneixem com a Pla de Palau, aleshores una mena de porta de la ciutat que donava al mar, per advertir els mariners de què li esperava a qui cometés un greu delicte.
Sovint els penjats quedaven exposats dies i dies a la vista dels vianants. Amb el temps una congregació religiosa va obtenir el permís de les autoritats per enterrar les restes dels desventurats que encara estaven penjats, el Dia dels Morts, o sia el 2 de novembre, i amb la fusta de la forca construïren una creu per posar sobre la tomba. Se'ls enterrava en un lloc conegut com Montjuïc del Bisbe ─el carrer encara existeix─, propietat del bisbat, que correspon a l'actual plaça de Sant Felip Neri. Abans de l'enterrament els taüts s'exposaven al claustre de la catedral perquè es pogués pregar per les seves ànimes.
A més de les quatre forques situades als camins que anaven a Barcelona, es va decidir aixecar-ne una cinquena al camí que duia de la ciutat cap al Vallès, que després va ser la carretera de Ribes i més tard l'avinguda Meridiana. La quinta forca es va situar en el turó de la Trinitat, conegut també com Finestrelles, en un terreny propietat del duc de Montcada que per a la majoria de ciutadans quedava molt lluny; tant que es va fer popular l'expressió «sembla que és a la quinta forca»per indicar que hi havia una gran distància fins a un lloc.
S'hi va fer construir amb la mateixa idea que les altres quatre: perquè era un camí força concorregut, en aquest cas per aquells que arribaven del Vallès o que hi anaven provinents de Barcelona. Així es volia avisar els nouvinguts del que podia passar en cas que algú actués com un malfactor. I encara podia ser pitjor, perquè si el crim comès era esgarrifós el condemnat era esquarterat després de morir i més d'una vegada s'exposaven trossos de la seva carn al lloc on havia comès el crim. Com que els gossos ensumaven les restes però no se les menjaven, va néixer una altra dita, la de «no ser bo ni per als gossos».
Hi havia, però, un costum encara més excepcional: si la corda del penjat es trencava i aquest se salvava li perdonaven la vida, i la corda es guardava com si fos un exvot al claustre de la catedral, vora la porta que dóna a la capella de Santa Llúcia. Més d'un feligrès procurava obtenir un tros de la corda perquè li servís d'amulet contra la mort.
L'estrangulació del condemnat mantenint-lo suspès en l'aire per mitjà d'una corda va ser una pràctica habitual a la ciutat fins al 1832. Un decret del 28 d'abril d'aquell any va abolir aquesta forma de mort «desitjant conciliar el darrer i inevitable rigor de la justícia amb la humanitat i de la decència de l'execució de la pena capital».
Font:
  • Vista a la Revista «L'Estenedor, núm. 52», d'octubre de 2007, publicada per l'Ajuntament de Mollet.
  • Josep Maria Huertas Claveria (2006): Article «La quinta forca», dins Mites i gent de Barcelona. Barcelona: Edicions 62. Pàg. 16-17.
Nota: Fan referència a la font d'on ho han tret: El blog El 7 ciències. Alhora, l'autor del blog fa referència a una font escrita: Josep Maria Huertas Claveria (2006): Mites i gent de Barcelona. Barcelona: Edicions 62.

dimecres, 17 de setembre de 2008

Entre Tots Sants i Manresa

Parèmia: Entre Tots Sants i Manresa.

Variants i sinònims:
  • Entre Ares i Benassal
  • Entre Tots Sants i Penaila.
Equivalents: Entre Pinto y Valdemoro [ES] (AMADES 1951a).

Explicació: Entre aquests dos punts es donen com a succeïdes totes les coses inversemblants i que es volen reputar com a impossibles o falses (AMADES 1951a).

Origen: A cosa d'un quilòmetre de la ciutat de Manresa, pel costat de tramuntana i damunt el camí ral d'aquesta ciutat a Calaf, hi ha una partida coneguda de molt antic pels Cossos Sants, i anomenada popularment Tots Sants. Hi havia hagut una capelleta dedicada a tots els sants, la qual fou destruïda pels francesos, que en varen enrunar l'altar. El 1819 fou tirada a terra i al seu lloc construïren una creu dedicada a la mateixa advocació. No hi ha dubte que el Tots Sants al·ludit en el refrany ─i a primera vista sembla que no es tracta d'un lloc, sinó de la diada així mateix anomenada─ fa al·lusió a la partida que hem indicat. La cosa difícil és saber quin fou el fet tan transcendental que es produí en aquest paratge i que donà lloc a la creació d'un dels refranys més arrelats de la nostra llengua. Nosaltres hem fet nombroses recerques en aquest sentit sense haver-ne obtingut el menor resultat.

És possible que la dita sigui llegendària i molt remarcable que amb idèntic sentit es trobi a València, on diuen entre Tots Sants i Penaila. Els castellans tenen un refrany anàleg de sentit, que diu: Entre Pinto y Valdemoro, que són dues poblacions limítrofes de la província de Toledo, i conten una tradició escatològica com a origen de la dita. (AMADES 1951a)

Comentaris:  
  • Pinto i Valdemoro són dues poblacions limítrofes de la província de Toledo. Penaila és la pronunciació local de Penàguila, a l'Alcoià (Alacant).
  • Dins de la comarca del Maestrat s'utilitza la referència a dos pobles de l'Alt Maestrat (Ares i Benassal) per referir-se a què una qüestió o un assumpte encara no està resolt del tot o per demostrar el dubte davant d'una elecció.
Font: Tret de Joan Amades i Gelats (1951a): Refranyer català comentat. Barcelona: Ed. Selecta.

dimarts, 16 de setembre de 2008

Si la Mola porta capell, no et fiïs d'ell

Parèmia: Si la Mola porta capell, no et fiïs d'ell.

Origen:
El capell és un barret amb una ala circular al voltant del casquet. Aquesta dita, feta servir tant per mariners com per pagesos, avisa d'un canvi meteoròlogic quan la Mola de Colldejou que té el cim en forma de planície, presenta nuvolositat en la seva part superior.

Explicació: Si la Mola presenta aquests núvols és probable que s'acosti una tempesta.

Localització: L'Aljub recull, sobretot, dites i parèmies pròpies de Cambrils.

Font: Vista a l'apartat sobre dites del 1998 del web de l'Anjub, el Grup de Recerca de Cultura Tradicional i Popular de Cambrils.

dilluns, 15 de setembre de 2008

Algú ha portat òlibes a Atenes

Parèmia: Algú ha portat òlibes a Atenes.

Variants i sinònims: Portar aigua a la mar [CA] (WICKERT 2007).

Equivalents:
  • Carry coals to Newcastle [EN] [Trad.: portar el carbó a Newcastle] (WICKERT 2007)
  • Nosiæ drwa do lasu [POL] [Trad.: portar fusta al bosc] (WICKERT 2007)
  • Porter des chouettes à Minverve [FR] [Trad.: portar les òlibes a Minerva] (WICKERT 2007)
  • Porter du bois à la forêt [FR] [Trad.: portar fusta al bosc] (WICKERT 2007)
  • Vender miel al colmenero [ES] (WICKERT 2007)
Origen: Qui al 2004 era a Atenes amb motiu dels Jocs Olímpics, va poder descobrir una altra curiositat a banda dels esdeveniments esportius. A l’estadi olímpic un artista va col·locar 10.200 figures d’òlibes en els colors dels anells olímpics. Per als lectors habituals de la Torre de Babel això els hauria encès immediatament la bombeta: Algú ha portat òlibes a Atenes!

És clar que, sense haver escoltat abans aquest refrany, ningú no hauria tingut la idea de fer això. La dita es basa en el poeta grec Aristòtil (al voltant del 455 dC). Ell es va fer la següent pregunta: “Qui ha portat les òlibes fins a Atenes”? Des d’aquell moment, aquesta expressió s’utilitza per exemple a Alemanya o a Suècia per a descriure alguna cosa absolutament supèrflua i innecessària (a Atenes hi havia des de sempre moltes òlibes). No obstant, les òlibes eren el símbol de la deessa Atenea.

A França, es considerava que Atenea estava a favor de la seva competidora, la deessa de la saviesa, la qual desafortunadament no tenia tributs amb les òlibes. En aquest país el refrany Porter des chouettes à Minverve significa 'portar les òlibes a Minerva'. Però, els francesos també poden expressar-ho d’una forma més clara: Porter du bois à la forêt, és a dir, 'portar la fusta al bosc'. El mateix passa pràcticament amb l’expressió polonesa Nosiæ drwa do lasu, amb un significat idèntic.

Espanya, la terra de Cervantes, qui amb Don Quixot va crear la seva primera novel·la, és molt més literària. Aquí trobem el refrany Vender miel al colmenero. Els catalans, en canvi, ho fan d’una forma més simple: Portar aigua a la mar. A Anglaterra es remarca el passat laboral: Carry coals to Newcastle, és a dir 'portar el carbó a Newcastle', un matís completament innecessari, ja que el carbó de Newcastle s’exportava a tot el món!

La pròxima vegada, per tant, para atenció si no vols dir una altra vegada coses innecessàries: se’n podria crear una nova dita!

Explicació: Des d’aquell moment, aquesta expressió s’utilitza per exemple a Alemanya o a Suècia per a descriure alguna cosa absolutament supèrflua i innecessària (a Atenes hi havia des de sempre moltes òlibes). No obstant, les òlibes eren el símbol de la deessa Atenea.

Font: WICKERT 2007 - Sandra Wickert (2007): Òlibes cap a Atenes, publicat per Café Babel, de Sandra Wickert (Berlín - 14.11.2007), amb traducció d'Esther Gil Santos.

dimarts, 9 de setembre de 2008

Ser la xocolata del lloro

Parèmia: Ser la xocolata del lloro.

Explicació:
Origen: Sembla que és una frase feta força estesa tant en català com en castellà, amb el mateix significat.

Al portal 1de3.com expliquen:
«Tanto el chocolate como el loro tienen su origen en América, lo que nos da una pista acerca de la antigüedad de la expresión.

En el siglo XVII, la forma más extendida de agasajar a los invitados era ofrecerles una taza de chocolate con rebanadas de pan. Y durante el siglo XVIII se convirtió en la bebida nacional a pesar de su precio, por lo que sólo podían derrocharlo los que habían hecho las Américas y gozaban de buena posición económica.

Estos indianos solían tener un loro en casa como recuerdo de su antigua vida americana, y le ponían en la jaula algo de chocolate de baja calidad para que lo picoteara.

Cuando alguna familia adinerada iba a menos, trataba de ocultar el declive económico guardando las apariencias, y lo más aparente era seguir consumiendo chocolate y seguir ofreciéndolo a los invitados; pero suprimían la ración del loro, lo que suponía un ahorro mínimo que no paliaba la situación.
»
Nota: Tota aquesta documentació va sorgir arran d'un article de Marc Cortès al seu blog Reflexions en català.

Font: Portal 1de3.com.

dilluns, 8 de setembre de 2008

Acabar com el rosari de l'aurora

Parèmia: Acabar com el rosari de l'aurora.

Variants i sinònims:
  • Acabar com el ball de Moixent.
  • Acabar com el ball de Torrent.
  • Acabar com la comèdia de Falset.
  • Acabar com la vetllada de Grus, a les fosques i a garrotades (Cerdanya).
Origen: El rosari de l’aurora era una devoció practicada en forma de processó pels carrers. Un dels primers signes anticlericals del 1868 fou l’intent de desbaratar aquesta pràctica, originant autèntiques batalles campals.

Explicació: D’aquí ve el que quan una cosa acaba en baralles o fracàs, es diu que “acaba com el rosari de l’aurora”.

Font: Vista al web Associació Conèixer Catalunya, a través de la publicació al «Diario Metro».

Nota: Els equivalents els obtinc de la meva base de dades pròpia. Bastet37 em proposa a través d'un comentari la versió cerdana, referida al poble d'Urús.

Mira també:

dilluns, 1 de setembre de 2008

A perdiu per barba i peti qui peti

Parèmia: A perdiu per barba i peti qui peti.

Origen: L’expressió A perdiu per barba i peti qui peti, s’aplica, no tan sols a la gola, sinó també als qui volen fer una cosa malgrat tot i tots, conformant-se amb tots els perjudicis i dificultats que puguin sobrevenir. Però quin és l’origen d’aquesta dita proverbial?

Encara que en sembla que la recull Amades, ho he trobat també explicat en un llibre de Nèstor Luján, el volum I del Cuento de cuentos, on explica que els monjos del reial Monestir de Poblet van veure que entre ells hi havia molta mortaldat. Així, van fer cridar un físic de renom que en pogués determinar la causa. Mentre el físic estudiava el cas va poder veure que els monjos tenien una alimentació exagerada, en desacord amb el poc exercici que feien. Els va dir, llavors, que no mengessin tant i, sobretot, que deixessin de consumir perdius, ja que cada un se’n menjava almenys una cada dia. Aquest intent de dieta no va agradar als monjos, que van pensar que les abstencions, els seus contrincants, els monjos de Santes Creus, les podien interpretar com un signe d’estalvi o de pobresa. Es van reunir en capítol i van proclamar unànimement el seu lema: "─A perdiu per barba, i peti qui peti".

(Traduït del castellà)

Nota: Néstor Luján (1992): Cuento de cuentos, Tomo I. Barcelona: Ediciones Folio. 5ª edición (junio de 1994).

Font: Vista al programa 14 d'Un polsim de refranys.