dimecres, 29 d’octubre de 2008

A Sant Feliu de Torelló, pescallunes

Parèmia: A Sant Feliu de Torelló, pescallunes.

Origen: Anant de camí una nit una colla de joves de Sant Feliu, veieren la lluna retratada a les aigües de la riera, però en lloc de creure que era el seu reflex cregueren que era la lluna mateixa que havia caigut a la riera. Tractaren de pescar-la; però, com que eren pocs, acudiren al poble i tocaren a sometent. El veïnat es va llevar, i amb eines i pales tothom va anar a aquell lloc, on feren grans treballs per tal de pescar-la amb un cove; aquest es va enganxar en unes mates i a força d'estirar trencaren la corda. En caure tots a terra i de cara al cel veieren la lluna al zenit, on cregueren que havia anat a parar per efecte de l'embranzida. Segons es diu, encara creuen que s'hauria ofegat a la riera si no hagués estat pel seu esforç.

També en  dóna la seva versió el DCVB, s.v. 'pescallunes':
Nom satíric que es dóna als habitants de Sant Feliu de Torelló. L'origen d'aquest mal-nom és explicat vulgarment d'aquesta manera: diu que una nit de lluna clara, els de Torelló veieren la lluna reflectida dins el riu o dins un rec profund, i no sabent què era, decidiren pescar-la; enganxaren l'ham en algun relleu del sòl del riu o torrent, i estiraren amb tanta força, que la corda es trencà i tots caigueren d'esquena, i quan veieren la lluna en el cel, cregueren que hi havia anat a parar de tan fort que havien estirat. La vila de Torelló té per patró Sant Feliu, que va morir ofegat després d'esser tirat a la mar amb una grossa pedra lligada al coll; a l'escut de Torelló hi ha la pedra, la corda, les ones de la mar i la imatge del sant; la mola o pedra ha estat interpretada com si fos la lluna, i sembla que d'aquí ve la tradició que hem esmentada (BDC, xviii, 252-253).
Explicació: Aquesta tradició, que és així mateix aplicada a d'altres poblacions de terres no catalanes, és la que a casa nostra es conta com a origen del refrany Cercar la lluna amb un cove.

Font: Elena Vicioso Martínez (1997): Un viatge literari per les comarques de Catalunya.

Nota: L'autora cita Joan Amades.

dimarts, 28 d’octubre de 2008

Tocar ferro

Parèmia: Tocar ferro.

Mira també: Anar a tocar ferro.

Variants i sinònims:
  • Tocar ferro i fusta
  • Tocar fusta
Equivalents:
  • Bate în lemn [RO]
  • Knock on wood [EN]
  • Tocar madera [ES]
  • Toucher du bois [FR]
Origen:
  • Es general la superstició de creure que tocar ferro o qualsevol objecte metàl·lic és eficaç per a evitar un malefici. Per això, en tenir por d'alguna persona o cosa que porta mala sort, la gent supersticiosa procura «tocar ferro». (DCVB s. v. 'ferro')
  • Diuen que mossegar ferro amb certa freqüència, evita el mal de queixal (Arx. Trad. i, 185). (DCVB s. v. 'ferro')
  • Eugeni Reig, a la llista Infomigjorn, el 27 d'octubre de 2008, publica un article molt interessant sobre l'origen de l'expressió i la innecessària adopció en català del castellanisme tocar fusta. Diu Reig:
    L’expressió tocar ferro, d’origen medieval, significa 'prevenir-se contra la mala sort, contra la desgràcia, contra l’infortuni'. En l’edat mitjana era costum llogar, per a cometre assassinats, individus que quasi sempre eren malcarats i sovint tenien defectes físics com ara ser geperuts, coixos o torts. Quan es veia que s’acostava algú de mal aspecte, s’avisava l’amic dient-li ‘toca ferro’, que volia dir que agafara l’espasa, el punyal o qualsevol arma adient, que en aquella època eren de ferro, a fi de posar-se en guàrdia per a defendre’s d’una possible agressió. Aquesta expressió ha arribat fins als nostres dies i, en l’actualitat, és encara emprada per les persones supersticioses. En castellà, per a expressar el mateix concepte, s’usa l’expressió tocar madera. Si cerquem l’entrada tocar en la primera edició del Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (1995) trobem: «tocar ferro (o tocar fusta) Prevenir-se contra la mala sort». En la segona edició del DIEC ho diu exactment igual. El Diccionari de la Llengua Catalana de l’Enciclopèdia Catalana, tercera edició ampliada i actualitzada (Barcelona, novembre de 1993) arreplega tocar ferro però no tocar fusta. En les entrades ferro i fusta no diu res, però en l’entrada tocar diu: «10 tocar ferro fig OCULT Prevenir-se contra la mala sort». En canvi, en el Gran Diccionari de la Llengua Catalana de l’Enciclopèdia Catalana (1a edició, Barcelona 1998), en l’entrada tocar, diu: «tocar ferro (o fusta) fig OCULT Prevenir-se contra la mala sort». Es veu molt clar que està copiat del que diu la primera edició DIEC, que es va editar tres anys abans que el GDLC. ¿Què significa que en el DIEC i en el GDLC diga «tocar ferro (o tocar fusta)»? Considere que és una mostra més de servilisme lingüístic envers el castellà. Com que en castellà es diu tocar madera, nosaltres fem la traducció literal i la convertim en normativa. Ho trobe vergonyós. Jo sóc partidari d’acceptar els castellanismes que, o bé són molt antics entre nosaltres i podem considerar-los com a lèxic nostre d’origen castellà, o bé és convenient acceptar-los per la seua utilitat. Acceptar calcs del castellà, com ara tocar fusta, que no són gens antics i que, damunt, són totalment innecessaris perquè són inútils, em sembla un autèntic suïcidi.

    En el Diccionari Català-Valencià-Balear d’Alcover-Moll no diu absolutament res de tocar fusta, però en canvi l’expressió tocar ferro apareix tant en l’entrada tocar com en l’entrada ferro. En l’entrada tocar diu: «Tocar ferro: prevenir-se contra la mala sort». I en l’entrada ferro diu: «Cult. pop.—Es general la superstició de creure que tocar ferro o qualsevol objecte metàl·lic és eficaç per a evitar un malefici. Per això, en tenir por d'alguna persona o cosa que porta mala sort, la gent supersticiosa procura «tocar ferro».—Diuen que mossegar ferro amb certa freqüència, evita el mal de queixal (Arx. Trad. i, 185).»

    El Diccionari de locucions i frases fetes de Joana Raspall i Joan Martí arreplega tocar ferro però no tocar fusta. Diu: «tocar ferro Conjurar un malefici. | Ex: Dius que no t’ha succeït mai cap desgràcia anant amb cotxe? Toca ferro! No fos cas que en sortir d’aquí tinguessis un accident. ║SIN: no cridar massa, no refiar-se. | Ex: Ara per sort les coses marxen bé. [Toca ferro, no cridis massa, no te’n refiïs], que duri!»

    El Diccionari de frases fetes català-castellà castellà-català de Joan Abril Español arreplega tocar ferro però no tocar fusta. Diu: «tocar ferro (v. sin. no cridar massa) tocar madera»

    El Diccionari de sinònims de frases fetes de M. Teresa Espinal (2004), en l’apartat PREVENIR-SE, recull tocar ferro i tocar fusta i en els dos casos diu: «SV prevenir-se contra la mala sort (IEC)» Es veu ben clar que l’autora ha inclòs tocar fusta únicament i exclusivament perquè ho ha vist en el Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans.

    Fóra bo que els responsables de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans ens explicaren per quins motius han decidit incorporar el castellanisme innecessari tocar fusta en el DIEC.

    Quan jo era menut, qual algun xicon deia toca ferro, un altre s’agafava ostentosament els genitals volen fer veure que tenia els testicles de ferro. Actualment he vist que quan algú diu toca fusta, simultàniament, es toca el cap volent expressar, per tal de fer una gracieta, que té el cap de fusta. Diuen que els pobles tenen la sort que es mereixen, la sort que es guanyen a pols. Nosaltres hem passat de ser un poble amb els testicles de ferro a ser un poble amb el cap de fusta. No cal fer cap comentari.
Explicació:
  • Com a superstició, quan s'ha parlat d'una cosa o succés que no volem que ens passi.
  • Gest supersticiós per desfer un malefici o malestrugança.
Font:

dilluns, 27 d’octubre de 2008

Ser l'ase dels cops

Parèmia: Ser l'ase dels cops.

Origen: Diuen que a pagès sempre hi havia un ase propici per a rebre els cops de l’amo. Era “l’ase dels cops”. Ara, a les persones a qui sempre els toca el rebre, ja siguin castanyots o feines penoses. Són els actuals “ases dels cops”. I, malauradament, n’hi ha molts.

Explicació: Als diccionaris generals trobem definida aquesta expressió com 'Ser algú qui s'emporta totes les culpes, els reganys, els mals tractes, etc.'.

Font: Vista al web de l'Associació Conèixer Catalunya, a través del «Diario Metro».

dimecres, 22 d’octubre de 2008

Ser més alt que una figatera

Parèmia: Ser més alt que una figatera.

Origen: Una figatera és una canya oberta en un del seus extrems utilitzada per collir les figues situades a les branques més altes de l'arbre, a les quals no s'arriba des de peu pla.

Explicació: Utilitzem aquesta expressió per referir-nos a una persona que és molt alta.

Localització: L'Aljub recull, sobretot, dites i parèmies pròpies de Cambrils.

Font: Vista a l'apartat sobre dites del 1998 del web de l'Anjub, el Grup de Recerca de Cultura Tradicional i Popular de Cambrils.

dimarts, 21 d’octubre de 2008

Descobrir la sopa d'all

Parèmia: Descobrir la sopa d'all.

Variants i sinònims: v. descobrir la sopa d'all.

Origen: Segons la tradició, l'inventor de la sopa d'all fou el gran rei en Jaume I. Diu Amades (1935) a Refranys personals:
Un dia que anava de cacera, es va perdre en un bosc espès. Després de voltar moltes hores esmaperdut, féu cap a una barraca de carboners, on no hi havia sinó una beneitona. El rei tenia molta gana i a la cabanya no hi havia res per a menjar. Cercant pels racons, trobaren uns rosegons de pa i na cabeça d'alls. El rei procurà treure partit d'aquells escassos elements i féu una sopa, que trobà riquíssima. Mentre se la menjava, van comparèixer un grup de cortesans que hores ha el cercaven. Els féu tastar aquella sopa, que trobaren saborosíssima. Conegut el cas pel poble, tothom volgué tastar la sola d'all, que ràpidament va propagar-se. Aquest humil cuinat no és tan conegut com sembla. Cels Gomis explicava que li passà un cas semblant al del rei Jaume. Trobant-se a muntanya, descobrí la sopa d'all a uns muntanyencs.
Explicació:
  • Retret en sentit indeterminat però sempre poc respectuós, aplicat als fanfarrons i pretensiosos que es creuen posseïts de suficiència (AMADES 1935) - (AMADES 1951a).
  • Presumir d'intel·ligent (MORET 1995) - (ABRIL 1996).
  • Dir com a novetat allò que ja és sabut de gairebé tothom (POMARES 1997).
Nota: És curiós, però encertat, que sigui en blogs de cuina on es trobin referències a aquesta parèmia, absolutament relacionada amb la cuina i la gastronomia.

Al blog Aigua d'arròs, ho expliquen d'una manera molt entenedora:

És una expressió que es va sentint. I és que ens passa moltes vegades que trobem una solució o tenim una idea, i resulta que aquesta cosa meravellosa que se’ns ha acudit , ja estava pensada per un altre o molts altres abans que nosaltres.
I també al blog Quadern de cuina:
Quadern de cuina és un blog per descobrir a la sopa d’all. La sopa d’all és barata, fàcil i ràpida de preparar. I sobretot, és bona (si no et molesta l’all). La sopa d’all és fast good.
Qui “descobreix la sopa d’all” descobreix allò que ja sap tothom. Per algun transtorn mental momentani confon la seva realitat, la seva descoberta, amb la realitat general. Anuncia la descoberta i la gent, com és lògic, se’n enriu: no és agradable sentir-se dir que descobreixes la sopa d’all.
Font: Joan Amades i Gelats (1935): Refranys personals. Barcelona: Ed. Selecta.

dilluns, 20 d’octubre de 2008

O caixa o faixa

Parèmia: O caixa o faixa.

Origen: El general Prim, a la batalla de Castillejos, va dir aquesta frase: «O caixa de morts o faixa de general».

A RodaMots ens en donen una mica més de detalls, tret del llibre de Josep M. Sugranyes, Garbellada de refranys (Valls: Cossetània Edicions, 2000), pàg. 97:
Aquesta expressió s'utilitza quan es vol emprendre una cosa amb coratge i resolució, i s'està predisposat a acceptar i patir els resultats fins a les darreres conseqüències.
   La frase és atribuïda al general Prim, però hi ha diverses versions sobre on la va pronunciar, almenys per primera vegada. De forma col·loquial i a manera de tradició que ha anat passant de generació en generació, se situa a la batalla de Tetuan, a tall d'arenga a si mateix per llançar-se al combat davant els seus homes.
   Una altra versió, molt ben documentada per Joan Amades, la situa a Barcelona. [...] Un dia que el nostre compatrici passava a cavall pel carrer de l'Argenteria, un home el va escridassar tot dient ben fort: «El que vol aquest és la faixa de general». Prim es va encarar amb qui havia parlat responent-li: «O caixa o faixa», i si voleu guerra, guerra tindreu. [...]
   En qualsevol cas, l'expressió vol significar la resolució de lluitar, i de no tenir por a la caixa d'enterrament davant la possibilitat d'obtenir la glòria representada per la faixa de general. Cal fer esment que, per la forma com van passar els fets descrits, sembla més lògic que es digués: «O faixa o caixa», tot i que això no canviaria gens ni mica el significat de la frase.
Explicació: La dita ha quedat per a tots aquells que s'ho han de jugar tot d'un cop.

Font:

dijous, 16 d’octubre de 2008

A Albatera qui té un ull és l'amo

Parèmia original: En Albatera qui te un ull es l'amo.

Origen:

Reprodueixo de Martí Gadea:
Este modisme s'aplica als naturals d'eixa població de la provincia d'Alacant, perque efècte sense ducte de la sehua situació topográfica, de la calitat del terreno y sobre tot del clima, tots ells ó casi tots patixen de mal d'ulls, acabant per quedarse cegos ó tòrts; per això dihuen tambè qu'en eixe pòble al que te un ull el fan alcalde, y baix dels dos aspèctes es molt conegut este modisme y s'usa en tota aquella provincia. Pera donarli més carácter hiá també qui li aplica la cansó de:

Pera palmeres en Èlls, pera bóns alls en Villena, pera cánters en Onil, pera cegos Albatera

qu'es com si diguérem el millor remat de música y el més apropiat pera celebrar este modisme.

Nota1: Les explicacions de Martí Gadea, en general, són molt simples i ximples. Poc creïbles, i d'una simplicitat que fa arrufar el nas. Però sovint, és l'única explicació que ens ha arribat. Quan arriben diferents versions de l'origen d'una mateixa dita, la de Gadea és la que s'acostuma a descartar per increïble. Amb això vull dir que cal prendre-les com el que són: un document escrit de l'època amb algunes informacions d'interès per conèixer les tradicions i costums del moment en determinats llocs.

Nota2: Jo penso que aquesta parèmia geogràfica va lligada al refrany proverbial En terra de cegos, el borni és rei, àmpliament documentat amb caràcter general, provinent d'un Adagi d'Erasme de Rotterdam: Inter caecos regnat strabus [LL] [Trad.: entre els cecs regna el guerxo], segons ho documenta Antoni Peris (2001): Diccionari de locucions i frases llatines. (Enciclopèdia Catalana, Barcelona).

Font:
  • J. Martí Gadea (1908): Tipos, modismes y còses rares y curioses de la tèrra del Gè. Primera part. Impremta de Antonio López y Compª: València, 1908.
  • PERIS (2001) - Antoni Peris (2001): Diccionari de locucions i frases llatines. Enciclopèdia Catalana, Barcelona.

dimecres, 15 d’octubre de 2008

Haver-hi roba estesa

Parèmia: Haver-hi roba estesa.

Equivalents: Haber ropa tendida [ES].

Explicació: Aquesta expressió és una crida al silenci o a la discreció quan, enmig d’una reunió o conversa apareixen persones a les quals no els hi importa gens ni mica el que s’està comentant o bé que, per la seva condició o sensibilitat, s’hi poden escandalitzar, com ara els nens.

Origen: Aquest crit d’alerta sembla que té el seu origen a l’argot carcerari, ja que originàriament, quan els reclusos es trobaven parlant sobre algun tema reservat o que no volien que transcendís als guardes de la presó, si un vigilant s’hi acostava massa, acostumaven a dir: «Ull viu... hi ha roba estesa!», donant a entendre que era el moment de canviar de tema.

Font: Vista a la revista de l'Il·lustre Col·legi d'Advocats de Sabadell (ICASBD) Última instància, núm 88 (setembre de 2007), a l'apartat Dites i refranys populars.

dilluns, 13 d’octubre de 2008

Ha crescut com els arbres de la Rambla

Parèmia: Ha crescut com els arbres de la Rambla (ACCAT).

Variants i sinònims:
  • Criar-se com els arbres de la Rambla (GINESTÀ 1900)
  • Criar-se com els arbres de la Devesa (GINESTÀ 1900)
Origen: Aquesta és una dita barcelonina ja que fa referència als arbres del famós passeig que baixa cap al mar, que són alts, torçats i molt brancats.

Diu Ginestà Punset:
S'aplica á aquella quitxalla mal educada, ó mellor dit sens educació, per motiu de la deixadesa dels pares.
Si'l modisme aquet fos invenció d'ara es natural que resultaría irrisóri ja que'ls arbres de la Rambla de Barcelona, que es á la que fa referéncia, son molt ben cuydats puig se regan cuasi tots els días y's podan cada any; pero-com que'l modisme hia arribat fins á nosaltres d'época antigua el trobarém molt adecuat cuan sabrém que tan dit passeig com sos arbres, que no eran els plátanos que avuy hi existeixen, sino que eran acacias que á cópia danys s'havían anat fent corpulents y altas, á mitjans del sigle XV estavan molt mal cuydats. Situada la Rambla fora de las murallas de la ciutat era'l lloch per ahont corrían las ayguas que devallavan de la Riera de Collcerola, pero ab algunas concessions de terrenos que feren alguns vehins á fi de facilitar el pas de la tal riera per fora'l portal de Sant Sever, que s' esqueya vora las torres de Canaletas, quedá la Rambla quelcom arreglada y ja no preocupá mes als barcelonins, fins que á mitjans del sigle XVII (febrer de 1646) el Concell de Cent tractá d'obrir camí en la Rambla a 1'aygua que venía dels Tallers, la cual feya grans fangueras al pas de dit portal y carrer dels Angels. Allavors torná á quedar espatllada la Rambla, ab tot y que ja debía ser punt concorregut, puig que á mes d'algúns convents y col-legis de varias ordres relligiosas s'hi havía establert 1'Universitat literaria. Al comensament del sigle XVIII (juliol de 1703) el Concell de Cent torna á ocuparse de arreglar la Rambla tractant de fer una fibla al Rech Condal á fi y efecte de conduhir aygua pera regar els arbres de dit passeig.

De lo dit pot deduhirse que realment foren molt poch cuydats tant la Rambla com sos arbres fins á la preindicada época; pero ab tot no's va guanyar pas gran cosa, puig que trobém que per la diada de Corpus del any 1856 se posá en práctica 1'innovació d'utilisar pera'l regadiu de la Rambla dugas botas colocadas demunt uns carros, sistema que avuy encare se ve usant.

Una imitació d'aquet modisme usat aqui á Barcelona es el que s' usa á Girona y es el de criarse com els arbres de la Devesa, del cual si anessim á buscar l'origen trobaríam que ve á ser el mateix del de criarse com els arbres de la Rambla.
Explicació:
  • S'aplica a aquella quitxalla maleducada, o millor dit, sense educació, per motiu de la deixadesa dels pares (GINESTÀ 1900)
  • Es diu que són com ells els minyons que han crescut una mica a la babalà, bojos i retorçats com un arbre gairebé salvatge (ACCAT).
Font:

dijous, 9 d’octubre de 2008

Fer com el canó de Ripoll, que tirava sense engaltar

Parèmia: Fer com el canó de Ripoll, que tirava sense engaltar.

Variants i sinònims: Tirar sense engaltar.

Origen: Diu Ginestà:
Cuan una persona deixa anar las paraulas sens meditarlas avants, li solém dir que fa com el canó de Ripoll que tiraba sense engaltar; altras vegadas dihém solsament que tira sense engaltar; en aquet cas no fem mes que corromprer el primer.

L' origen d'aquest modisme no pot negarse que prové del sigle XVIII. En aquella época eran molts els industrials de Ripoll que's dedicaban á la construcció d'escopetas, fusells, ganivets y altras armas; aquestas havian donat gran nom á la dita vila y sobretot las escopetas y fusells, quin canó era inmillorable per lo recte. Parlar allavors de las armas de foch de Ripoll, era com are parlar de las armas blancas de Toledo ó las navajas sevillanas.

Veus aqui perque diuhen que tiraba sense engaltar, porque era bo y ab poca puntería no se solia errar may el tret.

Pero á·n aqueixa vila'ls armers han anat desapareixent de mica en mica y avuy sols hi quedan alguns ganiveters (dos ó tres) que'ls diumenges, dia de mercat, posan parada sota las voltas existents á la plassa Mercadal ahont acudeixen á provehirse de dita arma els pagesos de la rodalía.

Que's dediqui á la construcció dé fusells y escopetas ja no hi queda ningú; no fa pas gayres anys
que va morir l'ultim ripollés que s'hi dedicaba; s'anomenaba Anfruns, era baix, un xich gros y geperut y'l poble'l coneixia mes per el sobrenom Ayet que no per son própi apellido. L'Ayet tenía l'establiment d'armer y manyá, al carrer de la Trinitat conegut vulgarment pe'l dels valls.
Explicació: Quan una persona deixava anar les paraules sense meditar-les abans.

Font:
Vista a l'article del general Ginestà Punset, Folk-lorisme. Modismes catalans, a la Revista «Catalunya Artística», núm. 10 (Barcelona, 16 d'agost de 1900), pàg. 154-155.

dimecres, 8 d’octubre de 2008

Fer la fi d'en Becaina

Parèmia: Fer la fi d'en Becaina.

Explicació: Dita a Girona aplicada a una persona de mala vida que farà mala fi.

Origen: Recorria els voltants de Girona un malfactor anomenat Martí Plademont, conegut pel renom de Becaina. Després de fer-ne moltes va caure en mans de la justícia i el van penjar fora els murs de la ciutat, al baluart de Sant Pere, a inicis de 1829. Després de mort va ser esquarterat i els seus membres van ser exposats on va exercir les seves malvestats. Va ser el darrer criminal que va sofrir una execució tan horripilant i potser per això se'n guarda memòria amb aquest modisme.

Diu Ginestà Punset:
Molt usat a Girona y aplicat al subgecte de mala vida per denotar que fara, mala fi.

Recorria els voltants de Girona un malfactor anomenat Marti Plademont, conegut mes que per son nom per l'apodo de Bacayna, el cual després de ferne moltas va caurer en poder de la justicia y fou penjat fora'ls murs d'eixa població, en el baluart de Sant Pere, en un dels primers mesos del any 1829.

Després de mort fou escuarterat y sos membres s'exposaren en els llochs ahont va exercir las mes notables malvestats. Aquet va ser el darrer criminal que á Girona va sofrir tan horripilant execució y per aquesta circunstáncia se deu, sens dupte, el que encare se'n guardi memória y fins hagi quedat com á modisme.

D'aquest fet, ó sia de la mort de'n Bacayna se n'escrigué un romanso que comensa:

«Mal usar no pot durar
La justicia may se cansa, etc.»
Font: Vista a l'article del general Ginestà Punset, Folk-lorisme. Modismes catalans, a la Revista «Catalunya Artística», núm. 8 (Barcelona, 2 d'agost de 1900), pàg. 122.

Estar més content (o més trempat, o més eixerit) que un gínjol

Parèmia: Estar més content (o més trempat, o més eixerit) que un gínjol.

Variants i sinònims: Eixerit com (o més eixerit que) un pèsol [CA].

Origen: Diem estar més content, més trempat o més eixerit que un gínjol sense haver-nos preguntat si un gínjol és un animal, una planta o un pastor del Pirineu.

Expliquem-ho. El gínjol és el 'fruit del ginjoler, de la grandària d'una oliva, rogenc i comestible'. Diuen que són molt bons. Jo no n'he tastat mai, però això no és obstacle perquè usi amb freqüència l'expressió més content o més trempat que un gínjol.

També diem eixerit com un pèsol o més eixerit que un pèsol. No en sabem gaire cosa més que dels gínjols, llevat que el fruit el coneixem bé gràcies a la secció de congelats dels súpers. Coneixem també la pesolera, però no sabem què respondre quan ens pregunten per què el català pren els gínjols i els pèsols com a paradigma de l'alegria. Amb la fusta del ginjoler es fan els instruments estrella de la cobla, les tenores, però això no justifica que el fruit sigui un barret de cascavells. Deixem-ho com un misteri més de l'idioma. No en ve d'un.

Ramon Solsona, A paraules em convides (Barcelona: Columna, 2005), pàg. 232.


Aquesta expressió l'havia sentida sempre a la meva mare (de família provinent de Sabadell) dita «més content que un xínxol», i així mateix ho dic jo (amb xeix inicial i intermèdia; de fet, la pronúncia és «xíny-xol»). (La meva mare i la seva distingien perfectament el so «j» de «x»).

L'Alcover-Moll, quan es refereix a «gínjol», no registra pas cap pronúncia «xínxol» enlloc. En tot el català central «gínjol», i en l'occidental, «tjíntjol», fins i tot a Castelló i Alacant. El Coromines diu explícitament que el nom del fruit del ginjoler és a tot arreu «gínjol» (només «guíngol» en algun lloc del Pirineu).

Les expressions «més content, més trempat, més eixerit que un xínxol» o «content, eixerit, trempat com un xínxol» no té aparentment cap sentit si es refereix al gínjol, el fruit d'aquesta planta. Fins i tot l'Alcover-Moll recull «córrer (o anar lleuger) com un gínjol: córrer molt de pressa (Empordà)». No sembla pas que una planta corri, més aviat està ben arrelada a terra... També a l'Empordà: «gínjol: cop donat al cap». No n'hi ha per estar gaire content... (?)

Tot plegat em fa pensar que a la millor aquestes expressions no tenen pas res a veure amb «gínjol», el fruit del ginjoler, a menys que amb aquest fruit es fes algun beuratge amb propietats euforitzants que fes estar content i eixerit...

Fóra interessant sapiguer (sic) si hi ha algú que digui o digués espontàniament «més content que un gínjol» o si realment sempre s'ha dit i es diu «més content que un xínxol», i també en quines contrades.

El Diccionari Aguiló recull «gínjola (Menorca): vencejo», o sigui, falziot. Home! Això ja lligaria més amb content, eixerit i córrer...

PS El meu pare li deia carinyosament «xinxolina» a la meva mare, mig en la intimitat, quan eren joves; com ara li podríem dir a l'estimada «cirereta», «maduixeta», etc. No pas «ginjolina»... sinó «xinxolina». El meu pare era nascut al barri de Gràcia, de Barcelona.

Missatge enviat per Xavier Marí, de Barcelona, a la Xarxa Rodamots.



Etimologia de «gínjol» — Del llatí vulgar zizulu o djinzulu, variants del llatí ziziphum, i aquest, del grec zízyphon, mateix significat, amb influx de noms de plantes semblants, com grèvol (llatí acrifulum) i ginebre (llatí jiniperus).

(Vist a Rodamots)

Explicació: Molt content, trempat, eixerit, etc.
També: trempat com un gínjol, més eixerit que un gínjol (o que un pèsol)
El gínjol és el fruit del ginjoler (Ziziphus jujuba).
Ex.: Des que va superar la depressió està eixerit com un gínjol, torna a ser el d’abans.

(Vist a Rodamots)

Exemples d'ús: Exemples d'ús: Explicava Joan Genovés, en una conferència que va impartir la setmana passada a l'IVAM [Institut Valencià d'Art Modern], que la primera vegada que va exposar a Londres a la galeria Malborough, Francis Bacon va adquirir un dels seus quadres. Genovés es va veure una mica forçat a preguntar-li què hi havia descobert. Bacon va contestar: has aconseguit pintar la multitud, i jo no he pogut mai. Convindreu que és una gran resposta. I que Genovés ja podia estar més alegre que un gínjol! Però és ben cert: Genovés és el pintor de la multitud, un dels qui més bé ha sabut concretar l'home-massa, la seua dramàtica inexpressivitat, tant des del punt de vista de crítica social com d'allò que s'ha anomenat realisme polític.

• Martí Domínguez, «Signe Genovés» (El País [Quadern—Comunitat Valenciana], 4 de març del 2004)

El rei se sentia feliç, envoltat de tanta aigua salada. El seu castell gairebé semblava una illa. I cada dia, fos hivern o estiu, l'Ermengol es donava un bany i sortia de l'aigua més content que un gínjol.
—Ah! No hi ha res com l'aigua de mar!
• M. Carme Roca, Ermengol el Salat (Barcelona: Edebé, 2002), pàg. 32.

Podem veure un gínjol, el fruit del ginjoler a http://herbarivirtual.uib.es/cat-med/imatges_especie/4623_105704.html

(Vist a Rodamots)

Font: SOLSONA (2005) - Ramon Solsona (2005): A paraules em convides (Barcelona: Columna, 2005), pàg. 232, a través de la Xarxa RodaMots.

dilluns, 6 d’octubre de 2008

Fer-se la barba d'or

Parèmia: Fer-se la barba d'or.

Variants i sinònims: Fer-se d'or (Segons el Diccionari castellà-català d'Enciclopèdia catalana, s. v. 'oro').

Equivalents: hacerse de oro (Segons el Diccionari castellà-català d'Enciclopèdia catalana, s. v. 'oro').

Origen: Potser aquesta dita ve en memòria del Rei Mides, que tot el que tocava ho convertia en or, i la barba, evidentment, és una cosa que acostuma a créixer. Almenys, en la iconografia d’aquest mític monarca, (i de la dels frigis rics) la barba, rinxolada, era feta d’or a mode de màscara.

Explicació: Es diu d’algú que s’ha fet molt i molt ric. Al GDLC d'Enciclopèdia Catalana, s. v. 'barba' ho defineixen com 'Fer grans guanys'.

Font: Vista al web de l'Associació Conèixer Catalunya, a partir de la publicació al «Diario Metro».

divendres, 3 d’octubre de 2008

Alt com un sant Pau

Parèmia: Alt com un sant Pau.

Explicació: Molt alt.

Origen: Diu Griñó:
«Els oficis de ferrers de tall, daguers i ganivetaires, com la resta d'oficis de ferro i foc, formaven part de la Confraria de Sant Eloi, però els espasers tenien per patró sant Pau, i per això concorria a les festes de la Conversió de Sant Pau que se celebraven a la barriada del mateix nom, sufragant les despeses de les funcions religioses i de lluminària i assistint-hi amb la comparsa que seguia pels carrers de la ciutat presidida per la figura d'un home molt alt vestit com sant Pau, amb una gran barba, fent brandar una enorme espasa que duia a les mans. Sembla que era una espasa d'un pes enorme i que per això calia que fos un home alt i fort, probablement un bastaix1, el que la portés. De l'alçada d'aquest portador en ve la dita alt com un sant Pau. I aquesta espasa era la que presidia el Gremi en totes les funcions a què assistia.»
En el mateix sentit ho explica també Felip Munar i Munar a la seva columna "Costumari popular" al Diario de Mallorca del dia 25 de gener de 2009:
El soldat Saule, tenaç enemic del cristianisme, mitjançant una revelació divina, es va convertir al cristianisme amb el nom de Pau, i es va posar a predicar la nova fe. Per la seva condició de soldat, els espasers, daguers i llancers el tenien per patró; el qui duia l´espasa en les processons havia de ser un home fort i alt; d´aquí la dita -tot i que el sant era petit i no gaire fort-. Segons sembla, en una persecució, va caure del cavall i li provocà l´epilèpsia; per això aquesta malaltia és coneguda amb el nom de "mal de sant Pau"; fer passar una creu al front amb les claus d´una capella dedicada a sant Pau fa passar l´atac. També cura de mals de nervis i de ràbia. Sant Pau va morir decapitat a espasa pel fet de ser ciutadà romà, i no crucificat.
També Emili Casademont i Comas en parla al seu blog homònim, citant Amades:
Sant Pau, el d’«una hora hi cau», que fa referència a la llargada de la claror del dia, havia estat militar i havia brandat la seva espasa moltes vegades en contra dels cristians, fins que, il·luminat pel cel, es convertí. I els espasers barcelonins (segurament perquè a aquest apòstol, com a ciutadà romà que era, li fou tallat el cap d’un cop d’espasa), l’escolliren per patró i fabricaren una espasa la mar de singular, que era una obra notable dins l’art de l’armeria. Aquesta espasa, molt més grossa que les de mida normal, constituïa el símbol del seu gremi i, àdhuc, de la mateixa Ciutat Comtal. I, per tal que la seva mida estigués en relació amb qui la portava en actes oficials, hom cercava un home ben alt i gros, fet que donà origen a la dita barcelonina «alt com un sant Pau», que s’escampà ràpidament per tot el territori català. Segons consta documentalment, l’home que feia el paper de sant Pau a Barcelona fou, al llarg d’una colla d’anys, un individu de raça gitana que renegava com un mal esperit i que bevia l’aiguardent amb càntir. I, a més, anava a les processons que s’organitzaven durant la Setmana Santa barcelonina, fent guàrdia al misteri del Sant Sepulcre.

Posteriorment, en perdre’s el gremi barceloní d’espasers, la gran espasa passà a formar part de l’armeria Estruc, situada a la plaça de Catalunya, fins que aquest establiment desaparegué i l’espasa anà a raure a l’estranger, tot perdent-se, d’aquesta manera, un objecte important de la vida popular de Barcelona, així com de remarcable interès històric, objecte que, malgrat alguns esforços duts a terme per part de les autoritats i d’alguns museus de la capital catalana en diferents èpoques, ha estat impossible de localitzar i recuperar. Crec que el meu recordat amic, l’il·lustre escultor i col·leccionista fill de Portbou, Frederic Marès, fou un dels que cercà, sense que l’èxit l’acompanyés, aquesta valuosa espasa, amb la intenció d’incorporar-la al museu que creà a la capital del Principat.

Nota1: Segons el DCVB, un bastaix és un 'home que té per ofici traginar càrrega amb la seva pròpia força muscular; cast. faquín, ganapán, mozo de cuerda. '

Font:
  • David Griñó (1981): Oficis que es perden. Barcelona: Ed. Millà. Col·lecció «Biblioteca Popular Catalana - Vell i nou», núm. 24 . Pàg. 85-86.
  • Felip Munar i Munar (2009): Costumari popular: Alt com un sant Pau, al Diario de Mallorca (25-1-2009).
  • Emili Casademont i Comas (2010): Alt com un sant Pau, al seu blog Emili Casademont i Comas (22-1-2010)

Donar més voltes que el vint-i-nou

Parèmia: Donar més voltes que el vint-i-nou.

Variacions i sinònims: Fer més voltes que el vint-i-nou

Explicació: Referit a algú que no para mai quiet o que fa una activitat que l'obliga a anar amunt i avall contínuament.

Origen: Inspirada directament en la línia de tramvia que circumval·lava, per les rondes, la Barcelona antiga.

Reprodueixo del portal Històries de Barcelona: «Quant al 29 el que el feia realment popular era que en el seu circuit es podien contemplar molts dels indrets “turístics” de la ciutat; era proverbial el costum dominical de pujar-hi tota la família per fer un llarg passeig en el que es va arribar a dir “la carrossa dels pobres”. Altra frase feta que va generar i que hauríem sentit a dir durant molts anys era “donar més voltes que el vint-i-nou”, referint-se a algú que no parés mai quiet o aquell que tingués una activitat que l’obligués a anar amunt i avall contínuament».

Al programa Connexions, de TV3 ho explica l'Elisa, de Barcelona, que ja té 81 anys:
Era el tramvia que feia la circumval·lació per una gran part de Barcelona, i passava, per exemple, pel Paral·lel, la ronda de Sant Pere i el Parc de la Ciutadella. Feia tota la volta, en un sentit, i una altra en l'altra direcció.
Font:

dimecres, 1 d’octubre de 2008

Això sembla la gotera del convent

Parèmia: Això sembla la gotera del convent.

Origen: El convent de Lavaix, assentat a la confluència del barranc de Viu amb la Noguera, era un dels grans monestirs del Pirineu. Un dels abats recomanà als monjos que, per damunt de tot, tinguessin cura de la teulada, perquè ja se sap que, «qui no plega la gota, ha de plegar la casa tota». Els monjos, encara no veien una gotera que ja avisaven el paleta. Durant molts anys llogaven el Pere de Campi, el qual per no quedar-se sense feina, apariava la gotera, però abans de baixar de la teulada, n’obria una altra. D’aquí ve aquella frase que diuen al Pont [de Suert], davant d’una situació que no s’acaba mai d’arreglar: «Això sembla la gotera del convent».

Explicació: Es diu davant d’una situació que no s’acaba mai d’arreglar.

Localització: Es diu a l'Alta Ribagorça.

Font: Pep Coll (1996): Viatge al Pirineu fantàstic. Personatges, llegendes i històries màgiques. Barcelona: Columna Edicions. Primera edició en aquest format: 2005.