dimecres, 28 de gener del 2009

Tants caps, tants barrets

Parèmia: Tants caps, tants barrets.

Origen: Ho explica Emili Casademont al seu blog. Atribueix la frase a Serafí Pitarra.
Era poeta, dramaturg i empresari teatral. I es deia Frederic Soler i Hubert. Però, a partir de l'any 1856, a causa d'haver escrit una peça de molt mal gust (Don Jaume el Conqueridor, paròdia d'una obra en castellà d'Antonio Altadill) amb un pseudònim, tothom l'ha conegut com a Serafí Pitarra, nom i cognom que corresponen al referit pseudònim, utilitzat per intentar amagar la seva vertadera identitat. Pel que acabo de llegir a la premsa, avui dia és molta -moltíssima, millor dit- la gent que ignora que Serafí Pitarra és l'autor d'un parell de frases cèlebres, les quals, al cap de més d'un segle i mig d'haver-les inventat, han aconseguit arribar fins als nostres dies ben fresques. Ben fresques, encara que quasi ningú no sap què les motivà i què volen significar. Aquestes dues frases cèlebres són «Paga que és gata» i «Tants caps, tants barrets».

Començant pel principi, tal com ha de ser, cal consignar que Frederic Soler i Hubert nasqué el 9 d'octubre del 1839 a Barcelona, ciutat on morí el 4 de juliol del 1895. Fill d'un fuster, quedà orfe de mare a l'edat de tres anys. I als nou, en quedar també orfe de pare, anà a viure amb el seu oncle, Carles Hubert, propietari d'una rellotgeria al Barri Gòtic, oncle que, un lustre després, o sigui, quan el noiet tenia catorze anys, fou igualment visitat per la Parca, circumstància que obligà Frederic Soler a deixar l'escola i fer-se càrrec d'aquella botiga, on venia i arreglava rellotges, feina que compaginava amb la seva afició pel teatre, en el qual no trigà gaire a debutar (precisament, quan es feia popular en els cercles artístics com a actor, còmic i poeta) en una companyia «amateur».

A la rerebotiga de la rellotgeria d'en Soler, acostumava a reunir-s'hi un grup d'escriptors i artistes, com José Zorrilla, Valentí Almirall i Josep Anselm Clavé, aquest últim acompanyat per molts integrants -o futurs integrants- dels seus cors, i, quan la botiga tancava a la nit, representaven, al mateix local, el teatre que el rellotger escrivia. Així, hi escenificaven Per un casament i Don Jaume el Conqueridor, les seves primeres obres, i, en acabar, feien un petit àpat. Cal ressaltar que, en aquell temps, era típic que les noies, en aquests casos, fossin considerades com a convidades, anant totes les despeses a càrrec dels nois. Però en Pitarra, desitjós d'acabar amb aquell «mal costum», creà un parell de frases que, ben aviat, es feren popularíssimes a la Ciutat Comtal, popularitat que, com una taca d'oli, s'escampà per tota la resta del Principat. O sigui, les ja més amunt esmentades, «Paga que és gata» i «Tants caps, tants barrets», que volien dir que cadascú havia de pagar la part corresponent de la despesa feta. Pel que fa a la primera frase, alguns, des de fa anys, la relacionen amb les prostitutes, atès que, com és sabut, cal pagar per rebre els favors d'una «gata». I pel que respecta a la segona («Tants caps, tants barrets», usada a vegades per Josep Pla en els seus escrits redactats en castellà i traduïda com «Tantas cabezas, tantos sombreros»), també alguns, des de fa anys, la relacionen amb un fet. És a dir, el fet que cada individu o «indivídua» té una forma distinta de pensar i obrar. Tot completament equivocat.

L'esquella de la Torratxa, que donaria nom a una coneguda revista barcelonina de caire satíric, fou l'obra de Serafí Pitarra amb què s'iniciaren, el 24 de febrer del 1860, les representacions teatrals de La Gata, és a dir, el grup que començà a oferir, al petit teatre Odeon del barceloní carrer de l'Hospital, sessions periòdiques de comèdies de tipus humorístic en llengua catalana, escrites en «el català que ara es parla», com feia i deia Pitarra. I el mateix any 1860, l'escriptor hi estrenà, així mateix, La botifarra de la llibertat, La pau d'Espanya, Les píndoles de Holloway, etc., peces caracteritzades per la sàtira i la paròdia dels esdeviments de l'època. D'aquesta manera, en La pau d'Espanya, per exemple, hi ironitzava la campanya portada a terme pel general Prim a l'Àfrica. I, per altra banda, convé destacar que L'esquella de la Torratxa, paròdia d'un drama històric, aconseguí tal èxit, un èxit rotund, que féu que la Librería Española edités una col·lecció, que contenia mitja dotzena d'obres de Serafí Pitarra, sota el títol Singlots poètics.

I fou l'any 1865, quan Frederic Soler decidí iniciar l'etapa com a dramaturg seriós, al Teatre Romea -teatre del qual esdevingué empresari i director artístic-, amb l'estrena de Les joies de la Roser. En aquest drama, en tres actes i en vers, basat en una de les guerres civils espanyoles d'aleshores, hi tingué molt a veure la població gironina d'Hostalric (comarca de la Selva), ja que fou allà, ben a la vora de la font del mas Bosom (antiga masia no gaire lluny del castell, documentada al segle XVI, i transformada avui en un restaurant, igual que aquella antiga rellotgeria del Barri Gòtic barceloní), on Pitarra s'inspirà per escriure aquesta obra, considerada com el fonament del teatre català de la Renaixença. Anys més tard, els hostalriquencs dedicaren un emotiu homenatge a Frederic Soler i Hubert, que és recordat en una placa que hi ha a la vila. Les joies de la Roser, per cert, fou representada una vegada a València, «traduïda» al valencià per Leandro Torromé. I escric «traduïda» entre cometes, car l'home modificà l'obra al seu gust (amb un fort disgust per part d'en Pitarra, valgui el joc de paraules), tot canviant, per exemple, Hostalric per un poblet proper a València i la Mare de Déu de Montserrat per la Mare de Déu dels Desemperats, modificacions degudes, segons manifestà Torromé, que era un còmic, «per unes circunstanssies espesials». A més, donà per finalitzada la representació amb un «¡Viva España!», absent del text original. Al País Valencià, sempre, per dissort, hi ha hagut gent així...

El gran Serafí Pitarra, l'autor de les frases «Paga que és gata» i «Tants caps, tants barrets», l'origen i el significat de les quals crec haver posat en clar, té un monument a la Ciutat Comtal, construït per l'escultor Agustí Querol i inaugurat ara acaba de fer un segle...
Explicació: Cadascú havia de pagar la part corresponent de la despesa feta.

Nota: Pel que he pogut documentar, la citació té un origen remot llatí: Quot homines, tot sententiae [LL], atribuïda a Terenci (llegida a Formió, v. 454), d'on hauria passat a la resta de llengües de cultura llatina (anglès, italià, castellà, català...): Tants homes, tantes opinions, Tanti uomini tanti modi di pensare [IT], etc.

Font: A l'article Dues frases cèlebres de Serafí Pitarra, del blog d'Emili Casademont i Comes.

dilluns, 26 de gener del 2009

Venir d'Arbeca

Parèmia: Venir d'Arbeca.

Variants i sinònims:
  • Ésser d'Arbeca
  • Baixar d'Arbeca
Origen: Diu Amades:
Arbeca ha tingut sempre fama per l'organització de grans cóssos; en totes les festes populars les curses ocupen un lloc molt principal. Això ha fet que a Arbeca sempre hi hagi hagut grans corredors, els quals es disputaven els premis de les curses més importants de les festes tradicionals. Quan Barcelona celebrà el quart centenari del descobriment d'Amèrica, l'any 1892, entre els festeigs d'aire popular figurà una cursa amb valuosos premis. Hi prengueren part gran nombre de corredors professionals vinguts de molts indrets, i entre ells els d'Arbeca. Tothom vestia més o menys la indumentària pròpia dels esportius d'aquellas temps, excepte els d'Arbeca, que corrien amb calçotets llargs de temarell. La presència d'aquells rústecs corredors entremig d'aquell bé de Déu excità la curiositat i la gent preguntava humorísticament qui eren aquells pagesos i es feu la contesta general: --Han vingut d'Arbeca.
Explicació: Usat per a tractar algú de rústec i de poc coneixedor dels usos i costums de ciutat.

Nota: A l'Enciclopèdia Catalana (s. v. 'Arbeca') s'apunta una altra possible explicació de la dita proverbial:
El 1552 Arbeca continuava essent la població més gran de les Garrigues. A aquest fet contribuí sens dubte que el lloc fos elegit pels poderosos Cardona com a residència predilecta. Ja hi féu obres (1475), acabada la guerra contra Joan II, Joan Ramon Folc (III) de Cardona (que morí el 1486), però l'impuls definitiu el donà el primer duc de Cardona, Joan Ramon Folc (IV), casat amb Aldonça Enríquez (tia de Ferran II), que continuà tenint dins la cort el poder i la influència de què havia gaudit el seu pare (morí el 1513), i al qual hom atribueix la construcció del castell palau d'Arbeca, celebrat a l'època com un dels més bells de Catalunya.
El 1585 passà pel castell Felip II de Castella en el seu viatge per terres lleidatanes. En recull l'estada el seu cronista Enrique Cock, que formava part del seguici, el qual afirma que el duc era l'únic gran d'Espanya autoritzat a encunyar moneda (efectivament es feren diverses encunyacions, com l'autoritzada el 1595).
En aquesta època (segle i mig) que els poderosos ducs de Cardona habitaren al luxós castell podria tenir origen la coneguda frase "Jo vinc d'Arbeca", que en ser requerits a intervenir en la complexa i conflictiva política del moment (lluites per al domini de la paeria de Lleida, Germanies, etc.) haurien adduït els ducs com a excusa o distanciament.
Font: Joan Amades i Gelat (1951a): Refranyer català comentat. Barcelona: Ed. Selecta. || Ed. Selecta - Catalònia, 1990: segona edició dins la col·lecció «Club de Butxaca», núm. 20.

dimecres, 21 de gener del 2009

A la taula de l'abat qui no hi és no hi és comptat

Parèmia: A la taula de l'abat qui no hi és no hi és comptat.

Origen: Era costum que quan el pare abat s’asseia a taula, ja no ho pogués fer cap més germà; si algun confrare es trobava fora del convent a l’hora de l’àpat, en tornar no podia fer la menjada perduda i havia d’esperar que tornés a ésser hora de refetor per fer l’àpat que seguia.

Explicació: Aquest costum va donar peu a la formació de la parèmia que diu: "A la taula de l’abat qui no hi és no hi és comptat", emprada per indicar que no es té en compte ni consideració al qui no fa acte de presència. I com que aquesta regla sembla que eren les ordres benedictines les qui més la practicaven, hi ha versions del refrany que en lloc de la taula de l’abat, retreuen la taula d’en Bernat.

Font: Joan Amades (1989): Històries i Llegendes de Barcelona. (Barcelona: Ed. 62). 2 vol.

dilluns, 19 de gener del 2009

Salut i força al canut!

Parèmia: Salut i força al canut!

Origen: Salut sabem prou què vol dir. I el canut és el corn buidat on duien la pólvora els bandolers. També era una canya o branca buidada on els mercaders guardaven les
monedes d’or.

Explicació: És una manera de dir que desitges benestar i riquesa.

Font: Vista a la Revista «L'Estenedor, núm. 54», de gener de 2008, publicada per l'Ajuntament de Mollet.

Nota: Fan referència a la font d'on ho han tret: Associació Conèixer Catalunya (ACCAT).

Nota meva: en determinats moments es va perdre la tradició etimològica d'on provenia la dita i s'entenia com a expressió de potència sexual. Per això, sovint és deia: Salut i força al canut (als homes) i Salat i força al forat (a les dones).

Ens ho explica l'autor del blog Escatologia i escatofília amb algun detall més:
A principis de segle es va fer famosa la frase "Salut i força al canut" que ara tothom creu que feia referència a la potència sexual masculina. No era cert. Antigament, els homes es guardaven els diners en una mena de canut de canya subjectat per la faixa. El sentit de la frase era que tingueres molta força, molta potència econòmica al "canut", però de canya. En canvi, quasibé al mateix temps en va eixir una altra que sí que feia referència a la potència sexual: "Salut, pessetes i força a les castanyetes".

dissabte, 17 de gener del 2009

Voltar més que els porcs de Sant Antoni

Parèmia: Voltar més que els porcs de Sant Antoni.

Variants i sinònims: Donar més voltes que els garrins de Sant Antoni.

Origen: A Barcelona s’havia celebrat una fira especial de porcs a l’Esplanada (antic espai entre la muralla i l’actual passeig de Sant Joan). Més tard la fira es traslladà a la plaça de la Constitució, plaça que l’any 1823 el nou ajuntament absolutista la denominà plaça dels Porcs. Actualment és la plaça Pla del Palau. La nota característica d’aquesta fira, ben diferent de la rural, eren els seus compradors: la gent benestant de l’època. La gent rica sortia a fer ostentació de la seva riquesa, seguida de tants criats com podia, tot comprant més del necessari.

També a Barcelona, a més dels qui podien comprar-lo, mataven porc els afavorits amb els premis de la rifa dels Tres Porcs de Sant Antoni, instituïda per al sosteniment de l’Hospital de Sant Llàtzer. Perquè la gent comprés bitllets per a la rifa, des d’Any Nou fins al dijous gras els tres porcs eren passejats pels carrers de Barcelona acompanyats de dos músics. Aquesta cercavila va originar la frase:

«Voltar més que els porcs de Sant Antoni».

La rifa es va celebrar fins al 1879, en què foren suspeses totes les rifes locals per tal que prengués més increment la rifa oficial del govern.

Al respecte, Daniel Sancho París diu:
A Catalunya, la tradició de rifar un porc la trobem en diversos pobles. Així, a Prats del Lluçanès es fa per Carnestoltes, i també a Castellbisbal on, entre totes les comparses participants en la festa en honor al rei Carnestoltes, es rifa un porquet. En la població de Rubí, per Sant Antoni es rifa un porc, un xai i un pernil. En la comarca de la Terra Alta, havia estat tradició de donar un porquet a Sant Antoni pels favors rebuts. El garrí era deixat de la ma de Déu pels carrers del poble, amb un destinitiu que l’identifiqués. La gent li donava de menjar. Per la diada del sant patró era rifat a benefici de la confraria de Sant Antoni o per les despeses de l’organització de la festa. D’aquesta antiga tradició ha quedat la dita de “donar més voltes que el garrinet de sant Antoni” per a les persones que va sempre donant voltes amunt i avall.
Font:

dijous, 15 de gener del 2009

Calçar-se les sabates

Parèmia: Calçar-se les sabates.

Origen: Les comunitats de frares descalços que havien d’emprendre un viatge llarg i de trescar per indrets pedregosos i de mal caminar, solien calçar-se. En els annals de la vida conventual de les comunitats descalces, es troba sovint la indicació que tal o qual cosa l’havien de fer calçats.

Explicació: Aquest costum originà les formes proverbials, "lligar-se bé les espardenyes", "ja cal que es calcin" i "calçar-se bé les sabates", i encara d’altres que associen les idees de calçar-se amb l’empresa d’una feina dura i difícil.

Font: Joan Amades (1989): Històries i Llegendes de Barcelona. (Barcelona: Ed. 62). 2 vol.

dilluns, 12 de gener del 2009

Per la lluna de gener talla la fusta el fuster

Parèmia: Per la lluna de gener | talla la fusta el fuster
Variants i sinònims: Si bona fusta et vols fer | talla la fusta pel gener.

Origen: Diu Griñó:
Una creença general, subsistent encara avui dia, és que la fusta s'ha de tallar a la tardor i a l'hivern i que cal que sigui sempre en lluna vella, la més immediata a Nadal, fins a la lluna vella de gener, perquè així no es torna guerxa ni es corca. Bé prou ens ho diu el refranyer:

Per la lluna de gener
talla la fusta el fuster

Si bona fusta et vols fer
talla la fusta pel gener.

A les comarques ripollenques, en canvi, estaven segurs que el més bon temps era el setembre, si bé tenint molt en compte les fases de al lluna:

La bona fusta, per obrar,
pel setembre l'has de tallar;
per la lluna nova
talla la soca
i per la lluna vella
talla l'estella.
Font: David Griñó (1981): Oficis que es perden. Barcelona: Ed. Millà. Col·lecció «Biblioteca Popular Catalana - Vell i nou», núm. 24 . Pàg. 147-148.

dilluns, 5 de gener del 2009

Lents com la moleta de Raons

Parèmia: Lents com la moleta de Raons.

Origen: A la Masia de Raons s’hi pot accedir per pista des de Gotarta o des de Malpàs. Nosaltres aquest cop hi baixem des de Gotarta per un camí estret i pedregós que ens fa anar a pas de bou; «lents com la moleta de Raons», com diuen la gent d’ací dalt.

Explicació: Molt lents.

Localització: És una masia de la rodalia del Pont de Suert (Alta Ribagorça).

Font: Pep Coll (1996): Viatge al Pirineu fantàstic. Personatges, llegendes i històries màgiques. Barcelona: Columna Edicions. Primera edició en aquest format: 2005.

dijous, 1 de gener del 2009

Donar les absoltes

Parèmia: Donar les absoltes.

Origen: Les absoltes són el prec que fa el sacerdot als oficis de funeral.

Explicació: Donar les absoltes (a algú), per tant, és una frase feta que significa donar-lo pràcticament per mort.

Font: Salvador Alsius (1998): Hem perdut l'oremus. Barcelona: Edicions La Campana.