dilluns, 27 d’abril del 2009

Semblar de l'Alcora

Parèmia segons la font original: Paréixer de l'Alcora.

Origen: Diu Gadea:
Afectar ser bovo, simple ó beneít, siguent en realitat astut y molt espavilat, vate así el modisme que desde antich s'els aplica als naturals ó fills d'eixe póble de la provincia de Castelló de la Plana, y de rebot á tot el que sent més pillo que bonico y un gat molt corregut, en tot y en això fa el tio non sabo, y si li la pòt pegar á quansevòl, no s'ho deixa per perea; per lo tant no's estrany que s'use en tot este reine, y que á lo millor s'el posém tots en boca quant ve al cas, apropiantli també pera fer boca esta cansó:

Pera dolçainers en Tales,
pera espaviláts en Onda,
pera banys en Vilavella,
pera bovos en Alcora.
Font: J. Martí Gadea (1908): Tipos, modismes y còses rares y curioses de la tèrra del Gè. Primera part. Impremta de Antonio López y Compª: València, 1908.

dilluns, 20 d’abril del 2009

Parlar del sexe dels àngels

Parèmia: Parlar sobre el sexe dels àngels.

Variants i sinònims: Discutir sobre el sexe dels àngels.

Origen: Un àngel és un esperit pur que té enteniment i voluntat, inferior a Déu però més perfecte que els éssers humans. Els àngels van ser creats per Déu i alguns d'ells, capitanejats per Lucifer, s'hi van rebel·lar i es van convertir en dimonis. Els que es van mantenir fidels a Déu, capitanejats per l'arcàngel sant Miquel, van ser confirmats en la seva gràcia i la seva benaurança. La seva existència és un dogma de fe. Hi ha entre ells una gradació jeràrquica: serafins, querubins, trons, dominacions, virtuts, potestats, principats, arcàngels i àngels. La iconografia concreta dels àngels com a un dels graus d'aquesta jerarquia els representa, des del segle IV dC, en una figura antropomorfa alada. Però, en ser esperits pur, no tenen sexe.

Explicació: D'aquí treu cap la frase Parlar de (o discutir sobre) el sexe dels àngels.

Altres frases relacionades: La pietat popular els relaciona amb la bondat, i d'aquí expressions com Ser un àngel o comportar-se d'una manera angelical, que s'apliquen a paersones que actuen amb bonhomia o generositat.

Altres expressions col·loquials que inclouen aquest terme són:
  • Cantar-hi els àngels (ser molt apreciat un menjar o qualsevol altra cosa);
  • Dormir com un àngel (dormir plàcidament);
  • Estar amb els angelets (manera de dir als nens que algú s'ha mort);
  • Fer l'angelet (fer-se el desentès);
  • Passar un àngel (que es diu quan de cop tothom es queda callat en una conversa)
Font: Salvador Alsius (1998): Hem perdut l'oremus. Barcelona: Edicions La Campana.

dimecres, 15 d’abril del 2009

No arribar la sang al riu

Parèmia: No arribar la sang al riu.

Origen: La primera impressió en sentir aquesta frase feta ha estat de pensar que era un castellanisme. Però l’he trobat força documentada en repertoris catalans (força moderns, això sí).

He trobat un doble origen de la frase feta, encara que un el descarto per fantasiós i poc probable. És el que ofereix Joaquim Martí Gadea, un autor valencià de primers del segle XX en una obreta del 1906, Tipos, Modismes y Coses Rares y curioses de la terra del Gè. Arreplegades y ordenades per un aficionat, molt entusiasmat de tot lo d’ella. Però és això, un arreplegador, més que un estudiós de la llengua i els seus reculls s’han de calibrar en la seva justa mida. La frase exacta que cita ell és No aplegarà la sang al riu i l’origen que relata és el següent:
«Se refereix este refrany a la següent anècdota o xascavall: Diu que eren dos germans que se n’anaren a pescar a un riuet, emportant-se’n per a esmorzar una caçoleta de sang fregida amb ceba. Lo u anava davant, duent els aparells de la pesca i l’altre seguia darrera amb la caçoleta de sang. Este s’entretenia pel camí, ficant els dits a la caçoleta i menjant-se la sang amb el major dissimulo. Ho và vore el de davant i del tot incomodat reprengué al seu germà dient-li: A eixe pas no aplegarà la sang al riu…»
(Reproduït, per comoditat, de l’obra de Sebastià Farnés, Paremiologia catalana comparada, VII, s.v. S 287, Ed. Columna, 1998).

Però en una altra obra, crec que una mica més solvent, el Diccionario de dichos y frases hechas d’Alberto Buitrago Jiménez, publicat per Ed. Espasa Calpe, 1995, l’autor relata un altre origen més creïble:
«No ser una riña o una pelea tan dura ni tan violenta como en un principio se creía. Era habitual que en la antigüedad muchas batallas se celebraran cerca de los ríos, por el simple hecho de que estos suponían una primera defensa de las ciudades. Como la ciudad solía estar enclavada en una zona alta, era lógico, pues, que la sangre de los muertos y heridos corriera hacia el río.»
Trobo que és una explicació força més plausible i convincent.

El dilluns, 30 d'abril de 2001, al programa Connexions, de TV3, em van fer aquesta consulta i els vaig enviar la resposta següent:
El filòleg i expert en frases fetes Víctor Pàmies ha investigat l'origen de la frase "No arribar la sang al riu" i la versió més convincent és la que apareix al Diccionario de dichos y frases hechas, d'Alberto Buitrago, publicat per Espasa Calpe, el 1995. Explica que era habitual que durant l'antiguitat moltes batalles es fessin a prop dels rius pel fet que suposaven una primera defensa de les ciutats, moltes emmurallades. Com que les ciutats acostumaven a estar en zones altes era lògic que si la sang no arribava al riu volia dir que la baralla no era tan violenta com es podia pensar. (Una altra versió menys creïble és de Joaquim Martí Gadea, autor valencià de principis del segle XX, que diu que prové d'una anècdota segons la qual dos nois anaven a pescar i portaven una caçoleta de sang fregida. Mentre un se l'anava menjant l'altre li va dir: "─No arribarà la sang al riu").
Explicació: El sentit de la frase també és prou conegut: ‘no ser una baralla o disputa tan violenta com en un principi es preveia’.

Font:
  • Buitrago Jiménez, Alberto (1995): Diccionario de dichos y frases hechas. Ed. Espasa Calpe.
  • Farnés i Badó, Sebastià (1998): Paremiologia catalana comparada, VII, (s.v. S 287). Barcelona: Ed. Columna.
  • Martí Gadea, Joaquim (1906): Tipos, Modismes y Coses Rares y curioses de la terra del Gè. Arreplegades y ordenades per un aficionat, molt entusiasmat de tot lo d’ella. València.

dilluns, 13 d’abril del 2009

Posar en un altar

Parèmia: Posar en un altar.

Origen: L'altar és una taula elevada, també anomenada ara, sobre la qual s'ofereixen sacrificis i, en l'antiga litúrgia catòlica, el sacrifici de la missa. Els altars d'abans solien estar adossats al mur, de manera que el sacerdot hi feia la missa d'esquena als fidels. Actualment solen estar situats de manera que el celebrant pugui situar-se de cara als fidels. La consagració de l'altar és una benedicció que en fa el bisbe perquè sigui apte per al culte diví. Als altars hi ha un orifici, anomenat sepulcre, on s'hi depositen relíquies de sants màrtirs. L'altar principal d'una església -el situat a la nau central- es diu altar major, mentre que els altres s'anomenen altars laterals

Explicació: Posar en un altar algú és una manera de dir que se l'omple de lloances.

Font: Salvador Alsius (1998): Hem perdut l'oremus. Barcelona: Edicions La Campana.

dijous, 9 d’abril del 2009

Matar jueus

Parèmia: Matar jueus.

Variants i sinònims: Anar a matar jueus.

Origen: Diu Josep Maria Huertas:
La Setmana Santa ja no és el que era, però en el record de molts hi ha alguns costums desapareguts i tan poc lloables com el de matar jueus. Josep Pla evocava el 1919 aquest costum de Dijous Sant que, segons ell, anava de baixa respecte al que havia viscut de nen: «En tal dia com avui, a l'època de la meva infantesa, les criatures del poble acudíem a l'església havent dinat, a matar els jueus. Hi acudíem amb tota mena d'estris per fer fressa. Els uns, amb els garrots, picaven a terra; els altres percudien una llauna de petroli amb un tall de ferro; el petit comerç posava en venda unes maces ad hoc per picar sobre qualsevol cosa; hom podia comprar també una joguina feta amb un engranatge de fusta, que es feia rodar i produïa un soroll desagradable, absolutament molest. A l'església, es produïa un xivarri enorme, immens. Aquell desori representava una matança hipotètica de jueus». Val a dir que sovint eren els pares qui esperonaven els fills a complir aquest ritus més aviat lamentable.
El dia de Dijous Sant, nens i nenes ─sobretot nens, que són més guerrers─ agitaven sense parar els xerracs ─les joguines de què parla Pla─ fent tot el soroll que podien mentre algú, un adult potser vestit amb sotana, recordava que ho feien per «matar jueus», ja que aquests havien mort Jesucrist a la creu. Els vailets s'esbravaven pels carrers, però també a l'atri dels temples. Bellugaven xerracs i maces amb ganes de gatzara. No hi havia maldat en la seva actitud, tot i que la frase «anem a matar jueus» era prou colpidora.
Pla certificava, quan escrivia els seus records: «Em produeix una gran satisfacció constatar la decadència d'aquest desori arrelat i grotesc».
Un altre costum, aquest sense cap rerefons d'intolerància com en el cas del de «matar jueus», era el de celebrar la resurrecció de Crist, el Dissabte de Glòria. Un lloc on tenia un especial significat era al carrer d'Aragó de Barcelona, travessat per la rasa del tren, on el rebombori es mantenia encara als anys trenta. Amb un pal alguns, amb una maça uns altres, anaven a picar en el ferro colat d'uns gerros que culminaven les tanques de la rasa. El so era com esquerdat, però als nens de la rodalia els agradava. Aquell dia tenien permís per fer tota la cridòria i tot el soroll que volguessin.
Font: Josep Maria Huertas Claveria (2006): Mites i gent de Barcelona. Barcelona: Edicions 62.Pàg. 92-93.

dimecres, 8 d’abril del 2009

Altre gall li cantaria

Parèmia: Altre gall li cantaria.

Variants i sinònims: Un altre gall li cantaria (AMADES 1951a)

Origen: Diu Ginestà:
Denota que si s' hagués obrat de diferent modo de lo que s' ha fet, s' hauria obtingut un altre resultat mes falaguer ó profitós.

Sens dupte fa referéncia á la conducta que l'apóstol Sant Pere va seguir ab son diví Mestre, negantlo tres cops seguits, la nit aquella en que Jesús sigué presentat devant de Caifás, ab tot y haberli'l Senyor vaticinat cuan tingué lloch el sopar ahont fon descuberta la traydoria de Judas: «Aquesta nit avants de que apunti el dia y'l gall canti tu'm negarás tres vegadas», li digué'l Senyor; á lo que Sant Pere esverat va contestar que ell no faria may semblant cosa; pero se cumpliren las paraulas del Redemptor y fou negat una, dugas y tres vegadas pe'l apóstol, y allavors el gall ab son cant vingué á recordarli sa poca fermesa de carácter y fou cuan, segons els
evangelistas Sant Lluch y Sant March, sortí del palau del Gran Sacerdot y's posá a plorar amargament.

Al Refranyer català comentat, de Joan Amades (1951a) (Reeditat a Barcelona, Cercle de Lectors, 1989, pàg. 111), hi ha l'entrada Un altre gall li cantaria, amb l'explicació: "Per a indicar que si s'hagués procedit d'una manera diferent, s'haurien obtingut resultats distints. Al·ludeix al gall de la Passió, volent significar que si sant Pere no hagués negat el seu Mestre tres vegades, com el va negar, el gall no hauria cantat i ell no s'hauria vist en el cas d'haver de demanar perdó a Jesús per la seva malifeta".

Explicació:

  • Denota que si s'hagués obrat de manera diferent a com s'ha fet, s'hauria obtingut un altre resultat més falaguer o profitós (GINESTÀ 1999).
  • Si s'hagués procedit d'una manera diferent, s'haurien obtingut resultats distints (AMADES 1951a).
Font:
  • Vista a l'article del general Ginestà Punset, Folk-lorisme. Modismes catalans, a la Revista «Catalunya Artística», núm. 10 (Barcelona, 16 d'agost de 1900), pàg. 154.
  • Joan Amades i Gelat (1951a): Refranyer català comentat. Barcelona: Ed. Selecta.

dilluns, 6 d’abril del 2009

Pixar aigua beneita

Parèmia: Pixar aigua beneita.

Origen: L'aigua beneita o aigua beneïda és l'aigua que ha rebut la benedicció d'un ministre de l'Església i que es fa servir per rendir culte a persones o objectes. S'aspergeix amb el salpasser o hisop. També es posa aigua beneita en unes petites piques que sol haver-hi a l'entrada de les esglésies i en les quals els fidels unten la punta dels dits abans de senyar-se.

Explicació: La frase Pixar aigua beneita s'aplica popularment a les persones que són extraordinàriament devotes.

Font: Salvador Alsius (1998): Hem perdut l'oremus. Barcelona: Edicions La Campana.

dissabte, 4 d’abril del 2009

Ser de pasta d'agnus

Parèmia: Ser de pasta d'agnus.

Origen: L'Agnusdei és la part de la missa, després de la fracció de l'hòstia i immediatament abans de la comunió en què el sacerdot demana a "l'anyell de Déu que treu els pecats del món" que tingui pietat de nosaltres (per dues vegades) i que ens doni la pau (en una tercera deprecació). És una part que sol portar música a les misses cantades. A continuació, després de les darreres reformes litúrgiques, el celebrant i els fidels es donen mútuament a pau amb encaixades. Es sol dir agnusdei d'una medalla o d'un altre objecte que porta gravat l'anyell amb una creu, que és emblema de Jesucrist.

Explicació: L'expressió Ser de pasta d'agnus es fa servir per significar que algú és molt dòcil.

Font: Salvador Alsius (1998): Hem perdut l'oremus. Barcelona: Edicions La Campana.