dijous, 10 de setembre de 2009

Qui no et conega, que et compre

Parèmia: Qui no et conega, que et compre.

Origen: Si no sabeu pas de què ve aquest adagi, jo us ho contaré mot per mot com m'ho contaren a mi, sense guanyar-hi ni perdre. Una vegada eren una colla d'estudiants que no sé d'on ni de quina banda anaven a la Universitat de Cervera. Com havien fet molt llarg camí en lo cavall de Sant Francesc, perquè en aquell temps no hi havia camins de ferro ni galeres, tenien molta gana, i entre tots no portaven un diner ni una malla partida pel mig a la butxaca. Quina en podrien fer per menjar un bocí? L'un proposa passar a l'hostal i enganyar l'hostaler, mes l'altre respon que, com ja l'havien enganyat a la vinguda, l'empresa era molt perillosa. L'altre sortia amb la idea de fer un d'ells lo malalt, i al portar-lo i al demanar a una casa de pagès acolliment per ell, sos companys podien fer córrer l'urpa; mes los venien a la memòria les malifetes que tenien sembrades per aquelles masies a on parlar d'estudiant era parlar del Serraller, i no s'hi veien amb cor. En això, mentres se deien l'un a l'altre què farem i què direm per divertir la gana que els feia volar la terra, sentiren olor de pa de fleca acabat de traure del forn, i un que tenia el nas més fi digué que sentia olor de pernils i de formatge fresc. Què serà?, què no serà? Veieren davant d'ells un traginer que menava una rècula de burros d'Urgell carregats, i tots los estudiants, com que tots tenien talent, endevinaren que anava a Cervera a portar queviures. Ara bé: ¿com ho podrien fer per traure un ase de la rècula sense que ell se n'adonés? Qui té gana moltes se'n pensa. Un que en tenia més que els altres los digué:

─Deixau-ho per mi.

Deixant-los a tots enrera, s'avançà cap a la rècula i, llestament i fent que no el vegés lo traginer, llevà el ronsal al darrer ase i se'l posà i anà seguint la rècula, deixant-se arrossegar una mica perquè no se n'adonés. Anà seguint seguint, arribant a un torrent. Lo traginer volgué abeurar la rècula i, girant-se endarrera, en comptes de l'últim ase vegé un home.

─I ara! Què és això? ─exclamà tot parat de l'estranyesa que li feia, no sabent com empendre a l'estudiant.

Qui sou vós? ─li digué al cap i a l'últim.

L'estudiant, molt compungit, li respongué que no era cap ase, sinó un home que, per un gran pecat que havia fet, Déu l'havia condemnat a fer l'ase una temporada, però que en aquell punt i hora se li era acabada la condena i, deixant la figura d'ase en què ell l'havia comprat, tornava a tenir la figura o el ser primitiu d'home.

Lo traginer, que no havia tractat mai amb estudiants, se deixà ensibonar i, mogut de les llàgrimes d'aquell home que havia sigut ase (encara que no tant com lo traginer), li tragué el ronsal del coll i li digué amb una compassió que l'estrafalari estudiant no mereixia:

─Anau allà on volgau.

Si ho digué al sord no ho digué al peresós. Donant-li grans mercès per tan sospirada llibertat, se n'entornà camí enrera, a trobar a sos companys, qui estaven fent tallades del pernil i del formatge a la vora d'una font. Allí, ajudant-los en tan agradosa feina, entre tragos de vi i tallades de pernil, los contà com ho havia fet per desfer-se de la rècula i engaliar al pobre traginer. Aquest acudit de l'estudiant que havia sigut ase fou trobada per ells digna de totes les burles d'aquella Universitat.

Buides que foren les alforges, l'estudiant hèroe de la festa pujà a cavall de l'ase, voltat de sos alegres companys, continuà lo viatge cap a Cervera. Lo jument fou venut a la porta de la vila per pocs diners a un gitano, que el portà al mercat. S'escaigué de passar per allí l'innocent del traginer, i, veient i coneixent son company de tragí, se li acostà i li digués a cau d'orella:

─Quin pecat has tornat a fer, que tornes a ésser burro aquí? Mes, a mi no m'enganyaràs per aquesta vegada; qui no et conega que et compre.

Font: Elena Vicioso Martínez (1997): Un viatge literari per les comarques de Catalunya.

Nota: L'autora cita Jacint Verdaguer.