dijous, 26 de febrer de 2009

Anar amb el vestit d'Adam

Parèmia: Anar amb el vestit d'Adam.

Origen: Primer home, creat per Déu el sisè dia de la creació. Segonsd el Llibre del Gènesi, Déu el va fer a imatge isemblança seva. Per crear-lo va formar un cos amb fang i després li va infondre la vida amb una bufada. D'aquesta manera li va conferir l'ànima, immortal i racional. Després Déu va dir "no és bo que l'home estigui sol" i, mentre Adam dormia, li va treure una costella i d'ella en va fer la primera dona, Eva. Adam i Eva van tenir tres fills: Abel, Caín i set. Per extensió es parla dels fills d'Adam per referir-se a tots els éssers humans.

Explicació: Anar amb el vestit d'Adam vol dir anar completament nu. Ser del temps d'Adam equival a ser molt vell o antic. I el nom adam s'ha substantivat per fer-lo equivaler al qui va brut o molt mal vestit.

Font: Salvador Alsius (1998): Hem perdut l'oremus. Barcelona: Edicions La Campana.

divendres, 20 de febrer de 2009

Ballades per Carnestoltes, bateigs per Tots Sants

Parèmia: Ballades per Carnestoltes, | bateigs per Tots Sants.

Origen: Diu Emili Casademont, citant Amades:
En diversos llibres d'història, hi he trobat escrit que, antigament, gaudí d'una popularitat realment immensa arreu de Catalunya el ball carnavalesc de les dones, ball en què les senyores i senyoretes, totes disfressades, triaven els senyors i senyorets, sense disfressar, que els feien més peça. I també hi he trobat escrit que, a causa dels fenomenals escàndols que originava el ball carnavalesc de les dones (sempre per part d'elles), arribà a ser prohibit en diferents ocasions per les autoritats, malgrat que aquestes eren força de la màniga ampla. I és que abans, tan bon punt s'encetava el Carnaval o el Carnestoltes, les dones es «destapaven» i, amb la cara emmascarada (vull dir, és clar, coberta amb una màscara), en feien de seques i, sobretot, de verdes, fins al dia de l'enterrament de la sardina. Un dia, per cert, en el qual algunes, amb la saníssima intenció de ben acomiadar les festes carnavalesques, enterraven moltes sardines, i no pas, precisament, en un forat fet al terra...

Segons explica el folklorista Joan Amades en una de les seves obres, pel que respecta al ball carnestolenc de les fèmines (ja sabeu que, igual que Joaquim Ruyra, m'agrada, de tant en tant, escriure carnestolenc, carnestolenca, etcètera), «les dones, la majoria de les quals eren casades, dansaven al so de melodies atrevides, acompanyades de gestos obscens, que aclarien el sentit de les paraules, per si hi havia algun dubte...». I afegeix que el ball carnavalesc de les fèmines sempre acostumava a tenir conseqüències, ja que, al cap de nou mesos, se solien celebrar molts batejos. D'aquí ve, benvolguts lectors, aquell vell refrany, avui força oblidat, que diu: «Ballades per Carnestoltes, | bateigs per Tots Sants».
Explicació: el ball carnavalesc de les fèmines sempre acostumava a tenir conseqüències, ja que, al cap de nou mesos, se solien celebrar molts batejos.

Origen: Vist a l'article Les dones i el Carnestoltes, d'Emili Casademont i Comas.

dilluns, 16 de febrer de 2009

Sense la creu ningú no hi veu

Parèmia: Sense la creu ningú no hi veu.

Origen: La vella moneda catalana, com la de tots els països cristians, portava en el seu revers una creu; d’ací ve que en parlar dels costats de la moneda hom els anomeni cara perquè hi havia la del rei, i creu perquè hi havia efectivament una creu i que hom anomeni els diners per creus.

Diu el refrany en referir-se al diner que «sense la creu ningú no hi veu». Com anàvem dient, doncs, en una cara de la vella moneda hi havia una creu. i en cada un dels braços de la creu un acabament gros que semblava igual a la cabota d’una clau; des d’aquesta cabota cap al centre, o vèrtex de la creu la punta s’afuava fins acabar en punta, de manera que cada braç dibuixava talment un clau. I com a tal el veia la gent, fins al punt de crear teòricament un tipus de moneda, el clau que era la quarta part d’un diner, equivalent al grau mínim de moneda imaginable; com que un diner tenia quatre claus un clau era gairebé no res. D’ací que la frase ponderativa del grau màxim de pobresa sigui el de no tenir ni un clau. Els trenta claus, doncs, pagats per cada soldat, segons la tradició equivalen a set diners i mig. El fet de la compra dels soldats transcendí entre l’opinió barcelonina fins a donar nom al portal per on van entrar els pobres soldats a la ciutat.

El nom de Trentaclaus, per extensió, el prengué també el carrer immediat al vell Teatre Principal, anomenat avui oficialment Arc del Teatre però conegut encara pel poble fins no fa massa per carrer d’en Trentaclaus. El nom per la seva pronúncia sembla ésser personal, puix que es diu d’en Trentaclaus i no dels trenta claus i, segons la tradició, aquest personatge era un pagès, però el nom relacionat amb el portal s’explica d’altra manera.

Hom diu que el portal d’en Trentaclaus estava tancat per una porta on, com a motiu ornamental, hi havia trenta claus clavats que formaven un curiós dibuix; conten també que els claus que li donaren nom no eren pas claus de clavar sinó d’obrir, puix que aquest portal s’obria amb trenta claus diferents que posseïen en temps de guerra altres tants veïns i per això calia el concurs de trenta persones per obrir-lo.

Font: Joan Amades (1989): Històries i Llegendes de Barcelona. (Barcelona: Ed. 62). 2 vol.

dijous, 12 de febrer de 2009

Anar xino-xano

Parèmia: anar xino-xano.

Origen: El filòleg Victor Pàmies ens ha fet arribar la resposta. De fet, la frase original és «Anar xano-xano», amb el sentit d'anar a poc a poc. «Xano-xano» funciona com un adverbi de manera, i per tant pot acompanyar i completar moltes diversitats de frases». És un italianisme introduït de molt antic i prové de la forma italiana prou coneguda del "piano piano" que té el mateix sentit del xino xano.

Font: Vista al programa Connexions, de TV3, del dimarts, 23 d'octubre de 2001.

dilluns, 2 de febrer de 2009

Als cornuts els picava el front

Parèmia: Als cornuts els hi picava el front.

Origen: Antigament la vigília de Sant Corneli els estudiants treien la imatge que tot l’any hi havia a la capelleta i hi posaven la de Sant Corneli patró dels casats.

Segons veu popular tots els marits de la ciutat en tal dia anaven a visitar el seu patró o, com a mínim, passaven pel davant de la capelleta. La gent deia que els cornuts, és a dir, els que la muller els era infidel, al moment de passar pel davant de la imatge sentien una mena de picor al front que els obligava a haver-se de gratar. Era el sant que els prevenia de l’abús que la seva esposa cometia amb ells.

En tal dia la concurrència per aquesta via era molt intensa; la gent creia que el casat que no hi anava temia que la muller l’enganyés i per tal de no tenir-ne el convenciment preferia més ignorar-ho.

Hom deia que els casats que durant set anys consecutius havien fet la visita al sant en tal diada, aquest els guardava de la infidelitat de les respectives mullers.

A més dels casats aquesta via es veia molt concorreguda per d’altres ciutadans, que miraven amb gran atenció si algun dels transeünts en ésser davant de la imatge es gratava el front, com a preludi del naixement de la banya acusadora.

Nota: Aquesta capelleta es trobava al carrer de Capellans.

Font: Joan Amades (1989): Històries i Llegendes de Barcelona. (Barcelona: Ed. 62). 2 vol.