dimarts, 29 de setembre de 2009

Per sant Miquel, el berenar se'n puja al cel, i per sant Macià, torna a baixar

Parèmia: Per sant Miquel, | el berenar se'n puja al cel, | i per sant Macià, | torna a baixar.

Origen: Això vol significar que, per efecte d'haver-se escurçat notablement les hores de claror, hom dóna a la vida de la llar un altre gir, sopant més aviat i estalviant el berenar. En temps passats, aquest costum fou molt practicat.

Font:
A l'article Sant Miquel i l'origen de Setcases, del blog d'Emili Casademont i Comas.

dilluns, 21 de setembre de 2009

Fermar els gossos amb llonganisses

Parèmia: Fermar els gossos amb llonganisses.

Variants i sinònims: veg. Lligar els gossos amb llonganisses.

Origen: Un llonganissaire de Vic tenia un quisso molt enjogassat que sempre entrava a l'obrador i amoïnava els treballadors. Un dia, per deslliurar-se de la molèstia del gos, una de les obreres, amb una llonganissa prima, encara tendra i a mig fer, lligà la bestiola al barró d'una cadira.

S'escaigué que el llonganissaire portà a visitar l'obrador un client de terres llunyes, el qual tenia en gran ponderació les llonganisses, i quedà tot admirat del poc cas que a Vic en feien.

El foraster va creure que la gran riquesa era la causa d'aquella despreocupació i s'afermà en la seva opinió en veure la humorada de la treballadora que havia convertit una llonganissa en simple corda per fermar el gos.

Explicació: Ponderatiu de riquesa i d'abundància.

Font: Elena Vicioso Martínez (1997): Un viatge literari per les comarques de Catalunya.

Nota: L'autora cita Joan Amades.

dimecres, 16 de setembre de 2009

Estar empiocat

Parèmia: Estar empiocat.

Variants o sinònim: Estar pioc.

Origen: És terme propi d'ocellistes i criadors d'ocells. Els ocellets quan estan malalts estarrufen les plomes, separant-les un xic del cos i tendint a prendre una forma un xic arrodonida; semblant al que fan els galls d'indi o piocs quan estan contents.
Empiocar-se, doncs, vol dir fer com els piocs, o sia estarrufar les plomes, cosa que fan els ocells en estar malaltissos i que per extensió ha passat a les persones.

Ho versiona Jordi Vallmitjana en un article al Diari de Girona (19 de novembre de 2009), Amb grip, però documentats, també citant la mateixa font d'Amades:
"Estar pioc o empiocat" és una bellíssima expressió que Joan Amades il·lustra com ningú. Diu que és un terme propi d'ocellaires i criadors d'ocells. Explica que quan els ocellets estan malalts estarrufen les plomes, separant-les un xic del cos i tendint a prendre una forma un xic arrodonida. Aquesta forma també la fan els galls dindi o piocs quan estan contents. Empiocar-se vol dir literalment "fer com els piocs que estarrufen les plomes com fan els ocells malalts". Els humans "piocs" ens estarrufem amb calfreds i pèls de punta.
Explicació: Equival a no trobar-se prou bé, sentir-se un xic malalt.

Font: Vista a Tres refranys comentats per Joan Amades.

dilluns, 14 de setembre de 2009

Enganyar com un xino

Parèmia: Enganyar com un xino.

Origen: Llegenda L'abat de Poblet i 'emperador de la Xina.

Mentre el rei Jaume estava enfeinat en les diverses conquestes i empreses guerreres que va portar a terme, rebé un missatge de l'emperador de la Xina en el qual li parlava de certs negocis que la llegenda no explica. El rei cregué de conveniència enviar un emissari a l'emperador, però no hi podia enviar cap cavaller ni home d'armes, ja que els necessitava perquè l'ajudessin en les seves empreses, i decidí d'enviar-hi el pare abat de Poblet, que era molt savi i molt llest.

L'emperador de la Xina rebé molt bé el pare abat, li ensenyà la seva cort i totes les seves riqueses i li féu una gran ponderació de la meravella i del prodigi de la seva ciutat. Tantes ponderacions, que cregué que en les paraules de l'emperador hi havia un bon xic de malícia i desdeny envers ell i el qui representava, el qual creia l'emperador que ni molt llunyanament no podria somniar la sumptuositat i prodigiosa meravella de la seva cort. Bon xic molestat, el frare de Poblet es proposà tornar la pilota a l'emperador i li parlà així:

-Heu de saber, senyor emperador, que el rei Jaume, mon senyor, viu en una ciutat alçada damunt de l'aigua i tota voltada de foc. Aquesta ciutat està feta amb ulls de serp i fetges de vedella i la van construir els galls i els conills. Heu de saber, també, que la tal ciutat està governada per porcells i que els morts es passegen pels carrers. La tal ciutat és un riu damunt del qual hi ha un pont i per damunt del pont pasturen més de cent mil caps de bestiar.

L'emperador restà bocabadat, sense saber què dir, i cregué que el frare l'enganyava; però no era pas així. Les paraules del pare abat constituïren una mena d'enigma, el qual desxifrarem.

La ciutat on vivia el rei Jaume era Barcelona, que, segons la tradició, està assentada damunt d'un riu anomenat el "Riu de sota" i el "Riu de santa Eulàlia". Les muralles de la vella Barcelona eren fetes de pedra de foguera treta de Montjuïc, i, per tant, la ciutat estava voltada de foc. Els edificis de la Barcelona antiga eren fets de granit de Montjuïc, pedra popularment anomenada ull de serp, i d'un altre tipus de pedra dita fetge de vedella. Per temps hi hagué a Barcelona dues llargues famílies de mestres de cases que van subsistir durant moltíssims anys, anomenades l'una Gall i l'altra Conill,i, com que ells foren gairebé els únics que van construir la ciutat, d'ací que hom pogués dir que Barcelona havia estat feta pels Galls i pels Conilla. Per efecte d'una antiga tradició, els barcelonins som qualificats de "porcells", i, com que barcelonins eren els qui formaven el Consell de Cent, que regia la ciutat, es podia ben dir que era governada per porcells. Una de les antigues famílies nobles barcelonines que gaudí de més prestigi fou la família Mor, i, per tant, es podia ben afirmar que els morts es passejaven pels carrers. Com que el riu de què hem parlat passa per sota de la ciutat, tot Barcelona li fa de pont i, per tant, en tot el terreny que ocupa la gran ciutat bé poden pasturar més de cent mil caps de bestiar.

Hom diu que el pare abat enganyà "com un xino" l'emperador, i donà aquesta tradició com a origen de l'expressió "Enganyar com un xino". Nosaltres creiem, però, que no hi hagué tal engany i que el frare es va limitar a pintar-li la ciutat de Barcelona sota un aspecte enigmàtic.

Font: Elena Vicioso Martínez (1997): Un viatge literari per les comarques de Catalunya.

Nota: L'autora cita Joan Amades.

dijous, 10 de setembre de 2009

Qui no et conega, que et compre

Parèmia: Qui no et conega, que et compre.

Origen: Si no sabeu pas de què ve aquest adagi, jo us ho contaré mot per mot com m'ho contaren a mi, sense guanyar-hi ni perdre. Una vegada eren una colla d'estudiants que no sé d'on ni de quina banda anaven a la Universitat de Cervera. Com havien fet molt llarg camí en lo cavall de Sant Francesc, perquè en aquell temps no hi havia camins de ferro ni galeres, tenien molta gana, i entre tots no portaven un diner ni una malla partida pel mig a la butxaca. Quina en podrien fer per menjar un bocí? L'un proposa passar a l'hostal i enganyar l'hostaler, mes l'altre respon que, com ja l'havien enganyat a la vinguda, l'empresa era molt perillosa. L'altre sortia amb la idea de fer un d'ells lo malalt, i al portar-lo i al demanar a una casa de pagès acolliment per ell, sos companys podien fer córrer l'urpa; mes los venien a la memòria les malifetes que tenien sembrades per aquelles masies a on parlar d'estudiant era parlar del Serraller, i no s'hi veien amb cor. En això, mentres se deien l'un a l'altre què farem i què direm per divertir la gana que els feia volar la terra, sentiren olor de pa de fleca acabat de traure del forn, i un que tenia el nas més fi digué que sentia olor de pernils i de formatge fresc. Què serà?, què no serà? Veieren davant d'ells un traginer que menava una rècula de burros d'Urgell carregats, i tots los estudiants, com que tots tenien talent, endevinaren que anava a Cervera a portar queviures. Ara bé: ¿com ho podrien fer per traure un ase de la rècula sense que ell se n'adonés? Qui té gana moltes se'n pensa. Un que en tenia més que els altres los digué:

─Deixau-ho per mi.

Deixant-los a tots enrera, s'avançà cap a la rècula i, llestament i fent que no el vegés lo traginer, llevà el ronsal al darrer ase i se'l posà i anà seguint la rècula, deixant-se arrossegar una mica perquè no se n'adonés. Anà seguint seguint, arribant a un torrent. Lo traginer volgué abeurar la rècula i, girant-se endarrera, en comptes de l'últim ase vegé un home.

─I ara! Què és això? ─exclamà tot parat de l'estranyesa que li feia, no sabent com empendre a l'estudiant.

Qui sou vós? ─li digué al cap i a l'últim.

L'estudiant, molt compungit, li respongué que no era cap ase, sinó un home que, per un gran pecat que havia fet, Déu l'havia condemnat a fer l'ase una temporada, però que en aquell punt i hora se li era acabada la condena i, deixant la figura d'ase en què ell l'havia comprat, tornava a tenir la figura o el ser primitiu d'home.

Lo traginer, que no havia tractat mai amb estudiants, se deixà ensibonar i, mogut de les llàgrimes d'aquell home que havia sigut ase (encara que no tant com lo traginer), li tragué el ronsal del coll i li digué amb una compassió que l'estrafalari estudiant no mereixia:

─Anau allà on volgau.

Si ho digué al sord no ho digué al peresós. Donant-li grans mercès per tan sospirada llibertat, se n'entornà camí enrera, a trobar a sos companys, qui estaven fent tallades del pernil i del formatge a la vora d'una font. Allí, ajudant-los en tan agradosa feina, entre tragos de vi i tallades de pernil, los contà com ho havia fet per desfer-se de la rècula i engaliar al pobre traginer. Aquest acudit de l'estudiant que havia sigut ase fou trobada per ells digna de totes les burles d'aquella Universitat.

Buides que foren les alforges, l'estudiant hèroe de la festa pujà a cavall de l'ase, voltat de sos alegres companys, continuà lo viatge cap a Cervera. Lo jument fou venut a la porta de la vila per pocs diners a un gitano, que el portà al mercat. S'escaigué de passar per allí l'innocent del traginer, i, veient i coneixent son company de tragí, se li acostà i li digués a cau d'orella:

─Quin pecat has tornat a fer, que tornes a ésser burro aquí? Mes, a mi no m'enganyaràs per aquesta vegada; qui no et conega que et compre.

Font: Elena Vicioso Martínez (1997): Un viatge literari per les comarques de Catalunya.

Nota: L'autora cita Jacint Verdaguer.

dilluns, 7 de setembre de 2009

Malòrum!, va dir el rei David

Parèmia: Malòrum!, va dir el rei David.

Origen: Quan el rei David morí, va fer via cap el cel proveït de la seva arpa. Així que sant Pere el veié, li digué que no era permesa l'entrada d'instruments de música al cel, ja que bé prou que n'hi havia, i no en volien pas més.

David suplicà al sant porter dient-li que aquell instrument l'havia alegrat durant tots els dies de la seva llarga vida, i que era com un bocí del seu cor, del qual no se sabria pas desprendre. Sant Pere li digué que tenia ordres severes, i que, si no volia abandonar la seva arpa, havia de renunciar a entrar al cel.

El rei profeta exclamà Malòrum!, i, per poder entrar al cel, llençà l'arpa daltabaix. La tradició assegura que anà a caure a Vilaverd, a la Conca de Barberà.

Explicació: Usat per designar que una cosa va malament i que no segueix el curs que hom desitja.

Font: Elena Vicioso Martínez (1997): Un viatge literari per les comarques de Catalunya.

Nota: L'autora cita Joan Amades.

dijous, 3 de setembre de 2009

Ser més mentider que en Calça

Parèmia: Ser més mentider que en Calça.

Variants i sinònims: Ser més mentider (o embustero) que en Calça (o Calces).

Explicació:
  • S'aplica a les persones amigues de faltar a la veritat i que exageren allò que expliquen (AMADES 1935)
  • Ésser molt amic de faltar a la veritat o d'exagerar el que s'explica (GARCIA SALINES 1994).
Nota: hi ha d'altres mentiders il·lustres, com ara el Piaques de Sant Pau, que deia que havia anat a Amèrica a peu (AMADES 1935), o en Caula, en Salies o en Tarrida, que era el pare de la mentida (AMADES 1935).
Origen: Farnés (1992) cita a Amades (1927):
Quan volem pintar una persona com a molt mentidera i poc ajustada a la veritat, li diem que és més mentider que en Calces. Aquest personatge, presentat com a prototipus dels que senten poc respecte per la veritat, no és altre que l'historiaire del segle XVI, en Francesc Calça, que el poble ha corromput en Calces, doctor i llicenciat en múltiples ciències i arts, i que va escriure una història de Catalunya titulada 'Cataloniae, Liber Primus' publicada a Barcelona l'any 1536. El savi doctor no va mirar gaire prim en escriure el seu llibre, tan ple de faules i mentides històriques, que va caure en descrèdit tot seguit d'haver vist la llum, fins al punt que només va sortir el primer volum dels tres que devia tenir l'obra, segons diu el seu autor en el pròleg. Amb tot i ésser l'obra tan dolenta, va valer al seu autor una certa immortalitat, segurament molt més que si hagués escrit una història ben fidel, puix no hi ha català que no s'hagi posat el seu nom en boca moltes dotzenes de vegades, i si hagués escrit un llibre savi, molts milers foren els catalans que no en sabrien una paraula.
Posteriorment, a Refranys personals (1935), Amades ens ho torna a explicar d'una manera més sintètica:
Al·ludeix a l'historiador Francesc Calça, autor d'una Història de Catalunya publicada a Barcelona l'any 1588.
Font:
  • Joan Amades (1927): Coneixences desconegudes, dins la "Revista del Centre de Lectura," III (Reus, 1927).
  • Joan Amades i Gelats (1935): Refranys personals. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 5». Reeditat per Ed. Selecta - Catalònia. Primera edició: 1980. Segona edició: 1990.
  • Sebastià Farnés i Badó (1992): Paremiologia catalana comparada, en 8 volums. Barcelona: Ed. Columna.

dimarts, 1 de setembre de 2009

Com el gos de l'Hortolà, que ni rosega l'os ni el deixa rosegar

Parèmia: Com el gos de l'Hortolà, que ni rosega l'os ni el deixa rosegar.

Variants i sinònims:
  • Ca envejós, ni rosega ni deixa rosegar l'os
  • Com el gos capat, que no pot ni vol deixar fer
  • Com el gos de l'hortolà, que no menja ni deixa menjar
  • El gos de l'hortolà, no lladra ni deixa lladrar
Equivalents:
  • Como el perro del hortelano, que ni come ni deja comer [ES]
  • El perro del hortelano, ni come las berzas ni las deja comer al extraño (o al amo) [ES]
Origen: Amades, a Refranyer isòpic (1935) ens relata la faula Del gos i dels bous (faula tretzena del llibre cinquè):
Un gos, pel goig de no deixar menjar els bous jeia dins la grípia plena de fanals que ell tampoc no podia menjar i que tenia un os molt gros a la boca, que de tan gros no el podia ni rosegar, però preferia més això que deixar-lo menjar a un altre.
En castellà trobem una comèdia de Lope de Vega amb aquest títol, de l'any 1618, inspirada en aquest adagi popular. Com diuen a la Wikipedia, «Su título hace alusión al refrán El perro del hortelano no come ni deja comer».

Explicació: Es diu referint-se a aquelles persones que no saben fer bon ús de llurs possibilitats ni permeten que altri se n'aprofiti (PONS LLUCH 1993).

Font: Joan Amades i Gelats (1935a): Refranyer isòpic. Barcelona, Editorial Selecta.