Sant Pol, quina hora és?

Parèmia: Sant Pol, quina hora és?

Explicació: Retret que es fa als santpolencs, perquè se'n senten agraviats.

Origen: Explica Farnés (1913) (V. VII, s.v. P2674 Sant Pol, quina hora és?, pàg. 310):

Expliquen l'origen d'aquest mal costum en el fet següent: Durant la guerra de Successió els pobles de Marina foren en general defensors dels drets de la terra i de l'Arxiduc. Un dia que passaven les tropes de Felip V per aquell terme, a Sant Pol alçaren el somatent, cosa que els valgué veure destruïdes les seves cases i esmicolades i foses les campanes del rellotge del Comú, amb prohibició de restaurar-lo. Després als castellans victoriosos (amb l'ajut dels gavatxos) els ha anat minvant la bravesa, i ara ja els santpolencs tenen rellotge, però encara els botiflers castellans s'acullen a l'ominiós record, que és un ver joiell pels bons catalans de Marina.

Lluís Claramunt, en un article publicat a La Renaixensa, XV, pàg. 321-328, "La fira de Sant Pau a Sant Pol", diu: "Quina hora és? Fan tots al arrencar el tren. Pregunta que els santpolencs, justament indignats, responen amb frases per desgràcia poc cultes ("─Hora de passar cabrons"). [...] Aquesta pregunta es fa en to de burla als fills de Sant Pol pels habitants dels pobles veïns amb motiu d'haver estat molt temps sense rellotge".

Una altra versió de la mateixa història, extreta de «L’arch de Sant Martí» Publicat a la revista "El Santpolench", al març de 1890.

15 de febrer de 1714. Les tropes de Felip V assetgen a Sant Pol els valents voluntaris catalans del regiment d’Amill.
La valerosa defensa que sostingueren els santpolencs contra las tropes franceses que Felip V de Castella portà per implantar l’absolutisme en nostra terra fou motiu de la destrucció d’aquell poble. Aprofitant tots los recursos i davant la superioritat de l’enemic, abandonat el poble per les dones i els vells, els soldats del d’Anjou prengueren possessió de can Reig i des d’allí foren amos de la població.
Però els valents voluntaris manats pel company i amic del general Moragues, En Villar de Sant Pol, en nombre de 50 homes escollits, es retiraren i es feren forts a la torre de la Martina, que encara avui s’aixeca a cosa de mig quart de la població, jurant morir abans que rendir-se.
Des d’allí veieren aquells valents el saqueig i crema de la vila i el càstig imposat a les campanes que tocaren a sometent que fossin destrossades, igual com el rellotge públic. El venjatiu monarca prohibí la reedificació del poble; però passada la guerra tornaren a ses llars els santpolencs situant-se en tendes formades amb mantes i pals, vora la platja. Tendes que havien d’arrencar més que de pressa refugiant-se en les barques de pescar, cada vegada que els exe­cutors de les bàrbares ordres del rei botxí anaven pera fer efectiu el seu compliment.
Aquell estat de coses durà algun temps; el santpolenc, el bergant per la causa de l’absolu­tisme, no tenia altre abric ni sopluig que la manta, i la veu de las campanes del seu rellotge ja no l’avisava del perill de las llibertats de la terra.
Llavors fou quan nasqué l’adagi que és segell de la glòria pera Sant Pol de Mar:

A Sant Pol la manta

I la gent berganta

De llavors data també el “Quina hora és?”, sàtira que recordava i recorda encara aquella terrible hora de la pèrdua de las llibertats de la terra catalana.
Los fills de Sant Pol s’enfaden en sentir la infamant pregunta i tenen raó. Quan serà que ells i nosaltres, los de Sant Pol i els de tot Catalunya podrem contestar als que ens preguntin “quina hora es?” La hora que Catalunya recobri lo perdut.

Font: Sebastià Farnés i Badó (1992): Paremiologia catalana comparada, en 8 volums. Barcelona: Ed. Columna.

Fer bugada

Parèmia: Fer bugada.

Origen: Als pobles de muntanya, era costum fer la primera bugada poc abans de Nadal. La segona es feia per Sant Simeó, el 18 de febrer.
Les bugaderes no sabien rentar si no cantaven, molt especialment quan picaven la roba o quan rentaven soles. Creien que la bugada, si era ben cantada, quedava més neta. Sovint les cançons parlaven de bugaderes a la vora del riu i es cantaven amb una tonada rítmica que anava força bé al moviment del repic del picador.

Font: Vista a la Revista «L'Estenedor, núm. 22», de febrer de 2004, publicada per l'Ajuntament de Mollet.

No parar en torreta

Parèmia: No parar en torreta.

Origen: Com diu el DCVB, basant-se en el romanç “Romans nou, curiós y entretengut, hon es referixen les conversasions que molts colombaires solen tindre en la Lontja, les calitats dels coloms, y altres circunstàncies de la art dita Colombairia, per a divirtir la humor, sens ofendre a ningú, com borà el lector”, de Carles Ros (manuscrit, còpia d’un imprès de 1733, British Museum, Londres), “l’origen d’aquesta frase és el fet dels coloms que, llançats a volar pels colomaires, a vegades fan tota la volada sense posar-se a cap torreta ni teulada”.

Explicació: No estar mai quiet.

Font: Emili Casanova (2005): "Lèxic i cultura popular: la creació lèxica dels colombaires valencians entre el segle XVIII i el XX", dins la "Revista d'Estudis Catalans", núm. 18 (2005).

Matar el cuc

Parèmia: Matar el cuc.

Origen: Expressió que té el seu origen en els antics costums camperols. Els pagesos solien prendre una copa d’anís abans d’esmorzar, perquè creien que així mataven els cucs i paràsits intestinals.

Font: Vista a la Revista «L'Estenedor, núm. 21», de gener de 2004, publicada per l'Ajuntament de Mollet.

Fot-li fort que és de Reus

Parèmia: Fot-li (o fum-li) fort que és de Reus.

Origen: Antoni Veciana, des del seu blog Puig d'en Cama ens en dóna una explicació, tal com ho ha sentit ell sempre:

«A mi a casa em van explicar que ve de les guerres carlines, Reus era un feu lliberal al contrari que els altres pobles dels voltants, però com que a les carlinades normalment no sempre s'enfrontaven exèrcits uniformats i ben diferenciats, a vegades l'única manera de deduir l'afiliació de cada combatent era per la seva procedència geogràfica, si era de Reus era clara: lliberal, i si l'havien enxampat els carlins ho portava negre, d'aquí Fot-li fort que és de Reus. Això mateix és el que els va passar als 133 reusencs que van morir a mans carlines el 1838 entre el Morell i Vilallonga.»

Joan Amades, a l'article "Refranys geogràfics", publicat al Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (BCEC), núm 504 (Any XLVII, maig del 1937, pàg. 117-122), ho detalla una miqueta més:

En ocasió de la guerra carlista, les tropes faccioses es proposaren atacar la ciutat de Reus. Aquesta estava molt mal guarnida de tropes, però el comandant de les que hi havia, quan s'assabentà d'aquells propòsits, amb l'escàs nombre de soldats amb què comptava féu unes grans maniobres i moviments, manà sortides i simulà reforços, fins el punt de fer creure a l'enemic que tenia un gran exèrcit per a la defensa del lloc. Els carlins desistiren de l'atac. Passat algun temps, i quan ja la ciutat s'havia previngut i preparat per a poder resistir qualsevol atac, els carlins s'assabentaren d'aquella estratagema, pel qual motiu sentiren pels reusencs un odi terrible. Així que en algun fet d'armes descobrien un soldat reusenc l'atacaven furiosament al crit de Fum-lo, que és de Reus.

Explicació: Frase usada quan hom pega, maltracta o perjudica algú.

Font: Joan Amades (1934): "Refranys geogràfics", publicat al Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (BCEC), núm 504 (Any XLVII, maig del 1937, pàg. 117-122).

Anar a fer punyetes

Parèmia: Anar a fer punyetes.

Origen: Les punyetes eren els punys de les camises dels advocats, magistrats i jutges, fetes amb brodats i puntetes. Era una feina lenta i difícil, en què calia invertir-hi moltes hores. Per això, quan diem a algú Vés a fer punyetes, és com si l’enviéssim a un lloc apartat perquè s’entretingui amb qualsevol cosa i deixi de molestar.

Nota: Galderich em posa sobre la pista d'una altra possible interpretació de la frase feta. Bé, més aviat una concreció una mica més grollera d'on ens engeguen:

L'Alcover-Moll, a l'etimologia de punyeta ja diu que és un derivat de 'puny': "Originàriament la locució 'fer-se la punyeta' significava 'masturbar-se'."

En el Diccionario del español actual, de Manuel Seco i altres, d'Aguilar, diu a la definició 7: "hacerse la -. Masturbarse (un hombre) / CTrulock Compota 123 (Cela): Esteban había pensado ir con ella al cine y ya no puede, eso es lo que más siente. Lo demás poco importa; con hacerse la puñeta todo se soluciona."

[...] unes imatges del taller d'Eusebi Planas on es veu un interior de prostíbul i un cartell amb les tarifes dels serveis, de la dècada del 1870:

Aqui se jode a napoleon
A medio duro y a peseta.
El precio de una puñeta
son dos reales de vellon.

(El napoleon era una moneda francesa que equivalia a 20 rals i que circulava per Espanya per manca de numerari local)

Així doncs, Fer(-se) la punyeta equivaldria a masturbar-se.

Font: Vista a la Revista «L'Estenedor, núm. 21», de gener de 2004, publicada per l'Ajuntament de Mollet.