dimarts, 28 de desembre del 2010

Plegar el ram

Parèmia: Plegar el ram.

Origen: Aquesta frase ve del ram de perdigons que porten els caçadors i que guarden curosament quan la cacera fa fallida i ha de tornar sense res.

Explicació: Vol dir deixar la feina a mig fer perquè la cosa anava malament i més valia plegar.

Font: Vista al web de l'Associació Conèixer Catalunya, a través del «Diario Metro». Publicada el 23 de juliol de 2007.

dimecres, 22 de desembre del 2010

Fer un pa com unes hòsties

Parèmia: Fer un pa com unes hòsties.

Explicació: Fer una cosa malament, esguerrar-la, fracassar-hi completament.

Origen: L'origen d'aquesta expressió és que les hòsties que el sacerdot consagra en la missa es fan amb pa àzim (del grec ádzymos, derivat de zýme, 'llevat', amb el prefix privatiu a-), és a dir, sense llevat, que és el que fa créixer la massa. Si hom vol fer un pa i no hi posa llevat, fracassarà en l'intent i obtindrà un pa pla.

Nota: L'etimologia del mot hòstia, segons Rodamots, ve de l'expressió llatina «hostia», 'víctima d'un sacrifici'.

Font: Vista a Rodamots, del dimarts, 14 de desembre de 2010.

dimarts, 21 de desembre del 2010

Ser (una cosa) un maremàgnum

Parèmia: Ser (una cosa) un maremàgnum.

Explicació: Ser un embolic.

Origen: L'ús freqüent d'aquests dos mots els ha soldat en un de sol i li ha donat el significat de 'confusió, enrenou'. Joan Amades apunta el possible origen d'aquesta expressió: l'any 1258, el papa Alexandre IV, mitjançant la butlla Mare Magnum, confirmà nombrosos privilegis a favor dels dominics, concessió que motivà moltes protestes i portà, per tant, força cua d'esmenes, de manera que l'expressió maremàgnum va acabar significant 'embolic'.

Nota: L'etimologia del mot maremàgnum (m.), segons Rodamots, ve de l'expressió llatina «mare magnum», 'mar gran'.

Font: Vista a Rodamots, que cita un fragment que Antoni M. Marsal escriu a El Baluard (núm. 126, 2003), revista d'informació local i de cultura de Sarral (Conca de Barberà), fent referència a una informació de Joan Amades.

dimarts, 14 de desembre del 2010

Estar fet (algú) un sant Llàtzer

Parèmia: Estar fet (algú) un sant Llàtzer.

Sinònim: 
  • Estar fet a banderes.
  • Estar fet un «senllaç» (val.).
Explicació: Persona nafrada o que presenta un aspecte lamentable.

Origen: Diu Solsona (2005):
Alguns mals es relacionen amb llegendes religioses, com el ball de sant Vito (corea de Sydenham i de Huntington), un màrtir del segle IV a qui s'atribuïa haver curat un fill epilèptic de l'emperador Dioclecià.

El mal de sant Llàtzer ('lepra'), en canvi, es diu així per una mala lectura de l'Evangeli. A la paràbola del ric i el pobre, es diu que un captaire leprós anomenat Llàtzer menjava les molles que queien de la taula del ric Epuló i que, un cop morts tots dos, el ric va anar a l'infern i Llàtzer, el leprós pobre, al cel. Aquest inexistent personatge de ficció evangèlica es va confondre amb el ressuscitat Llàtzer ─germà de Marta i Maria─, que no era leprós, i va ser venerat com a sant protector dels malalts de lepra. Per aquesta raó llatzeret és sinònim de leproseria i encara avui diem que està feta un sant Llàtzer una persona nafrada o que presenta un aspecte lamentable.
Diu Cucarella (2020):
O estàs fet un «senllaç», o siga fet a banderes, però en realitat de qui parlem és de Sant Llàtzer, o Sent Llàtzer si ho diguem a la manera valenciana antiga, l’amic de Jesús, a qui va ressuscitar després de tres dies mort i no eixiria de la tomba amb la pell molt fina.
Font: 

dijous, 4 de novembre del 2010

Veure la bomba del Novenari

Parèmia: Veure la bomba del novenari.

Origen: Ens ho explica Joan Arimany Juventeny al seu blog La Devocioteca:
La relació del món dels vius amb el dels morts sempre és molt suggerent. Antigament, si hi havia un moment en el calendari que aquests dos àmbits de l’existència humana coincidien, aquest era el Dia dels Difunts i el Novenari de les Ànimes. L’ambient creat, amanit amb fabuloses supersticions o amb referències reals d’altres llocs, facilitava l’existència d’anècdotes i fets ben curiosos. 

El període conegut com el Novenari de les Ànimes va proporcionar, a Manlleu, una frase que durant algunes dècades va ser localment molt coneguda: “veure la bomba del Novenari”. Aquesta al·locució volia dir que es tenia por o massa consideració per poca cosa. 

Sembla ser que l’origen remot d’aquesta frase cal cercar-la en els fets esdevinguts al Teatre del Liceu, en la inauguració de la temporada 87 de novembre) en què Santiago Salvador, durant una representació de Guillem Tell, de Rossini, va llençar dues bombes sobre la platea, una de les quals va provocar vint morts. Francesc Pujol explica que “fou uns dies després d’aquell atemptat, quan a la parròquia de Santa Maria de Manlleu se celebrava el novenari d’ànimes, estant l’església plena de gom a gom com fa uns anys s’acostumava en tal tradicional i pietós acte”. Segons l’autor, “un infant assegut als genolls de la seva mare jugava amb una capsa de llumins. Amb el sacseig se li encengué tot de cop, produint un esglai a totes del veïnes dels bans propers. Propagant-se el pànic a tota la nau, al veure la “llanternada” que va fer el sofre encès”. No van servir de res les crides a la calma de mossèn Nofraries i la gran majoria dels fidels van abandonar ràpidament el temple religiós. Constata Pujol que “durant molts anys es comentà a Manlleu aquesta incidència promoguda per un infant de dos anys a qui la seva mare havia deixat una capsa de llumins perquè s’entretingués durant el sermó de la conclusió del novenari d’ànimes” i explica que “d’aquell fet en va sorgir la frase que es comenta, aplicada a qui té por o s’esvera per poca cosa”. 

En el mateix sentit esmenta el doctor Gasol: “d’ençà d’aquest fet, veure la bomba del Novenari, és sinònim, a Manlleu, d’una alarma infundada”. 

Per altra banda, Joan Amades explica que, per la Plana de Vic, creien que durant el novenari de difunts no es podien “bellugar ni remoure pedres, mobles ni d’altres objectes que toquin a terra, ja que de sota en surten una borinor de cucs blancs”. Aquests cucs, segons el mateix autor, tindrien relació amb la creença dels morts vivents. 
Explicació: Es diu de qui té por o s'esvera per poca cosa.

Lloc: És una dita típica de Manlleu (Osona)

Font: Vist a l'article "Anècdotes i creences osonenques dels dies dedicats a les ànimes: la ‘bomba del Novenari’ i altres]", del 5 de novembre de 2009, del blog de Joan Arimany Juventeny La Devocioteca.

dimarts, 2 de novembre del 2010

Bon vent i barca nova

Parèmia: Bon vent i barca nova.

Origen: Diu Amades: «La idea que la totalitat o una part del viatge a l'altra vida havia d'ésser fet a través de l'aigua havia estat estesa arreu, i encara avui el fèretre conserva la forma desdibuixada d'una barca. A casa nostra aquesta idea s'ha esborrat del record del poble, però el refrany ens la conserva.»

Explicació: Quan volem significar que desitgem a algú que se'n vagi i no torni. El just sentit del refrany és desitjar-li que es mori per no veure'l més, i la barca al·ludida és el fèretre.

Font: Llegit a Joan Amades (1935): La mort. Costums i creences. Edició facsímil d'Edicions el Mèdol (Tarragona, 2001).

dilluns, 1 de novembre del 2010

En Basiva ja és a l’església

Parèmia: En Basiva ja és a l’església.

Explicació: Equivalia a dir que ja havia començat o estava per començar el novenari.

Origen: Llegeixo al blog La Devocioteca, que cita Josep M. Gasol (1958):
El Dr. Josep M. Gasol, explicava, a mitjan dècada de 1950, que "la costum tan estesa arreu del nostre país, de dedicar uns dies del mes de novembre a la predicació extraordinària i intensiva de la Divina Paraula i sufragis pel bé de les ànimes del Purgatori" i afirmava que "té lloc durant nou (o set) dies d'aquest mes de novembre".

Els temples parroquials es guarnien de manera especial en aquestes diades. Soler esmenta que "damunt l'altar major es guarnia un escenari amb imatges pintades d'ànimes de reis i clergues, rics i pobres de tots els estaments, cremant en el Purgatori; i la Mort dalt d'un corser blanc, amb un rellotge d'arena i una dalla”.

Del cas de la decoració de l'església de Santa Maria de Manlleu, fins a la Guerra Civil de 1936, Gasol relata que "s’hi solia posar una espectacular composició pictòrica, que representava amb varis plans una visió del Purgatori de les beneïdes ànimes detingudes en aqueix lloc d’expiació. Completaven l'escenografia sengles figures d'esquelets, que la gent anomenada basives, per la semblança que hom hi veié algun dia amb un conciutadà, molt sec, que tenia per motiu 'Basiva'".
Font: Joan Arimany Juventeny (2009): Article "El Novenari de les Ànimes: el llarg prec col·lectiu per salvar pecadors, dins La Devocioteca, publicat el dia 1 de novembre de 2009.

dissabte, 23 d’octubre del 2010

Esquinçar-se les vestidures

Parèmia: Esquinçar-se les vestidures.

Equivalents: Rasgarse las vestiduras [ES].

Explicació: Utilitzem aquesta dita amb un cert to crític vers aquelles actituds que demostren preocupació, penediment o indignació per algun fet o notícia que ja hagi tingut lloc. Normalment utilitzem la locució amb la forma negativa «No ens hem d’enquinçar les vestidures», en el sentit que no val la pena o no porta enlloc escandalitzar-se o posar el crit en el cel per algun fet xocant o inesperat, sobretot quan ja ha passat i no hi ha volta enrere.

Origen: Segons les antigues Escriptures, era un costum bastant estès entre els habitants el fet d’estripar-se les robes en els moments de desconsol, com a senyal de reconeixement o penediment pels errors comesos.

Font: Vista a la revista de l'Il·lustre Col·legi d'Advocats de Sabadell (ICASBD) Última instància, núm 88 (setembre de 2007), a l'apartat Dites i refranys populars.

dissabte, 16 d’octubre del 2010

Sant Galdric, del pagès sou amic

Parèmia: Sant Galdric, del pagès sou amic.

Origen: Explica Joan Barceló al Diari de Balears del 10 d'octubre de 2009, en l'article "Fins a Santa Teresa la llampuga estesa":

De Sant Galdric a Sant Isidro
Divendres dia 16 hi ha molts motius per celebrar Sant Galdric o Galderic. Aquest agricultor occità, durant molts segles, des de l'any 900 fins al 1707, fou el patró dels pagesos del regne de Mallorca, essent desplaçat fa uns tres-cents anys per l'espanyolíssim i castís "San Isidro Labrador", que a ritme de xotis es va fer l'amo del corral. Sant Galdric patí un procés premeditat d'arraconament. La jerarquia eclesiàstica castellana començava a dominar la nostra Església i a imposar-hi el seu punt de vista. La reconducció del patronatge de sant Galderic cap a sant Isidre n'és un exemple clar. San Isidro Labrador és un senyor de Madrid a qui mai no hauria fet sant la pagesia local, perquè, com es podia santificar un personatge que, en comptes de llaurar, se n'anava a resar?

Sant Galdric del pagès sou amic
Aquest sant va néixer entre el 820 i 840 a la vila occitana de Vievila, prop de Carcassona, en el si d'una família pagesa. Va defensar els pagesos de la pressió i el maltractament que rebien dels senyors feudals de l'època. En certa manera, va ser un defensor gremial i proletari del sector agrícola, majoritari en aquells temps. Quan morí el dugueren a Sant Martí del Canigó. I els monjos el baixaven a la plana cada vegada que hi havia sequera o epidèmies. De fet s'han arribat a comptabilitzar més de 800 processons des del cim del Canigó a la mar de Perpinyà, aplegant en moltes ocasions més de 30.000 pagesos. Du una manada d'espigues de blat a una mà i una agullada per agafar els bous, que també serveix per agafar les ovelles.

Explicació: Antigament Sant Galderic (o Galdric) era el patró dels pagesos, fins que fou arraconat en benefici de Sant Isidre. És però una teoria contestada per alguns autors que asseguren que Sant Galderich només havia estat patró dels pagesos en zones ben determinades i la devoció cap a sant Isidre va acabar per arraconar.

Font: Joan Barceló (2009): Article "Fins a Santa Teresa la llampuga estesa", publicat el 10 d'octubre de 2009 al Diari de Balears.

dilluns, 11 d’octubre del 2010

Afarta'm i digue'm moro

Parèmia: Afarta'm i digue'm moro.

Equivalents: Dame pan y llámame tonto [ES].

Explicació: La dita ens recomana que no siguem orgullosos, sobretot quan necessitem dels altres, i que acceptem de bon grat els ajuts que ens puguin oferir, sense que ens hagi d’importar l’opinió que en tinguin de nosaltres.

Origen: Antigament era molt comú la distribució d’aliments entre la gent amb menys recursos per part dels organismes de beneficència. Tanmateix a la gent que acudia a aquells centres se la considerava injustament una càrrega per a la societat, sota la creença que es tractava de persones gandules, que la responsabilitat de la seva situació era només seva i que si se’ls havia d’assistir era tan sols per caritat cristiana. En qualsevol cas, els beneficiats per aquests aliments prou feina tenien a poder subsistir dia a dia com per haver-se de preocupar pel que puguessin pensar o opinar la resta de ciutadans.

Font: Vista a la revista de l'Il·lustre Col·legi d'Advocats de Sabadell (ICASBD) Última instància, núm 85 (maig de 2007), a l'apartat Dites i refranys populars.

dimarts, 5 d’octubre del 2010

Tirar una salva

Parèmia: Tirar una salva.

Equivalent: Hacer una salva [ES].

Explicació: Es tracta d’una expressió o demostració de reconeixement per algú, utilitzada amb freqüència en cerimònies de personalitats i festes militars. També a la mar és costum que alguns vaixells utilitzin els seus canons quan passen prop d’una nau amiga o quan arriben a port.

Origen: Tanmateix, l’origen de la dita és un altre de molt diferent, i té a veure amb una actitud de submissió i servitud al poder o l’autoritat. Des de molt antic els emperadors, prínceps o monarques acostumaven a envoltar-se de persones fidels, per por de patir un atemptat contra la seva vida. Una via molt utilitzada per desfer-se d’un enemic era a través de l’enverinament del seu menjar o beguda, per la qual cosa s’implantà la figura del “degustador” o “mestre de sala”, que acompanyava l’autoritat a qualsevol menjar i s’encarregava de tastar prèviament tots els aliments que havia de digerir. Això s’anomenava “tirar una salva”, en el sentit que el monarca o emperador quedava d’aquesta manera salvaguardat de qualsevol possible enverinament.

Font: Vista a la revista de l'Il·lustre Col·legi d'Advocats de Sabadell (ICASBD) Última instància, núm 85 (maig de 2007), a l'apartat Dites i refranys populars.

dimarts, 28 de setembre del 2010

Entre bastidors

Parèmia: Entre bastidors.

Equivalents:
  • Entre bambalinas [ES] (a l'Argentina)
  • Entre bastidores [ES]
Explicació: Quan diem que una notícia o fet s’ha generat entre bastidors volem donar a entendre que es tracta d’un assumpte secret, que ha tingut lloc de manera reservada o en petit comité, és a dir, que no ha transcendit al públic.

Origen: La dita prové de l’ambient típic que es viu en les representacions teatrals, de televisió o en les desfilades del món de la moda, on els artistes, tècnics, estilistes o maquilladors acostumen a transitar i xerrar pels bastidors, de manera que sovint esdevenen notícies, comentaris o anècdotes que, normalment, no transcendeixen més enllà d’aquells que pertanyen a l’ambient. A l’Argentina utilitzen la dita amb la forma entre bambalinas, que són altres elements típcs d’aquests espectacles, en concret, les tires de tela que pengen del teler del teatre o la sala i que normalment conformen la part superior del decorat.

Font: Vista a la revista de l'Il·lustre Col·legi d'Advocats de Sabadell (ICASBD) Última instància, núm 86 (juny de 2007), a l'apartat Dites i refranys populars.

dimarts, 21 de setembre del 2010

Fer-se el suec

Parèmia: Fer-se el suec.

Explicació: S’utilitza aquesta expressió quan es vol donar a entendre que la persona s’està fent l’orni, el desentès, o fins i tot, el tonto.

Origen: en l’origen de la dita, no es parlava dels suecs de Suècia, sinó que erròniament el temps ha acabat alterant el significat per un simple mimetisme fonètic. De fet l’origen el trobem al mot llatí “Soccus”, un tipus de calçat que usaven les dones i els comediants de l’època. Es tractava d’una sabata molt similar al que avui en dia anomenem esclop, o com també s’anomena en castellà, zueco.

Font: Vista al Blog Blog & Decker, a l'article Fer-se el suec.

dimarts, 14 de setembre del 2010

Tallar el bacallà

Parèmia: Tallar el bacallà.

Origen: El pare abat era qui, per temps, havia tingut cura de partir el tall i fer les racions, facultat que sembla que estava vinculada al càrrec, costum que va donar origen a la forma verbal tallar el bacallà, aplicada per indicar que algú és l'àrbitre o el que té major autoritat en un afer.

Nota: Precisament Ada Parellada, restauradora i cap del restaurant Semproniana, em comentava que tallar el bacallà provenia del fet que calia tallar bé els filets de bacallà perquè el nervi i l'espina central només fes malbé un dels dos filets, que es podia vendre pitjor que el que quedava net. Si ho feia algú maldestre, feia malbé tots dos filets i el preu del bacallà baixava. Per això l'encarregat de fer-ho era l'amo, qui tenia més ofici.

Font: Vista al blog ... Fil de vella..., a l'article Coses de la Barcelona antiga, per Joan Amades, on esmenta que ho ha tret d'aquest llibre d'Amades.

dissabte, 28 d’agost del 2010

Per Sant Agustí, s'acaba sa bereneta i es dormir

Parèmia: Per Sant Agustí, s'acaba sa bereneta i es dormir.

Origen: Explica la Ger Carreras al seu blog Bitàcola de classe:
Durant l'estiu, els pagesos de Menorca tenien el costum de fer una "becadeta" després d'haver dinat, ja que feia massa calor per anar a treballar. Quan tornaven al camp, se'n duien la bereneta per aguantar fins l'hora del sopar, quan el sol ja s'havia post.
A finals d'agost, (Sant Agustí es celebra el 28 d'agost) el sol era més suportable i quan entraven dins el setembre, ja no podien fer becada ni bereneta, perquè el dia s'havia escurçat massa.
Localització: La dita és típica de Menorca.

Nota: Sant Agustí és el 28 d'agost.

Font: Article del 28 d'agost de 2009, Per Sant Agustí, s'acaba sa bereneta i es dormir, del blog Bitàcola de classe, de Ger Carreras.

dilluns, 9 d’agost del 2010

Doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu

Parèmia: Doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu.

Origen: És una frase d'origen bíblic. Diu Antoni Peris (2001) que és la resposta de Jesús als fariseus que li preguntaren capciosament si era lícit o no de pagar tribut al Cèsar (Mat. 22.21).

Explicació: Cal donar a cadascú el que li pertoca.

Font: Antoni Peris (2001): Diccionari de locucions i frases llatines. Barcelona, Enciclopèdia Catalana.

dilluns, 26 de juliol del 2010

Semblar el cul d'en Jaumet

Parèmia: Semblar el cul d'en Jaumet.

Variants i sinònims: Semblar el cul d'en Jaumet, que no pot seure ni estar dret.

Origen: La tradició ens recorda el nom d'algun captaire que havia estat immortalitzat pel refrany per efecte d'alguna de les seves particularitats. Voltava pels carrers de la nostra ciutat un tal Jaumet, que anava amb capell enfonsat fins a les orelles, vestit amb molta negligència, feia sonar un flabiol de manera ingrata i feridora, sense produir més que una o dues notes inharmòniques i discordants. Simulava ballar de manera tan ensopida com la seva música; es limitava a sotraguejar-se i bellugar continuament el cos sense parar mai, en un moviment de sacseig.

Explicació: Del seu continuat bellugeig el poble en va treure la comparança: semblar el cul d'en Jaumet, prou coneguda i popular encara. Una ignorància de l'origen de la dita i l'acció del temps li va crear un aditament que fa la parèmia més graciosa però que en deforma el sentit original; diu així:

Semblar el cul d'en Jaumet,
que no pot seure ni estar dret.

Font: Vista al blog ... Fil de vella..., en un article titulat Barcelona antiga (El cul d'en Jaumet, de Joan Amades). Per tant, fa referència a un llibre de Joan Amades, Barcelona antiga, d'on ha tret la informació.

dilluns, 19 de juliol del 2010

Portar cremallot

Parèmia: Portar cremallot.

Variants i sinònims:
Altres expressions similars són anar bufat, anar begut, anar trompa, portar una merda com un piano...

Explicació:
Utilitzem aquesta expressió per indicar que una persona mostra clars símptomes d'embriaguesa.

Origen: Un cremallot és un tros de ble incandescent quan ha deixat de fer flama.

Localització: L'Aljub recull, sobretot, dites i parèmies pròpies de Cambrils.

Font: Vista a l'apartat sobre dites del 1998 del web de l'Anjub, el Grup de Recerca de Cultura Tradicional i Popular de Cambrils.

dilluns, 12 de juliol del 2010

Qui té duros fuma puros

Parèmia: Qui té duros fuma puros.

Explicació:
Aquesta expressió la utilitzem per fer entendre que qui disposa de riquesa en pot fer ostentació.

Origen: Els puros no sempre han estat a l'abast de tothom. En temps de menys prosperitat social eren un caprici a l'abast de pocs.

Localització: L'Aljub recull, sobretot, dites i parèmies pròpies de Cambrils.

Font: Vista a l'apartat sobre dites del 1998 del web de l'Anjub, el Grup de Recerca de Cultura Tradicional i Popular de Cambrils.

dilluns, 5 de juliol del 2010

Amb tots els ets i uts

Parèmia: Amb tots els ets i uts.

Variants i sinònims:
  • Amb pèls i senyals (SOLSONA 2009)
  • Amb tots els detalls (SOLSONA 2009)
  • Espès i menut (SOLSONA 2009)
  • Fil per randa (SOLSONA 2009)
  • Per peces menudes (SOLSONA 2009)
Explicació: Que no li falta res, maneres de dir una cosa amb tot detall (SOLSONA 2009).

Origen: Prové de les conjuncions llatines ET (conj. 'i') i UT (conj. 'atès que, donat que'), que apareixien repetidament en textos litúrgics i en textos notarials i de contractes (SOLSONA 2009).

Nota: Per etimologia popular, en alguns llocs es diu Amb tots els sets i vuits (SOLSONA 2009).

Font: Ramon Solsona (2009): Secció «La paraula del dia» dins el programa de Ràdio El Món a RAC1, del 6 de novembre de 2009 [mp3].

dimarts, 29 de juny del 2010

Haver topat amb la guitarra de sant Pere

Parèmia: Haver topat amb la guitarra de sant Pere.

Origen: Diu Griñó:
Hom conta que quan els vells fusters topaven amb un grop de la fusta, quan serraven o ribotejaven, deien que «havien topat amb la guitarra de sant Pere», que era la causa dels nusos, segons conta la tradició.

Quan Jesús anava pel món acompanyat de sant Pere, aquest no desemparava mai una guitarra, amb la qual s'acompanyava en cantar salms. Un dia de Sant Josep es van aixoplugar en un hostal, on s'havien aplegat els mestres fusters per a festejar el seu patró. En presentar-se Jesús i sant Pere, que per ells eren desconeguts, i veure que el més vell portava una guitarra, li van dir que toqués una dansa per a poder ballar, creient que els dos nou vinguts eren músics. Sant Pere s'hi va negar en rodó, ell no era músic i només tocava himnes de glòria dedicats als sants del cel. Els fusters vinga insistir i sant Pere cada vegada més enrabiat. Finalment, veient els fusters que no hihavia res a fer, van prendre la guitarra de sant Pere i la van aixafar. Però, ai, fillets!, com es va posar sant Pere; es va indignar tant, que va demanar a Nostre Senyor que els castigués severament, amb un càstig que sempre més planés sobre l'ofici. A Jesús li feia tanta gràcia l'aixafada de la guitarra, que només feia que riure, sense trobar càstig que deixés satisfet sant Pere, fins que Jesús li va dir: «Jo faré que entremig de la fusta dolça i tova surtin nuclis durs i forts que no es puguin treballar, que malmetin les eines i els facin desesperar; això mentre el món sigui món». I així foren creats els grops de la fusta.
Font: David Griñó (1981): Oficis que es perden. Barcelona: Ed. Millà. Col·lecció «Biblioteca Popular Catalana - Vell i nou», núm. 24 . Pàg. 180-181.

divendres, 4 de juny del 2010

La setmana dels sabaters té cinc dies només

Parèmia: La setmana dels sabaters té cinc dies només.

Origen: Un temps, la majoria de sabaters feien també de barbers. El dilluns no feien feina. Però en feien com a barbers el dissabte i el diumenge matí.

Font: Jaume Alzamora Bisbal: Espigolant dins l'antigor. Palma, 2008. Editorial Moll. Primera edició.

dijous, 20 de maig del 2010

Tenir la cara com un pa de ral

Parèmia: Tenir la cara com un pa de ral.

Explicació: Utilitzem aquesta expressió exageradament per descriure una persona que té un rostre gran i arrodonit. La dita compara la cara amb un pa rodó.

Origen: Se suposa que el pa de ral era la unitat de pa més gran que es venia antigament als forns.

Localització: L'Aljub recull, sobretot, dites i parèmies pròpies de Cambrils.

Font: Vista a l'apartat sobre dites del 1998 del web de l'Anjub, el Grup de Recerca de Cultura Tradicional i Popular de Cambrils.


dimarts, 4 de maig del 2010

Endavant les atxes!

Parèmia: Endavant les atxes.

Origen: Les atxes, ciris grans amb diverses metxes, són un dels elements més característics de la processó del Divendres Sant. A la veu de "endavant les atxes" s'engegava o reprenia la marxa dels participants a la processó (ANJUB 1998).

Diu Elena Sola: «Les atxes són “ciris grossos i gruixuts de forma prismàtica i de quatre blens” (GDLC). Aquests eren els ciris que es portaven a l’inici de les comitives funeràries. Hem de dir que aquestes comitives, en el camí que feien fins al cementiri, s’aturaven diverses vegades per cantar. L’expressió que ens ocupa ha de tenir el seu origen en aquestes processons funeràries. Cal dir que la quantitat d’atxes i de capellans que hi havia en aquestes comitives la determinaven llur pressupost.»

Explicació: L'expressió s'utilitza col·loquialment per indicar la voluntat de prosseguir en una acció malgrat les dificultats o la resignació que vagi endavant una cosa que algú voldria evitar.

Localització: L'Aljub recull, sobretot, dites i parèmies pròpies de Cambrils. També es diu a Blanes, segons recull Elisa Sola (1999)

Font: 

dilluns, 26 d’abril del 2010

Ser més tort que un rabassó

Parèmia: Ser més tort que un rabassó.

Origen: Un rabassó és una soca, normalment de cep, d'aparença seca i, sobretot, molt recargolada i irregular.

Explicació: Aquesta aparença motiva que s'utilitzi la dita per reflectir el caràcter tossut d'una persona que, davant de situacions evidents, no vol fer cas de l'actuació més lògica.

Localització: L'Aljub recull, sobretot, dites i parèmies pròpies de Cambrils.

Font: Vista a l'apartat sobre dites del 1998 del web de l'Anjub, el Grup de Recerca de Cultura Tradicional i Popular de Cambrils.


dilluns, 12 d’abril del 2010

Setze jutges mengen fetge d'un penjat, setze jutges n'han menjat

Parèmia: Setze jutges mengen fetge d'un penjat, setze jutges n'han menjat.

Origen: Els setze jutges de Joan Amades. Segons explica en el seu llibre Històries i llegendes de Barcelona: diu la veu popular, que la carn humana és la més deliciosa de menjar i molt superior a tota altra en grau molt superlatiu. Explica també que d'entre tots els òrgans el més gustós és el fetge.

Conta la tradició que abans els jutges que havien sentenciat un delinqüent a la forca, després d'efectuada la sentència i en testimoniatge del seu compliment, celebraven un àpat en el qual menjaven el fetge del delinqüent i que en aquesta creença té origen la frase popular emprada avui com a xingolep catalanesc:

Setze jutges mengen fetge d'un penjat, setze jutges n'han menjat.

Nota: Al blog Raons que rimen vaig dedicar dos articles als zigdgoleps. Finalment vaig arribar a la conclusió que el terme correcte és xibòlet.

Font: Vista al blog ... Fil de vella..., a l'article Coses de la Barcelona antiga, per Joan Amades.


divendres, 9 d’abril del 2010

Amolla-ho en banda

Parèmia: Amolla-ho en banda.

Origen:
La paraula amollar és usual al vocabulari mariner i fa referència a l'acció de deixar anar les sàrcies afluixant la corda.

Explicació: S'utilitza aquesta expressió en una conversa per canviar de tema o també per aconsellar a algú que desisteixi del seu intent de fer alguna cosa que s'intueix impossible.

Localització: L'Aljub recull, sobretot, dites i parèmies pròpies de Cambrils.

Font: Vista a l'apartat sobre dites del 1998 del web de l'Anjub, el Grup de Recerca de Cultura Tradicional i Popular de Cambrils.

dilluns, 22 de març del 2010

Qui t'ha vist i qui et veu, mas de l'Arany

Parèmia: Qui t'ha vist i qui et veu, mas de l'Arany.

Origen: A la urbanització Tàrraco encara hi ha el mas de l'Arany. Aquest mas havia estat un dels més importants i distingits de la zona i amb el pas del temps va acabar enrunat i deshabitat.

Explicació: Aquesta dita s'aplica a situacions, a persones o llocs que amb el temps canvien totalment les característiques que els feien peculiars i perden l'encant que tenien.

Localització: L'Aljub recull, sobretot, dites i parèmies pròpies de Cambrils.

Font: Vista a l'apartat sobre dites del 1997 del web de l'Anjub, el Grup de Recerca de Cultura Tradicional i Popular de Cambrils.

dilluns, 15 de març del 2010

Passar més gana que el gos del Pinyol

Parèmia: Passar més gana que el gos del Pinyol.

Variants i sinònims:
  • Passar més fam que garró (Baix Maestrat)
  • Passar més fam que un gos nigat a un carro (Baix Maestrat)
  • Passar més fam que un romer a un cingle (Baix Maestrat)
  • Passar més gana que el gos del Pinyol, que va morir a les golfes mirant les botifarres (Baix Camp)
  • Passar més gana que el ruc del Vela.
Explicació: Fem servir aquesta expressió per dramatitzar el fet de patir restriccions alimentàries o d'altres tipus.

Origen: S'explica que aquests animals tenien uns amos que no els alimentaven prou bé i es remata la dita amb l'afirmació que quan tenien l'animal acostumat a no menjar se'ls va morir.

Localització: L'Aljub recull, sobretot, dites i parèmies pròpies de Cambrils.

Agraïments: Agraeixo les variants dialectals del Baix Maestrat que m'ha comentat el Paco Roures en els comentaris d'aquesta entrada. I la versió llarga que m'ha deixat el Joan Reverter al Facebook, sobre la dita inicial (Baix Camp).


Font: Vista a l'apartat sobre dites del 1997 del web de l'Anjub, el Grup de Recerca de Cultura Tradicional i Popular de Cambrils.

dilluns, 22 de febrer del 2010

Semblar l'endemà de la Fira

Parèmia: Semblar l'endemà de la Fira.

Explicació: Aquesta dita fa referència a una persona despistada, absent, distreta, etc.

Origen: L'activitat festiva realitzada durant la Fira es pagava els dies posteriors amb el cansament, la poca concentració i estats de distracció.

Localització: L'Aljub recull, sobretot, dites i parèmies pròpies de Cambrils.

Font: Vista a l'apartat sobre dites del 1997 del web de l'Anjub, el Grup de Recerca de Cultura Tradicional i Popular de Cambrils.

dilluns, 15 de febrer del 2010

Aferrar-se la pasta pels draps

Parèmia: Aferrar-se la pasta pels draps.

Variants i sinònims: Aferrar-se-li l'arròs (a algú).

Explicació: Amb aquesta frase avisem a una persona que si no s'espavila no podrà enllestir la feina que té entre mans. Una dita similar és la que diu: "se t'aferrarà l'arròs".

Origen: En l'elaboració artesanal del pa, la massa s'embolica amb draps perquè reposi. Si el procés no és correcte la pasta hi queda aferrada.

Localització: L'Aljub recull, sobretot, dites i parèmies pròpies de Cambrils.

Font: Vista a l'apartat sobre dites del 2001 del web de l'Anjub, el Grup de Recerca de Cultura Tradicional i Popular de Cambrils.

dilluns, 8 de febrer del 2010

Ser més vell que el faralló de la Llosa

Parèmia: Ser més vell que el faralló de la Llosa.

Origen: S'anomena faralló a una pedra grossa i plana situada enmig del mar, prop de la costa. Concretament a Cambrils és força conegut el faralló de la Llosa, situat just davant de la platja del mateix nom, entre el torrent de Gené i el barranc de la Mare de Déu del Camí.

Explicació: Fent referència a la presència immutable de les roques, fem servir aquesta expressió per a qualificar una persona o un objecte que són molt vells.

Localització: L'Aljub recull, sobretot, dites i parèmies pròpies de Cambrils.

Font: Vista a l'apartat sobre dites del 2001 del web de l'Anjub, el Grup de Recerca de Cultura Tradicional i Popular de Cambrils.

dilluns, 1 de febrer del 2010

Posar-se com el peu de la torre

Parèmia: Posar-se com el peu de la torre.

Explicació: Amb aquesta expressió identifiquem la tendència que té una persona a engreixar-se.

Origen: La comparació es refereix a les dimensions del peu de la Torre del Port, molt més ample que la seva part superior.

Localització: L'Aljub recull, sobretot, dites i parèmies pròpies de Cambrils.

Font: Vista a l'apartat sobre dites del 2001 del web de l'Anjub, el Grup de Recerca de Cultura Tradicional i Popular de Cambrils.

dilluns, 25 de gener del 2010

Ser com una fura

Parèmia: Ser com una fura.

Variants i sinònims: Tenir careta de fura (País Valencià).

Origen: La fura és un animal carnivor, petit, de cos llarg i flexible, de pèl gris, que els caçadors criaven per a introduir dins els caus dels conills i obligar-los a sortir-ne, modalitat de caça actualment prohibida per la llei.

Explicació: En sentit figurat s'utilitza aquesta expressió per denominar una persona que pertot arreu es fica i que tot ho esbrina.

Localització: L'Aljub recull, sobretot, dites i parèmies pròpies de Cambrils.

Font: Vista a l'apartat sobre dites del 2001 del web de l'Anjub, el Grup de Recerca de Cultura Tradicional i Popular de Cambrils.

dilluns, 18 de gener del 2010

Gira vent, gira vela

Parèmia: Gira vent, gira vela.

Explicació: L'expressió indica un canvi o una adaptació a una nova situació diferent a l'actual.

Origen: Trobem l'origen de la dita en la navegació marítima, en què un canvi de la direcció del vent implica una variació de l'orientació de la vela.

Localització: L'Aljub recull, sobretot, dites i parèmies pròpies de Cambrils.

Font: Vista a l'apartat sobre dites del 2001 del web de l'Anjub, el Grup de Recerca de Cultura Tradicional i Popular de Cambrils.

dimarts, 12 de gener del 2010

Blat de Masos, petit i clar, aigua de "balde", no hi vull anar

Parèmia: Blat de Masos, petit i clar, aigua de "balde", no hi vull anar.


Origen: Abans que s'aconseguís cavar pous molt profunds, partida dels Masos era de les terres més seques i ermes del terme, i el blat no hi creixia de massa bona qualitat. Els pagesos que hi treballaven havien de dur cada dia un balde ple d'aigua, això és, un recipient de fusta d'uns 20 litres de capacitat on s'hi portava l'aigua per al pagès i per l'animal.


Explicació: El refrany fa doncs referència a les característiques del treball en aquesta terra.

Localització: L'Aljub recull, sobretot, dites i parèmies pròpies de Cambrils.

Font: Vista a l'apartat sobre dites del 2001 del web de l'Anjub, el Grup de Recerca de Cultura Tradicional i Popular de Cambrils.