dissabte, 23 d’octubre del 2010

Esquinçar-se les vestidures

Parèmia: Esquinçar-se les vestidures.

Equivalents: Rasgarse las vestiduras [ES].

Explicació: Utilitzem aquesta dita amb un cert to crític vers aquelles actituds que demostren preocupació, penediment o indignació per algun fet o notícia que ja hagi tingut lloc. Normalment utilitzem la locució amb la forma negativa «No ens hem d’enquinçar les vestidures», en el sentit que no val la pena o no porta enlloc escandalitzar-se o posar el crit en el cel per algun fet xocant o inesperat, sobretot quan ja ha passat i no hi ha volta enrere.

Origen: Segons les antigues Escriptures, era un costum bastant estès entre els habitants el fet d’estripar-se les robes en els moments de desconsol, com a senyal de reconeixement o penediment pels errors comesos.

Font: Vista a la revista de l'Il·lustre Col·legi d'Advocats de Sabadell (ICASBD) Última instància, núm 88 (setembre de 2007), a l'apartat Dites i refranys populars.

dissabte, 16 d’octubre del 2010

Sant Galdric, del pagès sou amic

Parèmia: Sant Galdric, del pagès sou amic.

Origen: Explica Joan Barceló al Diari de Balears del 10 d'octubre de 2009, en l'article "Fins a Santa Teresa la llampuga estesa":

De Sant Galdric a Sant Isidro
Divendres dia 16 hi ha molts motius per celebrar Sant Galdric o Galderic. Aquest agricultor occità, durant molts segles, des de l'any 900 fins al 1707, fou el patró dels pagesos del regne de Mallorca, essent desplaçat fa uns tres-cents anys per l'espanyolíssim i castís "San Isidro Labrador", que a ritme de xotis es va fer l'amo del corral. Sant Galdric patí un procés premeditat d'arraconament. La jerarquia eclesiàstica castellana començava a dominar la nostra Església i a imposar-hi el seu punt de vista. La reconducció del patronatge de sant Galderic cap a sant Isidre n'és un exemple clar. San Isidro Labrador és un senyor de Madrid a qui mai no hauria fet sant la pagesia local, perquè, com es podia santificar un personatge que, en comptes de llaurar, se n'anava a resar?

Sant Galdric del pagès sou amic
Aquest sant va néixer entre el 820 i 840 a la vila occitana de Vievila, prop de Carcassona, en el si d'una família pagesa. Va defensar els pagesos de la pressió i el maltractament que rebien dels senyors feudals de l'època. En certa manera, va ser un defensor gremial i proletari del sector agrícola, majoritari en aquells temps. Quan morí el dugueren a Sant Martí del Canigó. I els monjos el baixaven a la plana cada vegada que hi havia sequera o epidèmies. De fet s'han arribat a comptabilitzar més de 800 processons des del cim del Canigó a la mar de Perpinyà, aplegant en moltes ocasions més de 30.000 pagesos. Du una manada d'espigues de blat a una mà i una agullada per agafar els bous, que també serveix per agafar les ovelles.

Explicació: Antigament Sant Galderic (o Galdric) era el patró dels pagesos, fins que fou arraconat en benefici de Sant Isidre. És però una teoria contestada per alguns autors que asseguren que Sant Galderich només havia estat patró dels pagesos en zones ben determinades i la devoció cap a sant Isidre va acabar per arraconar.

Font: Joan Barceló (2009): Article "Fins a Santa Teresa la llampuga estesa", publicat el 10 d'octubre de 2009 al Diari de Balears.

dilluns, 11 d’octubre del 2010

Afarta'm i digue'm moro

Parèmia: Afarta'm i digue'm moro.

Equivalents: Dame pan y llámame tonto [ES].

Explicació: La dita ens recomana que no siguem orgullosos, sobretot quan necessitem dels altres, i que acceptem de bon grat els ajuts que ens puguin oferir, sense que ens hagi d’importar l’opinió que en tinguin de nosaltres.

Origen: Antigament era molt comú la distribució d’aliments entre la gent amb menys recursos per part dels organismes de beneficència. Tanmateix a la gent que acudia a aquells centres se la considerava injustament una càrrega per a la societat, sota la creença que es tractava de persones gandules, que la responsabilitat de la seva situació era només seva i que si se’ls havia d’assistir era tan sols per caritat cristiana. En qualsevol cas, els beneficiats per aquests aliments prou feina tenien a poder subsistir dia a dia com per haver-se de preocupar pel que puguessin pensar o opinar la resta de ciutadans.

Font: Vista a la revista de l'Il·lustre Col·legi d'Advocats de Sabadell (ICASBD) Última instància, núm 85 (maig de 2007), a l'apartat Dites i refranys populars.

dimarts, 5 d’octubre del 2010

Tirar una salva

Parèmia: Tirar una salva.

Equivalent: Hacer una salva [ES].

Explicació: Es tracta d’una expressió o demostració de reconeixement per algú, utilitzada amb freqüència en cerimònies de personalitats i festes militars. També a la mar és costum que alguns vaixells utilitzin els seus canons quan passen prop d’una nau amiga o quan arriben a port.

Origen: Tanmateix, l’origen de la dita és un altre de molt diferent, i té a veure amb una actitud de submissió i servitud al poder o l’autoritat. Des de molt antic els emperadors, prínceps o monarques acostumaven a envoltar-se de persones fidels, per por de patir un atemptat contra la seva vida. Una via molt utilitzada per desfer-se d’un enemic era a través de l’enverinament del seu menjar o beguda, per la qual cosa s’implantà la figura del “degustador” o “mestre de sala”, que acompanyava l’autoritat a qualsevol menjar i s’encarregava de tastar prèviament tots els aliments que havia de digerir. Això s’anomenava “tirar una salva”, en el sentit que el monarca o emperador quedava d’aquesta manera salvaguardat de qualsevol possible enverinament.

Font: Vista a la revista de l'Il·lustre Col·legi d'Advocats de Sabadell (ICASBD) Última instància, núm 85 (maig de 2007), a l'apartat Dites i refranys populars.