dilluns, 25 de juliol del 2011

Fugir cridant visca el rei

Parèmia: Fugir cridant visca el rei.

Origen: Diu Ginestà Punset:
Recullit á Ripoll (prov. de Girona).

Cap allá als mitjans de la primera meytat del sigle que som, per tot Catalunya s'havia extés una espécie d'epidemia, que aixis pot calificarse, titulada els reyalistas.

Els reyalistas eran els partidaris del rey tot sol, pero no de las constitucions, els que demanaban l'absolutisme.

A las filas dels que ja tenian aquestas ideyas s'hi anaren sumant y mes sumant elements nous y ja tenim que's constitueixen en regiments ab sas bandas de cornetas, tambors y música igual que l'exércit; perque ells venian a ser com una mena d'exércit segon, eran la Reserva.

Com passa á tot partit politich, mentres es petit tots van á la una, pero cuan arriba, á ser una mica numerós allavors se divideixen perque els uns el volen mes marcat que'ls altres, y aixis va passar ab els reyalistas, que els uns estaban conformes ab lo que'l rey feya y els altres, els descontents, com els deyan, volian que fos mes absolut.

Pero tan els uns com els altres donaban el mateix crit; el crit de ¡Vïsca el rey!, que's va generalisar tant que per tot arreu y á totas horas se sentia.

Mentres tant Fernando VII que s' havia enterat de la divisió del partit y de que els descontents comensavan á revolucionarse, se posá en camí cap á Catalunya, y arribat que hi fon va fer alguns escarments.

Pero els reyalistas exaltats anaban fugint boy cridant ¡visca'l rey!, que'ls perseguia; y alguns lograren passar la frontera, pero'ls que queyan en mans del monarca, aquells eran penjats y posats sos cossos á la vergonya pública.

Pee aixó en molts punts de Catalunya d'algú que ha de fugir d'un puesto ahont se'l persegueix ó ha de plegar un negoci perque'ls acreedors demanan que se'ls hi fassi efectius els deutes que ab ells te contrets, se sol dir que: «Ha fugit cridant ¡visca'l rey!
Explicació: Dit d'algú que ha de fugir d'un lloc on el persegueixen o que ha de plegar un negoci perquè els acreedors li demanen que faci efectiu el deute contret amb ells.

Localització: Recollit a Ripoll.

Font:
Vista a l'article del general Ginestà Punset, Folk-lorisme. Modismes catalans, a la Revista «Catalunya Artística», núm. 10 (Barcelona, 16 d'agost de 1900), pàg. 154.

divendres, 22 de juliol del 2011

Al rei i al porc afaiten després de mort

Parèmia: Al rei i al porc afaiten després de mort.

Origen: De bon matí començaven a arribar els convidats i contractats. Abans de posar-se a la feina, hom donava allioli damunt torrades i aiguardent. I és a partir d’ara quan comença el ritual del sacrifici. Sacrifici cruent, executat amb un sentit reverencial i que requereix una sèrie d’operacions molt precises i complicades; com tot ritual, la matança del porc imposa una jerarquització dels qui hi participen, en què la importància dels sexes és cabdal: en les tasques masculines l’oficiant serà el matador i en les femenines la mocadera.

Consta de les següents operacions:
  • El porc és atrapat a la cort. Se l’estira per mitjà d’una corda lligada a les mandíbules o un ganxo de ferro que li travessa la papada. Se senten els característics grunys.
  • Entre quatre homes s’obliga el porc a jeure sobre el llit del porc (taula; post entre cavallets; menjadora de fusta; etc.). Mentre, al costat s’escalfa aigua fins a 95 graus, ja que si bullia escaldaria excessivament la pell de l’animal.
  • Moment decisiu: el matador enfonsa un ganivet llarg i esmolat a la caròtida del porc.Antigament mataven el porc a cops de maca o de bastó al cap, com és representat a la portalada del monestir de Ripoll i a un capitell del claustre de Santa Maria de l’Estany, ambdós edificis romànics del segle XII, i al gravat del “Repertori del Temps’ de 1513, que reproduïm.
  • La sang és recuperada en un gibrell per la mocadera tot remenant-la amb la mà perquè no es prengui –qualli–. En molts llocs, la mocadera ha d’ésser la dona de més edat del grup.
  • Seguidament, la sang és barrejada amb el pa ratllat dos dies abans, que serveix per a fer les botifarres de sang. El porc orina, senyal que ha mort, i els presents manifesten alegria pel bon èxit de l’operació, però l’expansió resulta molt breu.
  • El matador arrenca els pels més llargs de l’esquena; en finir la campanya se’ls venien per fer-ne raspalls i pinzells d’emblanquinador. També s’emporta el sexe de l’animal, que el talla amb un bon pilot de greixum. Se’l venien a les serradores i als fusters i carreters, per tal de suavitzar les serres.
  • El porc és socarrimat amb la flama de matolls d’argelaga o de bruc, gatoses, sarments, branques d’olivera o pi o modernament, amb un bufador de butà – la gent en diu soplet – encara que deixa un regust poc agradable a la cansalada.
  • Es tira l’aigua a 95 graus per damunt del porc i amb un rasclet se l’afaita. Un refrany despectiu ens ho recorda:
Al rei i al porc,
afaiten després de mort.
  • S’arrenquen les ungles del porc i se li tallen els peus.
  • El matador fica el dit dins l’anus del porc i estira el còlon, que és obstruït amb un drap, per impedir que surtin els excrements.
  • El porc és hissat fins a una alçada de dos metres, el cap avall; operació que avui es practica poc, quedant el porc estès sobre la taula.
  • La decapitació; un dels moments més patètics en què els sentiments es deixen reflectir als rostres dels presents, sobretot en la mainada.
  • Es neteja el cap i al mateix temps s’obre el porc en sentit vertical de dalt a baix. En aquesta operació hi ha dues modalitats ben notables: hi ha comarques en les quals el cos del porc és obert per l’esquena –hom diu que li fan la clenxa–, i en les altres és obert pel davant. Els primers retalls de cansalada es torren a la brasa per oferir els tastets a la gent; l’alegria es reflecteix als rostres: el porc s’ha convertit en vianda.
  • L’ambient, més distès, afavoreix les bromes i els galanteigs. Es diu que si les dones són boniques i van a veure sovint els porcs, aquests s’engreixen més, i a l’entorn d’aquesta dita giren els galanteigs: els devieu anar a veure molt sovint mestressa! i a les noies, per dir-los també indirectament que són formoses... vinguéssiu a veure els de casa, segurament s’engreixerien com aquests!
  • Les següents tasques seran del domini de les dones, quedant els homes relegats a un segon terme. Aquell qui gosi entrar en l’àmbit femení serà motiu de burla i escarni per part de les dones.
  • Es treuen les vísceres del porc: cor, fetge, budells, etc. Operació de gran significat religiós, ja que en moltes civilitzacions antigues el futur es llegia a les entranyes. Les vísceres les rep, amb un llenç calent, la dona de més edat, normalment la mateixa mocadera, la que també ha rebut la sang. En aquests dos moments, la bellesa plàstica del sacrifici és remarcable: l’actitud de pietat de la dona és d’una gran tendresa.
  • Les dones renten les vísceres i els budells són omplerts d’aigua una vegada i una altra fins que apareixen totalment nets d’excrements.
Font: La matança del porc, del web de Tradicions i costums d'Òmnium Cultural.