dilluns, 29 d’agost de 2011

No hi ha cavall que flac rossí no torni

Parèmia: No hi ha cavall que flac rossí no torni.

Origen: Diu Busquets:
Un refrany assegura que "no hi ha cavall que flac rossí no torni", probablement inspirat en la faula segons la qual un cavall molt ben guarnit va topar amb un ase carregat de fems que no feia senyal d'apartar-se per deixar-lo passar. Soberg, el cavall digué: "Si no fos que em rebaixaria, et faria sortir del camí a guitzes!".

L'ase elevà queixes als déus i aquests degueren escoltar-lo puix que havent arribat a vell, el cavall fou estinat a feinotes del camp. El menyspreat ase, aleshores va dir-li: "Tots exercim el mateix ofici; i en lloc de la daurada sella, et veig l'oprobiosa i esquinçada albarda". No hi ha cavall que flac rossí no torni.
Font: Esteve Busquets i Molas (1987): Els animals segons el poble. Barcelona, Ed. Millà. Col·lecció «Vell i nou», núm. 28. Pàg. 67.

dilluns, 22 d’agost de 2011

Cabres, lleons i ovelles, fan males parelles

Parèmia: Cabres, lleons i ovelles fan males parelles.

Origen: Diu Busquets:
El refrany "Cabres, lleons i ovelles, fan males parelles", potser fou inspirat per la faula d'Ísop que diu:

La cabra, la vaca i l'ovella feren companyia amb el feroç lleó. I havent pres, discorrent per les aspers muntanyes, velocíssim cérvol, en feren quatre parts. I volent prendre cadascú la seva part, i després de fer tres de la quarta, digué el feroç lleó:

─La primera part és la meva; la segona part em pertany perquè sóc més fort que vosaltres; la tercera em pervé per haver corregut amb major velocitat i fúria, i qui em toqui la quarta, tingui'm pel seu capital enemic.

Vol dir aquesta faula que l'home no deu fer companyia amb algú de major condició que la seva, perquè tota la càrrega es repenjarà sobre els seus dèbils muscles mentre que el més fort, arrogant i soberg s'endurà tota la utilitat.
Font: Esteve Busquets i Molas (1987): Els animals segons el poble. Barcelona, Ed. Millà. Col·lecció «Vell i nou», núm. 28. Pàg. 55.

dilluns, 15 d’agost de 2011

L'ase d'en Mora, que de tot s'enamora

Parèmia: L'ase d'en Mora, que de tot s'enamora.

Origen: Diu Busquets:
A Barcelona es féu famós "L'ase d'en Mora, que de tot s'enamora". El tal Mora era un bastaix de capçana, home de poques llums que tenia un ase força capriciós. El seu amo, quan a l'animal li agafava un rampell procurava donar-li compliment.

Un dia passava en Mora amb el seu ase per davant de Santa Maria del Mar i com fos que el ruc va aixecar el cap mirant el capdamunt del campanar, féu el mateix i va veure que hi treia el cap per una finestreta un porcell. Convençut de què l'ase tenia un antull, s'enfilà escales amunt i agafà el porcell, mostrant-lo a l'ase al mateix temps que el cridava.

Com que "ja pots xiular que l'ase no vol veure" el ruc no en feu cas i en Mora, pensant que no el podria fer pujar per l'escala, puix que era massa estreta, va tirar-li des de dalt una corda amb un llaç escorredor. Cridà aleshores a un passavolant i li demanà que lligués al ruc pel coll; una vegada això fet comença a hisar la bèstia que, pobreta, s'escanyava i començava a treure un pam de llengua. En Mora tot content se'n reia:

─Apa, apa, llaminerot, que ja et llepes de gust els morros.

La història acabà, naturalment, amb la mort de l'ase i la desesperació del seu amo.
Font: Esteve Busquets i Molas (1987): Els animals segons el poble. Barcelona, Ed. Millà. Col·lecció «Vell i nou», núm. 28. Pàg. 20-21.

dilluns, 8 d’agost de 2011

Fer com el capità Aranya

Parèmia: Fer com el capità Aranya.

Origen: Conten d'un capità de vaixell que embarcava la gent i ell es quedava en terra. Com que tenia el cognom d'Aranya, d'ací la dita "Fer com el capità Aranya", quan hom posa en qualsevol risc els altres mentre ell procura eludir-lo.

Explicació: Posar en risc els altres eludint tota responsabilitat.

Font: Esteve Busquets i Molas (1987): Els animals segons el poble. Barcelona, Ed. Millà. Col·lecció «Vell i nou», núm. 28.

dilluns, 1 d’agost de 2011

Pagar amb gambades

Parèmia: Pagar amb gambades.

Variants i sinònims: Pagar amb monedes de mones i micos.

Origen: Diu Ginestà:
O pagar ab monedas de monas y micos que vol dir pagar ab paraulas y cumpliments sens arribar may á las vías del fet.
Aquesta locució no pot duptarse que vé d'un temps en que hi havia algunas terras ahont feyan pagar drets d' introducció de monas y micos en las fras, fentlos ballar y saltar devant dels que eran encarregats de cobrar els drets.
D'un llibre que tinch á la vista prénch nota de aquesta tarifa de Sant Lluis, rey de Fransa, que diu: Els quins menin monas y micos, que'ls portin per vendrer, pagarán al entrar cuatre diners; si els portan per ferhi jochs, n' hi haurá prou ab ferlos saltar y treballar devant del arreplegador dels drets per poguer entrar lliure de pago, etc. etc.
Y mes avall afegeix que, en aquell temps també se rebaixavan els drets de peuatge que devian satisfer certas personas ó artícles, contant el qui ho entrava una rondalla, un romans ó una cansó devant del cobrador, el cual solía nomenarse: Payeur de chansons ó en chansons.
Explicació: Pagar amb paraules o compliments, sense arribar mai a la via dels fets.

Font: Vista a l'article del general Ginestà Punset, Folk-lorisme. Modismes catalans, a la Revista «Catalunya Artística», núm. 11 (Barcelona, 23 d'agost de 1900), pàg. 170.