dijous, 24 de novembre de 2016

Per Sant Tomàs, la mossa fira el bordegàs

Parèmia: Per Sant Tomàs, la mossa fira el bordegàs.

Origen: Aquesta dita es refereix a la fira de Sant Tomàs, que es duu a terme a Blanes, com és tradició a tot Catalunya, el dia 21 de desembre. Aquestes fires originàriament duraven vint dies i començaven el dia sis, però des de fa molts anys es van reduir a quatre i començaven aquest dia. Els industrials posaven parades davant dels seus obradors i les seves botigues, en què exposaven els productes de llur ofici. A més a més, acudien firaries de diferents indrets, que es col·locaven dividits per oficis. El sentit d’aquestes fires és preparar el Nadal i el refranyer compta amb molts proverbis que es refereixen a aquest dia (Tret del Costumari català, de Joan Amades).

Lloc: Es diu a Blanes.

Font: Elisa Sola (1999): Proverbis, dites i frases fetes de Blanes

dijous, 17 de novembre de 2016

Que n’hi portaràs pocs, de capellans a l’”enterro”!

Parèmia: Que n’hi portaràs pocs, de capellans a l’”enterro”!

Origen: Aquesta locució està relacionada amb l’antic costum de convocar en un enterrament un nombre de capellans proporcional a la condició social del difunt.

Explicació: Portar mala vida.

Lloc: Es diu a Blanes.

Font: Elisa Sola (1999): Proverbis, dites i frases fetes de Blanes

dijous, 10 de novembre de 2016

Semblar cana i capbitlló

Parèmia: Semblar cana i capbitlló.

Origen: La comparació es fa basant-se en un joc de criatures, en què la cana és un bastó llarg i gruixut i el capbitlló és petit.

Explicació: S’aplica a la diferència d’estatura en una parella.

Lloc: Es diu a Blanes.

Font: Elisa Sola (1999): Proverbis, dites i frases fetes de Blanes

dijous, 3 de novembre de 2016

Cases con dol amb son gresol

Parèmia original: Casas con dol ab son gresol.

Origen: Diu Joan de Timoneda a Sobre mesa y alivio de caminantes:
Vinguè en Valencia un xocarrer fingint que savia de alchimia, lo qual posá cartells, que al qui le donaria un ducat en or ne tornaria dos; y al qui dos, quatre; y al qui tres sis; en si tots temps al doble.

La gent per probarho acudia en pochs ducats, y ell devant ells posava la cantitat de cada hu en la gresola de terra, escrivint lo nom de qui'ls portava en un paperet posat dins d'ella, y de allí á pochs dias los tornava dobles.

Cebant-los de esta manera, acudiren molts ab grossa cantitat y ell desaparegué ab mes de mil ducats.

Venint los burlats á regoneixer les gresoles trobárenles buides, ab escrits que deyen: «Casas con dol ab son gresol».

Y de llavòs ensà ha restat est refrani entre la gent. 
Font: Pelai Briz, Francesc: "L'alchimista (Valenciá)", dins Calendari català de l'any 1868, escrit pels més coneguts escriptors i poetes catalans, mallorquins i valencians (Barcelona, Joan Roca i Bros, editor). p. 17.

divendres, 29 de juliol de 2016

Quedar-se amb un pam de nas

Parèmia: Quedar-se amb un pam de nas.

Explicació: Sorprendre's en grau molt exagerat.

Origen: Diu Amades:
«Hi havia una dona molt vella que vivia sola i no tenia ningú que l'ajudés en les feines de la casa. Tres n'hi havia que li donaven molta angúnia: haver d'anar a cercar aigua a la font; haver de trencar la llenya per al foc, i haver d'estirar la borra del cerro quan filava. Un dia, mentre omplia els cantirets a la font, salta del raig un bonic peixó vermell. La doneta es posà tota cofoia en pensar que tindria un bon berenar. El peixó li digué: No em matis, i et concediré els tres dons que vulguis demanar-me. La doneta, pensant amb les tres feines que més l'anguniejaven, li demanà, primer, que els cantirets anessin i vinguessin tots sols de la font, que, així que donés un cop a un objecte, es trenqués, i que, en tocarn una cosa, al moment, s'estirés un pam. El peixó li concedí el que demanava, i desaparegué per la naquera de la font.

Així que els cantirets foren plens, tots sols se n'anaren cap a casa, enmig de la gran admiració de la vella, la qual, portada pel seu entusiasme i en un gest de satisfacció, es donà un cop a la cuixa. Com que havia demanat que cosa que toqués es trenqués a l'acte, se li trencaà la cuixa. En veure la seva dissort, unes llàgrimes li rodolaren cara avall, i una se li posà a la punta del seu nas de ganxo; la doneta, per eixugar-se-la, se'l tocà, i, tal com li havia concedit el peixó, li cresqué de seguida un pam. Si hagués demanat concretament que es trenqués la llenya al moment de colpejar-la i que s'estiressin un pam els cerros només de tocar-los, la pobra vella hauria tingut goig d'allò que en tingué dissort.»
Nota: En aquest petit llibret, Amades recull aquelles parèmies o proverbis que tenen el seu origen en una rondalla. Pensem que la cultura es transmetia oralment i aquestes històries ajudaven a recordar o transmetre d'una manera fàcil de recordar ensenyaments, coneixements i la saviesa del poble. Tots acostumen de tenir una moralitat o ensenyança al darrere. En aquest cas vol exemplificar què passa quan no es demanen les coses correctament.

Font: Joan Amades i Gelat (1938): La rondalla i el proverbi. Barcelona-Gràcia: Gràfiques Calmell. Pàg. 7-8.