Faltar-li la cabera a algú

Parèmia: Faltar-li la cabera a u.

Origen: Com si et faltara la ‘ploma remera situada al cap de l’ala que dirigeix el colom’.

Explicació: No tindre seny.

Font: Emili Casanova (2005): "Lèxic i cultura popular: la creació lèxica dels colombaires
valencians entre el segle XVIII i el XX", dins la "Revista d'Estudis Catalans", núm. 18 (2005).

De la Seca a la Meca

Parèmia: De la Seca a la Meca.

Origen: Diu Dani Cortijo al blog Altres Barcelones:

Actualment encara hi ha qui es sorprèn passejant pel barri del Born en passar pel carrer de la Seca i veure una alta xemeneia del segle XIX sobresortint de la teulada (de les poques que encara queden fetes amb teules) d’aquesta antiga indústria. Si seguim passejant per aquesta zona, fins al número 19 del carrer Montcada topem amb un dels edificis que ara formen part del Museu Picasso: el Palau Meca. Segons Joan Amades, aquest era un lloc de visita imprescindible per als que venien a Barcelona, donada la seva majestuositat. Posteriorment aquests visitants anaven a la Seca a canviar moneda antiga per la recent encunyada, que lluïa molt més. Del tragí de persones anant i venint dels dos llocs, segons aquesta versió, prové una vella expressió: “De la Seca a la Meca”.

Font: Dani Cortijo (2010): La Seca. Una fàbrica de moneda a Barcelona, dins el blog Altres Barcelones (26-1-2010)

Solsona, ciutat sense ciutadans, seu sense bisbe i pont sense riu

Parèmia: Solsona, ciutat sense ciutadans, seu sense bisbe i pont sense riu.

Origen: Diu Rocafort a la nota 212 de "Geografia", segons recull Farnés (1913):

Al arribar á Solsona, anant-hi des de Cardona, lo primer que á un se li ocorre es que hi ha massa pont per tant poch riu, quasibe sempre axut. Aquesta consideració y'ls fets de quedar la població de la ciutat molt minvada ab les lluytes del passat segle y haver transcorregut molt de temps sense estar provehit lo bisbat, doná lloch á la coneguda dita de que Solsona era una ciutat sense ciutadans, que tenia diocessis sense bisbe y un ont sense riu.

Font: Farnés (1992-99) cita Ceferí Rocafort: "Geografia", dins Geografia General de Catalunya, dirigida per Francesc Carreras i Candi (1913-1918). Barcelona, Casa Editorial Alberto Martín, en 6 vol.

Fer barcella

Parèmia: Fer barcella.

Origen: Mercè, al blog Els primers gestos del verd, recull aquesta expressió i ens n'explica l'origen, que reprodueixo tot seguit:

Segons el diccionari català-valencià-balear d'Alcover, la barcella és una mesura de gra, equivalent aproximadament a la sisena part d’una quartera. Així a les Balears es divideix en sis almuds; i a la regió de València, en quatre almuds. (A Mallorca un almud són 1,954 litres i al País Valencià al voltant dels 4). Continuant amb la definició que fa Alcover de barcella, també rep eixe nom el recipient que té la capacitat de la dita mesura i que serveix, per tant, per mesurar.

Al diccionari etimològic de Coromines trobem que barcella és una "mesura agrària" o "mesura de capacitat", variant de la forma estrictament mossàrab bartxella, també aplicat a una peça de terra; potser provinga del llatí vulgar *particella, diminutiu del llatí "Particula", que significava “petita part, bocinet”, “parcell·la”.

En temps passats les dones i, quan feia mal oratge, també els hòmens "feien barcella", és a dir, teixien barcelles (cabassos d’aquesta mesura o també del doble) –normalment d’espart, vímet o margalló– i mentrimentres anaven xerrant. Així doncs, s'entenia que fer barcella era passar el temps parlant quan ja s’havia perdut el costum de fer eixes feines.

Explicació: Passar el temps parlant.

Localització: Avui encara es manté viva l'expressió en algunes comarques, com ara l’Alcoià i el Comtat.

Font: Vista al blog Els primers gestos del verd, de la Mercè Climent, publicat l'1 de desembre de 2009.

Ser més famós que la Monyos

Parèmia: Ser més famós que la Monyos.

Explicació: Ser molt conegut.

Origen: Ho expliquen amb molt de detall a Històries de Barcelona:

La Monyos va ser un personatge barcelonès que en el seu temps va batre el record de popularitat a la ciutat.

En un llibre antic de l’autor Andrés-Avelino Artís Tomás (Sempronio), he trobat una foto de la senyora Lola Bonella, veïna del carrer de la Cadena -avui rambla del Raval- nascuda l’any 1851 i que treballava de minyona i de modista.

Es veu que un carro de cavalls li va atropellar i matar una filla, i des d’aleshores la senyora Lola es va trastocar i anava per la ciutat absent i sense rumb.
Portava el cabell pentinat alt i s’hi posava les flors que les floristes li regalaven. Anava vestida de manera una mica extravagant i la gent la va batejar com ‘La Monyos’.

Els autors de melodrames de l’època van explotar la seva figura a l’escena. Al ‘Teatro Circo Barcelonés’ es van fer unes funcions on es desvirtuava i exagerava el personatge. Fins i tot al final de les representacions feien pujar la senyora Lola a l’escenari per avalar la veracitat de l’obra.

La Monyos ha sortit en cançons, comèdies, pel·lícules i fins i tot hi ha un restaurant que li és dedicat (Muntaner/Gran Via). També té una figura al Museu de Cera de Barcelona.

La senyora Lola va morir a l’Hospital Marítim, el setembre de 1940, als 89 anys d’edat.

La Magda Marés, del blog Macda, ens en dóna una altra versió molt coincident però amb alguns detalls diferents:

Per la meva sorpresa m’he adonat que no tothom recorda o sap qui va ser la famosa "Monyos". I perquè aquest personatge no quedi en l'oblit us diré que era una dona que arribà a tenir una extraordinària popularitat a la Barcelona de començaments de segle.

El seu veritable nom era Dolors Bonella i Alcanzar i va néixer a l'any 1851. Sembla ser que era veïna del carrer de la Cadena, treballava com a minyona i també es dedicà a la costura. En passar els anys i per atzar del destí, va tenir una filla que va morir en accident, essent atropellada per un "simón" (cotxe de cavalls d'una plaça). També diuen que li van robar la criatura i que aquesta desgràcia l'afectà de tal manera que des de llavors passejà cantant pels carrers de la ciutat.

Amb els cabells recollits com un jardí de llaços a dalt del cap, galtes acolorides i extravagants vestits, jaqueta amb brodats, faldilla creuada i llarga de colors llampants. Sempre portava un vano que movia amb rapidesa i un ram que ella mateixa preparava amb les flors que li regalaven les floristes de la Rambla.

En els anys vint se li van dedicar cançons i comèdies, i quan sonava el nom d'algú es deia: "Aquest és més popular que "La Monyos". Tot sovint li deien "piropos" que ella agraïa amb un somriure. El seu pas pels carrers despertava sempre gran curiositat. Se la veia sempre per la Rambla de les Flors, carrer de l'Hospital i plaça Padró.

Morí als 89 anys a l'Hospital Marítim (ara Hospital de Nostra Senyora del Mar) el 15 de Setembre de l'any 1940.

La seva figura està reproduïda en el Museu de Cera i a vegades l'asseuen en una cadira de les Rambles i la gent pregunta: Qui és aquesta senyora?

La Monyos va ser una de les figures populars bohèmies més conegudes de Barcelona i que al mateix temps gaudia de grans simpaties.

Font: Vista a "Record de la Monyos", d'Històries de Barcelona i a "Històries de Barcelona - La Monyos", del blog Macda.

Fer corrucos o corrococos

Parèmia: Fer corrucos o corrococos.

Origen: Naix per onomatopeia dels marrucs del colom (DCVB).

Explicació: Corruquejar, fer afalacs a les dones, a xiquets o a qui vols.

Font: Emili Casanova (2005): "Lèxic i cultura popular: la creació lèxica dels colombaires
valencians entre el segle XVIII i el XX", dins la "Revista d'Estudis Catalans", núm. 18 (2005).

Agarrar recalfades

Parèmia: Agarrar recalfades.

Explicació: Festejar una xica buscant sexe continuadament sense èxit.

Origen: Ve de l’acció que fa un colom darrere de la coloma sense aconseguir emportar-se-la al colomer. Quan després de 5 o 6 dies de fracassos no cobria la coloma s’ha de donar-li una pastilla o posar-li una coloma de casa.

Font: Emili Casanova (2005): "Lèxic i cultura popular: la creació lèxica dels colombaires valencians entre el segle XVIII i el XX", dins la "Revista d'Estudis Catalans", núm. 18 (2005).

Fer goma

Parèmia: Fer goma.

Variants i sinònims:

• Anar a fer goma.
• Anar a fer el mec.
• Anar a fer el merda.

Origen: Al Tesoro de la lengua castellana de Sebastián de Covarrubias, al segle XVII diu:

«Antiguamente se engomaban los cabellos las mujeres cuando abrían las trenchas porque asentase igualmente de una parte y de otra. Agora engoman juntamente las trocas que llaman de punta para que asienten la frente y no se levanten. Y algunos fanfarrones también engoman los mostachos para que vayan tiesos con las puntas a las orejas».

D’aquí, de les persones que es posaven goma als cabells, a les toques, en fi, com una manera més d’arreglar-se o de maquillar-se, ve goma, que en català vol dir 'un conjunt de gomosos' i 'ostentació del gomós'. Gomós (es diu més en castellà): home exageradament curós en el vestir que segueix rigorosament la moda.

Gomoso remet a pisaverde, que al Diccionario de la Real Academia de la Lengua Española defineix com ‘Hombre presumido y afeminado, que no conoce más ocupación que la de acicalarse, perfumarse y andar vagando todo el día en busca de galanteos’.

Explicació: Anar a passejar lluint el tipus, perquè els altres et vegin, presumint en certa manera del teu estatus social. Per exemple, els que anaven a missa de dotze el diumenge ben mudats. I més concretament, a Barcelona, anar a passejar al Passeig de Gràcia, a lluir-se, a fer-se veure, a coincidir amb altres que també feien goma. Anar, no a passejar, sinó a passejar exhibint-se, lluint, anar arreglat.

Font: Ramon Solsona (2008): «La paraula del dia», dins El món a RAC1, del divendres, 14 de novembre de 2008.

Tocar mar

Parèmia: Tocar mar.

Sinònims i variants:

• Tocar ratlla
• Veg. tb: Anar a tocar ferro

Origen: Els arenyencs quan anem a passejar diem que anem a tocar ratlla. Vol dir anar amunt i avall per la riera fins al mar, però el fem servir en general per dir que anem a passejar, a fer un tomb, encara que no toquem ratlla.

Localització: És diu a Arenys (Maresme). És una expressió típica arenyenca.

Explicació: Fer una passejada fins arribar a l’extrem d’una línia imaginària i en aquest cas és el mar.

Font: Ramon Solsona (2008): «La paraula del dia», a El món a RAC1, del dijous 13 de novembre de 2008.

Del temps que la Marta filava

Parèmia: Del temps que la Marta filava.

Origen: En nombroses inscripcions ibèriques antigues es troba escrit el mot matar o matra com a sinònim de deesa, mots que han pres les formes matras i marta i, en un grau de més evolució, el de maria. Les deeses matres o mares eren les qui lligaven el fil de la vida passada amb el de la futura, les que rebien els esperits dels morts en llur si i els reencarnaven i els donaven nova vida per a la producció de nous fills; i eren com les continuadores de la vida humana, les quals filaven l'etern i inacabable fil de la vida ajuntant la dels passats amb la dels venidors.

Aquesta Marta enclou el sentit genèric de la mare i amb ell el de la dona, que com totes les del seu gènere, fila el fil de l'existència humana i la perpetuïtat de l'espècie.

Explicació:

• Parlant d'un temps allunyat i que es perd en la foscor del temps. El refrany pot recordar molt bé aquells temps boirosos i reculats en què es retia culte a les deeses mares.
• Galderich, en un comentari a aquest apunt, intueix i presenta una explicació més senzilla: «De les dues germanes que són visitades per Jesús, Marta és la que no para de treballar. Aquesta actitud és recriminada per Jesús perquè no l'escolta! Potser la dita bé del treball constant de Marta.»

Nota: Les idees de la ignota Marta i del filar es presenten associades en altres proverbis:

• Bé fila Marta | quan ja està farta.
• La Marta que filava, | camisa portava.
• Marta, si vols menjar, | tens de filar.
• Marta, val més filar | que no menjar.
• Fila, Marta, fila, | que duràs camisa.

Font: Joan Amades (1992): La màgia del nom. Barcelona, Deriva Editorial. Pàg. 55-56

Com la burra d'en Pacolí que quan va estar avesada a no menjar, es va morir

Parèmia: Com la burra d'en Pacolí | que quan va estar avesada a no menjar, | es va morir.

Variants i sinònims:

• Com el burro d'en Poquí, que quan va estar avesat a no menjar es va morir (BUSQUETS 1987)
• Com l'ase de no sé qui, que quan estava avesat a no menjar es va morir (AMADES 1935)
• Com l'ase d'en Percolí, que quan va estar avesat a no menjar es va morir (AMADES 1935)
• Com l'ase d'en Pocolí, que quan va estar avesat a no menjar es va morir (AMADES 1935)
• El burro de sant Hipòlit, quan va estar avesat a no menjar, es va morir (FARNÉS 1992)
• El burro del Pocoli: quan va estar avesat a no menjar es va morir (FARNÉS 1992)
• El burro d'en Poc-Oli, que quan va estar avesat a no menjar es va morir (MILLÀ 1988)
• Ésser com s'ase d'en Ranxé, que quan estigué ensenyat a no menjar es va morir (AMADES 1935)
• Fer (o ser) com l'ase d'en Pocolí, que quan va estar avesat a no menjar es va morir (AMADES 1951)
• Fer com la vaca d'en Pocolí, que quan va estar avesada a no menjar es va morir (AMADES 1935)
• Fer com l'ase d'en Poli, que quan va saber viure sense menjar es va morir (AMADES 1935) [Poli és una masia de Guitarriu]
• Fer com l'haqueta del rector, que quan estigué avesada a no menjar es va morir (AMADES 1935)
• L'ase de Buridam, que tenia menjar i es va morir de fam (AMADES 1935) [D'entre una senalla de palla i una de gra no es decidia a escollir quina es menjaria primer]
• Ser com l'ase d'en Pacolí, que quan va estar acostumat a no menjar es va morir (AMADES 1951)
• Ser com s'ase d'en Calderon que quan va estar ensenyat (o acostumat) a no menjar es va morir (PONS LLUCH 1993) [està inspirat en un apòleg d'un conegut filòsof grec]

Origen: A Manresa hi havia una casa que gastava l'oli amb gran gasiveria; gairebé no amanien res, i en donar oli als captaires, segons vella consuetud, ho feien en quantitat mínima. D'aquesta manera sorgí el renom Can Pocoli, que amb el rodolar del temps es convertí en Pocolí, i més ençà en Pacolí, mot que em porta a pensar quin origen tenia el personatge retret pel refrany.

Explicació:

• Les parèmies que adopten la forma de comparances, quan no es refereixen a qualitats o condicions concretes i precises o no estableixen un paral·lelisme entre dues idees, responen a un fet històric, anecdòtic o faceciós (AMADES 1951).
• Es diu a persona desganada per insistir que mengi, per evitar-li mals majors; també a qui no menja per no engreixar (PONS LLUCH 1993).
• S'aplica als indecisos (AMADES 1935).

Font: Joan Amades (1992): La màgia del nom. Barcelona, Deriva Editorial. Pàg. 46-47.

A Benifato van capar el dimoni

Parèmia: A Benifato van capar el dimoni.

Origen: Diu Capó:

El viatger s’interessa per l’episodi i anota que [...] les autoritats del poble encarregaren, a un artista valencià, la realització d’una imatge de Sant Miquel, que era i segueix sent el patró de Benifato. L’imaginer treballà a consciència i amb tal realisme, que la seua obra provocà l’espant dels benifatenses, o més bé, de les benifatenses. Va remetre un sant Miquel poderós, bell, impressionant amb la seua espasa flamígera amenaçant el cos trepitjat d’un dimoni la virilitat del qual quedava ben evident, rodona i llustrosa. [...] I el capellà de la vila es mostrà rebec a beneir el que de ser real hauria estat una benedicció. I sense pensar-s’ho tres voltes, amb el beneplàcit dels seus paisans, la va emprendre a garrotades amb el sofert dimoni, que, calladament, sense gestos de dolor, va perdre la seua homenia.

Font:

• Bernat Capó (1994): Costumari valencià /2. Coses de poble, Edicions del Bullent, Picanya.
• Joan Borja i Sanz (2007): Les fonts etnopoètiques en l'obra literària de Bernat Capó, dins «L'Aiguadolç. Revista de literatura», núm. 33-34: Dossier: Bernat Capó: Espigolant pel rostoll de les paraules (Any 2007). Pàg. 113.

Donar quarter

Parèmia: Donar quarter.

Origen: L'expressió Donar quarter, en sentit positiu i no negatiu, és correcta. Expressió internacional i obligació universal. Tots els exèrcits tenen l’obligació de donar quarter. Concepte fonamental en el dret internacional. Donar quarter, en català; Dar cuartel, en castellà i portuguès; Donner quartier, en francès; To give quarter, en anglès; Dare cuartiere, en italià.

La paraula 'quarter', fora del sentit militar, ve de 'quartarius' [LL]. Una quartera, un quarter, moltes vegades significa 'una quarta part'.

En el sentit militar, en el sentit de caserna, significava barri de les ciutats medievals, sobretot d’una ciutat dividida en quatre parts. D’aquí ve que en certs idiomes es diu quartier latin.

A partir d’aquest significat de barri, a França, l’exèrcit pren quartier quan s’allotja en una població durant una campanya. Pròpiament la paraula és estar acantonat. Encara en moltes cases es veuen cartells que indiquen que s’hi allotjava un cap o un capità. Quan les tropes estaven de maniobres en campanya s’allotjaven en cases i els oficials anaven a les cases més distingides de les poblacions i encara hi ha rètols que ho diu.

Això era Prendre quartier, és a dir 'acantonar-se, establir-se en una ciutat'. I aleshores això, amb aquest sentit, acaba convertint-se en caserna i salta a diversos idiomes.

De manera que quan l’exèrcit pren quartier és que es fixa en un lloc i a partir d’aquí un establiment militar acaba prenent el nom de barri.

Equivalents:

• Dar cuartel [ES] i [PT]
• Donner quartier [FR]
• To give quarter [EN]
• Dare cuartiere [IT].

Explicació: Donar quarter és oferir un tracte humanitari a l’enemic vençut que es lliura sense armes.

És un salt enorme en les guerres. Abans la guerra era l’extermini de l’enemic. L’exèrcit que demana quarter vol un tracte humanitari. Això està recollit en la legislació internacional.

Nota: Ens ha arribat, més habitualment en sentit negatiu: No donar quarter o Sense quarter és sense clemència. Sense treva, sense descans.

Font: Ramon Solsona, a La paraula del dia, dins el programa «El Món a RAC1», del dimarts, 22 d'octubre de 2008.

Més val tard que mai

Parèmia: Més val tard que mai.

Origen: Tradueixo de l'original:

Aquesta famosa sentència té el seu origen en un filòsof de l'antiga Grècia, Diògenes Laerci. Aquest home, ja de vell, va tenir uns desitjos irreprimibles d'estudiar música. Algú proper a ell, quan va saber-ho, li va recordar al savi que ja era massa vell per enredar-se amb aquestes coses. I diògenes, sense immutar-se li va respondre amb aquesta frase proverbial.

Font: Vista a Vox populi. El origen de los dichos, del portal Uralde.

Canviar de jaqueta

Parèmia: Canviar de jaqueta.

Origen: Tradueixo de l'original:

En l'època de la reforma luterana, els partidaris de cada tendència es distinguien dels altres per les jaquetes que duien. Com que el folre era d'un altre color, els partidaris de cada un dels bàndols les giraven de tant en tant, per despistar els contrincants o passar desapercebuts. «Canviar de jaqueta» va quedar com una expressió que definia un canvi oportunista d'opinió.

Explicació: Canvi oportunista d'opinió.


Font: Vista a Vox populi. El origen de los dichos, del portal Uralde.

Ser l'últim pet de l'orgue

Parèmia: Ser l'últim pet de l'orgue.

Origen: Quan acabava de sonar un orgue, petava amb un últim so però molt poc sonor.

Explicació: Ésser poc important.

Font: Vist a Escatologia i escatofília, de Vicent Artur Moreno i Giménez.

Paga que és gata

Parèmia: Paga que és gata.

Origen: Ho explica Emili Casademont al seu blog. Atribueix la frase a Serafí Pitarra.

Era poeta, dramaturg i empresari teatral. I es deia Frederic Soler i Hubert. Però, a partir de l'any 1856, a causa d'haver escrit una peça de molt mal gust (Don Jaume el Conqueridor, paròdia d'una obra en castellà d'Antonio Altadill) amb un pseudònim, tothom l'ha conegut com a Serafí Pitarra, nom i cognom que corresponen al referit pseudònim, utilitzat per intentar amagar la seva vertadera identitat. Pel que acabo de llegir a la premsa, avui dia és molta -moltíssima, millor dit- la gent que ignora que Serafí Pitarra és l'autor d'un parell de frases cèlebres, les quals, al cap de més d'un segle i mig d'haver-les inventat, han aconseguit arribar fins als nostres dies ben fresques. Ben fresques, encara que quasi ningú no sap què les motivà i què volen significar. Aquestes dues frases cèlebres són «Paga que és gata» i «Tants caps, tants barrets».

Començant pel principi, tal com ha de ser, cal consignar que Frederic Soler i Hubert nasqué el 9 d'octubre del 1839 a Barcelona, ciutat on morí el 4 de juliol del 1895. Fill d'un fuster, quedà orfe de mare a l'edat de tres anys. I als nou, en quedar també orfe de pare, anà a viure amb el seu oncle, Carles Hubert, propietari d'una rellotgeria al Barri Gòtic, oncle que, un lustre després, o sigui, quan el noiet tenia catorze anys, fou igualment visitat per la Parca, circumstància que obligà Frederic Soler a deixar l'escola i fer-se càrrec d'aquella botiga, on venia i arreglava rellotges, feina que compaginava amb la seva afició pel teatre, en el qual no trigà gaire a debutar (precisament, quan es feia popular en els cercles artístics com a actor, còmic i poeta) en una companyia «amateur».

A la rerebotiga de la rellotgeria d'en Soler, acostumava a reunir-s'hi un grup d'escriptors i artistes, com José Zorrilla, Valentí Almirall i Josep Anselm Clavé, aquest últim acompanyat per molts integrants -o futurs integrants- dels seus cors, i, quan la botiga tancava a la nit, representaven, al mateix local, el teatre que el rellotger escrivia. Així, hi escenificaven Per un casament i Don Jaume el Conqueridor, les seves primeres obres, i, en acabar, feien un petit àpat. Cal ressaltar que, en aquell temps, era típic que les noies, en aquests casos, fossin considerades com a convidades, anant totes les despeses a càrrec dels nois. Però en Pitarra, desitjós d'acabar amb aquell «mal costum», creà un parell de frases que, ben aviat, es feren popularíssimes a la Ciutat Comtal, popularitat que, com una taca d'oli, s'escampà per tota la resta del Principat. O sigui, les ja més amunt esmentades, «Paga que és gata» i «Tants caps, tants barrets», que volien dir que cadascú havia de pagar la part corresponent de la despesa feta. Pel que fa a la primera frase, alguns, des de fa anys, la relacionen amb les prostitutes, atès que, com és sabut, cal pagar per rebre els favors d'una «gata». I pel que respecta a la segona («Tants caps, tants barrets», usada a vegades per Josep Pla en els seus escrits redactats en castellà i traduïda com «Tantas cabezas, tantos sombreros»), també alguns, des de fa anys, la relacionen amb un fet. És a dir, el fet que cada individu o «indivídua» té una forma distinta de pensar i obrar. Tot completament equivocat.

L'esquella de la Torratxa, que donaria nom a una coneguda revista barcelonina de caire satíric, fou l'obra de Serafí Pitarra amb què s'iniciaren, el 24 de febrer del 1860, les representacions teatrals de La Gata, és a dir, el grup que començà a oferir, al petit teatre Odeon del barceloní carrer de l'Hospital, sessions periòdiques de comèdies de tipus humorístic en llengua catalana, escrites en «el català que ara es parla», com feia i deia Pitarra. I el mateix any 1860, l'escriptor hi estrenà, així mateix, La botifarra de la llibertat, La pau d'Espanya, Les píndoles de Holloway, etc., peces caracteritzades per la sàtira i la paròdia dels esdeviments de l'època. D'aquesta manera, en La pau d'Espanya, per exemple, hi ironitzava la campanya portada a terme pel general Prim a l'Àfrica. I, per altra banda, convé destacar que L'esquella de la Torratxa, paròdia d'un drama històric, aconseguí tal èxit, un èxit rotund, que féu que la Librería Española edités una col·lecció, que contenia mitja dotzena d'obres de Serafí Pitarra, sota el títol Singlots poètics.

I fou l'any 1865, quan Frederic Soler decidí iniciar l'etapa com a dramaturg seriós, al Teatre Romea -teatre del qual esdevingué empresari i director artístic-, amb l'estrena de Les joies de la Roser. En aquest drama, en tres actes i en vers, basat en una de les guerres civils espanyoles d'aleshores, hi tingué molt a veure la població gironina d'Hostalric (comarca de la Selva), ja que fou allà, ben a la vora de la font del mas Bosom (antiga masia no gaire lluny del castell, documentada al segle XVI, i transformada avui en un restaurant, igual que aquella antiga rellotgeria del Barri Gòtic barceloní), on Pitarra s'inspirà per escriure aquesta obra, considerada com el fonament del teatre català de la Renaixença. Anys més tard, els hostalriquencs dedicaren un emotiu homenatge a Frederic Soler i Hubert, que és recordat en una placa que hi ha a la vila. Les joies de la Roser, per cert, fou representada una vegada a València, «traduïda» al valencià per Leandro Torromé. I escric «traduïda» entre cometes, car l'home modificà l'obra al seu gust (amb un fort disgust per part d'en Pitarra, valgui el joc de paraules), tot canviant, per exemple, Hostalric per un poblet proper a València i la Mare de Déu de Montserrat per la Mare de Déu dels Desemperats, modificacions degudes, segons manifestà Torromé, que era un còmic, «per unes circunstanssies espesials». A més, donà per finalitzada la representació amb un «¡Viva España!», absent del text original. Al País Valencià, sempre, per dissort, hi ha hagut gent així...

El gran Serafí Pitarra, l'autor de les frases «Paga que és gata» i «Tants caps, tants barrets», l'origen i el significat de les quals crec haver posat en clar, té un monument a la Ciutat Comtal, construït per l'escultor Agustí Querol i inaugurat ara acaba de fer un segle...

Explicació: Cadascú havia de pagar la part corresponent de la despesa feta.

Font: A l'article Dues frases cèlebres de Serafí Pitarra, del blog d'Emili Casademont i Comes.

La perdiu fa poagre

Parèmia: La perdiu fa poagre.

Origen: Diu Busquets:

"El cap de la perdiu és maleït, per això no el vol ningú". Aquesta creença sembla derivar-se de la tradició, segons la qual, quan la Verge Maria amb el seu fillet s'amagà sota una gavarrera perquè no els trobessin els soldats d'Herodes, la perdiu, còmplice del gaig, cantà:

"Cut, cut, cataxec,
sota la gavarra gec".

Per un voler de Déu els soldats no l'entengueren, però fou maleïda.

Font: Esteve Busquets i Molas (1987): Els animals segons el poble. Barcelona, Ed. Millà. Col·lecció «Vell i nou», núm. 28. Pàg 206-207.

Qui tot ho vol, tot ho perd

Parèmia: Qui tot ho vol, tot ho perd.

Origen: Diu Busquets:

Faula: Un famejant gos, portant un tros de carn a la boca, passaà per un claríssim riu, i veient l'ombra d'aquella en la profunditat de l'aigua, semblant-li que la que veia era més grossa que la que ell tenia, mogut d'extrema cobdícia la volgué prendre. I obrint la boca, li caigué la que portava; de forma que perdé allò cert, per allò incert. Moralitat: "Qui tot ho vol, tot ho perd".

Explicació: Perdre allò cert, per allò incert.

Font: Esteve Busquets i Molas (1987): Els animals segons el poble. Barcelona, Ed. Millà. Col·lecció «Vell i nou», núm. 28. Pàg. 132.

Lo minyó, quan perd son pare, allunyau-lo de la mare

Parèmia: Lo minyó, quan perd son pare, allunyau-lo de la mare.

Origen: «Els testaments dels pares deixaven instituït quins serien els tutors i curadors que s'ocuparien de tenir cura de l'alimentació, el vestit, l'educació i la salut dels fills. El paper de la mare vídua podia esdevenir secundari, i quedava sovint relegada al d'usufructuària dels béns del difunt marit, i amb menys responsabilitat sobre els descendents que els tutors. Aquesta situació era admesa i havia quallat en el món dels llocs comuns: com deia un aforisme català del segle XVII, «lo minyó, quan perd son pare, allunyau-lo de la mare»

Font: Llegit a Barcelona 1700, d'Albert Garcia Espuche (Barcelona, Ed. Empúries, 2010, pàg. 126-127).


Agraïment: Gràcies al Xavier Caballé que em va passar la referència de l'aforisme.

No hi ha cavall que flac rossí no torni

Parèmia: No hi ha cavall que flac rossí no torni.

Origen: Diu Busquets:

Un refrany assegura que "no hi ha cavall que flac rossí no torni", probablement inspirat en la faula segons la qual un cavall molt ben guarnit va topar amb un ase carregat de fems que no feia senyal d'apartar-se per deixar-lo passar. Soberg, el cavall digué: "Si no fos que em rebaixaria, et faria sortir del camí a guitzes!".

L'ase elevà queixes als déus i aquests degueren escoltar-lo puix que havent arribat a vell, el cavall fou estinat a feinotes del camp. El menyspreat ase, aleshores va dir-li: "Tots exercim el mateix ofici; i en lloc de la daurada sella, et veig l'oprobiosa i esquinçada albarda". No hi ha cavall que flac rossí no torni.

Font: Esteve Busquets i Molas (1987): Els animals segons el poble. Barcelona, Ed. Millà. Col·lecció «Vell i nou», núm. 28. Pàg. 67.

Cabres, lleons i ovelles, fan males parelles

Parèmia: Cabres, lleons i ovelles fan males parelles.

Origen: Diu Busquets:

El refrany "Cabres, lleons i ovelles, fan males parelles", potser fou inspirat per la faula d'Ísop que diu:

La cabra, la vaca i l'ovella feren companyia amb el feroç lleó. I havent pres, discorrent per les aspers muntanyes, velocíssim cérvol, en feren quatre parts. I volent prendre cadascú la seva part, i després de fer tres de la quarta, digué el feroç lleó:

─La primera part és la meva; la segona part em pertany perquè sóc més fort que vosaltres; la tercera em pervé per haver corregut amb major velocitat i fúria, i qui em toqui la quarta, tingui'm pel seu capital enemic.

Vol dir aquesta faula que l'home no deu fer companyia amb algú de major condició que la seva, perquè tota la càrrega es repenjarà sobre els seus dèbils muscles mentre que el més fort, arrogant i soberg s'endurà tota la utilitat.

Font: Esteve Busquets i Molas (1987): Els animals segons el poble. Barcelona, Ed. Millà. Col·lecció «Vell i nou», núm. 28. Pàg. 55.

L'ase d'en Mora, que de tot s'enamora

Parèmia: L'ase d'en Mora, que de tot s'enamora.

Origen: Diu Busquets:

A Barcelona es féu famós "L'ase d'en Mora, que de tot s'enamora". El tal Mora era un bastaix de capçana, home de poques llums que tenia un ase força capriciós. El seu amo, quan a l'animal li agafava un rampell procurava donar-li compliment.

Un dia passava en Mora amb el seu ase per davant de Santa Maria del Mar i com fos que el ruc va aixecar el cap mirant el capdamunt del campanar, féu el mateix i va veure que hi treia el cap per una finestreta un porcell. Convençut de què l'ase tenia un antull, s'enfilà escales amunt i agafà el porcell, mostrant-lo a l'ase al mateix temps que el cridava.

Com que "ja pots xiular que l'ase no vol veure" el ruc no en feu cas i en Mora, pensant que no el podria fer pujar per l'escala, puix que era massa estreta, va tirar-li des de dalt una corda amb un llaç escorredor. Cridà aleshores a un passavolant i li demanà que lligués al ruc pel coll; una vegada això fet comença a hisar la bèstia que, pobreta, s'escanyava i començava a treure un pam de llengua. En Mora tot content se'n reia:

─Apa, apa, llaminerot, que ja et llepes de gust els morros.

La història acabà, naturalment, amb la mort de l'ase i la desesperació del seu amo.

Font: Esteve Busquets i Molas (1987): Els animals segons el poble. Barcelona, Ed. Millà. Col·lecció «Vell i nou», núm. 28. Pàg. 20-21.

Fer com el capità Aranya

Parèmia: Fer com el capità Aranya.

Origen: Conten d'un capità de vaixell que embarcava la gent i ell es quedava en terra. Com que tenia el cognom d'Aranya, d'ací la dita "Fer com el capità Aranya", quan hom posa en qualsevol risc els altres mentre ell procura eludir-lo.

Explicació: Posar en risc els altres eludint tota responsabilitat.

Font: Esteve Busquets i Molas (1987): Els animals segons el poble. Barcelona, Ed. Millà. Col·lecció «Vell i nou», núm. 28.

Pagar amb gambades

Parèmia: Pagar amb gambades.

Variants i sinònims: Pagar amb monedes de mones i micos.

Origen: Diu Ginestà:

O pagar ab monedas de monas y micos que vol dir pagar ab paraulas y cumpliments sens arribar may á las vías del fet.
Aquesta locució no pot duptarse que vé d'un temps en que hi havia algunas terras ahont feyan pagar drets d' introducció de monas y micos en las fras, fentlos ballar y saltar devant dels que eran encarregats de cobrar els drets.
D'un llibre que tinch á la vista prénch nota de aquesta tarifa de Sant Lluis, rey de Fransa, que diu: Els quins menin monas y micos, que'ls portin per vendrer, pagarán al entrar cuatre diners; si els portan per ferhi jochs, n' hi haurá prou ab ferlos saltar y treballar devant del arreplegador dels drets per poguer entrar lliure de pago, etc. etc.
Y mes avall afegeix que, en aquell temps també se rebaixavan els drets de peuatge que devian satisfer certas personas ó artícles, contant el qui ho entrava una rondalla, un romans ó una cansó devant del cobrador, el cual solía nomenarse: Payeur de chansons ó en chansons.

Explicació: Pagar amb paraules o compliments, sense arribar mai a la via dels fets.

Font: Vista a l'article del general Ginestà Punset, Folk-lorisme. Modismes catalans, a la Revista «Catalunya Artística», núm. 11 (Barcelona, 23 d'agost de 1900), pàg. 170.