Recull de les etimologies i explicacions històriques que donen origen als diferents refranys i dites, amb la documentació de les fonts consultades.
"Estar pioc o empiocat" és una bellíssima expressió que Joan Amades il·lustra com ningú. Diu que és un terme propi d'ocellaires i criadors d'ocells. Explica que quan els ocellets estan malalts estarrufen les plomes, separant-les un xic del cos i tendint a prendre una forma un xic arrodonida. Aquesta forma també la fan els galls dindi o piocs quan estan contents. Empiocar-se vol dir literalment "fer com els piocs que estarrufen les plomes com fan els ocells malalts". Els humans "piocs" ens estarrufem amb calfreds i pèls de punta.Explicació: Equival a no trobar-se prou bé, sentir-se un xic malalt.
Si no sabeu pas de què ve aquest adagi, jo us ho contaré mot per mot com m'ho contaren a mi, sense guanyar-hi ni perdre. Una vegada eren una colla d'estudiants que no sé d'on ni de quina banda anaven a la Universitat de Cervera. Com havien fet molt llarg camí en lo cavall de Sant Francesc, perquè en aquell temps no hi havia camins de ferro ni galeres, tenien molta gana, i entre tots no portaven un diner ni una malla partida pel mig a la butxaca. Quina en podrien fer per menjar un bocí? L'un proposa passar a l'hostal i enganyar l'hostaler, mes l'altre respon que, com ja l'havien enganyat a la vinguda, l'empresa era molt perillosa. L'altre sortia amb la idea de fer un d'ells lo malalt, i al portar-lo i al demanar a una casa de pagès acolliment per ell, sos companys podien fer córrer l'urpa; mes los venien a la memòria les malifetes que tenien sembrades per aquelles masies a on parlar d'estudiant era parlar del Serraller, i no s'hi veien amb cor. En això, mentres se deien l'un a l'altre què farem i què direm per divertir la gana que els feia volar la terra, sentiren olor de pa de fleca acabat de traure del forn, i un que tenia el nas més fi digué que sentia olor de pernils i de formatge fresc. Què serà?, què no serà? Veieren davant d'ells un traginer que menava una rècula de burros d'Urgell carregats, i tots los estudiants, com que tots tenien talent, endevinaren que anava a Cervera a portar queviures. Ara bé: ¿com ho podrien fer per traure un ase de la rècula sense que ell se n'adonés? Qui té gana moltes se'n pensa. Un que en tenia més que els altres los digué:─Deixau-ho per mi.Deixant-los a tots enrera, s'avançà cap a la rècula i, llestament i fent que no el vegés lo traginer, llevà el ronsal al darrer ase i se'l posà i anà seguint la rècula, deixant-se arrossegar una mica perquè no se n'adonés. Anà seguint seguint, arribant a un torrent. Lo traginer volgué abeurar la rècula i, girant-se endarrera, en comptes de l'últim ase vegé un home.─I ara! Què és això? ─exclamà tot parat de l'estranyesa que li feia, no sabent com empendre a l'estudiant.Qui sou vós? ─li digué al cap i a l'últim.L'estudiant, molt compungit, li respongué que no era cap ase, sinó un home que, per un gran pecat que havia fet, Déu l'havia condemnat a fer l'ase una temporada, però que en aquell punt i hora se li era acabada la condena i, deixant la figura d'ase en què ell l'havia comprat, tornava a tenir la figura o el ser primitiu d'home.Lo traginer, que no havia tractat mai amb estudiants, se deixà ensibonar i, mogut de les llàgrimes d'aquell home que havia sigut ase (encara que no tant com lo traginer), li tragué el ronsal del coll i li digué amb una compassió que l'estrafalari estudiant no mereixia:─Anau allà on volgau.Si ho digué al sord no ho digué al peresós. Donant-li grans mercès per tan sospirada llibertat, se n'entornà camí enrera, a trobar a sos companys, qui estaven fent tallades del pernil i del formatge a la vora d'una font. Allí, ajudant-los en tan agradosa feina, entre tragos de vi i tallades de pernil, los contà com ho havia fet per desfer-se de la rècula i engaliar al pobre traginer. Aquest acudit de l'estudiant que havia sigut ase fou trobada per ells digna de totes les burles d'aquella Universitat.Buides que foren les alforges, l'estudiant hèroe de la festa pujà a cavall de l'ase, voltat de sos alegres companys, continuà lo viatge cap a Cervera. Lo jument fou venut a la porta de la vila per pocs diners a un gitano, que el portà al mercat. S'escaigué de passar per allí l'innocent del traginer, i, veient i coneixent son company de tragí, se li acostà i li digués a cau d'orella:─Quin pecat has tornat a fer, que tornes a ésser burro aquí? Mes, a mi no m'enganyaràs per aquesta vegada; qui no et conega que et compre.
Diu que venien dos amics de camí cap a la Fira de Xàtiva. I estaven més nets que Capa, I a la fira no vages si no tens diners, que veuràs moltes coses i no compraràs res. En això que filen un llaurador que faenejava al bancal, amb el burro lligat a l'ombra d'un arbre i el més espavilat dels dos diu: Ja sé d'on traure'm diners per a la Fira. Mirant de no ser descoberts pel llaurador, s'acosten l’arbre on estava el burro i el que havia tingut la idea li lleva els arreus, es despulla ell i es posa la collera de l'animal i l'albarda, i li diu a l'amic: Tu, ves-te'n a la Fira, ven el burro i espera'm a la Font del Lleó, i la meua roba me l'amagues en l'arbre que hi ha en el camí que empalma amb la carretera. Això fa l'amic: s'emporta el burro a vendre'l. Alaba't, ruc, que a vendre et duc! Passa el temps i el llaurador pensa que ja ha treballat prou i es prepara per tornar-se'n cap a casa. En això que arriba l’arbre on havia deixat el burro lligat i es troba un home amb tots els arreus del seu animal per damunt. El llaurador, s'exclama: I vostè, què fa ací? Qui és? Per què està nuet? I el meu burro, on està? I l'home va i li diu: El teu burro sóc jo! Que no veus els arreus que m'has posat de bon matí? El llaurador se'l mira amb el cap a carrerons: Com ha de ser vostè el meu burro si és vostè una persona? Una persona sóc i una persona era, li diu l'home, però una bruixa em va encantar per una feta que li vaig fer i em va convertir en burro. Però no sé per què de sobte he recuperat la forma humana. Igual és que l'encanteri s'ha acabat. El llaurador se'n feia creus, d'aquella història. Però al mateix temps es calfava el cap com s'ho faria per endur-se les ferramentes i els arreus de l'animal cap a casa, per més que l'home encantat li demanava que li ho carregara tot a ell, que com a burro l'havia comprat i com a burro li pertanyia. I el llaurador s'exclamava: Ni pensar-ho! Com vaig a fer-ho jo, això? Què pensaria la gent de mi? A la vista està que vostè és persona i no burro. Ja m'apanyaré! I què faig jo ara si no em vol com a burro?, li pregunta el sompo. I el llaurador, un tros de pa beneït, li diu: Uei, i què ha de fer? Tornar-se'n a sa casa, que s'alegraran quan el veuran. Així que l'engalipador aquell es posa uns pantalons espentolats que havia arreplegat i se'n va a repartir-se el botí amb l'altre sompo que l'esperava a la Fira. El llaurador, es carrega al llom el que bonament pot carregar i se'n torna cap a casa. En arribar, li explica a la dona, tot meravellat, que el burro que tenien era en realitat un pobre home encantat per una bruixa. La dona se'l mira com als fesols de careta, perquè les dones, per regla general, xafen més de peus a terra i no s'ho creuen tot tan aïnes. Però, a l'home, només una cosa el tenia preocupat: com s'apanyaria ell sense el burro, amb el caramull de faena que tenia per fer. Necessitava un altre animal com fóra! I en això va caure que era la Fira de Xàtiva i allí podria comprar un altre burro. I això va fer: es va mudar i va mamprendre el camí de la Fira. Mentrestant, el qui s'havia fet passar per burro encantat ja s'havia vestit amb la seua roba i havia arribat on l'esperava el seu amigatxo, que ja havia venut el burro, així que es partiren el guany i s'afanyaren a fer-lo jaç, a gastar-se'l en un bufit. Mentre els dos pardals corrien en bàndol per la Fira, fartant i borrutxant, el llaurador arriba a la fira del bestiar. I buscant un animal que li fera objecte, s'adona que hi ha un burro igual, igual, pèl per pèl, que el que ell havia tingut. I pensa: També li ha durat poc l'alegria a l'home encantat, que s'ha tornat una altra volta burro. I se'n va cap a l'animal, li assampa l'orella i li diu, com si li fera un escoltellet de persona escalivada: A tu, que et compre qui no et conega!...
Quan volem pintar una persona com a molt mentidera i poc ajustada a la veritat, li diem que és més mentider que en Calces. Aquest personatge, presentat com a prototipus dels que senten poc respecte per la veritat, no és altre que l'historiaire del segle XVI, en Francesc Calça, que el poble ha corromput en Calces, doctor i llicenciat en múltiples ciències i arts, i que va escriure una història de Catalunya titulada 'Cataloniae, Liber Primus' publicada a Barcelona l'any 1536. El savi doctor no va mirar gaire prim en escriure el seu llibre, tan ple de faules i mentides històriques, que va caure en descrèdit tot seguit d'haver vist la llum, fins al punt que només va sortir el primer volum dels tres que devia tenir l'obra, segons diu el seu autor en el pròleg. Amb tot i ésser l'obra tan dolenta, va valer al seu autor una certa immortalitat, segurament molt més que si hagués escrit una història ben fidel, puix no hi ha català que no s'hagi posat el seu nom en boca moltes dotzenes de vegades, i si hagués escrit un llibre savi, molts milers foren els catalans que no en sabrien una paraula.
Al·ludeix a l'historiador Francesc Calça, autor d'una Història de Catalunya publicada a Barcelona l'any 1588.
Un gos, pel goig de no deixar menjar els bous jeia dins la grípia plena de fanals que ell tampoc no podia menjar i que tenia un os molt gros a la boca, que de tan gros no el podia ni rosegar, però preferia més això que deixar-lo menjar a un altre.