Semblar la parada del Juanito

Parèmia: Semblar la parada del Juanito.

Explicació: L'expressió la utilitzem quan ens trobem davant d'una mostra d'elements on trobem molta diversitat.

Origen: La parada del Juanito es podia admirar per les dates de la Fira primer al carrer Vidal i Barraquer i després també a la plaça d'Espanya (de Tarragona). Era una de les parades més importants, on es podia trobar una gran varietat de coses, especialment quincalla, joguines per als nens i objectes que no es trobaven habitualment en els establiments locals. El senyor Juanito era un comerciant que tenia botiga al pla de la Catedral de Tarragona i que també recorria fires i festes majors.

Localització: L'Aljub recull, sobretot, dites i parèmies pròpies de Cambrils.

Font: Vista a l'apartat sobre dites del 2001 del web de l'Anjub, el Grup de Recerca de Cultura Tradicional i Popular de Cambrils.

Per Nadal, pas de pardal; per Sant Esteve, un de llebre; per Any Nou, un de bou; per Sant Silvestre, per la porta o la finestra; i pels Reis, ...

Parèmia completa: Per Nadal, pas de pardal; | per Sant Esteve, un de llebre; | per Any Nou, un de bou; | per Sant Silvestre, per la porta o la finestra; | i pels Reis, ase és qui no ho coneix.

Explicació: Per denotar que per Nadal comença a allargar-se el dia.

Origen: Quan l'any començava a primers de març, a Egipte celebraven unes festes que coincidirien, més o menys, amb el nostre Carnestoltes. Quan va ser reformat el calendari i l'any començà el primer de gener no es van deixar de celebrar.

Aquestes festes es dedicaven al solstici de la tardor, que comença el dia de Nadal i acaba el dia de l'Epifania (el dia de Reis).

A Roma i la Toscana del nom Epifania n'han fet la paraula Befana, que és el nom d'una bruixa que s'allunya amb l'estrèpit dels sons de botzines, corns i trompetes de cristall. Aquesta bruixa és la personificació de l'estació tenebrosa que retrocedeix a mida que s'allarguen els dies.

A Barcelona, sobretot a Sants i Hostafrancs, els nens sortien al carrer la nit abans dels Reis, cap al vespre, amb trompetes de llauna per cridar els Reis. És una reminiscència de l'antiga Befana.

Diu Ginestà Punset:

Per denotar que per Nadal comensa a allargarse el día.
Cuan l'any comensava, en el día primer de mars, à Egipte se celebravan certa classe de festas que venían á ser lo que avuy es el Carnestoltes; cuan va ser reformat el calendari y l'any comensá al primer de janer no deixaren per aixó de celebrarse.
Anavan aquestas festas dedicadas al solstici de la tardor, al solstici que comensa el día de Nadal y acava el dia de la Epifania, el día dels Reys.
A Roma y á Toscana del nom Epifanía n'han fet la paraula Befana, entenentse per tal una bruixa á la cual s'allunya ab els estrepitosos sons de bocinas, corns y trompetas de cristall. Se comprén clarament que aquesta bruixa no es altra que la estació tenebrosa que retrocedeix à mida que s'allargan els días.
Aqui, á Barcelona, y sobretot en las barriadas de Hostafranchs y Sans, hi ha la costúm de que uns
cuants días abans dels Reys, á las primeras horas del vespre, la canalla va pe'ls carrers tocant unas trompetas de llauna y diuhen que ho fon per cridar als Reys, peró se comprén que aquesta costúm no es res mes que una reminiscencia de la que dona origen á la Befana de Toscana y Roma.
Fora llarch descriurer las festas aquestas que's celebravan á Egipte en honor al solstici de la tardor, pero recomano á mos lectors que las llegeixin en l'obra intitulada Kaleidoscopio del Carnaval, per Eblis, Barcelona año 1851, plana 10, párrafo segón y següents.

Font: Vista a l'article del general Ginestà Punset, Folk-lorisme. Modismes catalans, a la Revista «Catalunya Artística», núm. 9 (Barcelona, 9 d'agost de 1900), pàg. 140.

Pensar en l'amor de les tres taronges

Parèmia: Pensar en l'amor de les tres taronges.

Explicació: Estar distret, divagat pensant en coses fantàstiques o inútils.

Origen: Ho deim del qui pensa en coses insubstancials o llunyanes i fantasioses. També deim que pensa en l'amor de les tres taronges del qui està distret, absent, desconnectat d'allò que l'envolta. «L'amor de les tres taronges» és el nom d'una rondalla que, si no és molt conegut el seu argument, sí que és tan popular el seu títol que ha passat a la fraseologia popular. Hi ha una òpera bastant famosa del compositor rus Prokofiev que du el mateix títol. Això és indici que, a Rússia, la rondalla també hi era coneguda.

Font: Tret de Joan Antoni Grimalt (2006): Els refranys i les frases fetes de 'Parlant en plata’ (Palma de Mallorca: Moll, 2006), a través de RodaMots.

Donar peixet

Parèmia: Donar peixet.

Origen: No té res a veure amb peix, sinó que ve de péixer, verb absolutament viu i absolutament estès a tot el domini català. Péixer és 'donar, alimentar una criatura o una persona gran o un malalt, donant-li directament el menjar a la boca'. Donar-ho triturat, mastegat, amb una facilitat màxima de posar-li a la boca.

Anteriorment, el sentit més general era donar menjar al bestiar.

Si tirem encara més enrere, anem al llatí ‘pasco’ que és 'portar aliment al bestiar o portar el bestiar al aliment'. Per tant, pasturar.

‘Pasco’ en castellà ha fet pacer. En català dóna péixer, però també el participi del verb ‘pasco’ és ‘pastum’: pastura, pasturar, pastor.

Explicació: En els jocs, en les competicions, donar un cert avantatge, posar-ho fàcil. També en les situacions que no són esportives ni de competicions, posar les coses fàcils, rebaixar l’exigència.

Nota: És un verb, però, que té alguns problemes de conjugació.
El present d'indicatiu fa: jo peixo, tu peixes, ell peix.
L’imperfet d’indicatiu: jo peixia, tu peixies, ell peixia, nosaltres peixíem.
El present de subjuntiu: jo peixi, tu peixis, ell peixi, nosaltres pasquem, vosaltres pasqueu, ells peixin.
Imperfet de subjuntiu: jo pasqués...

Quan arribem a les formes compostes, amb el participi, la cosa es complica una mica. Quins verbs s’assemblen a péixer? Néixer, créixer. Per tant, jo he pascut, jo havia pascut, jo hauria pascut.

Això en realitat no s’arriba a dir així del tot i aleshores la gent s’inventa uns participis una mica més estrambòtics que són els que jo sento: he peixut, he peixat, peixit...
Per això també hi ha el verb peixar, perquè és més fàcil, apeixar i el verb peixir. Variants amb conjugacions més fàcils.

Font: Ramon Solsona, a «La paraula del dia», a El món a RAC1, del dilluns, 8 de setembre de 2008.

Santa Llúcia la bisbal, tretze dies per Nadal

Parèmia: Santa Llúcia la bisbal, | a tretze dies de Nadal.

Variants i sinònims: Diu Emili Casademont i Comas:

El 13 de desembre -o el diumenge immediatament anterior o posterior- també se celebren, arreu de les terres del Principat, una bona colla de fires-aplecs en honor de santa Llúcia, com les de la Jonquera i Sant Joan de les Abadesses. En aquesta última població, la fira-aplec té lloc a la capella de Santa Llúcia de Puigmal, vora el vell camí que mena d'aquesta localitat a la ciutat d'Olot. I convé destacar que, per tota la muntanya oriental catalana, la seva imatge gaudeix de molta popularitat. Tant és així que el refrany que, per la terra plana ens parla de «Santa Llúcia la bisbal, | a tretze dies de Nadal», a muntanya pren la forma de «Santa Llúcia de Puigmal, | tretze dies d'aquí a Nadal».

Origen: Diu Emili Casademont i Comas al seu blog:

«Aquesta coneguda dita sempre ha fet suposar (a les comarques gironines, sobretot) que l'esmentada santa és filla de la Bisbal d'Empordà. Una suposició sense cap fonament, tenint en consideració que no hi ha res que acrediti que santa Llúcia obrís els ulls a la vida a la capital del Baix Empordà -o de l'Empordanet, que diria Josep Pla- i, en canvi, la tradició barcelonina assenyala ben clarament que tenia la seva casa on s'aixeca la capella que li està dedicada, la qual es troba davant de Cal Bisbe. Per tant, la cosa més segura és que santa Llúcia fos filla de Barcelona i que això de «bisbal» no sigui res més que un qualificatiu que hom li ha donat per haver estat veïna del senyor bisbe.»

Font: Emili Casademont i Comas (2008): L'advocada de la vista, escrit al seu blog Emili Casademont i Comas, publicat el dia 13 de desembre de 2008.

Això passarà la setmana dels tres dijous

Parèmia: Això passarà la setmana dels tres dijous.

Variants i sinònims: Quan l'ase haurà mort de rialles (FARNÉS 1913)

Explicació: Vol dir que no succeirà mai una cosa que es tem o s'espera, o que es dóna comiat a algú negant-li el que pretén. (FARNÉS 1913)

Origen: Diu Farnés a la Paremiologia catalana comparada (s. v. S 975):

Giralt (1915-34) diu: La saviesa popular deixa per a la setmana dels tres dijous totes aquelles coses que se suposa que mai han de tenir efecte, ja que és un impossible que es trobin tres dijous en una sola setmana. No obstant, la història registra un fet que va motivar es trobessin tres dijous junts, lo que va donar lloc a fortes discussions entre la gent il·lustrada d'aquella època. Explica'l supost, que col·loca a les acaballes de l'Edat Mitjana, de la volta de la terra en un any, donada per dos excursionistes, un de París cap a occident amb retorn per orient, i l'altre cap á orient amb retorn per occident: havien d'arribar un dijous, i l'un arribà'l dimecres i l'altre el divendres. Molt ben explicat.

Jo penso que la setmana dels tres dijous ha existit efectivament, quan simplantá la reforma del Calendari per Gregori XIII l'any 1582, en el qual del 4 d'octubre's saltá al 15, trompassantse deu dies: la setmana des del 4 al 20 d'aquell mes havia de tenir condensats tres dijous, a saber un d'efectiu i dos que's suposaven ja transcorreguts.

Jo crec que la parèmia catalana data del any 1582 i que'l fet históric de trompassar deu dies degué impressionar tant al poble, que degué dir, quan alguna cosa no li queia de fer-la: Aixó ho deixarem per quan torni la setmana dels tres dijous, Per cert, que el papa assegurava que aquell fet no tornaria a passar mai mes.

Font: Sebastià Farnés (1913): Paremiologia catalana comparada, vol. VIII, s. v. S 975. Ed. Columna, 1992-1999.

Anar d'Herodes a Pilat

Parèmia: Anar d'Herodes a Pilat.

Variants i sinònims:

• Anar de rodes a pilars (o pilans) (AMADES 1935)
• Anar de rodes a pilats (ANJUB 2001).

Explicació:

• Segons Amades (1935), Anar de rodes a pilans és una degeneració del refrany anterior, per desconeixement del nom de la figura bíblica d'Herodes.
• Anar d'un costat a l'altre. Anar una cosa o millor encara una persona de mal en pitjor. Al·ludeix a Jesús, que, amb desig de condemnar-lo, però volent evadir la responsabilitat que la seva condemna representava, Herodes l'envià a Pilats (AMADES 1935).
• Utilitzem aquesta expressió quan volem indicar que una cosa va de mal en pitjor (ANJUB 2001).

Origen: L'origen segurament es basa en la cita de l'Evangeli de Lluc on Jesucrist és menyspreat primer per Herodes Antipes i després entregat per Pilat als grans sacerdots que finalment el condemnaren a ser crucificat. La popularització de la frase ha modificat la seva pronunciació i en alguns casos també la podem sentir com "Anar de rodes a pilats" (ANJUB 2001).

Nota: La degeneració d'aquest refrany ja la recull Fra Galiana, el 1767: «que bé podien dir que había caygut de la paella en les brases, y quel feen anar de Ròdes á Pilars».

Localització: L'Anjub recull, sobretot, dites i parèmies pròpies de Cambrils.

Font: Vista a l'apartat sobre dites del 2001 del web de l'Anjub, el Grup de Recerca de Cultura Tradicional i Popular de Cambrils.