Com la burra d'en Pacolí que quan va estar avesada a no menjar, es va morir

Parèmia: Com la burra d'en Pacolí | que quan va estar avesada a no menjar, | es va morir.

Variants i sinònims:

• Com el burro d'en Poquí, que quan va estar avesat a no menjar es va morir (BUSQUETS 1987)
• Com l'ase de no sé qui, que quan estava avesat a no menjar es va morir (AMADES 1935)
• Com l'ase d'en Percolí, que quan va estar avesat a no menjar es va morir (AMADES 1935)
• Com l'ase d'en Pocolí, que quan va estar avesat a no menjar es va morir (AMADES 1935)
• El burro de sant Hipòlit, quan va estar avesat a no menjar, es va morir (FARNÉS 1992)
• El burro del Pocoli: quan va estar avesat a no menjar es va morir (FARNÉS 1992)
• El burro d'en Poc-Oli, que quan va estar avesat a no menjar es va morir (MILLÀ 1988)
• Ésser com s'ase d'en Ranxé, que quan estigué ensenyat a no menjar es va morir (AMADES 1935)
• Fer (o ser) com l'ase d'en Pocolí, que quan va estar avesat a no menjar es va morir (AMADES 1951)
• Fer com la vaca d'en Pocolí, que quan va estar avesada a no menjar es va morir (AMADES 1935)
• Fer com l'ase d'en Poli, que quan va saber viure sense menjar es va morir (AMADES 1935) [Poli és una masia de Guitarriu]
• Fer com l'haqueta del rector, que quan estigué avesada a no menjar es va morir (AMADES 1935)
• L'ase de Buridam, que tenia menjar i es va morir de fam (AMADES 1935) [D'entre una senalla de palla i una de gra no es decidia a escollir quina es menjaria primer]
• Ser com l'ase d'en Pacolí, que quan va estar acostumat a no menjar es va morir (AMADES 1951)
• Ser com s'ase d'en Calderon que quan va estar ensenyat (o acostumat) a no menjar es va morir (PONS LLUCH 1993) [està inspirat en un apòleg d'un conegut filòsof grec]

Origen: A Manresa hi havia una casa que gastava l'oli amb gran gasiveria; gairebé no amanien res, i en donar oli als captaires, segons vella consuetud, ho feien en quantitat mínima. D'aquesta manera sorgí el renom Can Pocoli, que amb el rodolar del temps es convertí en Pocolí, i més ençà en Pacolí, mot que em porta a pensar quin origen tenia el personatge retret pel refrany.

Explicació:

• Les parèmies que adopten la forma de comparances, quan no es refereixen a qualitats o condicions concretes i precises o no estableixen un paral·lelisme entre dues idees, responen a un fet històric, anecdòtic o faceciós (AMADES 1951).
• Es diu a persona desganada per insistir que mengi, per evitar-li mals majors; també a qui no menja per no engreixar (PONS LLUCH 1993).
• S'aplica als indecisos (AMADES 1935).

Font: Joan Amades (1992): La màgia del nom. Barcelona, Deriva Editorial. Pàg. 46-47.

A Benifato van capar el dimoni

Parèmia: A Benifato van capar el dimoni.

Origen: Diu Capó:

El viatger s’interessa per l’episodi i anota que [...] les autoritats del poble encarregaren, a un artista valencià, la realització d’una imatge de Sant Miquel, que era i segueix sent el patró de Benifato. L’imaginer treballà a consciència i amb tal realisme, que la seua obra provocà l’espant dels benifatenses, o més bé, de les benifatenses. Va remetre un sant Miquel poderós, bell, impressionant amb la seua espasa flamígera amenaçant el cos trepitjat d’un dimoni la virilitat del qual quedava ben evident, rodona i llustrosa. [...] I el capellà de la vila es mostrà rebec a beneir el que de ser real hauria estat una benedicció. I sense pensar-s’ho tres voltes, amb el beneplàcit dels seus paisans, la va emprendre a garrotades amb el sofert dimoni, que, calladament, sense gestos de dolor, va perdre la seua homenia.

Font:

• Bernat Capó (1994): Costumari valencià /2. Coses de poble, Edicions del Bullent, Picanya.
• Joan Borja i Sanz (2007): Les fonts etnopoètiques en l'obra literària de Bernat Capó, dins «L'Aiguadolç. Revista de literatura», núm. 33-34: Dossier: Bernat Capó: Espigolant pel rostoll de les paraules (Any 2007). Pàg. 113.

Donar quarter

Parèmia: Donar quarter.

Origen: L'expressió Donar quarter, en sentit positiu i no negatiu, és correcta. Expressió internacional i obligació universal. Tots els exèrcits tenen l’obligació de donar quarter. Concepte fonamental en el dret internacional. Donar quarter, en català; Dar cuartel, en castellà i portuguès; Donner quartier, en francès; To give quarter, en anglès; Dare cuartiere, en italià.

La paraula 'quarter', fora del sentit militar, ve de 'quartarius' [LL]. Una quartera, un quarter, moltes vegades significa 'una quarta part'.

En el sentit militar, en el sentit de caserna, significava barri de les ciutats medievals, sobretot d’una ciutat dividida en quatre parts. D’aquí ve que en certs idiomes es diu quartier latin.

A partir d’aquest significat de barri, a França, l’exèrcit pren quartier quan s’allotja en una població durant una campanya. Pròpiament la paraula és estar acantonat. Encara en moltes cases es veuen cartells que indiquen que s’hi allotjava un cap o un capità. Quan les tropes estaven de maniobres en campanya s’allotjaven en cases i els oficials anaven a les cases més distingides de les poblacions i encara hi ha rètols que ho diu.

Això era Prendre quartier, és a dir 'acantonar-se, establir-se en una ciutat'. I aleshores això, amb aquest sentit, acaba convertint-se en caserna i salta a diversos idiomes.

De manera que quan l’exèrcit pren quartier és que es fixa en un lloc i a partir d’aquí un establiment militar acaba prenent el nom de barri.

Equivalents:

• Dar cuartel [ES] i [PT]
• Donner quartier [FR]
• To give quarter [EN]
• Dare cuartiere [IT].

Explicació: Donar quarter és oferir un tracte humanitari a l’enemic vençut que es lliura sense armes.

És un salt enorme en les guerres. Abans la guerra era l’extermini de l’enemic. L’exèrcit que demana quarter vol un tracte humanitari. Això està recollit en la legislació internacional.

Nota: Ens ha arribat, més habitualment en sentit negatiu: No donar quarter o Sense quarter és sense clemència. Sense treva, sense descans.

Font: Ramon Solsona, a La paraula del dia, dins el programa «El Món a RAC1», del dimarts, 22 d'octubre de 2008.

Més val tard que mai

Parèmia: Més val tard que mai.

Origen: Tradueixo de l'original:

Aquesta famosa sentència té el seu origen en un filòsof de l'antiga Grècia, Diògenes Laerci. Aquest home, ja de vell, va tenir uns desitjos irreprimibles d'estudiar música. Algú proper a ell, quan va saber-ho, li va recordar al savi que ja era massa vell per enredar-se amb aquestes coses. I diògenes, sense immutar-se li va respondre amb aquesta frase proverbial.

Font: Vista a Vox populi. El origen de los dichos, del portal Uralde.