Els reganys de la vella i els dies de la vella

Parèmia: Adéu, febrer! que amb ta gelada | no m'has mort cap ovella ni fet cap pelada.

Origen: Ho conten d'una manera molt entenedora a l'apartat de Costums i tradicions del web dels Amics de Vallibona, a l'article Els dies de la Vella.

Un any, quan jo era menut, a finals del mes de març i primers d'abril va fer molt de fred. Li vaig dir a la mare:
-"Si la candelera plora, el fred és fora. Si la Candelera riu, el fred és viu. Tan si plora com si riu, ja ve l'estiu". Com és que fa tan de fred, si ja som a la primavera? Com és que fa tant de fred, si ja som a la primavera?
-Això són els "reganys de la vella", em contestà.
De tots els mesos de l'any, el març és considerat com el més maligne i se'l qualifica de malintencionat. I no parlem de la seva lluna tan esbojarrada i variable, aplicada a les persones de caràcter desigual: "Sembla la lluna de març"! La gent atribueix al març una pila de males intencions. L'explicació pot estar en aquella dita popular: "El març marceja i la gent bogeja". Si la gent, amb les seves bogeries, el fa enfadar, no és estrany que ell se torne, es recreme de ràbia i faça el que diu el refrany: "Març, marçot, mata la vella a la vora del foc, i la jove si pot". I és per això que els tres dies darrers del mes de febrer i els tres primers de març sol fer més fred que de costum.
En veure la cara d'estranyesa que vaig fer, em va contar la llegenda: "Els dies de la vella", que havia aprés de la seua mare, la iaia Josepa.
Una vella propietària d'una ravera d'ovelles, en trobar-se un any a finals d'un febrer benigne i gens rigorós, va creure's haver escapat de la fredorada de l'hivern i, burlant-se'n del febrer, li digué:

"Adéu, febrer! que amb ta gelada
no m'has mort cap ovella ni fet cap pelada".

El febrer es va enfadar, va anar a trobar el març i li va dir:

-"Març, fes-me un favor".
-"Dos, si cal", contestà el veí.
-"Deixa'm tres dies,
que amb tres que en tinc fan sis,
i castigaré la vella".
-"Deixa'ts estan", li contestà.

El febrer sentencià amb solemnitat:

-"Tres que me'n queden,
tres que me'n deixaràs.
Sense pell i pelada a la vella veuràs".

Tot seguit es posà a fer un fred tan gran, que la gelada va matar l'herba dels camps, i totes les ovelles de la vella van morir. Llavors tot era picar de peus de ràbia i grunyir furiosament, i d'aquí ve que quan aquests dies fa molt mal temps, la gent del camp diu que són els "reganys de la vella".
Perduda la ravera d'ovelles, la vella va comprar unes vaques. Arribà sense cap mena de contratemps a les darreries de març, i no recordant el que li havia passat, va cometre la imprudència d'exclamar amb presumpció, tota satisfeta:

-"Escapada de març i de marcells,
he salvat les vaques i els vedells".

El març ho va sentir, i mortificat per aquestes pretensioses paraules de la vella, va anar en busca de l'abril i li va dir.

-"Abril, tres dies tinc,
dèixa-me'n quatre,
que les vaques de la vella
faré batre".

L'abril consentí tot seguit a complaure el seu company, i una tardana però molt forta gelada va matar totes les plantes i la vella va perdre les vaques. Des de llavors, els tres dies darrers de març i els quatre primers d'abril s'anomenen: "Dies de la vella".
I per si això no era prou, al pastor li va pasar quelcom paregut. Conten que en temps de la transhumància, un pastor ja estava cansat d'estar a la plana i tenia ganes de marxar cap a la muntanya. Era cap al final del mes de març i un poc fanfàrria va dir:

-"Marzo, Marcero,
por lo poco que te queda
ja no te temo.
A la sierra me voy".

No li va caure gens bé al març el despreci del pastor, i li va contestar:

"Tres días que me quedan
y tres que le pediré prestados
a mi hermano abril,
de ovejas me comeria
más de mil".

I conta la llegenda que es van gelar totes les ovelles.

Font: Amics de Vallibona: Els dies de la vella, dins Costums i tradicions.