Estar (un lloc) a la quinta forca

Parèmia: Estar (un lloc) a la quinta forca. 

Origen: Al principi del segle XIX, a Barcelona hi havia quatre forques on penjaven els delinqüents condemnats a pena capital. En aquells temps se'n va fer una cinquena al turó de la Trinitat, que a l'època era un indret molt llunyà, i d’aquí ve la dita d’estar un lloc a la quinta forca. Josep Maria Huertas Claveria ens dóna molts més detalls:

En temps molt reculats, en cadascun dels quatre camins principals que duien a Barcelona hi havia un element més aviat sinistre: una forca. Un dels camins més coneguts era el que venia de Sants, que passava per un petit coll conegut precisament com a coll dels Forcats, on més endavant s'hi instal·laria la Creu Coberta per purificar-lo.

Era ben clar que, a més de considerar la ciutat un arxiu de cortesia, les autoritats volien demostrar que qui la feia la pagava. Asseguren que també hi havia hagut forques al que avui coneixem com a Pla de Palau, aleshores una mena de porta de la ciutat que donava al mar, per advertir els mariners de què li esperava a qui cometés un greu delicte.

Sovint els penjats quedaven exposats dies i dies a la vista dels vianants. Amb el temps una congregació religiosa va obtenir el permís de les autoritats per enterrar les restes dels desventurats que encara estaven penjats, el Dia dels Morts, o sia el 2 de novembre, i amb la fusta de la forca construïren una creu per posar sobre la tomba. Se'ls enterrava en un lloc conegut com Montjuïc del Bisbe ─el carrer encara existeix─, propietat del bisbat, que correspon a l'actual plaça de Sant Felip Neri. Abans de l'enterrament els taüts s'exposaven al claustre de la catedral perquè es pogués pregar per les seves ànimes.

A més de les quatre forques situades als camins que anaven a Barcelona, es va decidir aixecar-ne una cinquena al camí que duia de la ciutat cap al Vallès, que després va ser la carretera de Ribes i més tard l'avinguda Meridiana. La quinta forca es va situar en el turó de la Trinitat, conegut també com Finestrelles, en un terreny propietat del duc de Montcada que per a la majoria de ciutadans quedava molt lluny; tant que es va fer popular l'expressió «sembla que és a la quinta forca»per indicar que hi havia una gran distància fins a un lloc.

S'hi va fer construir amb la mateixa idea que les altres quatre: perquè era un camí força concorregut, en aquest cas per aquells que arribaven del Vallès o que hi anaven provinents de Barcelona. Així es volia avisar els nouvinguts del que podia passar en cas que algú actués com un malfactor. I encara podia ser pitjor, perquè si el crim comès era esgarrifós el condemnat era esquarterat després de morir i més d'una vegada s'exposaven trossos de la seva carn al lloc on havia comès el crim. Com que els gossos ensumaven les restes però no se les menjaven, va néixer una altra dita, la de «no ser bo ni per als gossos».

Hi havia, però, un costum encara més excepcional: si la corda del penjat es trencava i aquest se salvava li perdonaven la vida, i la corda es guardava com si fos un exvot al claustre de la catedral, vora la porta que dóna a la capella de Santa Llúcia. Més d'un feligrès procurava obtenir un tros de la corda perquè li servís d'amulet contra la mort.

L'estrangulació del condemnat mantenint-lo suspès en l'aire per mitjà d'una corda va ser una pràctica habitual a la ciutat fins al 1832. Un decret del 28 d'abril d'aquell any va abolir aquesta forma de mort «desitjant conciliar el darrer i inevitable rigor de la justícia amb la humanitat i de la decència de l'execució de la pena capital».

Diu Toni Cucarella al seu blog: 

Antigament, la forca era una forma habitual d’execució pública. En la mesura que aquesta pena de mort tenia per objecte dissuadir de cometre actes criminals, les execucions solien ser públiques i en llocs estipulats. A Xàtiva, per exemple, hi havia un patíbul amb tres forques a l’actual plaça de la Bassa, en l’àmplia esplanada que separava la ciutat cristiana dels barris musulmans del Raval i les Barreres. Fins que no s’hi va construir la bassa, potser durant el XIX, aquesta plaça era coneguda com la plaça de les Forques. En altres ciutats, sovint murallades, les forques se situaven fora de la ciutat, seguint el camí que conduïa a la porta principal d’entrada, per a advertir els forasters que en aquella ciutat eren intransigents amb els criminals. Els cadàvers no solien despenjar-se, convertint-se en carronya que devoraven amb gust els corbs i altres animals. Així, les forques anaven assenyalant el camí que conduïa a la ciutat, o se n’allunyava: la primera forca, la segona, la tercera... i, és clar, la quinta era la que quedava més lluny.

Explicació: Quan volem significar que una cosa o algú para molt lluny (Cucarella 2020).

Font:

• Vista a la Revista «L'Estenedor, núm. 52», d'octubre de 2007, publicada per l'Ajuntament de Mollet.
• Josep Maria Huertas Claveria (2006): Article «La quinta forca», dins Mites i gent de Barcelona. Barcelona: Edicions 62. Pàg. 16-17.
• Toni Cucarella: “Sentències comentades i altres digressions parèmiques per aentretindre el confinament durant la pandèmia del coronavirus” (3/5/2020). 

Nota: Fan referència a la font d'on ho han tret: El blog El 7 ciències. Alhora, l'autor del blog fa referència a una font escrita: Josep Maria Huertas Claveria (2006): Mites i gent de Barcelona. Barcelona: Edicions 62.