Origen: «Al Alt Ampurdà, y sobre tot per la banda de Figueres, quan un hom exagera molt les coses, solen dirli: —Vós heu passat per can Vidal de la Palma.»
Explicació: Reprodueixo l'explicació de Cels Gomis:
«Trobantme jo un dia á Espinavesa, poblet situat á la vora esquerra del Fluvià, y preguntant lo nom d'una gran casa de pagès que hi hà á l'altra banda del riu, una mica més avall del poble, me digueren que era can Vidal de la Palma.
Me vingué desseguida á la memoria lo modisme ampurdanès y vaig demanar al rector si en sabia l'origen.
—Prou que'l sé! Qui és que no'l sap aquí?— me digué. —Y per cert que no és pas gaire vell. Jo he conegut al Vidal, amo d'aquella casa de pagès, que donà lloch ab les seves exageracions á n'aquet modisme. Avuy lo pobre jau en lo petit cementiri d'aquet poble.
Y després de ferme present que lo dit Vidal de la Palma, com tots los mentiders, s'enfadava si no'I creyen, me contà gran nombre de mentides propios d'aquell pagès gironí que no tenia res
que envejar á l'andalús més exagerador que pogués haverhi.
D'entre'ls molts casos que d'en Vidal me contà'l rector d'Espinavesa, trio sols los dos següents, que'm sembla que basten y sobren pera justificar la renomenada de que aquell disfrutarà per sempre més en l'encontrada ampurdanesa.
—Un dia vaig anar al hort á tatxar melons,—contava en Vidal, —y tot tatxantne un lo ganivet m'hi cau dintre. M'hi fico, y tot buscant lo ganivet, hi trobo un carro de parell carregat de llenya. «Què redimonis feu aquí dins?—pregunto al carreter. —Calli, home! —me respongué ell.—Fa dues hores que hi entrat en aquet meló y, per més toms que dono, no trobo la sortida.»
Un altre dia, parlant de caceres, deya:
—Una tarde vaig anar á caçar y vaig gastar tots los perdigons sense poder matar ni un trist aucellet. Ja me n'entornava cap á casa, quan veig una Ilebra grossa com un cabrit. «Quina pega! —vaig pensar.—Are no tens perdigons.» Però la paraula pega'm va recordar que tenia una boleta de pega de sabater á la butxaca. Carrego l'escopeta, hi fico la bola de pega, que hi venia tota justeta, apunto y tiro. La llebra s'alça y apreta á corre, y veig que en direcció contraria ne venia una altra que sens dupte s'havia alçat també al sentir lo tret. «Vaja: decididament no estàs de sort!» pensava jo, creyent que no l'havia tocada, quan veig que les dugues llebres se topen de cap y comencen á forcejar. Corro cap allí y me les trobo enganxades pel front; les agafo y al sarró. En ma vida he vist llebres més grosses!»
Ni vostès tampoch n'hauràn sentit may gaires de més crespes. Y és que quan un català surt embustero, ho és de debò».
Font: Article de Cels Gomis "Origen d'un modisme ampurdanès", al «Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya» (BCEC) 1896. Vol VI. Octubre-desembre, núm. 23. Pàg. 235
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada