Haver-hi moros a la costa

Parèmia: Haver-hi moros a la costa.

Explicació: Modisme que recomana precaució i cautela. S'usa amb els verbs haver i tenir

Origen: Té l'origen en el segle XVII, quan els pirates moros d'Algèria feien incursions per terres de la Mediterrània. Com que aquestes excursions i robatoris eren freqüents, es van construir de distància a distància al llarg de tota la costa torres cegues, a les quals es pujava amb una escala de corda que després es recollia. Són les anomenades torres de moros. Des d'elles es cridava "Hi ha moros a la costa", amb crits i fumerades per estendre l'alarma ràpidament entre tota la població perquè es posessin a cobert.

Durant la nit, els avisos es feien amb fogarades. Quan pujaven de nit a la torre de moros encenien una fogarada, que era contestada per la resta de torres de guaita. Quan veien algun vaixell corsari, n'encenien dues i també ho feien la resta de guardians. Així, quan arribaven els pirates a alguna població, els habitants ja estaven preparats per rebre l'atac.

Diu Ginestà i Punset:

«Moros a la costa.
Modisme que recomana la precaució y cautela. S'usa ab els verbs haver y tenir.

Segons nos diu en Bastús tingué son origen en lo sòvint que'ls moros, per llarchs temps, durant el sigle XVII, feyan excursions per las costas del Mediterrani, sorprenent y robant personas, bestiá y tot cuan podían. Com que aquestas excursions y robos dels argelins eran molt frecüents, se construiren de distancia a distáncia á lo llarch de nostras costas marítimas certas torres cegas, á las que s' hi pujaba per una escala de corda que despres se recullía. Desde'l cim d'aquestas torres, de las que encare n'existeixen algunas y que'l poble anomena torres de moros, siguent, tot al contrari, torres contra moros, se donaban forts crits de: "Hi, ha moros a la costa" ab quins crits y fumeradas durant el día s'extenía rápida y facilment l'alarma per tota la costa; lograntse aixís las mes de las vegadas posar a cubert d' un cop de ma d'aquells piratas.
A la nit la senyal se feya per medi de fogarada. Sobre aquest particular tradueixo el següent tros
de Mr. Seguirán, un dels homes francesos mes eminents de l'época del Cardenal de Richelieu, qui per encárrech d'aquest aná á la Provensa ab el fi de buscar medis pera posar a aquesta provincia a cubert de l'invasió del piratas. Diu aixis:
«Al costat de la ciutat hi ha una atalaya que'ls consuls han fet construir sobre una de las puntas de la roca en el cap del Águila; allí han instalat a un home molt expert en la navegació pera vigilar día y nit els vaixells piratas.
»Totas las tardes al ferse fòsch, el vigía de l'atalaya encén sa fogarada, á la que corresponen totas las demés casetas semblants fins la terra del Bone.
Aquesta senyal significa que no's veu cap corsari pe'l mar. Cuan, per el contrari, el guardiá de la atalaya'n veu algún, encén dugas fogaradas, y lo mateix fan els altres, desde Antibes fins la citada torre, lo que te efecte en menos de mitja hora.»
D' aquesta manera va ser com s'aná acabánt la piratería dels argelins, puig que cuan arribavan a, una població'ls habitans ja estavan preparats pera rebrer l'atach.
Poden consultarse á mes de'n Bastús, a Eugeni Süe, en sa obra El comendador de Malta; Enrich de Seguirán, Viatje é inspecció marítima de la costa de Provensa, volum tercer; y Engeni Süe correspondencia de Escombleau de Sourdis, arquebisbe de Burdeos, etc., etc., volum tercer.»

Font: Vista a l'article del general Ginestà Punset, Folk-lorisme. Modismes catalans, a la Revista «Catalunya Artística», núm. 7 (Barcelona, 26 de juliol de 1900), pàg. 106.