Can Seixanta

Parèmia: Can Seixanta.

Origen: Diu Amades:

Resulta gairebé històrica la casa coneguda per can Seixanta, famós personatge esdevingut protagonista de comparança popular i prototipus del desordre i la desorganització. En Seixanta era un fabricant de teixits, membre important de la vella colla de l’Arròs, home panxacontent i divertit més amic de xefles i d’alifares que de curar del negoci, el qual li devia anar tan ben ordenat com suposa la comparança.

Quant al seu nom pintoresc, la veu popular l’explica de diverses maneres. Hom diu que la seva fàbrica estava assenyalada amb la numeració del carrer amb els números 18, 20 i 22 que fan un total de seixanta. La fàbrica de can Seixanta era de construcció vuitcentista i encara tardana. En el terreny que ocupava hi havia un hort del qual era propietari un pagès molt avar. Un any que les mongetes van anar a un preu molt alt l’hortolà es va entossudir a no voler-les donar si no arribaven a seixanta, preu molt excessiu. Com que no hi van arribar, mentre esperava la puja se li van corcar i les hagué de llençar. Portat per l’avarícia, es desesperava i s’estirava els cabells. D’aquesta feta coneguda per tots els pagesos del Raval, derivà que hom apliqués a l’hortolà el qualificatiu de Seixanta, i després es va estendre a la fàbrica que es va construir en el mateix terreny.

Conten encara que el fabricant de qui parlem, tenia una gran fillada i, portat pel seu humorisme, quan trobava algun dels seus fills fora de casa, hi entaulava un diàleg més o menys així:

«No sé per què em sembla que et conec. Com te dius? On vius? Mira, no sé perquè em sembla que ets fill de la meva dona. Com es diu el teu pare? Ja ho he dit jo que era fill meu. No en feu pas cas, perquè com que de fills en tinc seixanta, ni jo mateix me’ls conec.» I per això li van treure en Seixanta.

També comenta aquesta història Josep Maria Huertas. Diu:

A mitjan segle XIX al petit carrer de la Riereta s'hi concentraven vint-i-tres fàbriques tèxtils, entre les quals algunes de tan famoses com La España Industrial, que després aixecaria una gran fàbrica a Sants, i la de Jeroni Juncadella. Diuen que n'hi havia una que ocupava els números 18, 20 i 22 ─tots tres sumen seixanta, si s'hi fixen─, i que estava molt mal organitzada perquè el propietari s'ho passava més bé fent xerinola a Montjuïc; formava part de l'anomenada Colla de l'Arròs, dedicada a muntar tiberis i festes a la muntanya. EL desordre de l'empresa era tan gran que per indicar qualsevol mena de desori es va acabar encunyant l'expressió «semblar Can Seixanta».
Hi ha qui diu que l'origen d'aquesta expressió era un altre. Això era un home amb molts fills, i quan li preguntaven quants eren, com que tenia un sentit de l'humor acusat, començava a pensar i responia: «Mira, comptant, comptant em sembla que arriben a una seixantena...». Fins i tot la capçalera d'un romanç avala aquesta suposició, ja que dibuixa un munt de criatures davant d'una parella.

En un fòrum sobre qüestions língüístiques, encara hi trobem una altra explicació plausible: 

A casa sempre ens havien explicat que venia d'una botiga que venien tots els productes a 60 cèntims de pesseta. Com que tenien una multitud de productes de tota mena i en general desordenats i sense cap concert, d'aquí venia l'expressió.

I encara una explicació per a un sinònim, en el mateix fòrum:

També es diu 'Can penja i despenja' amb el mateix significat. Una botiga, segons tinc entès, de roba usada que com que tothom agafava la roba, se l'emprovava i després no la tornava a lloc, hi havia uns treballadors que s'encarregaven de penjar-la.

Nota: Aquest indret avui és el carrer de la Riereta, del barri del Raval.

Sinònims:

• Can penja i despenja.
• Can Pixa (i rellisca).

Equivalents: Casa de Tócame Roque [ES]

Explicació: Resulta gairebé històrica la casa coneguda per can Seixanta, famós personatge esdevingut protagonista de comparança popular i prototipus del desordre i la desorganització.
S'utilitza, principalment, en frases amb el verb Ser o Semblar.

Font:

• Joan Amades (1989): Històries i Llegendes de Barcelona. (Barcelona: Ed. 62). 2 vol.
• Josep Maria Huertas Claveria (2006): Article «La quinta forca», dins Mites i gent de Barcelona. Barcelona: Edicions 62. Pàg. 26.