Desperta ferro!

Parèmia:

• desperta ferres! (DCVB 1930)
• Desperta ferro! (DCVB 1930) - (MARCOS 2005)

Origen: Ho explica amb brevetat i concisió la sinopsi del llibre d'Ernest Marcos (2005): Almogàvers (Barcelona: L'Esfera dels Llibres):

Era l’hora de l’alba d’un dia de l’any 1300, en plena guerra entre el rei Carles II d’Anjou, dit el Coix, i Frederic d’Aragó, rei de Sicília. Davant la fortalesa siciliana de Gagliano, tres-cents cavallers vinguts de França, anomenats per la brama els «cavallers de la mort», es preparaven per a l’atac, mentre la guarnició catalana del castell, comandada per Guillem Galcerà, comte de Catanzaro, i don Blasc d’Alagó, sortia en formació, tot fent sonar les trompes i les nàcares.

De sobte, quan la topada ja era imminent, un nou estrèpit superà el fragor dels instruments musicals. Els almogàvers del comte Galcerà i de don Blasc deixaven anar el seu crit tradicional –«Desperta ferro!»– i colpejaven alhora les pedres amb les puntes de les seves llances. En ferir-les –diu Ramon Muntaner, el narrador d’aquesta història-, les armes feien aixecar espurnes de foc i encenien tot el paisatge, a penes il·luminat pels primers raigs del sol ixent.

Naixia, així, el mite i la història dels almogàvers.

Explicació: Crit de guerra dels almogàvers (DIÀFORA 1982).

Nota: El DCVB recull s. v. 'despertar', de la Crònica de Muntaner:

Desperta ferro! o Desperta ferres!: crit de guerra dels almugàvers, que el llançaven abans d'entrar en batalla al mateix temps que ferien de grans cops les pedres amb els ferros de les llances, segons reconta el cronista Muntaner: «E com cascuna de les hosts se vaeren, los almugàvers del comte Galceran e de don Blasco cridaren:—Desperta ferres!—e tots a colp van ferir dels ferres de les llances e dels darts per les peres, si que foch ne feya cascú exir, axí que paria que tot lo món fos luminària, e majorment com era alba. E los francesos qui vaeren açò maravellaren-se'n, e digueren què volia dir allò. E cavallers que hi havia que ya s'eren trobats ab los almugàvers en Calàbria en feyt d'armes, digueren-los que açò era costuma dels almugàvers, que tota hora que entraven en batalla despertaven los ferres. Sí que dix lo comte de Brenda, qui era hu d'aquells comtes de França:—A Déus, dix ell, què serà açò? Ab diables nos som trobats! que aquells qui ferre desperten, par que'n cor han de ferir!» (Muntaner Cròn., c. 191).

Font:

• Alcover-Moll (1930): Diccionari català-valencià-balear (en línia) (DCVB). Palma de Mallorca: Ed. Moll.
• Ernest Marcos (2005): Almogàvers (Barcelona: L'Esfera dels Llibres).