Semblar el mercat de Calaf

Parèmia: Semblar el mercat de Calaf.

Origen: La ciutat de Calaf està situada en un planell extraordinàriament fred. Tan fred és que un dia que se celebrava un dels seus importants mercats s'arribaren a gelar les paraules. Tothom parlava i ningú no sentia un mot. Tot esforç per fer-se sentir era inútil.

Ben entrat ja el matí, eixí una ullada de sol que desgelà les paraules, i tot d'una se sentiren totes les que havien pronunciat durant les cinc hores anteriors. El brogit i guirigall que va armar-se fou cosa grossa; ningú no entenia res, i tothom fugí eixordat enmig del major desordre i abandonà el mercat i els mercadatges.

Explicació: Expressió emprada per a pintar el desordre, la desorganització i el desacord.

Nota: Calaf és a la Segarra Alta. Segons la llegenda, un dia d'hivern cru i de boira gebradora, anaven quedant les paraules eixides de boca dels contractants gelades i sostingudes en l'aire, fins que un raig de sol les desgelà i quan van caure es van sentir una gran confusió de veus (BOSCH 1928)

Font:

• Xavier Bosch, prevere (1928): "Fires, mercats i aplecs de la Segarra alta", dins "Arxiu de tradicions populars" III, pàg. 161.
• Joan Amades i Gelats (1951a): Refranyer català comentat. Barcelona: Ed. Selecta.
• Elena Vicioso Martínez (1997): Un viatge literari per les comarques de Catalunya.
• Lo Carranquer: La llegenda del mercat de Calaf.

Nota: L'autora cita Joan Amades. Amades en parla al Refranyer català comentat (1951)

A la lluna de València

Parèmia: A la lluna de València.

Explicació: Significa que han quedat frustrades les esperances d'allò que es desitjava o pretenia. S'usa amb els verbs deixar i quedar.

Origen: Una tradició recollida per Sbarbi conta que antigament hi havia, fora els murs de València, un banc amb forma de lluna, on es quedaven a dormir els viatgers que arribaven de nit, quan els murs de la ciutat ja eren tancats. Resulta una mica innocent, la història.

D'altra banda, Apel·les Mestres a Tradicions en recull una altra de més versemblant. Diu que als afores de València (no indica any) hi havia un hostal anomenat La lluna, on s'hostatjaven els qui arribaven quan les portes de la ciutat ja eren tancades.

També hi ha una altra possible explicació, tampoc gaire versemblant, recollida en el diari de Madrid El Liberal de l'any 1900, atribuïda a D. Vicens Boix, cronista i escriptor valencià, que diu que fa un parell de segles el rellotge del Miquelet tenia una lluna que assenyalava els quarts de la lluna. Es va espatllar la maquinaria i no es va trobar cap rellotger enlloc que ho sapigués arreglar, quedant espatllat i assenyalant la lluna nova que hi havia quan es va espatllar.

Així restà molts anys i se solia dir que quan algú perdia molts diners que estava a la lluna de València.

Ginestà i Punset desqualifica aquesta explicació, perquè també s'aplica a qui veu frustrades les seves expectatives o esperances envers un fet i perquè el modisme és molt més antic, perquè ja es troba documentat en una obra dramàtica d'un autor castellà anomenat Moreto, que morí a Toledo el 1669, que en una de les seves obres diu:

«Tu dices que está tu ama,
Leonor, con grande pesar
Porque la quiere casar
Su padre, contra su fama,
Con don Diego, y que mi amo
Quedará, sobre conciencia,
A la luna de Valencia, etc.»

Diu Ginestà i Punset:

Modisme usat no solsament á Catalunya sino també en la majoria de las regions d'Espanya. Significa que han quedat fustradas las esperansas de lo que's desitjava ó pretenia. S'usa ab els verbs deixar y quedar.
Una tradició'ns conta que antigament, fora'ls murs de Valencia existia un banh ab forma de lluna ahont s' hi quedavan á dormir els viatjants que arribavan á la nit cuan las portas de la ciutat eran tancadas; pero aquesta tradició (qu'es la que conta'l Sr. Sbarbi) resulta una mica ignocenta. Un'altra se'n conta y qu'es la que's pot creurer mes (V. Apeles Mestres, Tradicions) por ser lo mes natural del mon. Diu que als aforas de Valencia (no fixa any) s' hi aixecava un edifici ahont hi havia establert un hostal anomenat La lluna. En dit hostal s'hi hostatjavan els que arribavan cuan las portas de la ciutat eran tancadas.
En un dels números del periódich El Liberal, que's publica á Madrit, y en la secció El averiguador popular en el mes de maig ó juny d'aquest any (1900) trobo estampada ab la firma de Un ribereño accidental (Aranjuez) l'esplicació d'aquest modisme de la següent manera:
«.....que per mi resulta mes certa per haberla sentit fa molts anys de llavis del notable escriptor y cronista de Valencia, D. Vicens Boix, paysá meu, puig soch ribereny per accidens y valencia, per me.
»M'esplicava aquell sabi senyor, y fins potser que ho tingui escrit, que antigament, fará, ja prop
de dos sigles, el rellotje del Miquelet tenia una lluna que senyalava els cuarts d' aquest satélit; pero va arrivar el cas de que la maquinária va espatllarse y no's trobá cap rellotjer á Valencia ni per tot Espanya que la sapigués arreglar, quedantse aquella lluna del Miquelet sense cuarts, nomes que ab la lluna nova que marcava al espatllarse.
»Aixís estigué molts anys y fou costum dir, cuan un home perdia son capital ó's quedava sense diners, que estava á la lluna de Valencia.»
Absurda resulta, en absolut, aquesta tradició, per dugas causas. Primera: perque'l modisme no s'aplica solsament á la persona que pert son capital, sino, com ja he dit al comensament d'aquestas ratllas, als que'ls quedan fustradas las esperansas de lo que desitjavan ó pretenian; y segona: perque'l Sr. Boix, segons el ribereño accidental, diu que d' aixó del rellotje fará prop de dos sigles, y trobém que'l modisme en cuestió ja era famós en el sigle XVII puig que l'autor dramátich castellá Moreto, que morí á Toledo l'any 1669, diu en una de sas obras:

«Tu dices que está tu ama,
Leonor, con grande pesar
Porque la quiere casar
Su padre, contra su fama,
Con don Diego, y que mi amo
Quedará, sobre conciencia,
A la luna de Valencia, etc.»

Aquestos versos ademés venen a confirmar la primera de las causas que alego pera demostrar el póch crédit en que tenim la tradició contada per don Vicens Boix.

Font: Vista a l'article del general Ginestà Punset, Folk-lorisme. Modismes catalans, a la Revista «Catalunya Artística», núm. 8 (Barcelona, 2 d'agost de 1900), pàg. 122.

Com el Vallès no hi ha res

Parèmia: Com el Vallès no hi ha res.

Origen: És el títol d'un poema de Josep Carner:

Com el Vallès no hi ha res

¡Ai casa tan camperola,
Déu me la guardi de mal!
En sa eixida, tota sola,
hi ha una malva reial.

Al safareig, de basarda,
hi frisa la llum que mor;
allà és bo, caient la tarda,
berenar d'un préssec d'or.

Travessa l'horta de seda,
riera de volts divins,
cenyida de pollancreda
i ungida de quatre pins.

De canyes és envoltada
una aigua amb son catussol;
jo veig tota l'estelada
caiguda en el reguerol.

Els cims de la rodalia
es veuen amorosits
d'una calitja, de dia,
d'una celístia, de nits.

En un turonet que empolsa
un or envellit i rar,
hi ha una vinya tan dolça
que fa pensar en la mar.

I a penes en l'ombra estesa
s'ou un grill escadusser,
s'enfila la lluna encesa
damunt un pal de paller.

Font: Elena Vicioso Martínez (1997): Un viatge literari per les comarques de Catalunya.

Nota: El poema de Josep Carner pertany al recull Bella terra, bella gent, del 1918.

Lleida ha foradat

Parèmia: Lleida ha foradat.

Origen: Per estimular més els cavallers que l'ajudaven en la conquesta, el rei Jaume prometé que donaria a la ciutat de València els usatges i escuts de la ciutat dels primers cavallers que hi entressin a força d'armes. Foren cavallers lleidatans, i el rei donà a la ciutat les lleis i ordinacions de Lleida i una part del seu escut: al fons, les barres, com a emblema i ensenya de Catalunya; per coronament, la rata-pinyada, símbol pres pel rei, i per ornament, un dels quatre lliris que tenia l'escut de Lleida (que des d'aleshores sols en té tres) i, a més, les dues L, o sia les dues primeres lletres del nom de Lleida.

Fins fa pocs anys, en record dels usatges lleidatans, a València cada any anaven els síndics valencians a Lleida a rebre i comprovar les mesures i els pesos, els quals regien igual en ambdues ciutats. Lleida donava a València el patró i la forma. D'ací l'origen del proverbi Lleida ha foradat, fent al·lusió al fet d'haver foradat la muralla de València.

Font: Elena Vicioso Martínez (1997): Un viatge literari per les comarques de Catalunya.

Nota: L'autora cita Joan Amades.

Al juliol, la garrofa porta dol

Parèmia: Al juliol, la garrofa porta dol.

Origen: Durant el juliol la garrofa pel procés de maduració, passa d'un color verd a un color més fosc, quasi negre, associant aquest color al de la roba que porten algunes persones quan se'ls mor algun familiar.

Localització: L'Aljub recull, sobretot, dites i parèmies pròpies de Cambrils.

Font: Vista a l'apartat sobre dites del 1998 del web de l'Anjub, el Grup de Recerca de Cultura Tradicional i Popular de Cambrils.

Passar Bòria avall

Parèmia: Passar Bòria avall.

Variants i sinònims: Anar Bòria avall.

Origen: Bòria vol dir 'veïnat als afores', 'raval', alteració de boeria, 'casa del bover (o boer)' per contracció del hiat amb allargament de la o, que atragué l'accent.

La citació més antiga que he trobat d'aquest modisme: "Cosas passadas ,quals recorts s'esborran . Barcelona de 1827 a 1843 - VI. Passar Bòria avall", de Teodor Creus a la revista "La Renaixensa", Núm. XI (any 1881), Pàg. 87-88:

Una sola vegada tinguí ocasió de presenciar tan repulsiu espectacle. y es molt probable que aquella sería la derrera també que l'oferiría la comptal ciutat.

Era jo molt nen y me portava de la má un criat acompanyantme cap á estudi, que hi anava al carrer de Mercaders; y com vivían mos pares en lo carrer d'en Raurich, y no estava oberta, com es sabut, la continuació del carrer de Fernando pujavam per lo del Call, y atravessant la plassa de S. Jaume, bastant més xica que are, y la Llibretería, al arrivar á la Baixada de la presó, hont en aquella data hi havía lo edifici que de tal servía, varem veurer una munió de gent, entre la que se distingían los barrets ab escarapetla dels mossos de la Escuadra.

La curiositat, en aquella edat tan natural, me feu tirar del bras del criat pera acostarme á veurer lo que aquell aplech de gent originaria, y vas observar en mitj d'ell un home á dalt de un ruch ab la camisa cayguda sobre'ls brassos, ensenyant pit y espatllas, ab un rétol de cartró devant del primer y ab los peus lligats ab una soga per sota la panxa del ruch.

La comitiva se va deturar, y despres de haver lo nunci sonat la sua trompeta y pronunciat algunas paraulas, que venían á esser un extracte de la sentencia, una persona, que per ma curta talla, no vas poder veurer, un home que m' digué lo criat era lo butxí, ab una fusta com una pala de jugar á pilota li va mesurar las espatllas, no se cuantas vegadas. Despres se va torná á posar en marxa la comitiva, y com apar que la Boria era carrer per ahont devían passar aquells á qui tal cástich se infligía, per aixó se deya á tan repugnanta cerimonia, com he dit: «passar Boria avall.»

Segons conta David Griñó i Garriga a Oficis que es perden (Barcelona: Millà, 1981), «Era creença que, en la seva qualitat de bruixots, els corders congriaven les tempestes i es valien de la seva fama per a vendre unes bossetes amb set menes de cordills embruixats, que deien que guardaven de tot mal. En aquells temps en què els condemnats a mort eren penjats al Portal Nou després de passar Bòria avall, hom anava a cercar sogues de penjat, perquè creien que donava tota mena de ventures i riqueses.»

Dani Cortijo, del blog Altres Barcelones, ho conta amb molt de detall, també:

«Des de l’Edat Mitjana fins entrat el segle XIX fou molt comú la pràctica de fer “passar Bòria avall” els delinqüents. Aquesta expressió barcelonina era l’equivalent de fer “passar per la vergonya” els condemnats a assots per algun delicte. [...]

Durant aquest ritual, el reu era tret de la presó (situada a la Plaça del Rei) passejat per la ciutat amb un rètol penjat al pit que recordava el seu delicte. En alguns casos en canvi, el condemnat duia un collar de cinta vermella on penjaven els objectes robats o les eines amb les quals havia perpetrat el crim.

Sortint de la presó per l’antic Carrer de la Baixada de la Presó (que rebé l’actual nom de “Baixada de la Llibreteria” agafant el nom del carrer contigu no fa gaire, el 1958 per les protestes del veïnat d’un carrer de nom tan antiestètic) baixava el carrer de la Bòria (avui escapçat en gran part després de l’obertura de la Via Laietana el 1909) i començava l’horrible cerimònia enmig d’una munió de gent moguda en gran part per la morbositat.

Obrint aquest patètic “cercavila” el nunci anava cridant a toc de trompeta el delicte pel qual s’executava aquella condemna:

“Mana lo rey nostre senyor, i en el seu nom la Reial Casa del Crim, que aquest home anomenat (...nom del condemnat...) pateixi la pena de (...número d’assots...) assots per (...delicte comès...)”

El seguia l’agutzil i rere el reu, el botxí amb el fuet i els Mossos d’Esquadra. És curiosa l’observació que Joan de Déu Domènech fa sobre la comitiva al seu llibre, que per altra banda m’agradaria recomanar-vos, “L’espectacle de la pena de mort”:

“de tots els integrants del cerimonial d’assotar pel carrer, la dels Mossos és l’única institució que encara perdura”

La ruta de 100 cantonades en cadascuna de les quals es fuetejava el condemnat 100, 200 300 o fins a 500 vegades segons la pena (ja que el nombre era sempre múltiple de 100) seguia traçant un cercle pels carrerons de la Barcelona vella per la Placeta d’en Marcús, Montcada, Rere Palau, , Consolat, Fusteria, Ample, Regomir, Ciutat, Bisbe i Plaça Nova. En arribar-hi eren marcats amb un escut de la ciutat roent a l’esquena per restar estigmatitzats a partir d’aleshores. Tot seguit la comitiva continuava per Corríbia, Tapineria... retornant a la Presó.

Per suposat, durant l’Antic Règim, els nobles i privilegiats no foren mai assotats ni castigats en públic, com a molt eren desterrats a un convent o castell.

En el cas de les dones, aquestes tampoc eren assotades, això si, no es lliuraven pas de la “passada de la vergonya”. A elles se les passejava muntades també en una ase o mula. Duien el cap immobilitzat lligant la barbeta sobre una espècie de suport de la sella amb forma de mitja lluna que els impedia amagar el rostre. Eren mostrades mig nues i escabellades, amb els pits tapats per la seva pròpia cabellera i coronades amb un alt cucurull de cartró, guarnit amb papers de coloraines i picarols.»

Explicació: Càstig que es donava antigament a determinats delinqüents en la ciutat de Barcelona, i que consistia a fer-los recórrer el carrer de la Bòria i altres vies dalt d'un ase per ser assotats pel botxí a cada cantonada. D'aquí prové el significat més modern d'aquesta locució, que vol dir 'anar malament'.

Font: Vista a Rodamots i al blog Altres Barcelones.