Passar Bòria avall

Parèmia: Passar Bòria avall.

Variants i sinònims: Anar Bòria avall.

Origen: Bòria vol dir 'veïnat als afores', 'raval', alteració de boeria, 'casa del bover (o boer)' per contracció del hiat amb allargament de la o, que atragué l'accent.

La citació més antiga que he trobat d'aquest modisme: "Cosas passadas ,quals recorts s'esborran . Barcelona de 1827 a 1843 - VI. Passar Bòria avall", de Teodor Creus a la revista "La Renaixensa", Núm. XI (any 1881), Pàg. 87-88:

Una sola vegada tinguí ocasió de presenciar tan repulsiu espectacle. y es molt probable que aquella sería la derrera també que l'oferiría la comptal ciutat.

Era jo molt nen y me portava de la má un criat acompanyantme cap á estudi, que hi anava al carrer de Mercaders; y com vivían mos pares en lo carrer d'en Raurich, y no estava oberta, com es sabut, la continuació del carrer de Fernando pujavam per lo del Call, y atravessant la plassa de S. Jaume, bastant més xica que are, y la Llibretería, al arrivar á la Baixada de la presó, hont en aquella data hi havía lo edifici que de tal servía, varem veurer una munió de gent, entre la que se distingían los barrets ab escarapetla dels mossos de la Escuadra.

La curiositat, en aquella edat tan natural, me feu tirar del bras del criat pera acostarme á veurer lo que aquell aplech de gent originaria, y vas observar en mitj d'ell un home á dalt de un ruch ab la camisa cayguda sobre'ls brassos, ensenyant pit y espatllas, ab un rétol de cartró devant del primer y ab los peus lligats ab una soga per sota la panxa del ruch.

La comitiva se va deturar, y despres de haver lo nunci sonat la sua trompeta y pronunciat algunas paraulas, que venían á esser un extracte de la sentencia, una persona, que per ma curta talla, no vas poder veurer, un home que m' digué lo criat era lo butxí, ab una fusta com una pala de jugar á pilota li va mesurar las espatllas, no se cuantas vegadas. Despres se va torná á posar en marxa la comitiva, y com apar que la Boria era carrer per ahont devían passar aquells á qui tal cástich se infligía, per aixó se deya á tan repugnanta cerimonia, com he dit: «passar Boria avall.»

Segons conta David Griñó i Garriga a Oficis que es perden (Barcelona: Millà, 1981), «Era creença que, en la seva qualitat de bruixots, els corders congriaven les tempestes i es valien de la seva fama per a vendre unes bossetes amb set menes de cordills embruixats, que deien que guardaven de tot mal. En aquells temps en què els condemnats a mort eren penjats al Portal Nou després de passar Bòria avall, hom anava a cercar sogues de penjat, perquè creien que donava tota mena de ventures i riqueses.»

Dani Cortijo, del blog Altres Barcelones, ho conta amb molt de detall, també:

«Des de l’Edat Mitjana fins entrat el segle XIX fou molt comú la pràctica de fer “passar Bòria avall” els delinqüents. Aquesta expressió barcelonina era l’equivalent de fer “passar per la vergonya” els condemnats a assots per algun delicte. [...]

Durant aquest ritual, el reu era tret de la presó (situada a la Plaça del Rei) passejat per la ciutat amb un rètol penjat al pit que recordava el seu delicte. En alguns casos en canvi, el condemnat duia un collar de cinta vermella on penjaven els objectes robats o les eines amb les quals havia perpetrat el crim.

Sortint de la presó per l’antic Carrer de la Baixada de la Presó (que rebé l’actual nom de “Baixada de la Llibreteria” agafant el nom del carrer contigu no fa gaire, el 1958 per les protestes del veïnat d’un carrer de nom tan antiestètic) baixava el carrer de la Bòria (avui escapçat en gran part després de l’obertura de la Via Laietana el 1909) i començava l’horrible cerimònia enmig d’una munió de gent moguda en gran part per la morbositat.

Obrint aquest patètic “cercavila” el nunci anava cridant a toc de trompeta el delicte pel qual s’executava aquella condemna:

“Mana lo rey nostre senyor, i en el seu nom la Reial Casa del Crim, que aquest home anomenat (...nom del condemnat...) pateixi la pena de (...número d’assots...) assots per (...delicte comès...)”

El seguia l’agutzil i rere el reu, el botxí amb el fuet i els Mossos d’Esquadra. És curiosa l’observació que Joan de Déu Domènech fa sobre la comitiva al seu llibre, que per altra banda m’agradaria recomanar-vos, “L’espectacle de la pena de mort”:

“de tots els integrants del cerimonial d’assotar pel carrer, la dels Mossos és l’única institució que encara perdura”

La ruta de 100 cantonades en cadascuna de les quals es fuetejava el condemnat 100, 200 300 o fins a 500 vegades segons la pena (ja que el nombre era sempre múltiple de 100) seguia traçant un cercle pels carrerons de la Barcelona vella per la Placeta d’en Marcús, Montcada, Rere Palau, , Consolat, Fusteria, Ample, Regomir, Ciutat, Bisbe i Plaça Nova. En arribar-hi eren marcats amb un escut de la ciutat roent a l’esquena per restar estigmatitzats a partir d’aleshores. Tot seguit la comitiva continuava per Corríbia, Tapineria... retornant a la Presó.

Per suposat, durant l’Antic Règim, els nobles i privilegiats no foren mai assotats ni castigats en públic, com a molt eren desterrats a un convent o castell.

En el cas de les dones, aquestes tampoc eren assotades, això si, no es lliuraven pas de la “passada de la vergonya”. A elles se les passejava muntades també en una ase o mula. Duien el cap immobilitzat lligant la barbeta sobre una espècie de suport de la sella amb forma de mitja lluna que els impedia amagar el rostre. Eren mostrades mig nues i escabellades, amb els pits tapats per la seva pròpia cabellera i coronades amb un alt cucurull de cartró, guarnit amb papers de coloraines i picarols.»

Explicació: Càstig que es donava antigament a determinats delinqüents en la ciutat de Barcelona, i que consistia a fer-los recórrer el carrer de la Bòria i altres vies dalt d'un ase per ser assotats pel botxí a cada cantonada. D'aquí prové el significat més modern d'aquesta locució, que vol dir 'anar malament'.

Font: Vista a Rodamots i al blog Altres Barcelones.