Semblar la parada del Juanito

Parèmia: Semblar la parada del Juanito.

Explicació: L'expressió la utilitzem quan ens trobem davant d'una mostra d'elements on trobem molta diversitat.

Origen: La parada del Juanito es podia admirar per les dates de la Fira primer al carrer Vidal i Barraquer i després també a la plaça d'Espanya (de Tarragona). Era una de les parades més importants, on es podia trobar una gran varietat de coses, especialment quincalla, joguines per als nens i objectes que no es trobaven habitualment en els establiments locals. El senyor Juanito era un comerciant que tenia botiga al pla de la Catedral de Tarragona i que també recorria fires i festes majors.

Localització: L'Aljub recull, sobretot, dites i parèmies pròpies de Cambrils.

Font: Vista a l'apartat sobre dites del 2001 del web de l'Anjub, el Grup de Recerca de Cultura Tradicional i Popular de Cambrils.

Per Nadal, pas de pardal; per Sant Esteve, un de llebre; per Any Nou, un de bou; per Sant Silvestre, per la porta o la finestra; i pels Reis, ...

Parèmia completa: Per Nadal, pas de pardal; | per Sant Esteve, un de llebre; | per Any Nou, un de bou; | per Sant Silvestre, per la porta o la finestra; | i pels Reis, ase és qui no ho coneix.

Explicació: Per denotar que per Nadal comença a allargar-se el dia.

Origen: Quan l'any començava a primers de març, a Egipte celebraven unes festes que coincidirien, més o menys, amb el nostre Carnestoltes. Quan va ser reformat el calendari i l'any començà el primer de gener no es van deixar de celebrar.

Aquestes festes es dedicaven al solstici de la tardor, que comença el dia de Nadal i acaba el dia de l'Epifania (el dia de Reis).

A Roma i la Toscana del nom Epifania n'han fet la paraula Befana, que és el nom d'una bruixa que s'allunya amb l'estrèpit dels sons de botzines, corns i trompetes de cristall. Aquesta bruixa és la personificació de l'estació tenebrosa que retrocedeix a mida que s'allarguen els dies.

A Barcelona, sobretot a Sants i Hostafrancs, els nens sortien al carrer la nit abans dels Reis, cap al vespre, amb trompetes de llauna per cridar els Reis. És una reminiscència de l'antiga Befana.

Diu Ginestà Punset:

Per denotar que per Nadal comensa a allargarse el día.
Cuan l'any comensava, en el día primer de mars, à Egipte se celebravan certa classe de festas que venían á ser lo que avuy es el Carnestoltes; cuan va ser reformat el calendari y l'any comensá al primer de janer no deixaren per aixó de celebrarse.
Anavan aquestas festas dedicadas al solstici de la tardor, al solstici que comensa el día de Nadal y acava el dia de la Epifania, el día dels Reys.
A Roma y á Toscana del nom Epifanía n'han fet la paraula Befana, entenentse per tal una bruixa á la cual s'allunya ab els estrepitosos sons de bocinas, corns y trompetas de cristall. Se comprén clarament que aquesta bruixa no es altra que la estació tenebrosa que retrocedeix à mida que s'allargan els días.
Aqui, á Barcelona, y sobretot en las barriadas de Hostafranchs y Sans, hi ha la costúm de que uns
cuants días abans dels Reys, á las primeras horas del vespre, la canalla va pe'ls carrers tocant unas trompetas de llauna y diuhen que ho fon per cridar als Reys, peró se comprén que aquesta costúm no es res mes que una reminiscencia de la que dona origen á la Befana de Toscana y Roma.
Fora llarch descriurer las festas aquestas que's celebravan á Egipte en honor al solstici de la tardor, pero recomano á mos lectors que las llegeixin en l'obra intitulada Kaleidoscopio del Carnaval, per Eblis, Barcelona año 1851, plana 10, párrafo segón y següents.

Font: Vista a l'article del general Ginestà Punset, Folk-lorisme. Modismes catalans, a la Revista «Catalunya Artística», núm. 9 (Barcelona, 9 d'agost de 1900), pàg. 140.

Pensar en l'amor de les tres taronges

Parèmia: Pensar en l'amor de les tres taronges.

Explicació: Estar distret, divagat pensant en coses fantàstiques o inútils.

Origen: Ho deim del qui pensa en coses insubstancials o llunyanes i fantasioses. També deim que pensa en l'amor de les tres taronges del qui està distret, absent, desconnectat d'allò que l'envolta. «L'amor de les tres taronges» és el nom d'una rondalla que, si no és molt conegut el seu argument, sí que és tan popular el seu títol que ha passat a la fraseologia popular. Hi ha una òpera bastant famosa del compositor rus Prokofiev que du el mateix títol. Això és indici que, a Rússia, la rondalla també hi era coneguda.

Font: Tret de Joan Antoni Grimalt (2006): Els refranys i les frases fetes de 'Parlant en plata’ (Palma de Mallorca: Moll, 2006), a través de RodaMots.

Donar peixet

Parèmia: Donar peixet.

Origen: No té res a veure amb peix, sinó que ve de péixer, verb absolutament viu i absolutament estès a tot el domini català. Péixer és 'donar, alimentar una criatura o una persona gran o un malalt, donant-li directament el menjar a la boca'. Donar-ho triturat, mastegat, amb una facilitat màxima de posar-li a la boca.

Anteriorment, el sentit més general era donar menjar al bestiar.

Si tirem encara més enrere, anem al llatí ‘pasco’ que és 'portar aliment al bestiar o portar el bestiar al aliment'. Per tant, pasturar.

‘Pasco’ en castellà ha fet pacer. En català dóna péixer, però també el participi del verb ‘pasco’ és ‘pastum’: pastura, pasturar, pastor.

Explicació: En els jocs, en les competicions, donar un cert avantatge, posar-ho fàcil. També en les situacions que no són esportives ni de competicions, posar les coses fàcils, rebaixar l’exigència.

Nota: És un verb, però, que té alguns problemes de conjugació.
El present d'indicatiu fa: jo peixo, tu peixes, ell peix.
L’imperfet d’indicatiu: jo peixia, tu peixies, ell peixia, nosaltres peixíem.
El present de subjuntiu: jo peixi, tu peixis, ell peixi, nosaltres pasquem, vosaltres pasqueu, ells peixin.
Imperfet de subjuntiu: jo pasqués...

Quan arribem a les formes compostes, amb el participi, la cosa es complica una mica. Quins verbs s’assemblen a péixer? Néixer, créixer. Per tant, jo he pascut, jo havia pascut, jo hauria pascut.

Això en realitat no s’arriba a dir així del tot i aleshores la gent s’inventa uns participis una mica més estrambòtics que són els que jo sento: he peixut, he peixat, peixit...
Per això també hi ha el verb peixar, perquè és més fàcil, apeixar i el verb peixir. Variants amb conjugacions més fàcils.

Font: Ramon Solsona, a «La paraula del dia», a El món a RAC1, del dilluns, 8 de setembre de 2008.

Santa Llúcia la bisbal, tretze dies per Nadal

Parèmia: Santa Llúcia la bisbal, | a tretze dies de Nadal.

Variants i sinònims: Diu Emili Casademont i Comas:

El 13 de desembre -o el diumenge immediatament anterior o posterior- també se celebren, arreu de les terres del Principat, una bona colla de fires-aplecs en honor de santa Llúcia, com les de la Jonquera i Sant Joan de les Abadesses. En aquesta última població, la fira-aplec té lloc a la capella de Santa Llúcia de Puigmal, vora el vell camí que mena d'aquesta localitat a la ciutat d'Olot. I convé destacar que, per tota la muntanya oriental catalana, la seva imatge gaudeix de molta popularitat. Tant és així que el refrany que, per la terra plana ens parla de «Santa Llúcia la bisbal, | a tretze dies de Nadal», a muntanya pren la forma de «Santa Llúcia de Puigmal, | tretze dies d'aquí a Nadal».

Origen: Diu Emili Casademont i Comas al seu blog:

«Aquesta coneguda dita sempre ha fet suposar (a les comarques gironines, sobretot) que l'esmentada santa és filla de la Bisbal d'Empordà. Una suposició sense cap fonament, tenint en consideració que no hi ha res que acrediti que santa Llúcia obrís els ulls a la vida a la capital del Baix Empordà -o de l'Empordanet, que diria Josep Pla- i, en canvi, la tradició barcelonina assenyala ben clarament que tenia la seva casa on s'aixeca la capella que li està dedicada, la qual es troba davant de Cal Bisbe. Per tant, la cosa més segura és que santa Llúcia fos filla de Barcelona i que això de «bisbal» no sigui res més que un qualificatiu que hom li ha donat per haver estat veïna del senyor bisbe.»

Font: Emili Casademont i Comas (2008): L'advocada de la vista, escrit al seu blog Emili Casademont i Comas, publicat el dia 13 de desembre de 2008.

Això passarà la setmana dels tres dijous

Parèmia: Això passarà la setmana dels tres dijous.

Variants i sinònims: Quan l'ase haurà mort de rialles (FARNÉS 1913)

Explicació: Vol dir que no succeirà mai una cosa que es tem o s'espera, o que es dóna comiat a algú negant-li el que pretén. (FARNÉS 1913)

Origen: Diu Farnés a la Paremiologia catalana comparada (s. v. S 975):

Giralt (1915-34) diu: La saviesa popular deixa per a la setmana dels tres dijous totes aquelles coses que se suposa que mai han de tenir efecte, ja que és un impossible que es trobin tres dijous en una sola setmana. No obstant, la història registra un fet que va motivar es trobessin tres dijous junts, lo que va donar lloc a fortes discussions entre la gent il·lustrada d'aquella època. Explica'l supost, que col·loca a les acaballes de l'Edat Mitjana, de la volta de la terra en un any, donada per dos excursionistes, un de París cap a occident amb retorn per orient, i l'altre cap á orient amb retorn per occident: havien d'arribar un dijous, i l'un arribà'l dimecres i l'altre el divendres. Molt ben explicat.

Jo penso que la setmana dels tres dijous ha existit efectivament, quan simplantá la reforma del Calendari per Gregori XIII l'any 1582, en el qual del 4 d'octubre's saltá al 15, trompassantse deu dies: la setmana des del 4 al 20 d'aquell mes havia de tenir condensats tres dijous, a saber un d'efectiu i dos que's suposaven ja transcorreguts.

Jo crec que la parèmia catalana data del any 1582 i que'l fet históric de trompassar deu dies degué impressionar tant al poble, que degué dir, quan alguna cosa no li queia de fer-la: Aixó ho deixarem per quan torni la setmana dels tres dijous, Per cert, que el papa assegurava que aquell fet no tornaria a passar mai mes.

Font: Sebastià Farnés (1913): Paremiologia catalana comparada, vol. VIII, s. v. S 975. Ed. Columna, 1992-1999.

Anar d'Herodes a Pilat

Parèmia: Anar d'Herodes a Pilat.

Variants i sinònims:

• Anar de rodes a pilars (o pilans) (AMADES 1935)
• Anar de rodes a pilats (ANJUB 2001).

Explicació:

• Segons Amades (1935), Anar de rodes a pilans és una degeneració del refrany anterior, per desconeixement del nom de la figura bíblica d'Herodes.
• Anar d'un costat a l'altre. Anar una cosa o millor encara una persona de mal en pitjor. Al·ludeix a Jesús, que, amb desig de condemnar-lo, però volent evadir la responsabilitat que la seva condemna representava, Herodes l'envià a Pilats (AMADES 1935).
• Utilitzem aquesta expressió quan volem indicar que una cosa va de mal en pitjor (ANJUB 2001).

Origen: L'origen segurament es basa en la cita de l'Evangeli de Lluc on Jesucrist és menyspreat primer per Herodes Antipes i després entregat per Pilat als grans sacerdots que finalment el condemnaren a ser crucificat. La popularització de la frase ha modificat la seva pronunciació i en alguns casos també la podem sentir com "Anar de rodes a pilats" (ANJUB 2001).

Nota: La degeneració d'aquest refrany ja la recull Fra Galiana, el 1767: «que bé podien dir que había caygut de la paella en les brases, y quel feen anar de Ròdes á Pilars».

Localització: L'Anjub recull, sobretot, dites i parèmies pròpies de Cambrils.

Font: Vista a l'apartat sobre dites del 2001 del web de l'Anjub, el Grup de Recerca de Cultura Tradicional i Popular de Cambrils.

Sant Pol, quina hora és?

Parèmia: Sant Pol, quina hora és?

Explicació: Retret que es fa als santpolencs, perquè se'n senten agraviats.

Origen: Explica Farnés (1913) (V. VII, s.v. P2674 Sant Pol, quina hora és?, pàg. 310):

Expliquen l'origen d'aquest mal costum en el fet següent: Durant la guerra de Successió els pobles de Marina foren en general defensors dels drets de la terra i de l'Arxiduc. Un dia que passaven les tropes de Felip V per aquell terme, a Sant Pol alçaren el somatent, cosa que els valgué veure destruïdes les seves cases i esmicolades i foses les campanes del rellotge del Comú, amb prohibició de restaurar-lo. Després als castellans victoriosos (amb l'ajut dels gavatxos) els ha anat minvant la bravesa, i ara ja els santpolencs tenen rellotge, però encara els botiflers castellans s'acullen a l'ominiós record, que és un ver joiell pels bons catalans de Marina.

Lluís Claramunt, en un article publicat a La Renaixensa, XV, pàg. 321-328, "La fira de Sant Pau a Sant Pol", diu: "Quina hora és? Fan tots al arrencar el tren. Pregunta que els santpolencs, justament indignats, responen amb frases per desgràcia poc cultes ("─Hora de passar cabrons"). [...] Aquesta pregunta es fa en to de burla als fills de Sant Pol pels habitants dels pobles veïns amb motiu d'haver estat molt temps sense rellotge".

Una altra versió de la mateixa història, extreta de «L’arch de Sant Martí» Publicat a la revista "El Santpolench", al març de 1890.

15 de febrer de 1714. Les tropes de Felip V assetgen a Sant Pol els valents voluntaris catalans del regiment d’Amill.
La valerosa defensa que sostingueren els santpolencs contra las tropes franceses que Felip V de Castella portà per implantar l’absolutisme en nostra terra fou motiu de la destrucció d’aquell poble. Aprofitant tots los recursos i davant la superioritat de l’enemic, abandonat el poble per les dones i els vells, els soldats del d’Anjou prengueren possessió de can Reig i des d’allí foren amos de la població.
Però els valents voluntaris manats pel company i amic del general Moragues, En Villar de Sant Pol, en nombre de 50 homes escollits, es retiraren i es feren forts a la torre de la Martina, que encara avui s’aixeca a cosa de mig quart de la població, jurant morir abans que rendir-se.
Des d’allí veieren aquells valents el saqueig i crema de la vila i el càstig imposat a les campanes que tocaren a sometent que fossin destrossades, igual com el rellotge públic. El venjatiu monarca prohibí la reedificació del poble; però passada la guerra tornaren a ses llars els santpolencs situant-se en tendes formades amb mantes i pals, vora la platja. Tendes que havien d’arrencar més que de pressa refugiant-se en les barques de pescar, cada vegada que els exe­cutors de les bàrbares ordres del rei botxí anaven pera fer efectiu el seu compliment.
Aquell estat de coses durà algun temps; el santpolenc, el bergant per la causa de l’absolu­tisme, no tenia altre abric ni sopluig que la manta, i la veu de las campanes del seu rellotge ja no l’avisava del perill de las llibertats de la terra.
Llavors fou quan nasqué l’adagi que és segell de la glòria pera Sant Pol de Mar:

A Sant Pol la manta

I la gent berganta

De llavors data també el “Quina hora és?”, sàtira que recordava i recorda encara aquella terrible hora de la pèrdua de las llibertats de la terra catalana.
Los fills de Sant Pol s’enfaden en sentir la infamant pregunta i tenen raó. Quan serà que ells i nosaltres, los de Sant Pol i els de tot Catalunya podrem contestar als que ens preguntin “quina hora es?” La hora que Catalunya recobri lo perdut.

Font: Sebastià Farnés i Badó (1992): Paremiologia catalana comparada, en 8 volums. Barcelona: Ed. Columna.

Fer bugada

Parèmia: Fer bugada.

Origen: Als pobles de muntanya, era costum fer la primera bugada poc abans de Nadal. La segona es feia per Sant Simeó, el 18 de febrer.
Les bugaderes no sabien rentar si no cantaven, molt especialment quan picaven la roba o quan rentaven soles. Creien que la bugada, si era ben cantada, quedava més neta. Sovint les cançons parlaven de bugaderes a la vora del riu i es cantaven amb una tonada rítmica que anava força bé al moviment del repic del picador.

Font: Vista a la Revista «L'Estenedor, núm. 22», de febrer de 2004, publicada per l'Ajuntament de Mollet.

No parar en torreta

Parèmia: No parar en torreta.

Origen: Com diu el DCVB, basant-se en el romanç “Romans nou, curiós y entretengut, hon es referixen les conversasions que molts colombaires solen tindre en la Lontja, les calitats dels coloms, y altres circunstàncies de la art dita Colombairia, per a divirtir la humor, sens ofendre a ningú, com borà el lector”, de Carles Ros (manuscrit, còpia d’un imprès de 1733, British Museum, Londres), “l’origen d’aquesta frase és el fet dels coloms que, llançats a volar pels colomaires, a vegades fan tota la volada sense posar-se a cap torreta ni teulada”.

Explicació: No estar mai quiet.

Font: Emili Casanova (2005): "Lèxic i cultura popular: la creació lèxica dels colombaires valencians entre el segle XVIII i el XX", dins la "Revista d'Estudis Catalans", núm. 18 (2005).

Matar el cuc

Parèmia: Matar el cuc.

Origen: Expressió que té el seu origen en els antics costums camperols. Els pagesos solien prendre una copa d’anís abans d’esmorzar, perquè creien que així mataven els cucs i paràsits intestinals.

Font: Vista a la Revista «L'Estenedor, núm. 21», de gener de 2004, publicada per l'Ajuntament de Mollet.

Fot-li fort que és de Reus

Parèmia: Fot-li (o fum-li) fort que és de Reus.

Origen: Antoni Veciana, des del seu blog Puig d'en Cama ens en dóna una explicació, tal com ho ha sentit ell sempre:

«A mi a casa em van explicar que ve de les guerres carlines, Reus era un feu lliberal al contrari que els altres pobles dels voltants, però com que a les carlinades normalment no sempre s'enfrontaven exèrcits uniformats i ben diferenciats, a vegades l'única manera de deduir l'afiliació de cada combatent era per la seva procedència geogràfica, si era de Reus era clara: lliberal, i si l'havien enxampat els carlins ho portava negre, d'aquí Fot-li fort que és de Reus. Això mateix és el que els va passar als 133 reusencs que van morir a mans carlines el 1838 entre el Morell i Vilallonga.»

Joan Amades, a l'article "Refranys geogràfics", publicat al Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (BCEC), núm 504 (Any XLVII, maig del 1937, pàg. 117-122), ho detalla una miqueta més:

En ocasió de la guerra carlista, les tropes faccioses es proposaren atacar la ciutat de Reus. Aquesta estava molt mal guarnida de tropes, però el comandant de les que hi havia, quan s'assabentà d'aquells propòsits, amb l'escàs nombre de soldats amb què comptava féu unes grans maniobres i moviments, manà sortides i simulà reforços, fins el punt de fer creure a l'enemic que tenia un gran exèrcit per a la defensa del lloc. Els carlins desistiren de l'atac. Passat algun temps, i quan ja la ciutat s'havia previngut i preparat per a poder resistir qualsevol atac, els carlins s'assabentaren d'aquella estratagema, pel qual motiu sentiren pels reusencs un odi terrible. Així que en algun fet d'armes descobrien un soldat reusenc l'atacaven furiosament al crit de Fum-lo, que és de Reus.

Explicació: Frase usada quan hom pega, maltracta o perjudica algú.

Font: Joan Amades (1934): "Refranys geogràfics", publicat al Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (BCEC), núm 504 (Any XLVII, maig del 1937, pàg. 117-122).

Anar a fer punyetes

Parèmia: Anar a fer punyetes.

Origen: Les punyetes eren els punys de les camises dels advocats, magistrats i jutges, fetes amb brodats i puntetes. Era una feina lenta i difícil, en què calia invertir-hi moltes hores. Per això, quan diem a algú Vés a fer punyetes, és com si l’enviéssim a un lloc apartat perquè s’entretingui amb qualsevol cosa i deixi de molestar.

Nota: Galderich em posa sobre la pista d'una altra possible interpretació de la frase feta. Bé, més aviat una concreció una mica més grollera d'on ens engeguen:

L'Alcover-Moll, a l'etimologia de punyeta ja diu que és un derivat de 'puny': "Originàriament la locució 'fer-se la punyeta' significava 'masturbar-se'."

En el Diccionario del español actual, de Manuel Seco i altres, d'Aguilar, diu a la definició 7: "hacerse la -. Masturbarse (un hombre) / CTrulock Compota 123 (Cela): Esteban había pensado ir con ella al cine y ya no puede, eso es lo que más siente. Lo demás poco importa; con hacerse la puñeta todo se soluciona."

[...] unes imatges del taller d'Eusebi Planas on es veu un interior de prostíbul i un cartell amb les tarifes dels serveis, de la dècada del 1870:

Aqui se jode a napoleon
A medio duro y a peseta.
El precio de una puñeta
son dos reales de vellon.

(El napoleon era una moneda francesa que equivalia a 20 rals i que circulava per Espanya per manca de numerari local)

Així doncs, Fer(-se) la punyeta equivaldria a masturbar-se.

Font: Vista a la Revista «L'Estenedor, núm. 21», de gener de 2004, publicada per l'Ajuntament de Mollet.

A la Rambla!

Parèmia: A la Rambla!

Origen: Es diu que prové d'un governador provençà, foraster a la nostra ciutat, qui, al sortir d'una funció de gala al Teatre del Liceu, amb gran ufanor, pujà al seu cotxe dient seriosament: ─A la Rambla! En comptes de dir ─Al Pla de Palau! que és on llavors ja hi havia el govern civil. En aquella hora, la una de la matinada, a la sortida de l'òpera, la Rambla estava plena de gent, i al sentir l'ordre que donava el governador mil veus s'alçaren repetint-la amb sarcasme: ─A la Rambla! A la Rambla!

Explicació: Dita irònica que es feu popular per allà l'any 1880 a Barcelona i més enfora, per fer burla d'algú que fa o diu un despropòsit molt gros.

Font: Sebastià Farnés (1992-99): Paremiologia catalana comparada. Vol. VII, pàg. 534, s. v. R 79 A la Rambla!

Passar-se de la ratlla

Parèmia: Passar-se de la ratlla.

Origen: Prové dels començaments de la boxa, quan les baralles no es realitzaven dintre d'un quadrilàter com els que coneixem avui. Els seus marges eren molt més prosaics, ja que els púgils amidaven les seves forces limitats per dues modalitats de línies.

La primera consistia a marcar una ratlla amb guix en el sòl, de manera que els combatents quedessin a un costat i a l'altre. Havien de mantenir un peu avançat a la vora de la marca sense poder moure'l i molt menys traspassar-lo, així que la baralla transcorria gairebé estàticament. La fi del combat es decidia quan un dels contendents traspassava la ratlla.

La segona modalitat obligava als boxejadors a barallar-se dintre d'un cercle –ring en anglès– pintat amb guix o conformat pels propis espectadors.

En l'actualitat, encara existeixen aquests rings circulars en les baralles clandestines, però estan delimitats pels cotxes dels espectadors des d'on, amb la finalitat d'escapar ràpidament en cas de redada, veuen la baralla.

Font: Vista al blog El 7 ciències, d'Alfred López.

Pel sabater, l'hivern malament i l'estiu bé

Parèmia: Pel sabater, l'hivern malament i l'estiu bé.

Antiparèmia: De sabaters, pocs a l'estiu i molts a l'hivern.

Origen: L'explicació de l'origen dóna clarícia del significat del refrany, que és transparent, sense sentència amagada ni doble sentit.

Aquesta suposició ve de quan els sabaters treballaven al carrer. Ara en no ser així, el refrany ha donat la volta, perquè aquest gremi té més feina durant l'hivern que durant l'estiu, perquè a l'estiu amb unes avarques o espardenyes es passa.

Font: Jaume Alzamora Bisbal (2008): Espigolant dins l'antigor. Ed. Moll.

Estar pelat

Parèmia: Estar pelat.

Origen: Antigament el pèl era signe de senyoria: només podien portar barba i cabells llargs els senyors; els vassalls, esclaus i servents havien d’anar pelats de cara i xollats de cap.
Les idees del pèl i de la senyoria, doncs, estaven estretament lligades.

Explicació: No tenir diners.

Font: Vista a Tres refranys comentats per Joan Amades.

Manresans, lladres, pillos i gormands

Parèmia: Manresans, lladres, pillos i gormands.

Origen: Ens ho explica Jordi Bonvehí Castañé al blog Històries manresanes, que cita J. M. Gasol (1975): Història de Manresa explicada als infants:

Ja se sap que entre els pobles veïns sempre hi ha picabaralles, i discussions com per exemple, entre el poble Sant Fruitós de Bages i Manresa. Els avis i gent gran ens han explicat que quan eren petits cantaven la següent corranda:

Manresans, lladres, pillos i gormands, que heu robat els Cossos Sants; Santa Agnès, San Fruitós, Sant Maurici gloriós.

La història d'aquestes corrandes va començar fa més de 600 anys. Antigament la gent de Sant Fruitós tenia tres sants enterrats a la seva església. Cap a l'any 1372 quan els manresans estaven construint la gran basílica de Santa Maria de la Seu, i ja estaven a punt d'acabar-la, van demanar al representant del Papa a Catalunya, que els deixés portar les relíquies dels sants que tenien a Sant Fruitós per enterrar-los a la Seu. Deien que els fruitosencs no els tenien gaire respecte i que no els guardaven prou bé, que a la nova basílica els tindrien amb més reverència. El cardenal els va dir que sí, però que s'havien de posar d'acord amb el bisbe de Vic. Tanmateix la gent de Sant Fruitós s'hi va negar rotundament.

Quan els manresans va venir a buscar les relíquies, es van trobar que els fruitosencs els esperaven amb cara de pocs amics i amenaçant-los a cops de rocs. Les discussions van durar un mes, però per una ordre de l'església se'ls va endur els manresans. El dia 30 d'agost, una processó que partia de Manresa, va venir a buscar les relíquies.

Actualment aquestes relíquies es poden veure a la cripta de Santa Maria de la Seu de Manresa. Els tres Sants són els patrons de Manresa i els dies 30 i 31 d'agost es celebra la Festa Major manresana amb una missa a la Seu, on assisteixen les autoritats civils i eclesiàstiques per retre homenatge.

Però de tant en tant encara se sent a dir a la gent gran:
"Manresans, lladres, pillos i gormands".

Font: Jordi Bonvehí Castañé (2009): Article Manresans, lladres, pillos i gormands, publicat el 5 de setembre de 2009 al blog Històries manresanes.

Nota: Podeu trobar altres dites sobre Manresa (Bages) a la paremiologia tòpica.

No saber d'on surten les misses

Parèmia: No saber d'on surten les misses.

Explicació: No saber d'on surten els diners.

Origen: Les misses es pagaven. Els sous dels capellans venien de les misses, els enterraments, els batejos, etc. La gent encarregava misses a la memòria dels difunts, per demanar un favor, per honorar sants. Misses que pagaven.

Quan diem Que pocs capellans tindrà aquest al seu enterro!, fem referència al costum que els enterraments es mesuraven en funció dels diners de la persona que pagava. Com més capellans oficiessin la crimònia, més diners costava. Així com els ornaments florals, els músics i altres complements de la cerimònia. L'enterrament mínim era el capellà sol i l'escolà amb la creu.

Nota: Actualment molta gent ha perdut el coneixement dels referents religiosos i frases com aquesta els resulten absolutament incomprensibles.

Font: La paraula del dia, del dimecres, 9 de setembre de 2009 espai lingüístic de Ramon Solsona a El Món a RAC1 (ho podeu sentir en format mp3).

La missa major és missa de senyor

Parèmia: La missa major és missa de senyor.

Sinònims i variants: Qui va a missa major, o té molts quartos o molta devoció.

Origen: La recull Farnés (1992), s. v. M 1938 (Pàg. 154 del volum VI) i cita Francesc Baldelló (1923): "Folklore litúrgic", dins «Vida Cristiana»:

La missa solemnis qu's celebra amb ministres popularment és dita missa major. D'aquí la parèmia que fa: la missa major es missa de senyor, volent significar que al dit acte religiós, per la seva mes llarga duració, no poden assistir-hi els obrers sino en especials solemnitats de l'any. En canvi, als senyors desenfeinats, els vaga prou d'oir la missa solemne, malgrat la seva llargada.

Font: Sebastià Farnés (1992): Paremiologia catalana comparada. (Barcelona: Editorial Columna). Edició en VIII volums.

Per sant Miquel, el berenar se'n puja al cel, i per sant Macià, torna a baixar

Parèmia: Per sant Miquel, | el berenar se'n puja al cel, | i per sant Macià, | torna a baixar.

Origen: Això vol significar que, per efecte d'haver-se escurçat notablement les hores de claror, hom dóna a la vida de la llar un altre gir, sopant més aviat i estalviant el berenar. En temps passats, aquest costum fou molt practicat.

Font: A l'article Sant Miquel i l'origen de Setcases, del blog d'Emili Casademont i Comas.

Fermar els gossos amb llonganisses

Parèmia: Fermar els gossos amb llonganisses.

Variants i sinònims: veg. Lligar els gossos amb llonganisses.

Origen: Un llonganissaire de Vic tenia un quisso molt enjogassat que sempre entrava a l'obrador i amoïnava els treballadors. Un dia, per deslliurar-se de la molèstia del gos, una de les obreres, amb una llonganissa prima, encara tendra i a mig fer, lligà la bestiola al barró d'una cadira.

S'escaigué que el llonganissaire portà a visitar l'obrador un client de terres llunyes, el qual tenia en gran ponderació les llonganisses, i quedà tot admirat del poc cas que a Vic en feien.

El foraster va creure que la gran riquesa era la causa d'aquella despreocupació i s'afermà en la seva opinió en veure la humorada de la treballadora que havia convertit una llonganissa en simple corda per fermar el gos.

Explicació: Ponderatiu de riquesa i d'abundància.

Font: Elena Vicioso Martínez (1997): Un viatge literari per les comarques de Catalunya.

Nota: L'autora cita Joan Amades.

Estar empiocat

Parèmia: Estar empiocat.

Variants o sinònim: Estar pioc.

Origen: És terme propi d'ocellistes i criadors d'ocells. Els ocellets quan estan malalts estarrufen les plomes, separant-les un xic del cos i tendint a prendre una forma un xic arrodonida; semblant al que fan els galls d'indi o piocs quan estan contents.
Empiocar-se, doncs, vol dir fer com els piocs, o sia estarrufar les plomes, cosa que fan els ocells en estar malaltissos i que per extensió ha passat a les persones.

Ho versiona Jordi Vallmitjana en un article al Diari de Girona (19 de novembre de 2009), Amb grip, però documentats, també citant la mateixa font d'Amades:

"Estar pioc o empiocat" és una bellíssima expressió que Joan Amades il·lustra com ningú. Diu que és un terme propi d'ocellaires i criadors d'ocells. Explica que quan els ocellets estan malalts estarrufen les plomes, separant-les un xic del cos i tendint a prendre una forma un xic arrodonida. Aquesta forma també la fan els galls dindi o piocs quan estan contents. Empiocar-se vol dir literalment "fer com els piocs que estarrufen les plomes com fan els ocells malalts". Els humans "piocs" ens estarrufem amb calfreds i pèls de punta.

Explicació: Equival a no trobar-se prou bé, sentir-se un xic malalt.

Font: Vista a Tres refranys comentats per Joan Amades.

Enganyar com un xino

Parèmia: Enganyar com un xino.

Origen: Llegenda L'abat de Poblet i 'emperador de la Xina.

Mentre el rei Jaume estava enfeinat en les diverses conquestes i empreses guerreres que va portar a terme, rebé un missatge de l'emperador de la Xina en el qual li parlava de certs negocis que la llegenda no explica. El rei cregué de conveniència enviar un emissari a l'emperador, però no hi podia enviar cap cavaller ni home d'armes, ja que els necessitava perquè l'ajudessin en les seves empreses, i decidí d'enviar-hi el pare abat de Poblet, que era molt savi i molt llest.

L'emperador de la Xina rebé molt bé el pare abat, li ensenyà la seva cort i totes les seves riqueses i li féu una gran ponderació de la meravella i del prodigi de la seva ciutat. Tantes ponderacions, que cregué que en les paraules de l'emperador hi havia un bon xic de malícia i desdeny envers ell i el qui representava, el qual creia l'emperador que ni molt llunyanament no podria somniar la sumptuositat i prodigiosa meravella de la seva cort. Bon xic molestat, el frare de Poblet es proposà tornar la pilota a l'emperador i li parlà així:

-Heu de saber, senyor emperador, que el rei Jaume, mon senyor, viu en una ciutat alçada damunt de l'aigua i tota voltada de foc. Aquesta ciutat està feta amb ulls de serp i fetges de vedella i la van construir els galls i els conills. Heu de saber, també, que la tal ciutat està governada per porcells i que els morts es passegen pels carrers. La tal ciutat és un riu damunt del qual hi ha un pont i per damunt del pont pasturen més de cent mil caps de bestiar.

L'emperador restà bocabadat, sense saber què dir, i cregué que el frare l'enganyava; però no era pas així. Les paraules del pare abat constituïren una mena d'enigma, el qual desxifrarem.

La ciutat on vivia el rei Jaume era Barcelona, que, segons la tradició, està assentada damunt d'un riu anomenat el "Riu de sota" i el "Riu de santa Eulàlia". Les muralles de la vella Barcelona eren fetes de pedra de foguera treta de Montjuïc, i, per tant, la ciutat estava voltada de foc. Els edificis de la Barcelona antiga eren fets de granit de Montjuïc, pedra popularment anomenada ull de serp, i d'un altre tipus de pedra dita fetge de vedella. Per temps hi hagué a Barcelona dues llargues famílies de mestres de cases que van subsistir durant moltíssims anys, anomenades l'una Gall i l'altra Conill,i, com que ells foren gairebé els únics que van construir la ciutat, d'ací que hom pogués dir que Barcelona havia estat feta pels Galls i pels Conilla. Per efecte d'una antiga tradició, els barcelonins som qualificats de "porcells", i, com que barcelonins eren els qui formaven el Consell de Cent, que regia la ciutat, es podia ben dir que era governada per porcells. Una de les antigues famílies nobles barcelonines que gaudí de més prestigi fou la família Mor, i, per tant, es podia ben afirmar que els morts es passejaven pels carrers. Com que el riu de què hem parlat passa per sota de la ciutat, tot Barcelona li fa de pont i, per tant, en tot el terreny que ocupa la gran ciutat bé poden pasturar més de cent mil caps de bestiar.

Hom diu que el pare abat enganyà "com un xino" l'emperador, i donà aquesta tradició com a origen de l'expressió "Enganyar com un xino". Nosaltres creiem, però, que no hi hagué tal engany i que el frare es va limitar a pintar-li la ciutat de Barcelona sota un aspecte enigmàtic.

Font: Elena Vicioso Martínez (1997): Un viatge literari per les comarques de Catalunya.

Nota: L'autora cita Joan Amades.

Qui no et conega, que et compre

Parèmia: Qui no et conega, que et compre.

Origen: 

Diu Vicioso (1997):

Si no sabeu pas de què ve aquest adagi, jo us ho contaré mot per mot com m'ho contaren a mi, sense guanyar-hi ni perdre. Una vegada eren una colla d'estudiants que no sé d'on ni de quina banda anaven a la Universitat de Cervera. Com havien fet molt llarg camí en lo cavall de Sant Francesc, perquè en aquell temps no hi havia camins de ferro ni galeres, tenien molta gana, i entre tots no portaven un diner ni una malla partida pel mig a la butxaca. Quina en podrien fer per menjar un bocí? L'un proposa passar a l'hostal i enganyar l'hostaler, mes l'altre respon que, com ja l'havien enganyat a la vinguda, l'empresa era molt perillosa. L'altre sortia amb la idea de fer un d'ells lo malalt, i al portar-lo i al demanar a una casa de pagès acolliment per ell, sos companys podien fer córrer l'urpa; mes los venien a la memòria les malifetes que tenien sembrades per aquelles masies a on parlar d'estudiant era parlar del Serraller, i no s'hi veien amb cor. En això, mentres se deien l'un a l'altre què farem i què direm per divertir la gana que els feia volar la terra, sentiren olor de pa de fleca acabat de traure del forn, i un que tenia el nas més fi digué que sentia olor de pernils i de formatge fresc. Què serà?, què no serà? Veieren davant d'ells un traginer que menava una rècula de burros d'Urgell carregats, i tots los estudiants, com que tots tenien talent, endevinaren que anava a Cervera a portar queviures. Ara bé: ¿com ho podrien fer per traure un ase de la rècula sense que ell se n'adonés? Qui té gana moltes se'n pensa. Un que en tenia més que els altres los digué:

─Deixau-ho per mi.

Deixant-los a tots enrera, s'avançà cap a la rècula i, llestament i fent que no el vegés lo traginer, llevà el ronsal al darrer ase i se'l posà i anà seguint la rècula, deixant-se arrossegar una mica perquè no se n'adonés. Anà seguint seguint, arribant a un torrent. Lo traginer volgué abeurar la rècula i, girant-se endarrera, en comptes de l'últim ase vegé un home.

─I ara! Què és això? ─exclamà tot parat de l'estranyesa que li feia, no sabent com empendre a l'estudiant.

Qui sou vós? ─li digué al cap i a l'últim.

L'estudiant, molt compungit, li respongué que no era cap ase, sinó un home que, per un gran pecat que havia fet, Déu l'havia condemnat a fer l'ase una temporada, però que en aquell punt i hora se li era acabada la condena i, deixant la figura d'ase en què ell l'havia comprat, tornava a tenir la figura o el ser primitiu d'home.

Lo traginer, que no havia tractat mai amb estudiants, se deixà ensibonar i, mogut de les llàgrimes d'aquell home que havia sigut ase (encara que no tant com lo traginer), li tragué el ronsal del coll i li digué amb una compassió que l'estrafalari estudiant no mereixia:

─Anau allà on volgau.

Si ho digué al sord no ho digué al peresós. Donant-li grans mercès per tan sospirada llibertat, se n'entornà camí enrera, a trobar a sos companys, qui estaven fent tallades del pernil i del formatge a la vora d'una font. Allí, ajudant-los en tan agradosa feina, entre tragos de vi i tallades de pernil, los contà com ho havia fet per desfer-se de la rècula i engaliar al pobre traginer. Aquest acudit de l'estudiant que havia sigut ase fou trobada per ells digna de totes les burles d'aquella Universitat.

Buides que foren les alforges, l'estudiant hèroe de la festa pujà a cavall de l'ase, voltat de sos alegres companys, continuà lo viatge cap a Cervera. Lo jument fou venut a la porta de la vila per pocs diners a un gitano, que el portà al mercat. S'escaigué de passar per allí l'innocent del traginer, i, veient i coneixent son company de tragí, se li acostà i li digués a cau d'orella:

─Quin pecat has tornat a fer, que tornes a ésser burro aquí? Mes, a mi no m'enganyaràs per aquesta vegada; qui no et conega que et compre.

Diu Cucarella (2020):

Diu que venien dos amics de camí cap a la Fira de Xàtiva. I estaven més nets que Capa, I a la fira no vages si no tens diners, que veuràs moltes coses i no compraràs res. En això que filen un llaurador que faenejava al bancal, amb el burro lligat a l'ombra d'un arbre i el més espavilat dels dos diu: Ja sé d'on traure'm diners per a la Fira. Mirant de no ser descoberts pel llaurador, s'acosten l’arbre on estava el burro i el que havia tingut la idea li lleva els arreus, es despulla ell i es posa la collera de l'animal i l'albarda, i li diu a l'amic: Tu, ves-te'n a la Fira, ven el burro i espera'm a la Font del Lleó, i la meua roba me l'amagues en l'arbre que hi ha en el camí que empalma amb la carretera. Això fa l'amic: s'emporta el burro a vendre'l. Alaba't, ruc, que a vendre et duc! Passa el temps i el llaurador pensa que ja ha treballat prou i es prepara per tornar-se'n cap a casa. En això que arriba l’arbre on havia deixat el burro lligat i es troba un home amb tots els arreus del seu animal per damunt. El llaurador, s'exclama: I vostè, què fa ací? Qui és? Per què està nuet? I el meu burro, on està? I l'home va i li diu: El teu burro sóc jo! Que no veus els arreus que m'has posat de bon matí? El llaurador se'l mira amb el cap a carrerons: Com ha de ser vostè el meu burro si és vostè una persona? Una persona sóc i una persona era, li diu l'home, però una bruixa em va encantar per una feta que li vaig fer i em va convertir en burro. Però no sé per què de sobte he recuperat la forma humana. Igual és que l'encanteri s'ha acabat. El llaurador se'n feia creus, d'aquella història. Però al mateix temps es calfava el cap com s'ho faria per endur-se les ferramentes i els arreus de l'animal cap a casa, per més que l'home encantat li demanava que li ho carregara tot a ell, que com a burro l'havia comprat i com a burro li pertanyia. I el llaurador s'exclamava: Ni pensar-ho! Com vaig a fer-ho jo, això? Què pensaria la gent de mi? A la vista està que vostè és persona i no burro. Ja m'apanyaré! I què faig jo ara si no em vol com a burro?, li pregunta el sompo. I el llaurador, un tros de pa beneït, li diu: Uei, i què ha de fer? Tornar-se'n a sa casa, que s'alegraran quan el veuran. Així que l'engalipador aquell es posa uns pantalons espentolats que havia arreplegat i se'n va a repartir-se el botí amb l'altre sompo que l'esperava a la Fira. El llaurador, es carrega al llom el que bonament pot carregar i se'n torna cap a casa. En arribar, li explica a la dona, tot meravellat, que el burro que tenien era en realitat un pobre home encantat per una bruixa. La dona se'l mira com als fesols de careta, perquè les dones, per regla general, xafen més de peus a terra i no s'ho creuen tot tan aïnes. Però, a l'home, només una cosa el tenia preocupat: com s'apanyaria ell sense el burro, amb el caramull de faena que tenia per fer. Necessitava un altre animal com fóra! I en això va caure que era la Fira de Xàtiva i allí podria comprar un altre burro. I això va fer: es va mudar i va mamprendre el camí de la Fira. Mentrestant, el qui s'havia fet passar per burro encantat ja s'havia vestit amb la seua roba i havia arribat on l'esperava el seu amigatxo, que ja havia venut el burro, així que es partiren el guany i s'afanyaren a fer-lo jaç, a gastar-se'l en un bufit. Mentre els dos pardals corrien en bàndol per la Fira, fartant i borrutxant, el llaurador arriba a la fira del bestiar. I buscant un animal que li fera objecte, s'adona que hi ha un burro igual, igual, pèl per pèl, que el que ell havia tingut. I pensa: També li ha durat poc l'alegria a l'home encantat, que s'ha tornat una altra volta burro. I se'n va cap a l'animal, li assampa l'orella i li diu, com si li fera un escoltellet de persona escalivada: A tu, que et compre qui no et conega!...

Font: 

• Elena Vicioso Martínez (1997): Un viatge literari per les comarques de Catalunya. 
• Cucarella, Toni (2020), al Blog «ToniCucarella»: “Sentències comentades i altres digressions parèmiques per aentretindre el confinament durant la pandèmia del coronavirus” (3/5/2020).

Nota: L'autora Vicioso (1997) cita Jacint Verdaguer.

Malòrum!, va dir el rei David

Parèmia: Malòrum!, va dir el rei David.

Origen: Quan el rei David morí, va fer via cap el cel proveït de la seva arpa. Així que sant Pere el veié, li digué que no era permesa l'entrada d'instruments de música al cel, ja que bé prou que n'hi havia, i no en volien pas més.

David suplicà al sant porter dient-li que aquell instrument l'havia alegrat durant tots els dies de la seva llarga vida, i que era com un bocí del seu cor, del qual no se sabria pas desprendre. Sant Pere li digué que tenia ordres severes, i que, si no volia abandonar la seva arpa, havia de renunciar a entrar al cel.

El rei profeta exclamà Malòrum!, i, per poder entrar al cel, llençà l'arpa daltabaix. La tradició assegura que anà a caure a Vilaverd, a la Conca de Barberà.

Explicació: Usat per designar que una cosa va malament i que no segueix el curs que hom desitja.

Font: Elena Vicioso Martínez (1997): Un viatge literari per les comarques de Catalunya.

Nota: L'autora cita Joan Amades.

Ser més mentider que en Calça

Parèmia: Ser més mentider que en Calça.

Variants i sinònims: Ser més mentider (o embustero) que en Calça (o Calces).

Explicació:

• S'aplica a les persones amigues de faltar a la veritat i que exageren allò que expliquen (AMADES 1935)
• Ésser molt amic de faltar a la veritat o d'exagerar el que s'explica (GARCIA SALINES 1994).

Nota: hi ha d'altres mentiders il·lustres, com ara el Piaques de Sant Pau, que deia que havia anat a Amèrica a peu (AMADES 1935), o en Caula, en Salies o en Tarrida, que era el pare de la mentida (AMADES 1935).

Origen: Farnés (1992) cita a Amades (1927):

Quan volem pintar una persona com a molt mentidera i poc ajustada a la veritat, li diem que és més mentider que en Calces. Aquest personatge, presentat com a prototipus dels que senten poc respecte per la veritat, no és altre que l'historiaire del segle XVI, en Francesc Calça, que el poble ha corromput en Calces, doctor i llicenciat en múltiples ciències i arts, i que va escriure una història de Catalunya titulada 'Cataloniae, Liber Primus' publicada a Barcelona l'any 1536. El savi doctor no va mirar gaire prim en escriure el seu llibre, tan ple de faules i mentides històriques, que va caure en descrèdit tot seguit d'haver vist la llum, fins al punt que només va sortir el primer volum dels tres que devia tenir l'obra, segons diu el seu autor en el pròleg. Amb tot i ésser l'obra tan dolenta, va valer al seu autor una certa immortalitat, segurament molt més que si hagués escrit una història ben fidel, puix no hi ha català que no s'hagi posat el seu nom en boca moltes dotzenes de vegades, i si hagués escrit un llibre savi, molts milers foren els catalans que no en sabrien una paraula.

Posteriorment, a Refranys personals (1935), Amades ens ho torna a explicar d'una manera més sintètica:

Al·ludeix a l'historiador Francesc Calça, autor d'una Història de Catalunya publicada a Barcelona l'any 1588.

Font:

• Joan Amades (1927): Coneixences desconegudes, dins la "Revista del Centre de Lectura," III (Reus, 1927).
• Joan Amades i Gelats (1935): Refranys personals. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 5». Reeditat per Ed. Selecta - Catalònia. Primera edició: 1980. Segona edició: 1990.
• Sebastià Farnés i Badó (1992): Paremiologia catalana comparada, en 8 volums. Barcelona: Ed. Columna.

Com el gos de l'Hortolà, que ni rosega l'os ni el deixa rosegar

Parèmia: Com el gos de l'Hortolà, que ni rosega l'os ni el deixa rosegar.

Variants i sinònims:

• Ca envejós, ni rosega ni deixa rosegar l'os
• Com el gos capat, que no pot ni vol deixar fer
• Com el gos de l'hortolà, que no menja ni deixa menjar
• El gos de l'hortolà, no lladra ni deixa lladrar

Equivalents:

• Como el perro del hortelano, que ni come ni deja comer [ES]
• El perro del hortelano, ni come las berzas ni las deja comer al extraño (o al amo) [ES]
  

Origen: Amades, a Refranyer isòpic (1935) ens relata la faula Del gos i dels bous (faula tretzena del llibre cinquè):

Un gos, pel goig de no deixar menjar els bous jeia dins la grípia plena de fanals que ell tampoc no podia menjar i que tenia un os molt gros a la boca, que de tan gros no el podia ni rosegar, però preferia més això que deixar-lo menjar a un altre.

En castellà trobem una comèdia de Lope de Vega amb aquest títol, de l'any 1618, inspirada en aquest adagi popular. Com diuen a la Wikipedia, «Su título hace alusión al refrán El perro del hortelano no come ni deja comer».

Explicació: Es diu referint-se a aquelles persones que no saben fer bon ús de llurs possibilitats ni permeten que altri se n'aprofiti (PONS LLUCH 1993).

Font: Joan Amades i Gelats (1935a): Refranyer isòpic. Barcelona, Editorial Selecta.

Cansalada i ous fregits quiten la vista als marits

Parèmia: Cansalada i ous fregits quiten la vista als marits.

Origen: La llegenda ens conta d'un matrimoni que vivia molt malament. Ella anava, cada dia, al santuari del Far a demanar a la Mare de Déu que li tragués del davant el seu marit. L'espòs, sorprès per la sobtada devoció de la seva esposa, un dia la va seguir i va sentir la demanda que feia a la Verge.

El marit es va amagar darrera de la imatge i va contestar al prec de la seva esposa aconsellant-li que donés al seu espòs cansalada i ous fregits, menjars que, en aquell temps d'austeritat, constituïen un gran requisit, i, així aconseguiria fer-lo tornar cec.

La muller va peixar el marit tant com va poder, donant-li el que suposava que li havia aconsellat la imatge i, encara, altres bons menjars.

El marit aviat va començar a dir que no s'hi veia, fins a fer veure que s'havia tornat completament cec; i, simulant estar cansat de la vida, demanà a la seva esposa que el matés, perquè ell no es veia amb cor de fer-ho. Li proposà que l'acompanyés fins a un cingle proper al santuari del Far, que el posés ben a la vora, que emprengués una bona embranzida i li clavés una forta empenta. Així ho van fer, però l'astut marit s'enretirà; la muller no va poder contenir l'empenta, i fou ella la qui es tirà daltabaix de l'abisme. El paratge és conegut, encara pel Salt de la Dona, i al fons del cingle hom ensenya una grossa pedra, on, si ho hem de creure, es veu una figura humana, que és el cos de la mala esposa.

Explicació: Usat per indicar que la bona vida engendra tolerància, i que els marits ben peixats se senten benèvols i tolerants amb la conducta no prou recta que puguin seguir les seves mullers.

Font: Elena Vicioso Martínez (1997): Un viatge literari per les comarques de Catalunya.

Nota: L'autora cita Joan Amades.

Nota meva: El Santuari de la Mare de Déu del Far pertany al municipi de Susqueda (La Selva).

A Sants, lladres, marxants i esgarrapacristos

Parèmia: A Sants, lladres, marxants i esgarrapacristos.

Variants i sinònims:

• A Sants, pobres i marxants i la meitat lladres (GIRALT 2009)
  
• A Sants, pobres i amargants, l'una meitat lladres i l'altra meitat esgarrapacristos (GIRALT 2009)
  

Origen: Diu Joanet del Cabàs al blog Passat de Sants i veïns:

Per una banda podem veure com totes aquelles dites coincideixen en destacar la pobresa i la marginalitat de Sants de l'època. Això no és estrany sí recordem que estan parlant d'un barri industrial que, en poc temps, ha crescut desmesuradament i on les condicions socials dels obrers són deplorables. En alguna d'elles també es destaca l'incipient comerç que s'està establint al barri, recordem que durant els anys a Barcelona es va fer servir la dita "Sants és Andorra". referint-se als millors preus que la gent podia trobar en comparació al centre de la ciutat.

Però l'expressió que més crida l'atenció és la d'esgarrapacristos. En un barri que ha viscut en diversos moments la crema de l'església que hom podria creure que aquesta expressió tenia quelcom d'anticlerical. Però és el propi Joan Amades qui recull l'origen d'aquest terme.

Pel que es veu un any durant la festa major, la parròquia va voler estrenar una imatge d'un sant Crist. Però aquesta es va demanar a l'artesà a correcuita i aquest la va lliurar acabada de pintar. Tement que els fidels en anar-la a besar s'embrutessin els llavis, van voler eixugar-la amb una manta de llana, amb la qual cosa el borrissol es va enganxar per tota la imatge deixant-la tota peluda. Sense saber com resoldre la situació, van redactar un ban cridant als santsencs a esgarrapar el borrissol al cristo.

Nota meva: Sens dubte una més de les explicacions innocents i un pèl forçades que ens ha fet arribar Amades. Certesa? No en tenim cap altra que ho desmenteixi o que n'expliqui un altre origen.

Nota: Enllaço un article d'Agus Giralt al seu blog Memòria de Sants on també parla d'aquesta parèmia i d'on trec les variants de la parèmia.

Font: Joan Pujades i Seguí (2009): "A Sants, esgarrapacristos", dins el blog Passat de Sants i veïns.

Esguerrats cap a Sants

Parèmia: Esguerrats cap a Sants.

Origen: Diu Josep Maria Huertas:

Hi ha dites que traspassen el temps, i que ningú no sap ben bé d'on procedeixen. Una és «Esguerrats cap a Sants», i sembla que el seu origen està en un personatge realment curiós, el Profeta, motiu que van donar al mestre Nicasi Maria Unceti, també conegut com el curandero de Sants.
Cap a finals del segle XIX Unceti ensenyava els seus coneixements en un centre espiritista que havia obert en una finca amb jardí i arbres fruiters al carrer de Miquel Àngel, i la seva fama va trascendir fins al punt que figura en alguna guia urbana de l'època com un lloc digne de visitar. Però la fama d'Unceti havia començat molt abans.
Com a mestre, anys enrere donava classes en una escola coneguda com Elemental Lliure, que era a la carretera de Sants i hi anaven setanta-dos alumnes. Es va saber que curava alguns nens de malalties que altres persones, metges o farmacèutics, no sabien com resoldre. Hi va haver un moment que venia gent de fora de Sants, i no només de Barcelona sinó d'altres llocs de Catalunya i d'Espanya. L'home es va creure tan important que el 1870 va convocar una trobada de cecs, coixos i invàlids per guarir-los dels seus mals, com si fos Jesucrist rediviu. Davant la multitud prevista les autoritats van témer que hi hagués un problema d'ordre públic i el van detenir, però des d'aleshores es va dir que qui estigués esguerrat, que anés cap a Sants, on Nicasi Maria Unceti l'alliberaria del seu mal.
En definitiva, sembla que l'home creia en l'espiritisme i en les seves bondats per afrontar els mals d'aquest món. Si nés no, va muntar el seu centre espiritista a la torre del carrer de Miquel Àngel, una bonica finca que va desaparèixer amb el curandero de Sants, pocs anys després d'haver gaudit de tanta fama.

Nota: També en parla Agus Giralt al blog Memòria de Sants.

Font: Josep Maria Huertas Claveria (2006): Mites i gent de Barcelona. Barcelona: Edicions 62. Pàg. 51.

Qui no cull un fesol no sopa quan vol

Parèmia: Qui no cull un fesol no sopa quan vol.

Origen: Al poble de Font-rubí, de l'Alt Penedès, hi havia un casinyot anomenat el Romeu de Santa Maria. L'amo tenia un minyó que l'ajudava a conrear la terra. Un dia, l'amo digué al servent que collís de terra un fesol que hi havia. La mongeta semblà poca cosa al minyó, i no la collí perquè cregué que no valia la pena d'ajupir-se; l'amo, però, la va collir i la va sembrar. De la petita mongeta, en nasqué una gemada mongetera. El Romeu sembrà totes les mongetes d'aquella mongetera, i, durant diversos anys, va fer el mateix, o sia sembrar tantes mongetes com collia. Al darrer any de la sembra, va fer una enorme collita de mongetes. L'any següent, la collita es perdé, i el Romeu vengué la vella collita a preu molt alt, i amb aquella transacció obtingué un cabal tan important que el convertí en un dels primers hisendats penedesencs. El Romeu cridà el minyó que no volgué collir un fesol, li retragué la seva desobediència i li explicà que tota la seva riquesa li venia d'aquella mongeta que ell no havia volgut collir, i, per malversador i poc estalviador, el va acomiadar de casa seva i li va dir la frase que ha estat proverbial: -Qui no cull un fesol no sopa quan vol.

Font: Elena Vicioso Martínez (1997): Un viatge literari per les comarques de Catalunya.

Nota: L'autora cita Joan Amades.

Juncosa és el centre del món

Parèmia: Juncosa és el centre del món.

Origen: Hom suposa que l'esfera terrestre fou traçada amb un compàs, la punta fixa del qual fou clavada enmig de la plaça de Juncosa, on encara es conserva el sot que es féu en subjectar-la-hi. Juncosa es troba, per tant, al punt mitjà del món. El sot que la creença popular assenyala com a punt on es clavava el compàs és el clot on en altre temps es plantava l'arbre de maig.

Font: Elena Vicioso Martínez (1997): Un viatge literari per les comarques de Catalunya.

Nota: L'autora cita Joan Amades.

Ser Xauxa

Parèmia: Ser Xauxa.

Origen: Tradueixo de l'original:

Xauxa és una provincia de l'altiplà de Perú, coneguda per la fertilitat de les seves terres, el paisatge verd i l'aire saludable. Tenia fama de repòs obligat per als malalts amb problemes respiratoris que sanaven en arribar a Xauxa. Els indians que es van fer rics a Amèrica duien d'allà aquesta fama. La fantasia popular li acabà atorgant les mateixes qualitats que el paradís i l'expressió «Això és Xauxa» va servir per descriure situacions d'abundància.

Al blog Altres Barcelones, Dani Cortijo, l'autor, ens explica una llegenda que expliquen a Barcelona:

Un vaixell cap a Xauxa

Hi ha gent que encara parla d’un país anomenat Xauxa, un lloc llunyà i desconegut. No és aquesta una terra com les altres: Xauxa és el regne de l’abundància, un lloc màgic i enlluernador. Diuen que allà les pedres són de xocolata i torró i que la fusta és de canyella. Allà els nens ja neixen savis, sense necessitat d’anar a escola ni que el mestre els ensenyi la lliçó. De tan llestos, es crien ells tots sols, sense haver-los d’estar al damunt.
També diuen que els fruits dels arbres són menjars cuits i elaborats i que del cel en plouen vestits i joies. Res és antic, res s’espatlla, ni es fa vell. Tampoc es rovella el ferro ni s’acumula pols sobre els mobles. No hi ha normes ni s’ha de treballar. La ganduleria i l’hedonisme són l’única llei vigent.

Com s’hi pot anar? –us estareu preguntant tots- Diuen que de Barcelona, un dijous cada set anys, salpa un vaixell cap a Xauxa. Ningú sap quin dijous serà, ni de quin mes, ni de quin any... Del Moll de la Fusta? Del Port Vell? D’algun espigó amagat?... Ningú ho sap amb certesa, però per poder embarcar-hi cal vestir estrafolàriament, i que l’alegria et corri per les venes!

Explicació: Serveix per explicar situacions d'abundància.

Nota: Xauxa existeix. És una província de l'altiplà del Perú.

Font: Vista a Vox populi. El origen de los dichos, del portal Uralde.

Les gallines de Peratallada van a pondre a Canapost

Parèmia: Les gallines de Peratallada van a pondre a Canapost.

Origen: Es diu que a Canapost hi havia grans cries de gallines, que constituïen la riquesa de la població, mentre que a Peratallada no hi havia ni una sola gallina. Els d'aquesta població van demanar als de Canapost que els endrecessin unes quantes gallines per tal de veure si podien introduir la seva cria al seu poble. Als de Canapost, els dolia estendre la seva riquesa al poble veí, i s'hi van pensar molt abans no es van decidir; però com que els de Peratallada eren molts més que ells i, sobretot, més forts i més valents, van creure que si els negaven allò que els demanaven els tocaria la de perdre, i els van facilitar unes quantes gallines.

Abans de donar-los-les els van fer un gran sermó, recomanat-los amb llàgrimes als ulls que mai no oblidessin que eren filles de Canapost i que no reneguessin de la pàtria. El dol de Canapost va commoure tant les bestiones, que mai més no se n'han oblidat, i per això sempre van pondre a Canapost, perquè llurs ous siguin d'aquesta població, com ho foren llurs avantpassats.

Explicació: Per a indicar la gran proximitat d'ambdues poblacions empordaneses.

Font: Elena Vicioso Martínez (1997): Un viatge literari per les comarques de Catalunya.

Nota: L'autora cita Joan Amades.

Semblar el mercat de Calaf

Parèmia: Semblar el mercat de Calaf.

Origen: La ciutat de Calaf està situada en un planell extraordinàriament fred. Tan fred és que un dia que se celebrava un dels seus importants mercats s'arribaren a gelar les paraules. Tothom parlava i ningú no sentia un mot. Tot esforç per fer-se sentir era inútil.

Ben entrat ja el matí, eixí una ullada de sol que desgelà les paraules, i tot d'una se sentiren totes les que havien pronunciat durant les cinc hores anteriors. El brogit i guirigall que va armar-se fou cosa grossa; ningú no entenia res, i tothom fugí eixordat enmig del major desordre i abandonà el mercat i els mercadatges.

Explicació: Expressió emprada per a pintar el desordre, la desorganització i el desacord.

Nota: Calaf és a la Segarra Alta. Segons la llegenda, un dia d'hivern cru i de boira gebradora, anaven quedant les paraules eixides de boca dels contractants gelades i sostingudes en l'aire, fins que un raig de sol les desgelà i quan van caure es van sentir una gran confusió de veus (BOSCH 1928)

Font:

• Xavier Bosch, prevere (1928): "Fires, mercats i aplecs de la Segarra alta", dins "Arxiu de tradicions populars" III, pàg. 161.
• Joan Amades i Gelats (1951a): Refranyer català comentat. Barcelona: Ed. Selecta.
• Elena Vicioso Martínez (1997): Un viatge literari per les comarques de Catalunya.
• Lo Carranquer: La llegenda del mercat de Calaf.

Nota: L'autora cita Joan Amades. Amades en parla al Refranyer català comentat (1951)

A la lluna de València

Parèmia: A la lluna de València.

Explicació: Significa que han quedat frustrades les esperances d'allò que es desitjava o pretenia. S'usa amb els verbs deixar i quedar.

Origen: Una tradició recollida per Sbarbi conta que antigament hi havia, fora els murs de València, un banc amb forma de lluna, on es quedaven a dormir els viatgers que arribaven de nit, quan els murs de la ciutat ja eren tancats. Resulta una mica innocent, la història.

D'altra banda, Apel·les Mestres a Tradicions en recull una altra de més versemblant. Diu que als afores de València (no indica any) hi havia un hostal anomenat La lluna, on s'hostatjaven els qui arribaven quan les portes de la ciutat ja eren tancades.

També hi ha una altra possible explicació, tampoc gaire versemblant, recollida en el diari de Madrid El Liberal de l'any 1900, atribuïda a D. Vicens Boix, cronista i escriptor valencià, que diu que fa un parell de segles el rellotge del Miquelet tenia una lluna que assenyalava els quarts de la lluna. Es va espatllar la maquinaria i no es va trobar cap rellotger enlloc que ho sapigués arreglar, quedant espatllat i assenyalant la lluna nova que hi havia quan es va espatllar.

Així restà molts anys i se solia dir que quan algú perdia molts diners que estava a la lluna de València.

Ginestà i Punset desqualifica aquesta explicació, perquè també s'aplica a qui veu frustrades les seves expectatives o esperances envers un fet i perquè el modisme és molt més antic, perquè ja es troba documentat en una obra dramàtica d'un autor castellà anomenat Moreto, que morí a Toledo el 1669, que en una de les seves obres diu:

«Tu dices que está tu ama,
Leonor, con grande pesar
Porque la quiere casar
Su padre, contra su fama,
Con don Diego, y que mi amo
Quedará, sobre conciencia,
A la luna de Valencia, etc.»

Diu Ginestà i Punset:

Modisme usat no solsament á Catalunya sino també en la majoria de las regions d'Espanya. Significa que han quedat fustradas las esperansas de lo que's desitjava ó pretenia. S'usa ab els verbs deixar y quedar.
Una tradició'ns conta que antigament, fora'ls murs de Valencia existia un banh ab forma de lluna ahont s' hi quedavan á dormir els viatjants que arribavan á la nit cuan las portas de la ciutat eran tancadas; pero aquesta tradició (qu'es la que conta'l Sr. Sbarbi) resulta una mica ignocenta. Un'altra se'n conta y qu'es la que's pot creurer mes (V. Apeles Mestres, Tradicions) por ser lo mes natural del mon. Diu que als aforas de Valencia (no fixa any) s' hi aixecava un edifici ahont hi havia establert un hostal anomenat La lluna. En dit hostal s'hi hostatjavan els que arribavan cuan las portas de la ciutat eran tancadas.
En un dels números del periódich El Liberal, que's publica á Madrit, y en la secció El averiguador popular en el mes de maig ó juny d'aquest any (1900) trobo estampada ab la firma de Un ribereño accidental (Aranjuez) l'esplicació d'aquest modisme de la següent manera:
«.....que per mi resulta mes certa per haberla sentit fa molts anys de llavis del notable escriptor y cronista de Valencia, D. Vicens Boix, paysá meu, puig soch ribereny per accidens y valencia, per me.
»M'esplicava aquell sabi senyor, y fins potser que ho tingui escrit, que antigament, fará, ja prop
de dos sigles, el rellotje del Miquelet tenia una lluna que senyalava els cuarts d' aquest satélit; pero va arrivar el cas de que la maquinária va espatllarse y no's trobá cap rellotjer á Valencia ni per tot Espanya que la sapigués arreglar, quedantse aquella lluna del Miquelet sense cuarts, nomes que ab la lluna nova que marcava al espatllarse.
»Aixís estigué molts anys y fou costum dir, cuan un home perdia son capital ó's quedava sense diners, que estava á la lluna de Valencia.»
Absurda resulta, en absolut, aquesta tradició, per dugas causas. Primera: perque'l modisme no s'aplica solsament á la persona que pert son capital, sino, com ja he dit al comensament d'aquestas ratllas, als que'ls quedan fustradas las esperansas de lo que desitjavan ó pretenian; y segona: perque'l Sr. Boix, segons el ribereño accidental, diu que d' aixó del rellotje fará prop de dos sigles, y trobém que'l modisme en cuestió ja era famós en el sigle XVII puig que l'autor dramátich castellá Moreto, que morí á Toledo l'any 1669, diu en una de sas obras:

«Tu dices que está tu ama,
Leonor, con grande pesar
Porque la quiere casar
Su padre, contra su fama,
Con don Diego, y que mi amo
Quedará, sobre conciencia,
A la luna de Valencia, etc.»

Aquestos versos ademés venen a confirmar la primera de las causas que alego pera demostrar el póch crédit en que tenim la tradició contada per don Vicens Boix.

Font: Vista a l'article del general Ginestà Punset, Folk-lorisme. Modismes catalans, a la Revista «Catalunya Artística», núm. 8 (Barcelona, 2 d'agost de 1900), pàg. 122.

Com el Vallès no hi ha res

Parèmia: Com el Vallès no hi ha res.

Origen: És el títol d'un poema de Josep Carner:

Com el Vallès no hi ha res

¡Ai casa tan camperola,
Déu me la guardi de mal!
En sa eixida, tota sola,
hi ha una malva reial.

Al safareig, de basarda,
hi frisa la llum que mor;
allà és bo, caient la tarda,
berenar d'un préssec d'or.

Travessa l'horta de seda,
riera de volts divins,
cenyida de pollancreda
i ungida de quatre pins.

De canyes és envoltada
una aigua amb son catussol;
jo veig tota l'estelada
caiguda en el reguerol.

Els cims de la rodalia
es veuen amorosits
d'una calitja, de dia,
d'una celístia, de nits.

En un turonet que empolsa
un or envellit i rar,
hi ha una vinya tan dolça
que fa pensar en la mar.

I a penes en l'ombra estesa
s'ou un grill escadusser,
s'enfila la lluna encesa
damunt un pal de paller.

Font: Elena Vicioso Martínez (1997): Un viatge literari per les comarques de Catalunya.

Nota: El poema de Josep Carner pertany al recull Bella terra, bella gent, del 1918.

Lleida ha foradat

Parèmia: Lleida ha foradat.

Origen: Per estimular més els cavallers que l'ajudaven en la conquesta, el rei Jaume prometé que donaria a la ciutat de València els usatges i escuts de la ciutat dels primers cavallers que hi entressin a força d'armes. Foren cavallers lleidatans, i el rei donà a la ciutat les lleis i ordinacions de Lleida i una part del seu escut: al fons, les barres, com a emblema i ensenya de Catalunya; per coronament, la rata-pinyada, símbol pres pel rei, i per ornament, un dels quatre lliris que tenia l'escut de Lleida (que des d'aleshores sols en té tres) i, a més, les dues L, o sia les dues primeres lletres del nom de Lleida.

Fins fa pocs anys, en record dels usatges lleidatans, a València cada any anaven els síndics valencians a Lleida a rebre i comprovar les mesures i els pesos, els quals regien igual en ambdues ciutats. Lleida donava a València el patró i la forma. D'ací l'origen del proverbi Lleida ha foradat, fent al·lusió al fet d'haver foradat la muralla de València.

Font: Elena Vicioso Martínez (1997): Un viatge literari per les comarques de Catalunya.

Nota: L'autora cita Joan Amades.

Al juliol, la garrofa porta dol

Parèmia: Al juliol, la garrofa porta dol.

Origen: Durant el juliol la garrofa pel procés de maduració, passa d'un color verd a un color més fosc, quasi negre, associant aquest color al de la roba que porten algunes persones quan se'ls mor algun familiar.

Localització: L'Aljub recull, sobretot, dites i parèmies pròpies de Cambrils.

Font: Vista a l'apartat sobre dites del 1998 del web de l'Anjub, el Grup de Recerca de Cultura Tradicional i Popular de Cambrils.

Passar Bòria avall

Parèmia: Passar Bòria avall.

Variants i sinònims: Anar Bòria avall.

Origen: Bòria vol dir 'veïnat als afores', 'raval', alteració de boeria, 'casa del bover (o boer)' per contracció del hiat amb allargament de la o, que atragué l'accent.

La citació més antiga que he trobat d'aquest modisme: "Cosas passadas ,quals recorts s'esborran . Barcelona de 1827 a 1843 - VI. Passar Bòria avall", de Teodor Creus a la revista "La Renaixensa", Núm. XI (any 1881), Pàg. 87-88:

Una sola vegada tinguí ocasió de presenciar tan repulsiu espectacle. y es molt probable que aquella sería la derrera també que l'oferiría la comptal ciutat.

Era jo molt nen y me portava de la má un criat acompanyantme cap á estudi, que hi anava al carrer de Mercaders; y com vivían mos pares en lo carrer d'en Raurich, y no estava oberta, com es sabut, la continuació del carrer de Fernando pujavam per lo del Call, y atravessant la plassa de S. Jaume, bastant més xica que are, y la Llibretería, al arrivar á la Baixada de la presó, hont en aquella data hi havía lo edifici que de tal servía, varem veurer una munió de gent, entre la que se distingían los barrets ab escarapetla dels mossos de la Escuadra.

La curiositat, en aquella edat tan natural, me feu tirar del bras del criat pera acostarme á veurer lo que aquell aplech de gent originaria, y vas observar en mitj d'ell un home á dalt de un ruch ab la camisa cayguda sobre'ls brassos, ensenyant pit y espatllas, ab un rétol de cartró devant del primer y ab los peus lligats ab una soga per sota la panxa del ruch.

La comitiva se va deturar, y despres de haver lo nunci sonat la sua trompeta y pronunciat algunas paraulas, que venían á esser un extracte de la sentencia, una persona, que per ma curta talla, no vas poder veurer, un home que m' digué lo criat era lo butxí, ab una fusta com una pala de jugar á pilota li va mesurar las espatllas, no se cuantas vegadas. Despres se va torná á posar en marxa la comitiva, y com apar que la Boria era carrer per ahont devían passar aquells á qui tal cástich se infligía, per aixó se deya á tan repugnanta cerimonia, com he dit: «passar Boria avall.»

Segons conta David Griñó i Garriga a Oficis que es perden (Barcelona: Millà, 1981), «Era creença que, en la seva qualitat de bruixots, els corders congriaven les tempestes i es valien de la seva fama per a vendre unes bossetes amb set menes de cordills embruixats, que deien que guardaven de tot mal. En aquells temps en què els condemnats a mort eren penjats al Portal Nou després de passar Bòria avall, hom anava a cercar sogues de penjat, perquè creien que donava tota mena de ventures i riqueses.»

Dani Cortijo, del blog Altres Barcelones, ho conta amb molt de detall, també:

«Des de l’Edat Mitjana fins entrat el segle XIX fou molt comú la pràctica de fer “passar Bòria avall” els delinqüents. Aquesta expressió barcelonina era l’equivalent de fer “passar per la vergonya” els condemnats a assots per algun delicte. [...]

Durant aquest ritual, el reu era tret de la presó (situada a la Plaça del Rei) passejat per la ciutat amb un rètol penjat al pit que recordava el seu delicte. En alguns casos en canvi, el condemnat duia un collar de cinta vermella on penjaven els objectes robats o les eines amb les quals havia perpetrat el crim.

Sortint de la presó per l’antic Carrer de la Baixada de la Presó (que rebé l’actual nom de “Baixada de la Llibreteria” agafant el nom del carrer contigu no fa gaire, el 1958 per les protestes del veïnat d’un carrer de nom tan antiestètic) baixava el carrer de la Bòria (avui escapçat en gran part després de l’obertura de la Via Laietana el 1909) i començava l’horrible cerimònia enmig d’una munió de gent moguda en gran part per la morbositat.

Obrint aquest patètic “cercavila” el nunci anava cridant a toc de trompeta el delicte pel qual s’executava aquella condemna:

“Mana lo rey nostre senyor, i en el seu nom la Reial Casa del Crim, que aquest home anomenat (...nom del condemnat...) pateixi la pena de (...número d’assots...) assots per (...delicte comès...)”

El seguia l’agutzil i rere el reu, el botxí amb el fuet i els Mossos d’Esquadra. És curiosa l’observació que Joan de Déu Domènech fa sobre la comitiva al seu llibre, que per altra banda m’agradaria recomanar-vos, “L’espectacle de la pena de mort”:

“de tots els integrants del cerimonial d’assotar pel carrer, la dels Mossos és l’única institució que encara perdura”

La ruta de 100 cantonades en cadascuna de les quals es fuetejava el condemnat 100, 200 300 o fins a 500 vegades segons la pena (ja que el nombre era sempre múltiple de 100) seguia traçant un cercle pels carrerons de la Barcelona vella per la Placeta d’en Marcús, Montcada, Rere Palau, , Consolat, Fusteria, Ample, Regomir, Ciutat, Bisbe i Plaça Nova. En arribar-hi eren marcats amb un escut de la ciutat roent a l’esquena per restar estigmatitzats a partir d’aleshores. Tot seguit la comitiva continuava per Corríbia, Tapineria... retornant a la Presó.

Per suposat, durant l’Antic Règim, els nobles i privilegiats no foren mai assotats ni castigats en públic, com a molt eren desterrats a un convent o castell.

En el cas de les dones, aquestes tampoc eren assotades, això si, no es lliuraven pas de la “passada de la vergonya”. A elles se les passejava muntades també en una ase o mula. Duien el cap immobilitzat lligant la barbeta sobre una espècie de suport de la sella amb forma de mitja lluna que els impedia amagar el rostre. Eren mostrades mig nues i escabellades, amb els pits tapats per la seva pròpia cabellera i coronades amb un alt cucurull de cartró, guarnit amb papers de coloraines i picarols.»

Explicació: Càstig que es donava antigament a determinats delinqüents en la ciutat de Barcelona, i que consistia a fer-los recórrer el carrer de la Bòria i altres vies dalt d'un ase per ser assotats pel botxí a cada cantonada. D'aquí prové el significat més modern d'aquesta locució, que vol dir 'anar malament'.

Font: Vista a Rodamots i al blog Altres Barcelones.

Les Cabrelles, per Sant Joan, bona matinada fan

Parèmia: Les Cabrelles, per Sant Joan, bona matinada fan.

Origen: Diu Barceló:

Aquest petit boldró d’estels que en termes astronòmics s’anomena les Plèiades i que es troba situat just al damunt de la constel·lació del Bou o Taurus, per Sant Joan, de bon matí, les tornam a veure. Són set estels principals i moltíssims de menor magnitud. La gent del camp i de la mar, té ben observat el curs de les Cabrelles i les seves posicions envers del sol ja que es mouen en la mateixa direcció, però fan més via: cada mes li prenen dues hores d’avantatge, de manera que en un any fan una volta més que el Sol. Són invisibles des de dia primer de maig fins a Sant Joan. La sortida i la posta de les Cabrelles serveix de guia horària a pagesos i mariners.

Font: Joan Barceló (2008): Article "Sant Joan arribat, la primavera ha passat", dins el Diari de Balears, del dia 20 de juny de 2008.