Brams d'ase no pugen al cel

Parèmia: Brams d'ase no pugen al cel.

Explicació: Quan alguna persona diu alguna cosa que no ens agrada, per demostrar-li que no donem importància a les seves paraules

Origen: No està clar l'origen d'aquest modisme, però podria provenir de La missa del burro, festa que se celebrava durant l'edat medieval, en el període de temps comprès entre l'Expectació i l'octava de l'Epifania. En aquesta missa s'entrava sota pal·li un ase, amb capa pluvial i bonet quadrat, i se li cantava un himne:

Orientis partibus
Adventavit asinus
Pulcher et fortissimus
Sarcinis aptisíssimus
¡He! ¡Sir! ¡Ano, he! etc., etc.

Després, amb gran pompa, s'oficiava la missa major i s'acostumava a l'ase que s'agenollés en els moments adequats i en acabar la missa, el capellà feia tres brams d'ase que eren respostos per la concurrència.

Diu Ginestà i Punset:

Cuan alguna persona diu quelcom que a nosaltres no' ns acomoda, per demostrarli que no doném cap importáncia á las sevas paraulas solém dir: «Brams d'asa no pujan al cel.»
Aquest modisme, encare que fixament ningú sab d'ahont prové, podría ser molt fácil que tingués son origen en La missa del burro, festa que's celebrava en els sigles medioevals, en el periodo de temps comprés entre la vigilia de l'Expectació y l'octava de la Epifania. Consistía la missa aquesta en entrar, baix talam, un burro, ab capa pluvial y boneto cuadrat, á l'esglesia ahont se cantava en honor del cuatrúpeto l'Himne:

Orientis partibus
Adventavit asinus
Pulcher et fortissimus
Sarcinis aptisíssimus
¡He! ¡Sir! ¡Ano, he! etc., etc.

lletra y música copiadas per Soriá Fuentes en sa obra Historia de la música española; planas 216 y 217, volum primer.
Lecta tabula incipit sacerdos: «Deus in adjutorium nostrum intende.»
Després, ab gran pompa y aparato, se cantava la missa major y s' acostumava al burro á que s'agenollés en els moments oportuns; y al acabarse la missa, en lloch de dir: Ite, missa est, el capellá feya tres brams que eran contestats ab tres mes que feyan els concurrents.
La festa del burro, ó mes ben dit, la missa, se celebrava en algunas localitats en memória de la fugida de la Verge á Egipte (V. Du Cange. Voc. Kalencla)
A Ruan també se celebrava á la vigilia de Nadal (V. Diccionari Enciclopedich de Muntaner y Simón, volum VIII, página 345).
D'Italia procedeix una traducció supersticiosa, la cual Voltaire califica de salvatje. Diu que'l burro que havía portat á Jesucrist en sa entrada á Jerusalém, no havía volgut habitar mes temps en aquella ciutat y, caminant per sobre'l mar, tan dur com els cascos de las sevas potas, prengué'l camí de Xipre, Rodes, Candia, Malta y Sicilia; desde allí se'n va anar á habitar á Aquilaya, y, al fi, va establirse á Verona, abont visqué molt temps.
Els seus ossos varen ser tancats dins un burro artificial, que fou dipositat en l'esglesia de Nostra Senyora de las Orgas, baix la custódia de cuatre canonges. Y tals reliquias se treyan en professó, ab la major solemnitat, tres vegadas al any. (V. Apología de los asnos, págs. 77 y 78).
Pera poguer ferse mes cárrech de lo que era la missa del burro, poden consultarse las següents obras: Tillot, Memoires pour servir á l'histoire de la féte des Fous, qui se faisait dans plusieurs églises; Magnin Les origines du thêatre en Europe; Du Cange Dufresne, Glossarium ad escriptores media; et infimce latinatis, ab el Suplement del P. Carpentier; Voltaire, Ensaig sobre las costums; Víctor Hugo, Nostra Senyora de Paris; Lichtental y Mondo, Dictionnaire de Musique; Robertson, Historia de Carlos V; Soriá Fuentes, Historia de la música española; Montaner y Simón, editors, Diccionari Enciclopedich; y per fi la Apología de los asnos, compuesta en renglones así como versos, por un Asnólogo aprendiz de poeta.

Font: Vista a l'article del general Ginestà Punset, Folk-lorisme. Modismes catalans, a la Revista «Catalunya Artística», núm. 7 (Barcelona, 26 de juliol de 1900), pàg. 106.