Sant Eloi, quan era petit era noi; de mitjà, va ser manyà; de mitjancer, va ésser ferrer, i de gran, va ésser sant

Parèmia: Sant Eloi, quan era petit era noi; | de mitjà, va ser manyà; | de mitjancer, va ésser ferrer, | i de gran, va ésser sant.

Origen: Reprodueixo de Griñó:

Segons una vella llegenda, sant Eloi havia estat ferrer i per això se'l va escollir per a ésser el protector de tots els oficis de ferro i foc. De la llegenda de sant Eloi n'hi ha moltes variants, però m'ha semblat que la més bona era lq eu encara es mantenia ben viva a Vilassar de Mar a primers d'aquest segle i que va recollir mossèn Pere Ribot.

Conten de sant Eloi que, en vida, havia estat un dels ferrer més destres i competents en el seu ofici. El seu nom era conegut de tots els carreters i traginers que portaven a ferrar llurs cavalleries. Sant Eloi se'n sentia ufanós no tan sols per la seva destresa a ferrar, sinó per les alabances que sovint li tributaven els seus clients. I, és clar..., la vanitat començà a ensenyorir-se del cor d'Eloi; tant, que va arribar a anomenar-se únic en qüestions de ferreria. Hi ha qui assegura que fins i tot posà un rètol a la porta en el qual hi havia escrit: «Mestre Eloi, únic ferrer i el més destre»; altres diuen que hi havia escrit: «Mestre sobre tots els mestres».

Però Nostre Senyor, que tot ho veu, volgué donar-li una lliçó d'humilitat per aplacar-li la vanitat. En efecte, un dia li portaren un cavall dels més reguitzells de la rodalia perquè li posés una ferradura nova. Eloi prou intentà totes les forces i manyes per a ferrar-lo, però el cavall no es deixava dominar i vinga renillar i tirar guitz.

Ja Eloi anava a proclamar la seva incapacitat, quan s'escaigué passar per allí un home de cara amable i posat bondadós, que, en veure com Eloi no podia de cap manera dominar el cavall, l'escometé bo i dient-li:

─Aquest cavall, mestre ferrer, no costa pas tant de dominar i ferrar. Jo m'hi veig amb cor.

─Qui, vós? No em feu riure! Mestre Eloi no pot de cap manera, i vós, que ningú no us coneix, seríeu capaç? ─li va contestar Eloi.

Llavors aquell home, que no era altre que Nostre Senyor, va agafar la pota  del cavall, que ho va permetre mansament, i d'un cop de botavant¹ l'hi va tallar en rodó, davant l'estupefacció i l'astorament dels circumstants; portà la pota al cargol i allí va rebaixar l'ungla i la va ferrar tranquil·lament i amb facilitat, com si no hagués fet altra cosa en la seva vida. Quan la tingué ferrada, va aplicar-la a la part tallada de la bèstia i va quedar agafada com si mai no s'hagués tallat i sense cap mena de cicatriu.

Aleshores sant Eloi va comprendre la lliçó, es va penedir i va portar una vida tan recta i tan bona, que va acabar sant. Com ens ho confirma la dita:

Sant Eloi, quan era petit era noi;
de mitjà, va ser manyà;
de mitjancer, va ésser ferrer,
i de gran, va ésser sant

Nota¹: El botavant era una espècie de pala de 30 cm. de llargària per uns 8 cm. d'amplària, amb boca tallant i voreres amb barana i que té un mànec de fusta, i l'usen els ferrers per rebaixar la part inferior de la pota de les bísties abans de ferrar-les (pir-or., or., occ.); cast. pujavante.

(La imatge és treta del Diccionari català-valencià-balear en línia d'Alcover-Moll (1930).

Nota²: Aquest refrany està recollit amb molt diverses versions en diferents refranyers. Així he trobat:

• Sant Eloi quan era petit era noi, de mitjà va ésser marrà i quan va ésser gran va ésser sant (AMADES 1935)
  
• Sant Eloi quan era petit era noi, de mitjà va ser manyà i de gran va ser sant (VINYETS 1990)
  
• Sant Eloi quan era petit era noi; de mitjà va ésser manyà; de mitjancer va ésser ferrer, i de gran va ésser sant (GRIÑÓ 1981)
  
• Sant Eloi quan era xic era noi, de mitjà va ésser manyà, de mitjancer va ésser serraller i de gran va ésser sant
  
• Sant Eloi quan era xic era noi, de mitjà va ser manyà, de mitjancer va ésser serraller i de gran va ésser sant (AMADES 1951)
  
• Sant Eloi, el bon ferrer, va fondre la seva mare i no la sabé refer (AMADES 1951)
  
• Sant Eloi, quan era petit era un noi, de mitjà va ser manyà, i de gran va ser sant (CARBÓ 1995)
  
• Sant Eloi, quan era xic, era un noi; quan era mitjà, era un capellà, i ara que és gran és un sant (FARNÉS 1992)
  
• Sant Eloi, quan era xic, era un noi; quan va ser gran va ser sant (SERRA i BOLDU 1928)

Però tots coincideixen en l'advocació del sant per al patronatge de ferrers, serrallers i argenters.

Font: David Griñó (1981): Oficis que es perden. Barcelona: Ed. Millà. Col·lecció «Biblioteca Popular Catalana - Vell i nou», núm. 24 . Pàg. 52-55.

Després de caiguda la pedregada, tocar a mal temps

Parèmia: Després de caiguda la pedregada, tocar a mal temps.

Explicació: Supersticions sobre les tempestes. Un cop fet el mal, és inútil voler-hi posar remei.

Origen: Els pobles germànics ja veien en les tempestes quelcom de sobrenatural i les atribuïen al seu déu Donnar. Amb l'evangelització, els déus pagans, les bruixes i el dimoni van prendre el lloc al déu Donnar i des d'aleshores l'home veu en les tempestes un poder tenebrós que l'arrossega cap a la superstició.

A Catalunya, com a més arrelada queda la superstició de tocar a mal temps. El poble creu que quan veu una nuvolada que porta pedra, si toquen les campanes de l'església abans que aquesta entri al terme, desapareix. La campana simbolitza el predicador i la seva duresa representa la inflexibilitat.

També a Catalunya hi ha molt arrelada la creença que les pedregades les porten les bruixes i per això toquen a mal temps, per espantar-les

Diu Ginestà Punset:

Els antichs Germànics ja veyan en las tempestats quelcom de sobrenatural y las atribuhian al poder del seu dèu Donnar. Mes tart cuan caygueren, víctimas de la predicació del Evangeli, els déus pagans, el dimoni y las bruixas prengueren el puesto al déu Donnar, y desde allavors l'home no vegé en las tempestats sino un poder tenebrós y feréstech que l'arrossegá irresistiblement cap á la superstició.
Moltas son las que tením á Catalunya referents al temporals, pero la mes arrelada, si be va desapareixent, es la del tocar á mal temps.
Creéncia és del poble que si cuan se veu una nuvolada que porta pedra, se tocan las campanas de l'iglesia y s'exposa el Santíssim Sagrament, avants de que aquesta entri en el terme, desapareix.
Segons els canonistas la campana es el simbol del predicador y sa duresa representa la inflexibilitat y el valor del encarregat d'ensenyar l'Evangeli (Diccionari Enciclopédich, tomo 4rt., plana 352 columna primera).
Ën algunas campanas antiguas, segons diu el senyor Inocencio, de Burgos, hi havia vist grabat lo següent:

«Llamo á los cristianos
espanto los demonios
y ahuyento los nublados.»

Tenim que en molts punts de Catalunya creuhen que la pedregada la portan las bruixas. Estant en aquesta creéncia y sapiguent que la campana predica l'Evangeli y per lo tant espanta als dimonis que es lo mateix que diguéssim las bruixas, no es estrany que las toquin per allunyarla.
Esplicat el perque de tocar á mal temps sols falta sapiguer, per tenir el modisme, que la pedregada sempre es dolenta pe'ls camps y espatlla las viandas y per lo tant que es inútil tocar las campanas per anar contra ella cuan ja ha passat.
Per aixó s'usa el modisme de que després de cayguda la pedregada tocar á mal temps per denotar que un cop está, fet el mal es inútil volguerhi posar remey.

Font: Vista a l'article del general Ginestà Punset, Folk-lorisme. Modismes catalans, a la Revista «Catalunya Artística», núm. 9 (Barcelona, 9 d'agost de 1900), pàg. 140.

Donar-li comí

Parèmia: Donar-li comí.

Explicació: Es diu d'algú que va sempre als mateixos llocs i amb la mateixa gent.

Origen: La paraula deriva del llatí cuminus, que significa 'de prop'. Segons Teofrast, el comí, com més es maleeix, més creix, i per això els romans, de la mateixa manera que quan sembraven alfàbrega, acompanyaven aquesta acció amb insults i paraules aspres. A Grècia, tenen el comí com a símbol de l'amistat i a Bolonya donen comí als coloms amb l'esperança que prenguin afició a la casa i s'hi quedin. A Canavere, al Piemont, quan les gallines s'aparten massa de la casa els barregen comí en el menjar i les noies pretenen que els pretendents en prenguin perquè no les oblidin. Com podem veure és present en les supersticions de molts diversos pobles de l'Europa occidental.

Diu Ginestà Punset:

Cuan una persona no se sab mourer d'un puesto, és á dir, que vagi molt sovint á un mateix lloch ó sempre junt ab un altra persona dihém: «Sembla que li han donat cumi».
Alguns ho han modificat y diuhen cantáridas; altres seguidillas.
La paraula cumí deriva del llatí cuminus que significa d'aprop. Segóns ens diu Teofrasto, el cumí com mes se maleheix mes creix y per aixó veyém que'ls antichs italians, igual que ab l'aufábrega feyan els grechs, al sembrarlo acompayavan aquesta operació ab insults y paraulas mes ó menos aspres.
A Grecia tenen el cumí com á simbol d' amistat.
A Bolonia donan cumí als coloms ab l'esperansa de férloshi pendrer afició á la casa y retenirlos á ella; també cuan una persona no vol deixar á un altra diuhen lo mateix que aquí Catalunya: «Li deuhen haver donat cumí.»
A Roma com á Bolonia també'l donan als coloms en sustitució de la verbena ó herba colombiana, com ne diuhen els italiáns, que'ls hi donavan en temps antichs.
Alguns, aquí A Catalunya, també'l donan als aucells per' amansirlos; hi ha qui en sustitució els hi dona pinyons.
En el Canavere (Piamont), cuan las gallinas se apartan massa de la casa hospitalaria se'ls hi dona una mica de cumi barrejat ab el menjar; en el mateix país las noyas pretenen ferlo dragar als seus xicots perque no las olvidin; y aixis es que cuan un d' ells ha d'allunyarse de la població li fan beure alguna cosa ahont avants n' hi han barrejat una mica en polvo.
Si pretengués fer una história de la representació del cumí en la superstició de la majoria de las nacións, fora feyna molt llarga; pero com que no m' he proposat altra cosa que anar á buscar l'origen de aquet modisme que'l trobém en la etimología de la paraula cumí, ó mes ben dit, que es oriond d' Italia, poso punt final atrevintme cuasi á assegurar que aquet modisme es general en tots els pobles del occident.

Font: Vista a l'article del general Ginestà Punset, Folk-lorisme. Modismes catalans, a la Revista «Catalunya Artística», núm. 9 (Barcelona, 9 d'agost de 1900), pàg. 139.