Sant Eloi, quan era petit era noi; de mitjà, va ser manyà; de mitjancer, va ésser ferrer, i de gran, va ésser sant

Parèmia: Sant Eloi, quan era petit era noi; | de mitjà, va ser manyà; | de mitjancer, va ésser ferrer, | i de gran, va ésser sant.

Origen: Reprodueixo de Griñó:

Segons una vella llegenda, sant Eloi havia estat ferrer i per això se'l va escollir per a ésser el protector de tots els oficis de ferro i foc. De la llegenda de sant Eloi n'hi ha moltes variants, però m'ha semblat que la més bona era lq eu encara es mantenia ben viva a Vilassar de Mar a primers d'aquest segle i que va recollir mossèn Pere Ribot.

Conten de sant Eloi que, en vida, havia estat un dels ferrer més destres i competents en el seu ofici. El seu nom era conegut de tots els carreters i traginers que portaven a ferrar llurs cavalleries. Sant Eloi se'n sentia ufanós no tan sols per la seva destresa a ferrar, sinó per les alabances que sovint li tributaven els seus clients. I, és clar..., la vanitat començà a ensenyorir-se del cor d'Eloi; tant, que va arribar a anomenar-se únic en qüestions de ferreria. Hi ha qui assegura que fins i tot posà un rètol a la porta en el qual hi havia escrit: «Mestre Eloi, únic ferrer i el més destre»; altres diuen que hi havia escrit: «Mestre sobre tots els mestres».

Però Nostre Senyor, que tot ho veu, volgué donar-li una lliçó d'humilitat per aplacar-li la vanitat. En efecte, un dia li portaren un cavall dels més reguitzells de la rodalia perquè li posés una ferradura nova. Eloi prou intentà totes les forces i manyes per a ferrar-lo, però el cavall no es deixava dominar i vinga renillar i tirar guitz.

Ja Eloi anava a proclamar la seva incapacitat, quan s'escaigué passar per allí un home de cara amable i posat bondadós, que, en veure com Eloi no podia de cap manera dominar el cavall, l'escometé bo i dient-li:

─Aquest cavall, mestre ferrer, no costa pas tant de dominar i ferrar. Jo m'hi veig amb cor.

─Qui, vós? No em feu riure! Mestre Eloi no pot de cap manera, i vós, que ningú no us coneix, seríeu capaç? ─li va contestar Eloi.

Llavors aquell home, que no era altre que Nostre Senyor, va agafar la pota  del cavall, que ho va permetre mansament, i d'un cop de botavant¹ l'hi va tallar en rodó, davant l'estupefacció i l'astorament dels circumstants; portà la pota al cargol i allí va rebaixar l'ungla i la va ferrar tranquil·lament i amb facilitat, com si no hagués fet altra cosa en la seva vida. Quan la tingué ferrada, va aplicar-la a la part tallada de la bèstia i va quedar agafada com si mai no s'hagués tallat i sense cap mena de cicatriu.

Aleshores sant Eloi va comprendre la lliçó, es va penedir i va portar una vida tan recta i tan bona, que va acabar sant. Com ens ho confirma la dita:

Sant Eloi, quan era petit era noi;
de mitjà, va ser manyà;
de mitjancer, va ésser ferrer,
i de gran, va ésser sant

Nota¹: El botavant era una espècie de pala de 30 cm. de llargària per uns 8 cm. d'amplària, amb boca tallant i voreres amb barana i que té un mànec de fusta, i l'usen els ferrers per rebaixar la part inferior de la pota de les bísties abans de ferrar-les (pir-or., or., occ.); cast. pujavante.

(La imatge és treta del Diccionari català-valencià-balear en línia d'Alcover-Moll (1930).

Nota²: Aquest refrany està recollit amb molt diverses versions en diferents refranyers. Així he trobat:

• Sant Eloi quan era petit era noi, de mitjà va ésser marrà i quan va ésser gran va ésser sant (AMADES 1935)
  
• Sant Eloi quan era petit era noi, de mitjà va ser manyà i de gran va ser sant (VINYETS 1990)
  
• Sant Eloi quan era petit era noi; de mitjà va ésser manyà; de mitjancer va ésser ferrer, i de gran va ésser sant (GRIÑÓ 1981)
  
• Sant Eloi quan era xic era noi, de mitjà va ésser manyà, de mitjancer va ésser serraller i de gran va ésser sant
  
• Sant Eloi quan era xic era noi, de mitjà va ser manyà, de mitjancer va ésser serraller i de gran va ésser sant (AMADES 1951)
  
• Sant Eloi, el bon ferrer, va fondre la seva mare i no la sabé refer (AMADES 1951)
  
• Sant Eloi, quan era petit era un noi, de mitjà va ser manyà, i de gran va ser sant (CARBÓ 1995)
  
• Sant Eloi, quan era xic, era un noi; quan era mitjà, era un capellà, i ara que és gran és un sant (FARNÉS 1992)
  
• Sant Eloi, quan era xic, era un noi; quan va ser gran va ser sant (SERRA i BOLDU 1928)

Però tots coincideixen en l'advocació del sant per al patronatge de ferrers, serrallers i argenters.

Font: David Griñó (1981): Oficis que es perden. Barcelona: Ed. Millà. Col·lecció «Biblioteca Popular Catalana - Vell i nou», núm. 24 . Pàg. 52-55.