Martí, tira-li!

Parèmia: Martí, tira-li!

Origen: L'origen està en un antic acudit local que ens conta que uns lladres van entrar a robar a casa d'una ancianeta que vivia tota sola, però la velleta en sentir un soroll tan estrany va imaginar que hi havien entrat uns lladres i, per tal d'impressionar-los i enganyar-los, va idear un truc o estrategema, i així que, de sobte, va començar a dir en veu molt alta: «Ramon, conta quants són! Bernat, puja al terrat! Macià, agarra l'escopeta, que se'n va! Martí, tira-li!». I els lladres, en sentir tota la tirallonga de noms propis d'home, es van espantar i se'n van anar corrent.

Pel que fa a la locució en qüestió, segons explicava l'escriptor local Adolf Durá al «Noticiero Regional» («Tipos y costumbres de mi tiempo», 21/4/1929), cal dir que va ser popularitzada, posteriorment, en la dècada dels anys 1890, pels xiquets alcoians de finals del segle passat, que cada volta que passaven pel carrer Sant Nicolau, van agafar la mania o el costum de guaitar l'espardenyeria del Sr. Martí, i emprenyar-lo una miqueta, tot dient-li: «Martí, tira-li!», i aleshores el fill major eixia tot enfurit per a perseguir els xicons que hi anaven a llandar, els quals, malgrat les amenaces, al passar per eixa botiga, continuaven sempre amb la mateixa cançó de l'enfadós: «Martí-tira-li!». Aquesta exclamació, simpàtica i desimbolta, va fer fortuna entre els joves i, en poc temps, es va estendre per tota la ciutat fent-se tremendament popular; d'ençà fins a hores d'ara, és usada col·loquialment, entre amics, en to de broma o en ambient festiu o familiar, segons les situacions o els contextos més o menys adients.

Explicació: És una interjecció antroponímica molt popular que s'usa quan algú està a punt de disparar un tret, llançar un objecte, xutar una pilota, colpejar un objecte o, per exetensió, encetar o començar qualsevol cosa o acció.  

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1181.