Vendre duros a quatre pessetes

Parèmia: Vendre duros a quatre pessetes.

Origen: Atribuïda a Santiago Rusiñol. Ja se sap, et venen sempre duros per quatre pessetes, però la intenció era bona.

De Santiago Rusiñol diuen que venia duros a quatre pessetes. És una història que cada ciutat de Catalunya es fa seva i que els olotins situem un dilluns al Firal. Santiago Rusiñol va muntar una parada per comprovar si els pagesos de la Garrotxa es deixaven seduir per la venda del duro a quatre pessetes. Rusiñol va néixer el 1861 i l’anècdota se situa uns anys abans de la Segona República. Aquest polifacètic artista pintor, escultor i escriptor que cavalca entre el modernisme i noucentisme, tenia una fina ironia i era capaç d’organitzar espectacles per divertir-se i per divertir els amics. Va demostrar amb aquesta anècdota que els pagesos de la Garrotxa (si és cert que la història va passar realment a Olot) són malfiats. No va vendre ni un sol duro, tot i que la mercaderia i el preu que demanava proporcionaven guanys palpables. Era tan inversemblant que algú pogués vendre un duro a quatre pessetes, que només podia ser una estafa molt subtil que no podien veure, però sí intuir. Al llarg dels darrers anys han aparegut venedors de duros a quatre pessetes. Vendre uns productes a un nombre determinat de persones, les quals estan obligades a vendre’ls a uns altres perquè la seva inversió es multipliqui. És l’estafa de la piràmide. És una forma de recaptar diners que, fins i tot, ratlla la legalitat, però que a mesura que es fa gran en necessita molts més per a anar cobrir les despeses que la piràmide va generant. El mateix procés l’han posat en marxa empreses o simples empleats de bancs que han volgut jugar amb els diners captats per tal de pagar més interessos dels que les regles del joc permeten. En el moment en què la cadena es debilita, es trenca tot l’engranatge i apareixen l’estafa i els estafadors.

Font: Vista al blog Jutipiris.

Contra el rosari de l'Aurora

Parèmia: Contra el rosari de l'Aurora.

Origen: En aquest carrer s’originà la revolta més grossa que va haver-hi a la nostra ciutat contra el famós Rosari de l’Aurora.

Durant molt de temps la gent de la flamarada d’aquest barri anava darrera dels fidels que concorrien al rosari, els escarnien i, àdhuc imitaven els seus cants de manera ridícula. Un matí els van tirar bacins o, millor, el seu contingut no pas gaire agradable. Amb aquest motiu es va armar un aldarull tan fort que motivà, a les autoritats, la prohibició d’aquella pràctica religiosa. No era pas en va que els nostres vantpassats qualifiquessin el carrer de Ponent amb el nom del de les Barricades, i que el refrany barceloní s’expressi així:

El carrer de Ponent,

bon carrer i mala gent.

Nota: Aquest carrer de Ponent, avui és el carrer de Joaquim Costa.

Font: AMADES (1989) - Joan Amades (1989): Històries i Llegendes de Barcelona. (Barcelona: Ed. 62). 2 vol.

Desperta ferro!

Parèmia:

• desperta ferres! (DCVB 1930)
• Desperta ferro! (DCVB 1930) - (MARCOS 2005)

Origen: Ho explica amb brevetat i concisió la sinopsi del llibre d'Ernest Marcos (2005): Almogàvers (Barcelona: L'Esfera dels Llibres):

Era l’hora de l’alba d’un dia de l’any 1300, en plena guerra entre el rei Carles II d’Anjou, dit el Coix, i Frederic d’Aragó, rei de Sicília. Davant la fortalesa siciliana de Gagliano, tres-cents cavallers vinguts de França, anomenats per la brama els «cavallers de la mort», es preparaven per a l’atac, mentre la guarnició catalana del castell, comandada per Guillem Galcerà, comte de Catanzaro, i don Blasc d’Alagó, sortia en formació, tot fent sonar les trompes i les nàcares.

De sobte, quan la topada ja era imminent, un nou estrèpit superà el fragor dels instruments musicals. Els almogàvers del comte Galcerà i de don Blasc deixaven anar el seu crit tradicional –«Desperta ferro!»– i colpejaven alhora les pedres amb les puntes de les seves llances. En ferir-les –diu Ramon Muntaner, el narrador d’aquesta història-, les armes feien aixecar espurnes de foc i encenien tot el paisatge, a penes il·luminat pels primers raigs del sol ixent.

Naixia, així, el mite i la història dels almogàvers.

Explicació: Crit de guerra dels almogàvers (DIÀFORA 1982).

Nota: El DCVB recull s. v. 'despertar', de la Crònica de Muntaner:

Desperta ferro! o Desperta ferres!: crit de guerra dels almugàvers, que el llançaven abans d'entrar en batalla al mateix temps que ferien de grans cops les pedres amb els ferros de les llances, segons reconta el cronista Muntaner: «E com cascuna de les hosts se vaeren, los almugàvers del comte Galceran e de don Blasco cridaren:—Desperta ferres!—e tots a colp van ferir dels ferres de les llances e dels darts per les peres, si que foch ne feya cascú exir, axí que paria que tot lo món fos luminària, e majorment com era alba. E los francesos qui vaeren açò maravellaren-se'n, e digueren què volia dir allò. E cavallers que hi havia que ya s'eren trobats ab los almugàvers en Calàbria en feyt d'armes, digueren-los que açò era costuma dels almugàvers, que tota hora que entraven en batalla despertaven los ferres. Sí que dix lo comte de Brenda, qui era hu d'aquells comtes de França:—A Déus, dix ell, què serà açò? Ab diables nos som trobats! que aquells qui ferre desperten, par que'n cor han de ferir!» (Muntaner Cròn., c. 191).

Font:

• Alcover-Moll (1930): Diccionari català-valencià-balear (en línia) (DCVB). Palma de Mallorca: Ed. Moll.
• Ernest Marcos (2005): Almogàvers (Barcelona: L'Esfera dels Llibres).

Nou de trinca

Parèmia: Nou de trinca.

Origen: Si ens situem a la plaça del Teatre encarats vers el carrer dels Escudellers a l’extrem de la nostra dreta hi ha un curt carreró paral·lel a la Rambla anomenat del Gínjol; nom que no sabem pas de què li ve. En altres temps se’l coneixia pel del Palamall, o sigui pel joc de pilota, puix que palamall era un dels diversos tipus de joc de pilota.

En aquella època aquest carrer queia molt als afores de la ciutat i és natural que fos utilitzat per jugar-hi a pilota. L’esmentat joc, avui gairebé perdut, tingué antigament gran importància; constituïa un veritable exercici i la pràctica inconscient d’un esport. Les autoritats, si bé moltes vegades l’havien hagut de privar per les discussions i baralles que portava, altres encara l’havien tolerat i àdhuc fomentat com a esbarjo del jovent i exercici corporal de la soldadesca.

Una prova de la gran importància que havia assolit el joc de pilota la tenim en el gran nombre de frases i refranys que ens ha deixat en la llengua viva. Per exemple, l’acte de fer botre la pilota se’n diu trincar-la, i el lloc on es juga el trinquet. Les pilotes eren fetes pels sabaters; eren de cuir gruixut lligat amb fil, també de pell.

Formaven, més o menys, una bola tota boteruda, però així que es tirava a terra unes quantes vegades ja prenia una forma aproximadament esfèrica i hom podia amb facilitat comprovar si havia estat o no trincada, encara que no fos més que una vegada, segons que fos boteruda o esfèrica.

Explicació: Això donà lloc a la frase ésser nou de trinca, o mai no trincat, per indicar que una cosa no ha estat ni tan sols estrenada.

Font: Joan Amades (1989): Històries i Llegendes de Barcelona. (Barcelona: Ed. 62). 2 vol.

Anar de vint-i-un botó

Parèmia: Anar de vint-i-un botó.

Origen: Aquesta dita té origen en un antic uniforme militar del començament del segle passat, d'aire napoleònic, en el qual hi havia un gros pitral semblant al que avui encara porten els municipals en el vestit de gran gala, on hi havia tres rengles de grossos botons daurats formats per set botons cada rengle, o sigui un total de vint-i-un. Aquest llampant uniforme era el de màxim lluïment militar de l'època i la seva visió enlluernava la gent fins al punt d'haver quedat retratat en un proverbi (AMADES 1930).

També explica Amades que la dita té l'origen «en el vestit de gala dels guardes nocturns, els quals damunt d'una mena de levita duen un pitral en forma de bacallà, amb tres rengleres de set botons cada una, que no corden res. Ironia per la majestuositat del vestir en un càrrec tan poc important» (AMADES 1951).

Explicació: Per a ponderar que una persona va extraordinàriament mudada (AMADES 1930) o vestir amb el màxim luxe i magnificència (AMADES 1951).

Font:

• Joan Amades i Gelats (1930): Números meravellosos. Barcelona: Ed. Selecta.
• Joan Amades i Gelats (1951a): Refranyer català comentat. Barcelona: Ed. Selecta. || Ed. Selecta - Catalònia, 1990: segona edició dins la col·lecció «Club de Butxaca», núm. 20.

Serrar la vella

Parèmia: Serrar la vella.

Origen: Per descarregar l'odi que la gent sentia envers la ignominiosa figura de la Quaresma ─la imatge d'una dona vella amb set cames─ hi havia l'antic costum de «serrar la vella» el quart dimecres de Quaresma, si fa no fa la meitat del període de prohibicions i d'abstinència.
La tradició establia que nois i noies anaven fent recapta per les cases i quan els obrien, serressin pel mig un caixó o un tronc, tot fent una cantarella que varia segons les poblacions. Després berenaven amb els productes que els donaven.
Però l'odi i la crueltat envers la vella Quaresma també es reflectia en el fet d'arrencar-li una de les set cames cada una de les set setmanes de desdejunis i a la meitat de la Quaresma la serraven pel mig.

Font: Vista a l'Agenda de les tradicions catalanes, publicada per la Revista «Descobrir» el 1998. Barcelona: Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Brillar per la seva absència

Parèmia: Brillar per la seva absència.

Origen: És una frase que s'ha fet tòpica en molts idiomes, ja que procedeix de l'historiador llatí Tàcit. Aquest, als seus Annals (llibre III, últim capítol), quan relata els funerals de Júnia, vídua de Cassi i germana de Brutus, diu que davant l'urna, i com era costum en els funerals romans, hi portaven processionalment els retrats dels seus avantpassats i parents, i que els que lluïen més eren els de Cassi i Brutus, que no figuraven a la comitiva i que tothom va notar la seva absència (Sed prefulgebant Cassius atque Brutus, eo ipso, quod effigies eorum non videbantur).

Vicente Vega, al Diccionario de frases célebres, cita els versos que el poeta francès Chenier va dedicar a aquest episodi en el seu Tiberi, on repeteix l'escena i frase que s'han fet cèlebres:

Devant l'urne funèbre on portait ses aïeux:
Entre tous les héros qui, présents à nos yeux,
Provoquaient la douleur et la reconnaissance,
Brutus et Cassius brillaient par leur absence.

[Davant l'urna fúnebre portaven els seus avantpassats:
D'entre tots els herois que, davant dels nostres ulls,
Provocaven el dolor i el reconeixement,
Brutus i Cassi brillaven per la seva absència].

(Traduït del castellà)

Font: Néstor Luján (1992): Cuento de cuentos, Tomo I. Barcelona: Ediciones Folio. 5ª edición (junio de 1994).

Els reganys de la vella i els dies de la vella

Parèmia: Adéu, febrer! que amb ta gelada | no m'has mort cap ovella ni fet cap pelada.

Origen: Ho conten d'una manera molt entenedora a l'apartat de Costums i tradicions del web dels Amics de Vallibona, a l'article Els dies de la Vella.

Un any, quan jo era menut, a finals del mes de març i primers d'abril va fer molt de fred. Li vaig dir a la mare:
-"Si la candelera plora, el fred és fora. Si la Candelera riu, el fred és viu. Tan si plora com si riu, ja ve l'estiu". Com és que fa tan de fred, si ja som a la primavera? Com és que fa tant de fred, si ja som a la primavera?
-Això són els "reganys de la vella", em contestà.
De tots els mesos de l'any, el març és considerat com el més maligne i se'l qualifica de malintencionat. I no parlem de la seva lluna tan esbojarrada i variable, aplicada a les persones de caràcter desigual: "Sembla la lluna de març"! La gent atribueix al març una pila de males intencions. L'explicació pot estar en aquella dita popular: "El març marceja i la gent bogeja". Si la gent, amb les seves bogeries, el fa enfadar, no és estrany que ell se torne, es recreme de ràbia i faça el que diu el refrany: "Març, marçot, mata la vella a la vora del foc, i la jove si pot". I és per això que els tres dies darrers del mes de febrer i els tres primers de març sol fer més fred que de costum.
En veure la cara d'estranyesa que vaig fer, em va contar la llegenda: "Els dies de la vella", que havia aprés de la seua mare, la iaia Josepa.
Una vella propietària d'una ravera d'ovelles, en trobar-se un any a finals d'un febrer benigne i gens rigorós, va creure's haver escapat de la fredorada de l'hivern i, burlant-se'n del febrer, li digué:

"Adéu, febrer! que amb ta gelada
no m'has mort cap ovella ni fet cap pelada".

El febrer es va enfadar, va anar a trobar el març i li va dir:

-"Març, fes-me un favor".
-"Dos, si cal", contestà el veí.
-"Deixa'm tres dies,
que amb tres que en tinc fan sis,
i castigaré la vella".
-"Deixa'ts estan", li contestà.

El febrer sentencià amb solemnitat:

-"Tres que me'n queden,
tres que me'n deixaràs.
Sense pell i pelada a la vella veuràs".

Tot seguit es posà a fer un fred tan gran, que la gelada va matar l'herba dels camps, i totes les ovelles de la vella van morir. Llavors tot era picar de peus de ràbia i grunyir furiosament, i d'aquí ve que quan aquests dies fa molt mal temps, la gent del camp diu que són els "reganys de la vella".
Perduda la ravera d'ovelles, la vella va comprar unes vaques. Arribà sense cap mena de contratemps a les darreries de març, i no recordant el que li havia passat, va cometre la imprudència d'exclamar amb presumpció, tota satisfeta:

-"Escapada de març i de marcells,
he salvat les vaques i els vedells".

El març ho va sentir, i mortificat per aquestes pretensioses paraules de la vella, va anar en busca de l'abril i li va dir.

-"Abril, tres dies tinc,
dèixa-me'n quatre,
que les vaques de la vella
faré batre".

L'abril consentí tot seguit a complaure el seu company, i una tardana però molt forta gelada va matar totes les plantes i la vella va perdre les vaques. Des de llavors, els tres dies darrers de març i els quatre primers d'abril s'anomenen: "Dies de la vella".
I per si això no era prou, al pastor li va pasar quelcom paregut. Conten que en temps de la transhumància, un pastor ja estava cansat d'estar a la plana i tenia ganes de marxar cap a la muntanya. Era cap al final del mes de març i un poc fanfàrria va dir:

-"Marzo, Marcero,
por lo poco que te queda
ja no te temo.
A la sierra me voy".

No li va caure gens bé al març el despreci del pastor, i li va contestar:

"Tres días que me quedan
y tres que le pediré prestados
a mi hermano abril,
de ovejas me comeria
más de mil".

I conta la llegenda que es van gelar totes les ovelles.

Font: Amics de Vallibona: Els dies de la vella, dins Costums i tradicions.