Tocar mar

Parèmia: Tocar mar.

Sinònims i variants:

• Tocar ratlla
• Veg. tb: Anar a tocar ferro

Origen: Els arenyencs quan anem a passejar diem que anem a tocar ratlla. Vol dir anar amunt i avall per la riera fins al mar, però el fem servir en general per dir que anem a passejar, a fer un tomb, encara que no toquem ratlla.

Localització: És diu a Arenys (Maresme). És una expressió típica arenyenca.

Explicació: Fer una passejada fins arribar a l’extrem d’una línia imaginària i en aquest cas és el mar.

Font: Ramon Solsona (2008): «La paraula del dia», a El món a RAC1, del dijous 13 de novembre de 2008.

Del temps que la Marta filava

Parèmia: Del temps que la Marta filava.

Origen: En nombroses inscripcions ibèriques antigues es troba escrit el mot matar o matra com a sinònim de deesa, mots que han pres les formes matras i marta i, en un grau de més evolució, el de maria. Les deeses matres o mares eren les qui lligaven el fil de la vida passada amb el de la futura, les que rebien els esperits dels morts en llur si i els reencarnaven i els donaven nova vida per a la producció de nous fills; i eren com les continuadores de la vida humana, les quals filaven l'etern i inacabable fil de la vida ajuntant la dels passats amb la dels venidors.

Aquesta Marta enclou el sentit genèric de la mare i amb ell el de la dona, que com totes les del seu gènere, fila el fil de l'existència humana i la perpetuïtat de l'espècie.

Explicació:

• Parlant d'un temps allunyat i que es perd en la foscor del temps. El refrany pot recordar molt bé aquells temps boirosos i reculats en què es retia culte a les deeses mares.
• Galderich, en un comentari a aquest apunt, intueix i presenta una explicació més senzilla: «De les dues germanes que són visitades per Jesús, Marta és la que no para de treballar. Aquesta actitud és recriminada per Jesús perquè no l'escolta! Potser la dita bé del treball constant de Marta.»

Nota: Les idees de la ignota Marta i del filar es presenten associades en altres proverbis:

• Bé fila Marta | quan ja està farta.
• La Marta que filava, | camisa portava.
• Marta, si vols menjar, | tens de filar.
• Marta, val més filar | que no menjar.
• Fila, Marta, fila, | que duràs camisa.

Font: Joan Amades (1992): La màgia del nom. Barcelona, Deriva Editorial. Pàg. 55-56

Com la burra d'en Pacolí que quan va estar avesada a no menjar, es va morir

Parèmia: Com la burra d'en Pacolí | que quan va estar avesada a no menjar, | es va morir.

Variants i sinònims:

• Com el burro d'en Poquí, que quan va estar avesat a no menjar es va morir (BUSQUETS 1987)
• Com l'ase de no sé qui, que quan estava avesat a no menjar es va morir (AMADES 1935)
• Com l'ase d'en Percolí, que quan va estar avesat a no menjar es va morir (AMADES 1935)
• Com l'ase d'en Pocolí, que quan va estar avesat a no menjar es va morir (AMADES 1935)
• El burro de sant Hipòlit, quan va estar avesat a no menjar, es va morir (FARNÉS 1992)
• El burro del Pocoli: quan va estar avesat a no menjar es va morir (FARNÉS 1992)
• El burro d'en Poc-Oli, que quan va estar avesat a no menjar es va morir (MILLÀ 1988)
• Ésser com s'ase d'en Ranxé, que quan estigué ensenyat a no menjar es va morir (AMADES 1935)
• Fer (o ser) com l'ase d'en Pocolí, que quan va estar avesat a no menjar es va morir (AMADES 1951)
• Fer com la vaca d'en Pocolí, que quan va estar avesada a no menjar es va morir (AMADES 1935)
• Fer com l'ase d'en Poli, que quan va saber viure sense menjar es va morir (AMADES 1935) [Poli és una masia de Guitarriu]
• Fer com l'haqueta del rector, que quan estigué avesada a no menjar es va morir (AMADES 1935)
• L'ase de Buridam, que tenia menjar i es va morir de fam (AMADES 1935) [D'entre una senalla de palla i una de gra no es decidia a escollir quina es menjaria primer]
• Ser com l'ase d'en Pacolí, que quan va estar acostumat a no menjar es va morir (AMADES 1951)
• Ser com s'ase d'en Calderon que quan va estar ensenyat (o acostumat) a no menjar es va morir (PONS LLUCH 1993) [està inspirat en un apòleg d'un conegut filòsof grec]

Origen: A Manresa hi havia una casa que gastava l'oli amb gran gasiveria; gairebé no amanien res, i en donar oli als captaires, segons vella consuetud, ho feien en quantitat mínima. D'aquesta manera sorgí el renom Can Pocoli, que amb el rodolar del temps es convertí en Pocolí, i més ençà en Pacolí, mot que em porta a pensar quin origen tenia el personatge retret pel refrany.

Explicació:

• Les parèmies que adopten la forma de comparances, quan no es refereixen a qualitats o condicions concretes i precises o no estableixen un paral·lelisme entre dues idees, responen a un fet històric, anecdòtic o faceciós (AMADES 1951).
• Es diu a persona desganada per insistir que mengi, per evitar-li mals majors; també a qui no menja per no engreixar (PONS LLUCH 1993).
• S'aplica als indecisos (AMADES 1935).

Font: Joan Amades (1992): La màgia del nom. Barcelona, Deriva Editorial. Pàg. 46-47.

A Benifato van capar el dimoni

Parèmia: A Benifato van capar el dimoni.

Origen: Diu Capó:

El viatger s’interessa per l’episodi i anota que [...] les autoritats del poble encarregaren, a un artista valencià, la realització d’una imatge de Sant Miquel, que era i segueix sent el patró de Benifato. L’imaginer treballà a consciència i amb tal realisme, que la seua obra provocà l’espant dels benifatenses, o més bé, de les benifatenses. Va remetre un sant Miquel poderós, bell, impressionant amb la seua espasa flamígera amenaçant el cos trepitjat d’un dimoni la virilitat del qual quedava ben evident, rodona i llustrosa. [...] I el capellà de la vila es mostrà rebec a beneir el que de ser real hauria estat una benedicció. I sense pensar-s’ho tres voltes, amb el beneplàcit dels seus paisans, la va emprendre a garrotades amb el sofert dimoni, que, calladament, sense gestos de dolor, va perdre la seua homenia.

Font:

• Bernat Capó (1994): Costumari valencià /2. Coses de poble, Edicions del Bullent, Picanya.
• Joan Borja i Sanz (2007): Les fonts etnopoètiques en l'obra literària de Bernat Capó, dins «L'Aiguadolç. Revista de literatura», núm. 33-34: Dossier: Bernat Capó: Espigolant pel rostoll de les paraules (Any 2007). Pàg. 113.

Donar quarter

Parèmia: Donar quarter.

Origen: L'expressió Donar quarter, en sentit positiu i no negatiu, és correcta. Expressió internacional i obligació universal. Tots els exèrcits tenen l’obligació de donar quarter. Concepte fonamental en el dret internacional. Donar quarter, en català; Dar cuartel, en castellà i portuguès; Donner quartier, en francès; To give quarter, en anglès; Dare cuartiere, en italià.

La paraula 'quarter', fora del sentit militar, ve de 'quartarius' [LL]. Una quartera, un quarter, moltes vegades significa 'una quarta part'.

En el sentit militar, en el sentit de caserna, significava barri de les ciutats medievals, sobretot d’una ciutat dividida en quatre parts. D’aquí ve que en certs idiomes es diu quartier latin.

A partir d’aquest significat de barri, a França, l’exèrcit pren quartier quan s’allotja en una població durant una campanya. Pròpiament la paraula és estar acantonat. Encara en moltes cases es veuen cartells que indiquen que s’hi allotjava un cap o un capità. Quan les tropes estaven de maniobres en campanya s’allotjaven en cases i els oficials anaven a les cases més distingides de les poblacions i encara hi ha rètols que ho diu.

Això era Prendre quartier, és a dir 'acantonar-se, establir-se en una ciutat'. I aleshores això, amb aquest sentit, acaba convertint-se en caserna i salta a diversos idiomes.

De manera que quan l’exèrcit pren quartier és que es fixa en un lloc i a partir d’aquí un establiment militar acaba prenent el nom de barri.

Equivalents:

• Dar cuartel [ES] i [PT]
• Donner quartier [FR]
• To give quarter [EN]
• Dare cuartiere [IT].

Explicació: Donar quarter és oferir un tracte humanitari a l’enemic vençut que es lliura sense armes.

És un salt enorme en les guerres. Abans la guerra era l’extermini de l’enemic. L’exèrcit que demana quarter vol un tracte humanitari. Això està recollit en la legislació internacional.

Nota: Ens ha arribat, més habitualment en sentit negatiu: No donar quarter o Sense quarter és sense clemència. Sense treva, sense descans.

Font: Ramon Solsona, a La paraula del dia, dins el programa «El Món a RAC1», del dimarts, 22 d'octubre de 2008.

Més val tard que mai

Parèmia: Més val tard que mai.

Origen: Tradueixo de l'original:

Aquesta famosa sentència té el seu origen en un filòsof de l'antiga Grècia, Diògenes Laerci. Aquest home, ja de vell, va tenir uns desitjos irreprimibles d'estudiar música. Algú proper a ell, quan va saber-ho, li va recordar al savi que ja era massa vell per enredar-se amb aquestes coses. I diògenes, sense immutar-se li va respondre amb aquesta frase proverbial.

Font: Vista a Vox populi. El origen de los dichos, del portal Uralde.

Canviar de jaqueta

Parèmia: Canviar de jaqueta.

Origen: Tradueixo de l'original:

En l'època de la reforma luterana, els partidaris de cada tendència es distinguien dels altres per les jaquetes que duien. Com que el folre era d'un altre color, els partidaris de cada un dels bàndols les giraven de tant en tant, per despistar els contrincants o passar desapercebuts. «Canviar de jaqueta» va quedar com una expressió que definia un canvi oportunista d'opinió.

Explicació: Canvi oportunista d'opinió.


Font: Vista a Vox populi. El origen de los dichos, del portal Uralde.

Ser l'últim pet de l'orgue

Parèmia: Ser l'últim pet de l'orgue.

Origen: Quan acabava de sonar un orgue, petava amb un últim so però molt poc sonor.

Explicació: Ésser poc important.

Font: Vist a Escatologia i escatofília, de Vicent Artur Moreno i Giménez.

Paga que és gata

Parèmia: Paga que és gata.

Origen: Ho explica Emili Casademont al seu blog. Atribueix la frase a Serafí Pitarra.

Era poeta, dramaturg i empresari teatral. I es deia Frederic Soler i Hubert. Però, a partir de l'any 1856, a causa d'haver escrit una peça de molt mal gust (Don Jaume el Conqueridor, paròdia d'una obra en castellà d'Antonio Altadill) amb un pseudònim, tothom l'ha conegut com a Serafí Pitarra, nom i cognom que corresponen al referit pseudònim, utilitzat per intentar amagar la seva vertadera identitat. Pel que acabo de llegir a la premsa, avui dia és molta -moltíssima, millor dit- la gent que ignora que Serafí Pitarra és l'autor d'un parell de frases cèlebres, les quals, al cap de més d'un segle i mig d'haver-les inventat, han aconseguit arribar fins als nostres dies ben fresques. Ben fresques, encara que quasi ningú no sap què les motivà i què volen significar. Aquestes dues frases cèlebres són «Paga que és gata» i «Tants caps, tants barrets».

Començant pel principi, tal com ha de ser, cal consignar que Frederic Soler i Hubert nasqué el 9 d'octubre del 1839 a Barcelona, ciutat on morí el 4 de juliol del 1895. Fill d'un fuster, quedà orfe de mare a l'edat de tres anys. I als nou, en quedar també orfe de pare, anà a viure amb el seu oncle, Carles Hubert, propietari d'una rellotgeria al Barri Gòtic, oncle que, un lustre després, o sigui, quan el noiet tenia catorze anys, fou igualment visitat per la Parca, circumstància que obligà Frederic Soler a deixar l'escola i fer-se càrrec d'aquella botiga, on venia i arreglava rellotges, feina que compaginava amb la seva afició pel teatre, en el qual no trigà gaire a debutar (precisament, quan es feia popular en els cercles artístics com a actor, còmic i poeta) en una companyia «amateur».

A la rerebotiga de la rellotgeria d'en Soler, acostumava a reunir-s'hi un grup d'escriptors i artistes, com José Zorrilla, Valentí Almirall i Josep Anselm Clavé, aquest últim acompanyat per molts integrants -o futurs integrants- dels seus cors, i, quan la botiga tancava a la nit, representaven, al mateix local, el teatre que el rellotger escrivia. Així, hi escenificaven Per un casament i Don Jaume el Conqueridor, les seves primeres obres, i, en acabar, feien un petit àpat. Cal ressaltar que, en aquell temps, era típic que les noies, en aquests casos, fossin considerades com a convidades, anant totes les despeses a càrrec dels nois. Però en Pitarra, desitjós d'acabar amb aquell «mal costum», creà un parell de frases que, ben aviat, es feren popularíssimes a la Ciutat Comtal, popularitat que, com una taca d'oli, s'escampà per tota la resta del Principat. O sigui, les ja més amunt esmentades, «Paga que és gata» i «Tants caps, tants barrets», que volien dir que cadascú havia de pagar la part corresponent de la despesa feta. Pel que fa a la primera frase, alguns, des de fa anys, la relacionen amb les prostitutes, atès que, com és sabut, cal pagar per rebre els favors d'una «gata». I pel que respecta a la segona («Tants caps, tants barrets», usada a vegades per Josep Pla en els seus escrits redactats en castellà i traduïda com «Tantas cabezas, tantos sombreros»), també alguns, des de fa anys, la relacionen amb un fet. És a dir, el fet que cada individu o «indivídua» té una forma distinta de pensar i obrar. Tot completament equivocat.

L'esquella de la Torratxa, que donaria nom a una coneguda revista barcelonina de caire satíric, fou l'obra de Serafí Pitarra amb què s'iniciaren, el 24 de febrer del 1860, les representacions teatrals de La Gata, és a dir, el grup que començà a oferir, al petit teatre Odeon del barceloní carrer de l'Hospital, sessions periòdiques de comèdies de tipus humorístic en llengua catalana, escrites en «el català que ara es parla», com feia i deia Pitarra. I el mateix any 1860, l'escriptor hi estrenà, així mateix, La botifarra de la llibertat, La pau d'Espanya, Les píndoles de Holloway, etc., peces caracteritzades per la sàtira i la paròdia dels esdeviments de l'època. D'aquesta manera, en La pau d'Espanya, per exemple, hi ironitzava la campanya portada a terme pel general Prim a l'Àfrica. I, per altra banda, convé destacar que L'esquella de la Torratxa, paròdia d'un drama històric, aconseguí tal èxit, un èxit rotund, que féu que la Librería Española edités una col·lecció, que contenia mitja dotzena d'obres de Serafí Pitarra, sota el títol Singlots poètics.

I fou l'any 1865, quan Frederic Soler decidí iniciar l'etapa com a dramaturg seriós, al Teatre Romea -teatre del qual esdevingué empresari i director artístic-, amb l'estrena de Les joies de la Roser. En aquest drama, en tres actes i en vers, basat en una de les guerres civils espanyoles d'aleshores, hi tingué molt a veure la població gironina d'Hostalric (comarca de la Selva), ja que fou allà, ben a la vora de la font del mas Bosom (antiga masia no gaire lluny del castell, documentada al segle XVI, i transformada avui en un restaurant, igual que aquella antiga rellotgeria del Barri Gòtic barceloní), on Pitarra s'inspirà per escriure aquesta obra, considerada com el fonament del teatre català de la Renaixença. Anys més tard, els hostalriquencs dedicaren un emotiu homenatge a Frederic Soler i Hubert, que és recordat en una placa que hi ha a la vila. Les joies de la Roser, per cert, fou representada una vegada a València, «traduïda» al valencià per Leandro Torromé. I escric «traduïda» entre cometes, car l'home modificà l'obra al seu gust (amb un fort disgust per part d'en Pitarra, valgui el joc de paraules), tot canviant, per exemple, Hostalric per un poblet proper a València i la Mare de Déu de Montserrat per la Mare de Déu dels Desemperats, modificacions degudes, segons manifestà Torromé, que era un còmic, «per unes circunstanssies espesials». A més, donà per finalitzada la representació amb un «¡Viva España!», absent del text original. Al País Valencià, sempre, per dissort, hi ha hagut gent així...

El gran Serafí Pitarra, l'autor de les frases «Paga que és gata» i «Tants caps, tants barrets», l'origen i el significat de les quals crec haver posat en clar, té un monument a la Ciutat Comtal, construït per l'escultor Agustí Querol i inaugurat ara acaba de fer un segle...

Explicació: Cadascú havia de pagar la part corresponent de la despesa feta.

Font: A l'article Dues frases cèlebres de Serafí Pitarra, del blog d'Emili Casademont i Comes.

La perdiu fa poagre

Parèmia: La perdiu fa poagre.

Origen: Diu Busquets:

"El cap de la perdiu és maleït, per això no el vol ningú". Aquesta creença sembla derivar-se de la tradició, segons la qual, quan la Verge Maria amb el seu fillet s'amagà sota una gavarrera perquè no els trobessin els soldats d'Herodes, la perdiu, còmplice del gaig, cantà:

"Cut, cut, cataxec,
sota la gavarra gec".

Per un voler de Déu els soldats no l'entengueren, però fou maleïda.

Font: Esteve Busquets i Molas (1987): Els animals segons el poble. Barcelona, Ed. Millà. Col·lecció «Vell i nou», núm. 28. Pàg 206-207.

Qui tot ho vol, tot ho perd

Parèmia: Qui tot ho vol, tot ho perd.

Origen: Diu Busquets:

Faula: Un famejant gos, portant un tros de carn a la boca, passaà per un claríssim riu, i veient l'ombra d'aquella en la profunditat de l'aigua, semblant-li que la que veia era més grossa que la que ell tenia, mogut d'extrema cobdícia la volgué prendre. I obrint la boca, li caigué la que portava; de forma que perdé allò cert, per allò incert. Moralitat: "Qui tot ho vol, tot ho perd".

Explicació: Perdre allò cert, per allò incert.

Font: Esteve Busquets i Molas (1987): Els animals segons el poble. Barcelona, Ed. Millà. Col·lecció «Vell i nou», núm. 28. Pàg. 132.

Lo minyó, quan perd son pare, allunyau-lo de la mare

Parèmia: Lo minyó, quan perd son pare, allunyau-lo de la mare.

Origen: «Els testaments dels pares deixaven instituït quins serien els tutors i curadors que s'ocuparien de tenir cura de l'alimentació, el vestit, l'educació i la salut dels fills. El paper de la mare vídua podia esdevenir secundari, i quedava sovint relegada al d'usufructuària dels béns del difunt marit, i amb menys responsabilitat sobre els descendents que els tutors. Aquesta situació era admesa i havia quallat en el món dels llocs comuns: com deia un aforisme català del segle XVII, «lo minyó, quan perd son pare, allunyau-lo de la mare»

Font: Llegit a Barcelona 1700, d'Albert Garcia Espuche (Barcelona, Ed. Empúries, 2010, pàg. 126-127).


Agraïment: Gràcies al Xavier Caballé que em va passar la referència de l'aforisme.

No hi ha cavall que flac rossí no torni

Parèmia: No hi ha cavall que flac rossí no torni.

Origen: Diu Busquets:

Un refrany assegura que "no hi ha cavall que flac rossí no torni", probablement inspirat en la faula segons la qual un cavall molt ben guarnit va topar amb un ase carregat de fems que no feia senyal d'apartar-se per deixar-lo passar. Soberg, el cavall digué: "Si no fos que em rebaixaria, et faria sortir del camí a guitzes!".

L'ase elevà queixes als déus i aquests degueren escoltar-lo puix que havent arribat a vell, el cavall fou estinat a feinotes del camp. El menyspreat ase, aleshores va dir-li: "Tots exercim el mateix ofici; i en lloc de la daurada sella, et veig l'oprobiosa i esquinçada albarda". No hi ha cavall que flac rossí no torni.

Font: Esteve Busquets i Molas (1987): Els animals segons el poble. Barcelona, Ed. Millà. Col·lecció «Vell i nou», núm. 28. Pàg. 67.

Cabres, lleons i ovelles, fan males parelles

Parèmia: Cabres, lleons i ovelles fan males parelles.

Origen: Diu Busquets:

El refrany "Cabres, lleons i ovelles, fan males parelles", potser fou inspirat per la faula d'Ísop que diu:

La cabra, la vaca i l'ovella feren companyia amb el feroç lleó. I havent pres, discorrent per les aspers muntanyes, velocíssim cérvol, en feren quatre parts. I volent prendre cadascú la seva part, i després de fer tres de la quarta, digué el feroç lleó:

─La primera part és la meva; la segona part em pertany perquè sóc més fort que vosaltres; la tercera em pervé per haver corregut amb major velocitat i fúria, i qui em toqui la quarta, tingui'm pel seu capital enemic.

Vol dir aquesta faula que l'home no deu fer companyia amb algú de major condició que la seva, perquè tota la càrrega es repenjarà sobre els seus dèbils muscles mentre que el més fort, arrogant i soberg s'endurà tota la utilitat.

Font: Esteve Busquets i Molas (1987): Els animals segons el poble. Barcelona, Ed. Millà. Col·lecció «Vell i nou», núm. 28. Pàg. 55.

L'ase d'en Mora, que de tot s'enamora

Parèmia: L'ase d'en Mora, que de tot s'enamora.

Origen: Diu Busquets:

A Barcelona es féu famós "L'ase d'en Mora, que de tot s'enamora". El tal Mora era un bastaix de capçana, home de poques llums que tenia un ase força capriciós. El seu amo, quan a l'animal li agafava un rampell procurava donar-li compliment.

Un dia passava en Mora amb el seu ase per davant de Santa Maria del Mar i com fos que el ruc va aixecar el cap mirant el capdamunt del campanar, féu el mateix i va veure que hi treia el cap per una finestreta un porcell. Convençut de què l'ase tenia un antull, s'enfilà escales amunt i agafà el porcell, mostrant-lo a l'ase al mateix temps que el cridava.

Com que "ja pots xiular que l'ase no vol veure" el ruc no en feu cas i en Mora, pensant que no el podria fer pujar per l'escala, puix que era massa estreta, va tirar-li des de dalt una corda amb un llaç escorredor. Cridà aleshores a un passavolant i li demanà que lligués al ruc pel coll; una vegada això fet comença a hisar la bèstia que, pobreta, s'escanyava i començava a treure un pam de llengua. En Mora tot content se'n reia:

─Apa, apa, llaminerot, que ja et llepes de gust els morros.

La història acabà, naturalment, amb la mort de l'ase i la desesperació del seu amo.

Font: Esteve Busquets i Molas (1987): Els animals segons el poble. Barcelona, Ed. Millà. Col·lecció «Vell i nou», núm. 28. Pàg. 20-21.

Fer com el capità Aranya

Parèmia: Fer com el capità Aranya.

Origen: Conten d'un capità de vaixell que embarcava la gent i ell es quedava en terra. Com que tenia el cognom d'Aranya, d'ací la dita "Fer com el capità Aranya", quan hom posa en qualsevol risc els altres mentre ell procura eludir-lo.

Explicació: Posar en risc els altres eludint tota responsabilitat.

Font: Esteve Busquets i Molas (1987): Els animals segons el poble. Barcelona, Ed. Millà. Col·lecció «Vell i nou», núm. 28.

Pagar amb gambades

Parèmia: Pagar amb gambades.

Variants i sinònims: Pagar amb monedes de mones i micos.

Origen: Diu Ginestà:

O pagar ab monedas de monas y micos que vol dir pagar ab paraulas y cumpliments sens arribar may á las vías del fet.
Aquesta locució no pot duptarse que vé d'un temps en que hi havia algunas terras ahont feyan pagar drets d' introducció de monas y micos en las fras, fentlos ballar y saltar devant dels que eran encarregats de cobrar els drets.
D'un llibre que tinch á la vista prénch nota de aquesta tarifa de Sant Lluis, rey de Fransa, que diu: Els quins menin monas y micos, que'ls portin per vendrer, pagarán al entrar cuatre diners; si els portan per ferhi jochs, n' hi haurá prou ab ferlos saltar y treballar devant del arreplegador dels drets per poguer entrar lliure de pago, etc. etc.
Y mes avall afegeix que, en aquell temps també se rebaixavan els drets de peuatge que devian satisfer certas personas ó artícles, contant el qui ho entrava una rondalla, un romans ó una cansó devant del cobrador, el cual solía nomenarse: Payeur de chansons ó en chansons.

Explicació: Pagar amb paraules o compliments, sense arribar mai a la via dels fets.

Font: Vista a l'article del general Ginestà Punset, Folk-lorisme. Modismes catalans, a la Revista «Catalunya Artística», núm. 11 (Barcelona, 23 d'agost de 1900), pàg. 170.

Fugir cridant visca el rei

Parèmia: Fugir cridant visca el rei.

Origen: Diu Ginestà Punset:

Recullit á Ripoll (prov. de Girona).

Cap allá als mitjans de la primera meytat del sigle que som, per tot Catalunya s'havia extés una espécie d'epidemia, que aixis pot calificarse, titulada els reyalistas.

Els reyalistas eran els partidaris del rey tot sol, pero no de las constitucions, els que demanaban l'absolutisme.

A las filas dels que ja tenian aquestas ideyas s'hi anaren sumant y mes sumant elements nous y ja tenim que's constitueixen en regiments ab sas bandas de cornetas, tambors y música igual que l'exércit; perque ells venian a ser com una mena d'exércit segon, eran la Reserva.

Com passa á tot partit politich, mentres es petit tots van á la una, pero cuan arriba, á ser una mica numerós allavors se divideixen perque els uns el volen mes marcat que'ls altres, y aixis va passar ab els reyalistas, que els uns estaban conformes ab lo que'l rey feya y els altres, els descontents, com els deyan, volian que fos mes absolut.

Pero tan els uns com els altres donaban el mateix crit; el crit de ¡Vïsca el rey!, que's va generalisar tant que per tot arreu y á totas horas se sentia.

Mentres tant Fernando VII que s' havia enterat de la divisió del partit y de que els descontents comensavan á revolucionarse, se posá en camí cap á Catalunya, y arribat que hi fon va fer alguns escarments.

Pero els reyalistas exaltats anaban fugint boy cridant ¡visca'l rey!, que'ls perseguia; y alguns lograren passar la frontera, pero'ls que queyan en mans del monarca, aquells eran penjats y posats sos cossos á la vergonya pública.

Pee aixó en molts punts de Catalunya d'algú que ha de fugir d'un puesto ahont se'l persegueix ó ha de plegar un negoci perque'ls acreedors demanan que se'ls hi fassi efectius els deutes que ab ells te contrets, se sol dir que: «Ha fugit cridant ¡visca'l rey!

Explicació: Dit d'algú que ha de fugir d'un lloc on el persegueixen o que ha de plegar un negoci perquè els acreedors li demanen que faci efectiu el deute contret amb ells.

Localització: Recollit a Ripoll.

Font: Vista a l'article del general Ginestà Punset, Folk-lorisme. Modismes catalans, a la Revista «Catalunya Artística», núm. 10 (Barcelona, 16 d'agost de 1900), pàg. 154.

Al rei i al porc afaiten després de mort

Parèmia: Al rei i al porc afaiten després de mort.

Origen: De bon matí començaven a arribar els convidats i contractats. Abans de posar-se a la feina, hom donava allioli damunt torrades i aiguardent. I és a partir d’ara quan comença el ritual del sacrifici. Sacrifici cruent, executat amb un sentit reverencial i que requereix una sèrie d’operacions molt precises i complicades; com tot ritual, la matança del porc imposa una jerarquització dels qui hi participen, en què la importància dels sexes és cabdal: en les tasques masculines l’oficiant serà el matador i en les femenines la mocadera.

Consta de les següents operacions:

• El porc és atrapat a la cort. Se l’estira per mitjà d’una corda lligada a les mandíbules o un ganxo de ferro que li travessa la papada. Se senten els característics grunys.
• Entre quatre homes s’obliga el porc a jeure sobre el llit del porc (taula; post entre cavallets; menjadora de fusta; etc.). Mentre, al costat s’escalfa aigua fins a 95 graus, ja que si bullia escaldaria excessivament la pell de l’animal.
• Moment decisiu: el matador enfonsa un ganivet llarg i esmolat a la caròtida del porc.Antigament mataven el porc a cops de maca o de bastó al cap, com és representat a la portalada del monestir de Ripoll i a un capitell del claustre de Santa Maria de l’Estany, ambdós edificis romànics del segle XII, i al gravat del “Repertori del Temps’ de 1513, que reproduïm.
• La sang és recuperada en un gibrell per la mocadera tot remenant-la amb la mà perquè no es prengui –qualli–. En molts llocs, la mocadera ha d’ésser la dona de més edat del grup.
• Seguidament, la sang és barrejada amb el pa ratllat dos dies abans, que serveix per a fer les botifarres de sang. El porc orina, senyal que ha mort, i els presents manifesten alegria pel bon èxit de l’operació, però l’expansió resulta molt breu.
• El matador arrenca els pels més llargs de l’esquena; en finir la campanya se’ls venien per fer-ne raspalls i pinzells d’emblanquinador. També s’emporta el sexe de l’animal, que el talla amb un bon pilot de greixum. Se’l venien a les serradores i als fusters i carreters, per tal de suavitzar les serres.
• El porc és socarrimat amb la flama de matolls d’argelaga o de bruc, gatoses, sarments, branques d’olivera o pi o modernament, amb un bufador de butà – la gent en diu soplet – encara que deixa un regust poc agradable a la cansalada.
• Es tira l’aigua a 95 graus per damunt del porc i amb un rasclet se l’afaita. Un refrany despectiu ens ho recorda:

Al rei i al porc,

afaiten després de mort.

• S’arrenquen les ungles del porc i se li tallen els peus.
• El matador fica el dit dins l’anus del porc i estira el còlon, que és obstruït amb un drap, per impedir que surtin els excrements.
• El porc és hissat fins a una alçada de dos metres, el cap avall; operació que avui es practica poc, quedant el porc estès sobre la taula.
• La decapitació; un dels moments més patètics en què els sentiments es deixen reflectir als rostres dels presents, sobretot en la mainada.
• Es neteja el cap i al mateix temps s’obre el porc en sentit vertical de dalt a baix. En aquesta operació hi ha dues modalitats ben notables: hi ha comarques en les quals el cos del porc és obert per l’esquena –hom diu que li fan la clenxa–, i en les altres és obert pel davant. Els primers retalls de cansalada es torren a la brasa per oferir els tastets a la gent; l’alegria es reflecteix als rostres: el porc s’ha convertit en vianda.
• L’ambient, més distès, afavoreix les bromes i els galanteigs. Es diu que si les dones són boniques i van a veure sovint els porcs, aquests s’engreixen més, i a l’entorn d’aquesta dita giren els galanteigs: els devieu anar a veure molt sovint mestressa! i a les noies, per dir-los també indirectament que són formoses... vinguéssiu a veure els de casa, segurament s’engreixerien com aquests!
• Les següents tasques seran del domini de les dones, quedant els homes relegats a un segon terme. Aquell qui gosi entrar en l’àmbit femení serà motiu de burla i escarni per part de les dones.
• Es treuen les vísceres del porc: cor, fetge, budells, etc. Operació de gran significat religiós, ja que en moltes civilitzacions antigues el futur es llegia a les entranyes. Les vísceres les rep, amb un llenç calent, la dona de més edat, normalment la mateixa mocadera, la que també ha rebut la sang. En aquests dos moments, la bellesa plàstica del sacrifici és remarcable: l’actitud de pietat de la dona és d’una gran tendresa.
• Les dones renten les vísceres i els budells són omplerts d’aigua una vegada i una altra fins que apareixen totalment nets d’excrements.

Font: La matança del porc, del web de Tradicions i costums d'Òmnium Cultural.

Ploure a bots i barrals

Parèmia: Ploure a bots i (a) barrals.

Variants i sinònims:

• Caure aigua per l'amor de Déu (ABRIL 1996)
• Ploure a canteres (MORET 1995)
  
• Ploure a samalades (Diccionari català-castellà d'Enciclopèdia Catalana ─3a edició─, s. v. 'ploure')
• Ploure a semalades (DIEC2)

Equivalents:

• Llover a cántaros [ES] (Diccionari català-castellà d'Enciclopèdia Catalana ─3a edició─, s. v. 'ploure')
• Llover a chorros [ES] (Diccionari català-castellà d'Enciclopèdia Catalana ─3a edició─, s. v. 'ploure')
• Llover a mares [ES] (Diccionari català-castellà d'Enciclopèdia Catalana ─3a edició─, s. v. 'ploure')

Explicació:

• Fer un gran xàfec (DIEC2)
• Ploure amb gran intensitat (DCVB).

Origen: Un bot és un recipient de cuiro de cabra per a contenir vi, oli o altre líquid. Un barral és també un recipient que tant pot ser de vidre, terrissa, fusta etc., amb diferents formes segons la procedència geogràfica.
Ploure a bots i barrals vol dir que l'aigua cau impetuosament i violenta com si l'aboquessin de càntirs.

Font: Vista al lloc web Qüestionem.

Sense casa, hort, ni porc, val més ésser mort

Parèmia: Sense casa, | hort, ni porc, | val més ésser mort.

Origen: La matança del porc fou un fet social important i imprescindible en la vida econòmica del pagès. ara ha perdut molt de la seva antiga popularitat.

Des del temps més reculats, el porc ha estat un dels principals elements per fornir de viandes una llar, ja que en algunes excavacions fetes als llocs d'habitatge dels nostres avantpassats prehistòrics s'hi han trobat ossos de porc de tres segles abans de Jesucrist.

No se sap, però, si aquella gent menjava la carn de fresc en fresc o bé la conservava. Altrament, si se la menjaven de seguida no podien omplir el rebost i per tant proveir-se de recapte per a tot l'any, tal com feien a les cases de pagès, acomplint així la funció econòmica del sacrifici.

Hem de tenir present que aquesta era l'única carn que menjarien durant l'any a part dels animals de corral o alguna peça de caça. La carn de be i sobretot la de vedella eren una menja escadussera que rarament arribava a taula: algun moltó per la Festa Major, a les cases riques, o quan algun animal s'estimbava pels precipicis. Per això els nostres avantpassats s'afanyaven i enginyaren a salar, confitar, embotir i conservar les diferents parts del porc, per tal de tenir reserva abundant durant les feines pesades de l'estiu, com són la sega i recollida dels cereals.

Explicació: Aforisme català que sentencia clarament la importància cabdal que representa la matança del porc per una casa en el món rural.

Font: La matança del porc, del web de Tradicions i costums d'Òmnium Cultural.

A Riudoms, sac, senalla (o podall) i i bona lluna

Parèmia: A Riudoms, sac, senalla (o podall) i bona lluna.

Explicació: Marta Ballester em diu: «L’opinió riudomenca afirma que la dita ve del fet que eren bons professionals de la vinya... Però a la comarca tothom sap que tenien fama de lladres, sobretot dels productes de l’hort. Per això calien el sac, la senalla i la lluna plena: per robar de nit i veure-s’hi!».

A tornajornals

Parèmia: A tornajornals.

Explicació:

• loc. adv. Fent l’un a l’altre segons aquest faci a aquell (DIEC2). Recíprocament.
• loc. adv. Ajudant-se mútuament a treballar la terra o a fer una altra feina, de manera que la feina que fa un per l'altre és compensada per la que fa aquest pel primer (DCVB).

Font: Vista a Rodamots.

Ser un orgue de gats

Parèmia: Ser un orgue de gats.

Equivalent: Olla de grillos [ES] (Diccionari català-castellà d'Enciclopèdia Catalana, s. v. 'orgue').

Explicació: Discussió, reunió, etc., en què tothom enraona i ningú no s’entén (DIEC2).

Origen: Una tradició medieval va inventar un instrument musical molt particular: l'orgue de gats. Consistia a disposar una colla de gats en una capsa amb forats per on es feia passar les cues dels pobres animals. La qüestió era estirar-les violentament o clavar-hi alguna punxa per provocar miols aguts de dolor o de por.

Font: Vista al web Qüestionem.

Hi estaràs més que el cànem a l'aigua

Parèmia: Hi estaràs més que el cànem a l'aigua.

Explicació: Força temps.

Origen: Diu Griñó:

«La planta del cànem és dicoica, que vol dir que té dos peus, un de mascle i un de femella. És anual i si l'aigua i la terra li són propícies pot assolir els tres metres d'alçaria pel cap baix, és pilosa i aspra al tacte.

Un cop segat o arrencat, el cànem és estès a l'era per assolellar, seguidament se li treuen les fulles, i s'espolsa o espluga per fer saltar la grana. Un cop sec, després de quinze dies d'ésser estès, se'n fan fulcades, garbes o manats; així engarbat, se'n fan altes piles, on se'l deixa covar fins que es vol procedir a l'obtenció de la fibra. La gent del camp creu que la fortor del cànem perjudica la salut i diuen que si dormiu bella estona prop d'un camp sembrat de cànem o prop d'una garbera us desperteu com emborratxat o marejat. I potser no van gaire equivocats, perquè el nostre cànem també conté els principis tòxics del cànem indià, bé que en menys quantitat.

La fibra tèxtil del cànem es troba a la pela, completament agafada al tronc, que cal destruir perquè es pugui obtenir aquella. Quan després d'assecar el cànem s'ha obtingut un bon grau de duresa del tronc, es procedeix al destriament de les fibres. De primer, s'amara, feina que consisteix a posar submergides les garbes durant un cert temps amb aigua en un embassament o directament al riu, procurant que sigui en un lloc on els animals no puguin anar a abeurar, puix que els pot portar malalties, ja que segons la veu popular el cànem porta verí, i és veritat. El cànem ha d'estar força temps en remull, per això es diu:

Hi estaràs més | que el cànem a l'aigua.

Aquesta durada del remull depèn del temps i de la temperatura i no es pot donar regla fixa. S'ha de procurar que no quedi cru, que sol succeir si no s'hi ha estat prou i si hi està massa temps queda cremat, cal que solament sigui cuit. Tret de l'aigua cal eixugar-lo en un lloc ben assolellat. Ja sec de nou, s'estenen els manats damunt una soca o piló i se'ls bat fortament amb un bastó ben gruixut i de bon cop o bé amb una maça de fusta. Amb aquesta operació es trenca el tronc i es fa saltar la llenya més grossa, o sigui que se'n diu desfustar.»

Font: David Griñó i Garriga: Oficis que es perden. Barcelona: Ed. Millà. Col·lecció «Biblioteca Popular Catalana - Vell i nou», núm. 24.

Sant Eloi, quan era petit era noi; de mitjà, va ser manyà; de mitjancer, va ésser ferrer, i de gran, va ésser sant

Parèmia: Sant Eloi, quan era petit era noi; | de mitjà, va ser manyà; | de mitjancer, va ésser ferrer, | i de gran, va ésser sant.

Origen: Reprodueixo de Griñó:

Segons una vella llegenda, sant Eloi havia estat ferrer i per això se'l va escollir per a ésser el protector de tots els oficis de ferro i foc. De la llegenda de sant Eloi n'hi ha moltes variants, però m'ha semblat que la més bona era lq eu encara es mantenia ben viva a Vilassar de Mar a primers d'aquest segle i que va recollir mossèn Pere Ribot.

Conten de sant Eloi que, en vida, havia estat un dels ferrer més destres i competents en el seu ofici. El seu nom era conegut de tots els carreters i traginers que portaven a ferrar llurs cavalleries. Sant Eloi se'n sentia ufanós no tan sols per la seva destresa a ferrar, sinó per les alabances que sovint li tributaven els seus clients. I, és clar..., la vanitat començà a ensenyorir-se del cor d'Eloi; tant, que va arribar a anomenar-se únic en qüestions de ferreria. Hi ha qui assegura que fins i tot posà un rètol a la porta en el qual hi havia escrit: «Mestre Eloi, únic ferrer i el més destre»; altres diuen que hi havia escrit: «Mestre sobre tots els mestres».

Però Nostre Senyor, que tot ho veu, volgué donar-li una lliçó d'humilitat per aplacar-li la vanitat. En efecte, un dia li portaren un cavall dels més reguitzells de la rodalia perquè li posés una ferradura nova. Eloi prou intentà totes les forces i manyes per a ferrar-lo, però el cavall no es deixava dominar i vinga renillar i tirar guitz.

Ja Eloi anava a proclamar la seva incapacitat, quan s'escaigué passar per allí un home de cara amable i posat bondadós, que, en veure com Eloi no podia de cap manera dominar el cavall, l'escometé bo i dient-li:

─Aquest cavall, mestre ferrer, no costa pas tant de dominar i ferrar. Jo m'hi veig amb cor.

─Qui, vós? No em feu riure! Mestre Eloi no pot de cap manera, i vós, que ningú no us coneix, seríeu capaç? ─li va contestar Eloi.

Llavors aquell home, que no era altre que Nostre Senyor, va agafar la pota  del cavall, que ho va permetre mansament, i d'un cop de botavant¹ l'hi va tallar en rodó, davant l'estupefacció i l'astorament dels circumstants; portà la pota al cargol i allí va rebaixar l'ungla i la va ferrar tranquil·lament i amb facilitat, com si no hagués fet altra cosa en la seva vida. Quan la tingué ferrada, va aplicar-la a la part tallada de la bèstia i va quedar agafada com si mai no s'hagués tallat i sense cap mena de cicatriu.

Aleshores sant Eloi va comprendre la lliçó, es va penedir i va portar una vida tan recta i tan bona, que va acabar sant. Com ens ho confirma la dita:

Sant Eloi, quan era petit era noi;
de mitjà, va ser manyà;
de mitjancer, va ésser ferrer,
i de gran, va ésser sant

Nota¹: El botavant era una espècie de pala de 30 cm. de llargària per uns 8 cm. d'amplària, amb boca tallant i voreres amb barana i que té un mànec de fusta, i l'usen els ferrers per rebaixar la part inferior de la pota de les bísties abans de ferrar-les (pir-or., or., occ.); cast. pujavante.

(La imatge és treta del Diccionari català-valencià-balear en línia d'Alcover-Moll (1930).

Nota²: Aquest refrany està recollit amb molt diverses versions en diferents refranyers. Així he trobat:

• Sant Eloi quan era petit era noi, de mitjà va ésser marrà i quan va ésser gran va ésser sant (AMADES 1935)
  
• Sant Eloi quan era petit era noi, de mitjà va ser manyà i de gran va ser sant (VINYETS 1990)
  
• Sant Eloi quan era petit era noi; de mitjà va ésser manyà; de mitjancer va ésser ferrer, i de gran va ésser sant (GRIÑÓ 1981)
  
• Sant Eloi quan era xic era noi, de mitjà va ésser manyà, de mitjancer va ésser serraller i de gran va ésser sant
  
• Sant Eloi quan era xic era noi, de mitjà va ser manyà, de mitjancer va ésser serraller i de gran va ésser sant (AMADES 1951)
  
• Sant Eloi, el bon ferrer, va fondre la seva mare i no la sabé refer (AMADES 1951)
  
• Sant Eloi, quan era petit era un noi, de mitjà va ser manyà, i de gran va ser sant (CARBÓ 1995)
  
• Sant Eloi, quan era xic, era un noi; quan era mitjà, era un capellà, i ara que és gran és un sant (FARNÉS 1992)
  
• Sant Eloi, quan era xic, era un noi; quan va ser gran va ser sant (SERRA i BOLDU 1928)

Però tots coincideixen en l'advocació del sant per al patronatge de ferrers, serrallers i argenters.

Font: David Griñó (1981): Oficis que es perden. Barcelona: Ed. Millà. Col·lecció «Biblioteca Popular Catalana - Vell i nou», núm. 24 . Pàg. 52-55.

Després de caiguda la pedregada, tocar a mal temps

Parèmia: Després de caiguda la pedregada, tocar a mal temps.

Explicació: Supersticions sobre les tempestes. Un cop fet el mal, és inútil voler-hi posar remei.

Origen: Els pobles germànics ja veien en les tempestes quelcom de sobrenatural i les atribuïen al seu déu Donnar. Amb l'evangelització, els déus pagans, les bruixes i el dimoni van prendre el lloc al déu Donnar i des d'aleshores l'home veu en les tempestes un poder tenebrós que l'arrossega cap a la superstició.

A Catalunya, com a més arrelada queda la superstició de tocar a mal temps. El poble creu que quan veu una nuvolada que porta pedra, si toquen les campanes de l'església abans que aquesta entri al terme, desapareix. La campana simbolitza el predicador i la seva duresa representa la inflexibilitat.

També a Catalunya hi ha molt arrelada la creença que les pedregades les porten les bruixes i per això toquen a mal temps, per espantar-les

Diu Ginestà Punset:

Els antichs Germànics ja veyan en las tempestats quelcom de sobrenatural y las atribuhian al poder del seu dèu Donnar. Mes tart cuan caygueren, víctimas de la predicació del Evangeli, els déus pagans, el dimoni y las bruixas prengueren el puesto al déu Donnar, y desde allavors l'home no vegé en las tempestats sino un poder tenebrós y feréstech que l'arrossegá irresistiblement cap á la superstició.
Moltas son las que tením á Catalunya referents al temporals, pero la mes arrelada, si be va desapareixent, es la del tocar á mal temps.
Creéncia és del poble que si cuan se veu una nuvolada que porta pedra, se tocan las campanas de l'iglesia y s'exposa el Santíssim Sagrament, avants de que aquesta entri en el terme, desapareix.
Segons els canonistas la campana es el simbol del predicador y sa duresa representa la inflexibilitat y el valor del encarregat d'ensenyar l'Evangeli (Diccionari Enciclopédich, tomo 4rt., plana 352 columna primera).
Ën algunas campanas antiguas, segons diu el senyor Inocencio, de Burgos, hi havia vist grabat lo següent:

«Llamo á los cristianos
espanto los demonios
y ahuyento los nublados.»

Tenim que en molts punts de Catalunya creuhen que la pedregada la portan las bruixas. Estant en aquesta creéncia y sapiguent que la campana predica l'Evangeli y per lo tant espanta als dimonis que es lo mateix que diguéssim las bruixas, no es estrany que las toquin per allunyarla.
Esplicat el perque de tocar á mal temps sols falta sapiguer, per tenir el modisme, que la pedregada sempre es dolenta pe'ls camps y espatlla las viandas y per lo tant que es inútil tocar las campanas per anar contra ella cuan ja ha passat.
Per aixó s'usa el modisme de que després de cayguda la pedregada tocar á mal temps per denotar que un cop está, fet el mal es inútil volguerhi posar remey.

Font: Vista a l'article del general Ginestà Punset, Folk-lorisme. Modismes catalans, a la Revista «Catalunya Artística», núm. 9 (Barcelona, 9 d'agost de 1900), pàg. 140.

Donar-li comí

Parèmia: Donar-li comí.

Explicació: Es diu d'algú que va sempre als mateixos llocs i amb la mateixa gent.

Origen: La paraula deriva del llatí cuminus, que significa 'de prop'. Segons Teofrast, el comí, com més es maleeix, més creix, i per això els romans, de la mateixa manera que quan sembraven alfàbrega, acompanyaven aquesta acció amb insults i paraules aspres. A Grècia, tenen el comí com a símbol de l'amistat i a Bolonya donen comí als coloms amb l'esperança que prenguin afició a la casa i s'hi quedin. A Canavere, al Piemont, quan les gallines s'aparten massa de la casa els barregen comí en el menjar i les noies pretenen que els pretendents en prenguin perquè no les oblidin. Com podem veure és present en les supersticions de molts diversos pobles de l'Europa occidental.

Diu Ginestà Punset:

Cuan una persona no se sab mourer d'un puesto, és á dir, que vagi molt sovint á un mateix lloch ó sempre junt ab un altra persona dihém: «Sembla que li han donat cumi».
Alguns ho han modificat y diuhen cantáridas; altres seguidillas.
La paraula cumí deriva del llatí cuminus que significa d'aprop. Segóns ens diu Teofrasto, el cumí com mes se maleheix mes creix y per aixó veyém que'ls antichs italians, igual que ab l'aufábrega feyan els grechs, al sembrarlo acompayavan aquesta operació ab insults y paraulas mes ó menos aspres.
A Grecia tenen el cumí com á simbol d' amistat.
A Bolonia donan cumí als coloms ab l'esperansa de férloshi pendrer afició á la casa y retenirlos á ella; també cuan una persona no vol deixar á un altra diuhen lo mateix que aquí Catalunya: «Li deuhen haver donat cumí.»
A Roma com á Bolonia també'l donan als coloms en sustitució de la verbena ó herba colombiana, com ne diuhen els italiáns, que'ls hi donavan en temps antichs.
Alguns, aquí A Catalunya, també'l donan als aucells per' amansirlos; hi ha qui en sustitució els hi dona pinyons.
En el Canavere (Piamont), cuan las gallinas se apartan massa de la casa hospitalaria se'ls hi dona una mica de cumi barrejat ab el menjar; en el mateix país las noyas pretenen ferlo dragar als seus xicots perque no las olvidin; y aixis es que cuan un d' ells ha d'allunyarse de la població li fan beure alguna cosa ahont avants n' hi han barrejat una mica en polvo.
Si pretengués fer una história de la representació del cumí en la superstició de la majoria de las nacións, fora feyna molt llarga; pero com que no m' he proposat altra cosa que anar á buscar l'origen de aquet modisme que'l trobém en la etimología de la paraula cumí, ó mes ben dit, que es oriond d' Italia, poso punt final atrevintme cuasi á assegurar que aquet modisme es general en tots els pobles del occident.

Font: Vista a l'article del general Ginestà Punset, Folk-lorisme. Modismes catalans, a la Revista «Catalunya Artística», núm. 9 (Barcelona, 9 d'agost de 1900), pàg. 139.

Fer com el puput, un i prou

Parèmia: Fer com el puput, un i prou.

Explicació: S'aplica al matrimoni que només ha tingut un fill.

Origen: El puput, l'ocell que, segons el poble, quan canta diu el seu nom, pertany a la família dels upupa epops, i una de les seves particularitats és que quan troba un niu es menja els ous i en deixa un de seu perquè la vella del niu l'hi covi.

També referides al puput, hi ha una endevinalla que fa:

«Estudiant que estudies filosofia,
quin és l'ocell que té fills i no en cria?»

I també, en alguns pobles, quan es veu un home que va amb mànigues de camisa, se li sol dir: «Que has sentit cantar el puput?», perquè aquest ocell només canta quan fa molta calor.

Diu Ginestà i Punset:

S' aplica al matrimoni que solsament ha tingut un fill.
El puput, l'aucell que, segons el poble, cuan canta sempre diu el seu nom, perteneix á la familia dels upupa epops, y una de las sevas cosas mes particulars es la de que tants nius com troba se'n menja'ls ous y n'hi pon un perque la vella del niu aquell el covi.
Referent á lo mateix, corra entre la gent del poble una endevinalla que diu:

«Estudiant que estudias filosofia
¿quin es l'aucell que te fills y no'n cria?»

També en alguna pobles cuan se veu á un home que va en mániga de camisa, se li sol dir:

«¿Que has sentit cantá'l puput?»

Y es que aquest aucell solsament canta cuan fa molta calor.

Font: Vista a l'article del general Ginestà Punset, Folk-lorisme. Modismes catalans, a la Revista «Catalunya Artística», núm. 8 (Barcelona, 2 d'agost de 1900), pàg. 122.

A Vilaverd toquen l'arpa

Parèmia: A Vilaverd toquen l'arpa.

Explicació: Segons els habitants de Vilaplana, Reus i altres poblacions de la rodalia de Tarragona, els de Vilaverd són lladres.

Origen: Conta la tradició que un dia sant Pere va sentir trucar a la porta de la Glòria i quan va anar a obrir es va trobar amb David, amb l'arpa sota el braç, que volia entrar al cel. Sant Pere li va dir que si volia entrar al cel, hauria de llençar aquell instrument. Amb recança ho va fer i va anar a raure a Vilaverd, que se'l van quedar. Com que no era d'ells i se'l van quedar, per això tenen aquesta fama.
Podem dubtar de la veracitat de la rondalla perquè David és molt anterior al sant que fa de porter del Cel.
Sembla més ajustat a la realitat pensar que la dita provingui dels molts robatoris que hi hagué a Vilaverd a mitjan segle (XIX). Que si una gallina, un xai, un parell de cols. I com que per robar s'han de fer córrer els dits, talment que per tocar l'arpa, per això es diu que a Vilavert toquen l'arpa.
Aquest malnom també el trobem recollit en una corranda de l'Espluga de Francolí:

A l'Espluga són erugues,
a Montblanc són budellers,
a Vilaverd toquen l'arpa
i a la Riba fan paper

Diu Ginestà i Punset:

Qu'es lo mateix que dir, segons els habitans de Vilaplana, Reus y altras poblacions de la provincia de Tarragona, que tots els de Vilavert son lladres.
Sobre aquet particular se conta la tradició següent:
«Un dia Sant Pere va sentir trucar la porta de la Glória y al anar á obrir se trobá ab l'ánima de David que ab l'arpa sota'l bras volia entrar al cel. Sant Pere al véurel ab aquell instrument li digué que si volia entrar havia de llensarlo; peró David va resistirse una mica; mes veyent que'l Sant no volia transigir no tingué altre remey que llensar aquell instrument, ab el que tanta glória havia obtingut, el cual aná á parar á Vilavert, apoderántsen els habitants d' aquest poble. Com que l'instrument aquet no'ls perteneixia y en cambi se'l feren d' ells, per aixó are se n' emportan la fama que s' emportan.»
Fins aqui la tradició, ó, millor dit, la rondalla que's conta, la cual no resulta prou conforme ab l'história ja que sabém que David es molt anterior al Sant que te l'alt honor de ser el porter del Cel.
Are deixém parlar d l'história.
A Vilavert cap allá als mitjans d'aquest sigle eran molts els robos que s' hi verificaven; avuy una gallina, demá un xay, al dia següent un parell de cols; es á dir, no podia passar dia que no's robés una cosa ó altra.
Y com que per robar s' han de fer correr els dits igual que per tocar aquell instrument, d' aqui ve que'ls diguin que'l tocan.
Y no sòlsament ho diu el modisme sino que també ho trobém á n'aquesta corranda recullida á l'Espluga de Francolí:

«A l'Espluga son arugas
á Montblanch son budallers
á Vilavert tocan l'arpa
y á La Riba fan paper.»

Cap allá á las darrerías de l'última guerra civil hi va haber un arcalde que's proposá acabar ab els robos y ho lográ de la següent manera:
A l'arcaldia hi tenia un llibre ahont hi apuntava tots els robos que's cometian y'l valor de las cosas robadas, y al primer que se'l trobava ab el cos del delicte, aquell pagava l'import de tot lo apuntat.
D'aquest modo s' acabaren els robos á Vilavert, pero la corranda no s' ha acabat de cantar ni s' ha acabat d'usar el modisme; aquestos dos ultims no's matan tan facilment.

Nota: He actualitzat la grafia del municipi (Vilavert) al topònim aprovat a l'actualitat (Vilaverd).
Llibert Tarragó, en un comentari en aquest apunt ens comenta l'explicació que li donà la seva mare, de Vilaverd: «La meva mare era de Vilaverd i deia que l'expressió venia de la presència de dues fàbriques de fer teixit. Els fils dels telers formaven un conjunt semblant al de l'arpa.»

Font: Vista a l'article del general Ginestà Punset, Folk-lorisme. Modismes catalans, a la Revista «Catalunya Artística», núm. 8 (Barcelona, 2 d'agost de 1900), pàg. 122.

Brams d'ase no pugen al cel

Parèmia: Brams d'ase no pugen al cel.

Explicació: Quan alguna persona diu alguna cosa que no ens agrada, per demostrar-li que no donem importància a les seves paraules

Origen: No està clar l'origen d'aquest modisme, però podria provenir de La missa del burro, festa que se celebrava durant l'edat medieval, en el període de temps comprès entre l'Expectació i l'octava de l'Epifania. En aquesta missa s'entrava sota pal·li un ase, amb capa pluvial i bonet quadrat, i se li cantava un himne:

Orientis partibus
Adventavit asinus
Pulcher et fortissimus
Sarcinis aptisíssimus
¡He! ¡Sir! ¡Ano, he! etc., etc.

Després, amb gran pompa, s'oficiava la missa major i s'acostumava a l'ase que s'agenollés en els moments adequats i en acabar la missa, el capellà feia tres brams d'ase que eren respostos per la concurrència.

Diu Ginestà i Punset:

Cuan alguna persona diu quelcom que a nosaltres no' ns acomoda, per demostrarli que no doném cap importáncia á las sevas paraulas solém dir: «Brams d'asa no pujan al cel.»
Aquest modisme, encare que fixament ningú sab d'ahont prové, podría ser molt fácil que tingués son origen en La missa del burro, festa que's celebrava en els sigles medioevals, en el periodo de temps comprés entre la vigilia de l'Expectació y l'octava de la Epifania. Consistía la missa aquesta en entrar, baix talam, un burro, ab capa pluvial y boneto cuadrat, á l'esglesia ahont se cantava en honor del cuatrúpeto l'Himne:

Orientis partibus
Adventavit asinus
Pulcher et fortissimus
Sarcinis aptisíssimus
¡He! ¡Sir! ¡Ano, he! etc., etc.

lletra y música copiadas per Soriá Fuentes en sa obra Historia de la música española; planas 216 y 217, volum primer.
Lecta tabula incipit sacerdos: «Deus in adjutorium nostrum intende.»
Després, ab gran pompa y aparato, se cantava la missa major y s' acostumava al burro á que s'agenollés en els moments oportuns; y al acabarse la missa, en lloch de dir: Ite, missa est, el capellá feya tres brams que eran contestats ab tres mes que feyan els concurrents.
La festa del burro, ó mes ben dit, la missa, se celebrava en algunas localitats en memória de la fugida de la Verge á Egipte (V. Du Cange. Voc. Kalencla)
A Ruan també se celebrava á la vigilia de Nadal (V. Diccionari Enciclopedich de Muntaner y Simón, volum VIII, página 345).
D'Italia procedeix una traducció supersticiosa, la cual Voltaire califica de salvatje. Diu que'l burro que havía portat á Jesucrist en sa entrada á Jerusalém, no havía volgut habitar mes temps en aquella ciutat y, caminant per sobre'l mar, tan dur com els cascos de las sevas potas, prengué'l camí de Xipre, Rodes, Candia, Malta y Sicilia; desde allí se'n va anar á habitar á Aquilaya, y, al fi, va establirse á Verona, abont visqué molt temps.
Els seus ossos varen ser tancats dins un burro artificial, que fou dipositat en l'esglesia de Nostra Senyora de las Orgas, baix la custódia de cuatre canonges. Y tals reliquias se treyan en professó, ab la major solemnitat, tres vegadas al any. (V. Apología de los asnos, págs. 77 y 78).
Pera poguer ferse mes cárrech de lo que era la missa del burro, poden consultarse las següents obras: Tillot, Memoires pour servir á l'histoire de la féte des Fous, qui se faisait dans plusieurs églises; Magnin Les origines du thêatre en Europe; Du Cange Dufresne, Glossarium ad escriptores media; et infimce latinatis, ab el Suplement del P. Carpentier; Voltaire, Ensaig sobre las costums; Víctor Hugo, Nostra Senyora de Paris; Lichtental y Mondo, Dictionnaire de Musique; Robertson, Historia de Carlos V; Soriá Fuentes, Historia de la música española; Montaner y Simón, editors, Diccionari Enciclopedich; y per fi la Apología de los asnos, compuesta en renglones así como versos, por un Asnólogo aprendiz de poeta.

Font: Vista a l'article del general Ginestà Punset, Folk-lorisme. Modismes catalans, a la Revista «Catalunya Artística», núm. 7 (Barcelona, 26 de juliol de 1900), pàg. 106.

Sarró, sarró, respon per en Noguer de s'Agaró

Parèmia: Sarró, sarró, respon per en Noguer de s'Agaró.

Variants i sinònims: Ser més ric que en Noguer de s'Agaró.

Explicació: Molt usat a Figueres quan una persona cerca una cosa que no troba, però que sap certament que la té. La variant, Ser més ric que en Nogué de s'Agaró, vol dir que aquella persona és riquíssima.

Origen: El modisme data de principis d'aquest segle (XIX?). A s'Agaró hi vivia en tal Noguer, que era riquíssim, però que sempre anava pobrement vestit, talment un captaire. Ja major es va casar i va dur la dona a Barcelona per comprar-li les joies. Quan l'argenter el va veure com anava de malvestit, li ensenyava les joies més senzilles i barates que tenia a la botiga. El Noguer li demanava cada vegada alguna cosa millor, fins que l'argenter li va ensenyar les més cares de la botiga, que van agradar moltíssim al Noguer. Quan l'amo de la botiga l'advertí que aquelles joies valien una suma molt crescuda de diners, el Noguer de s'Agaró es va treure el sarró que duia sota la capa i va dir: Sarró, sarró, respon pel Noguer de s'Agaró i en va abocar el contingut damunt del taulell, fent una gran escampadissa de monedes d'or que van deixar bocabadat l'argenter.

Diu Ginestà i Punset:

Molt usat á Figueras cuan una persona busca una cosa que no troba y que sab certament que la te. Aquet modisme te una variant que diu: Es mes rich que'n Nogué, de Segaró ab lo que volen dir que la persona a qui va dirigit es riquíssima. L' origen d'aquet modisme data dels principis d'aquet sigle. A Segaró hi vivía un tal Nogué que era riquissim, pero que sempre anava tan pobrement vestit que semblava un captayre. Cap a las sevas vellesas va casarse y ab la seva muller va baixar á Barcelona (que en aquella época's necessitava mes temps que ara per anar a París) a comprarli las joyas. Va anar a, un argenter y aquet cuan el va veurer vestit ab els pellingos que portava comensá per ensenyarli las de menos preu, pero com el Nogué a mida que las hi anava ensenyant deya que volía cosa mellor, l'argenter acabá per ensenyarli lo mes bo que tenia a la botiga. D' aquellas joyas foren las que's va enamorar el Nogué, pero com sía, que l'amo del establiment li advertís que aquellas valían una suma molt crescuda, el comprador se tragué'l sarró de sota la capa que portava y dihent: sarró, sarró, respón per en Nogué, de Segaró, va abocarlo demunt del taulell fenthi una gran escampadissa de monedas d'or que deixa admirat al argenter. Sapigut aixó per els de la comarca figuerenca, comensaren a fer us del sarró, sarró, respón per en Nogué, de Segaró fins que á copia d' anys ha quedát en aquella localitat com un modisme dels de mes us.

Sobre aquesta història, en fa un article Emili Casademont al seu blog:

D'altra banda, a molts pobles europeus creuen que, sota el punt on l'Arc de Sant Martí toca a terra, hi ha un tresor amagat. D'aquí ve que, pel que respecta a casa nostra, hom afirmi que l'antiquíssima i senyorial masia del Noguer de Segueró, situada al peu de la muntanya garrotxina de la Mare de Déu del Mont, casa pairal de les famílies Vayreda i Trullol que han donat il·lustres personatges, tant en el camp de la ciència, com en el de l'art i en el de la literatura, deu la seva riquesa a l'Arc de Sant Martí.

I relacionat amb el Noguer de Segueró, les terres del qual en altres temps abraçaven bona part de la Garrotxa, de l'Alt Empordà i del sud de França, hi ha una curiosa llegenda que, actualment, encara molta gent d'edat avançada sol contar. Jo, per cert, l'he sentida explicar, donant-la com a real, a la meva sogra, filla de Figueres, traspassada fa alguns anys. Segons aquesta llegenda, recollida per l'insigne folklorista Joan Amades a les pàgines del seu llibre Les cent millors llegendes populars, l'hereu del Noguer de Segueró volia casar-se, però preferia fer-ho amb una noia humil i pobra. Així, el noi es vestí de pastor, amb robes velles i atrotinades, i se n'anà a la Casa de Caritat de Girona, on manifestà que desitjava contraure matrimoni amb una asilada.

«Els de la Casa de Caritat -relata Amades- feren sortir totes les noies casadores que hi havia a l'asil i les feren passar en llarga renglera, perquè el pobre pastor triés la que li fos més simpàtica. L'hereu les mirà totes, una per una, i quan hagué trobat la que als seus ulls tenia més atractius li tirà un mocador de seda als peus, senyal d'elecció de promesa, segons un vell costum de la terra. L'escollida, a qui no agradà el pastoret, brut i mal vestit, en lloc de collir el mocador, com havia de fer per a donar senyal de conformitat a l'elecció, li ventà un cop de peu i el féu passar al davant d'una altra de les noies que formaven el rengle, i a aquella li mancà temps per a collir-lo. El ric hereu la féu sortir del rengle, indicant que amb ella es casaria, ja que ella havia esborrat el menyspreu que li havia fet la seva companya, i en prendre-la per la mà digué: "Tu seràs la pubilla del Noguer de Segueró, i tu sabràs quantes unces caben en un mesuró"». Cal afegir, detall que el folklorista també esmenta, que la noieta, a més, era coixeta.

Aquesta llegenda, tal com deia la meva mare política, sempre ha estat considerada com un fet que realment ha passat, tot el contrari del que ha ocorregut amb la de l'Arc de Sant Martí i el tresor que aquest regalà al Noguer de Segueró, que tot indueix a pensar que és producte de la més pura ficció.

Font:

• Vista a l'article del general Ginestà Punset, Folk-lorisme. Modismes catalans, a la Revista «Catalunya Artística», núm. 7 (Barcelona, 26 de juliol de 1900), pàg. 106.
• Amb informacions ampliades a l'article L'Arc de Sant Martí i el Noguer de Segueró, del blog d'Emili Casademont i Comas.

Qui va a Liorna, no torna

Parèmia: Qui va a Liorna, no torna.

Explicació: Liorna és el nom en català de la ciutat italiana de Livorno, situada a la Toscana.

Origen: Resulta que la comunitat jueva a Mallorca era sovint perseguida, sobretot en els segles XVI i XVII. A Liorna, que era un port comercial de gran importància en aquells segles, hi havia una comunitat hebraica que era respectada. En cas de persecució, molts de jueus mallorquins fugien cap a Liorna, i s'hi sentien tan bé, que no en tornaven.

L'esplèndida novel·la de Carme Riera Dins el darrer Blau es basa precisament en els fets històrics que succeïren a Palma entre 1687 i 1691 quan un grup de jueus volia escapar de Mallorca a Liorna.

Font: Vist al blog Les finestres del temps, en un article titulat Vés-te'n a Liorna! (3-12-2010).

Tenir els quatre pèls del diable

Parèmia: Tenir els quatre pèls del diable.

Explicació: Diu Amades: «Es diu d'una persona que té gran facilitat per a sortir-se de les coses difícils i gran mà per a resoldre conflictes i dificultats. També equival a tenir un pacte estret amb algú, que no es pot eludir.»

Origen: Diu J. Bastús: «Se diu aixó en alguns indrets de la montanya per indicar un tunante, un pillastró que surt ab la seva allí hont se fica, com si hagués fet pacte ab lo dimoni ó esperit del infern.
Creyém que aquesta locució se refereix ó te relació ab certs contractes de venta ó de donació que antigament se feyan en los quins per donarlos un seny especial de valer, era costum que 'ls venedors ó donataris oferissen tres ó quatre pels de sa barba que 's fixavan ab lo sagell en los títols que 's tenian y donavan als adquisidors ó als donataris.
Esta opinió s'apoya en la fórmula citada per Ducange en l'article Barba, de son Glosari que diu: 
Pera que est escrit sia á tots segur y valga, he posat en ell la forsa de mon sagell ab tres pels de ma barba.»

Diu Amades: «Origen en un antic costum cavalleresc: Quan se signava un document que tancava un pacte, el que es comprometia s'arrencava quatre pèls de la barba a la cera quan segellava; amb això donava al pacte un més gran valor de compromís, puix que hi posava quelcom de la pròpia persona.»

Nota: També es diu amb tres pèls.

Font:

• Joaquim Bastús (1869): "Modisme: Te'ls quatre pels del diable", dins "Lo Gay Saber, 37 (30 de set. de 1869), p263. 
• Joan Amades (1930): Números meravellosos. Barcelona: Ed. Selecta.

Aquí hi ha marro

Parèmia: Aquí hi ha marro.

Variants i sinònims:

• Conèixer el marro
• Descobrir el marro
• Embolicar el marro
• Esguerrar el marro

Origen: El joc del marro no té res a veure amb el marro o 'solatge del cafè'. Procedeix del verb marrar 'equivocar-se' i marrada, 'revolt del camí'.

Explicació: El joc devia prendre el nom de la possibilitat d'equivocar-se i també el sentit de 'combinació enganyadora, embolic' present en les expressions molt vives conèixer el marro, descobrir el marro, esguerrar el marro, embolicar el marro i aquí hi ha marro.

Font: Ramon Solsona (2005): A paraules em convides (Barcelona: Ed. Columna).