El que no es paga amb diners, es paga amb dinades

Parèmia: El que no es paga amb diners, es paga amb dinades.

Origen: Ho llegim al llibre Prenint el demble a les paraules (2009, Palma, Edicions Documenta Balear), d'Antoni Llull Martí:

Del mot diner en sortí en l’edat mitjana un derivat, dinada, que venia a coincidir amb un altre derivat del mot dinar (menjar), i això ha estat causa que es mal interpretassin algunes dites. Dinada era un conjunt de coses que es donaven per un diner, o de serveis que es prestaven per un diner. En alguns contractes de préstecs s’especificava que el deutor havia de restituir el deute una part en diners i un altre en dinades, és a dir, en productes o en serveis. I també es podia donar el cas que qualcú que prestàs alguns serveis els cobràs en diners o en dinades, o part en diners i part en dinades. I per això es digué que lo que no es paga en diners es paga en dinades, que, com a refrany, vol dir que allò que es deu s’ha de pagar d’una forma o d’una altra. Dinada pot esser també l’acte de dinar, i, certament, hom podria pagar un deute, més que de diners d’algun favor a atenció rebuda, convidant a dinar, però està clar que el refrany esmentat es refereix a deutes en general i a l’altre tipus de dinada.

Explicació: Vol dir que els deutes, d'una manera o altra, s'han d'acabar pagant.

Font: Antoni Llull Martí (2009): Prenint el demble a les paraules (Palma, Edicions Documenta Balear).

El bon vi no ha de menester ram

Parèmia: El bon vi no ha de menester ram.

Origen: Diu Llull Martí: «A mitjan segle XX encara era usual a molts de pobles de Mallorca vendre vi a cases particulars que no eren botigues ni cellers. De vegades es tractava de vi d’elaboració pròpia d’aquell qui el venia, però també el podia vendre per compte d’altri. Aquest tipus de venedor solia tenir una sola bóta dins l’aiguavés de davant, i els seus clients solien esser del veïnatge. Però també podia donar-se el cas que qualcú de més enfora cercàs un lloc on comprar vi, i per indicar-li que en aquella determinada casa se’n venia, es posava penjat sobre el portal un ram o branqueta de pi, i tothom sabia què significava això.»

«També a terres castellanes i d’altres llocs de la Península un ram sobre el portal d’una casa indicava que allà es venia vi o que era una taverna. Les dones que exercien la prostitució per compte propi, a casa seva, prengueren el costum de posar un ram (no sé si també de pi o d’altre arbre) dissimulant així una mica la proclamació de la seva professió fingint tenir taverna, si bé tothom sabia que es tractava d’una altra cosa, i per això la gent començà a conèixer-les per rameras nom que encara perdura, però que en la nostra llengua és un castellanisme totalment innecessari.»

Equivalents: El buen paño en el arca se vende [ES].

Explicació: Quan una cosa és molt bona no necessita que se’n faci propaganda, que prou s’ho diu la gent una a l’altra.

Font: Llull Martí, Antoni (2009): Prenint el demble a les paraules (Edicions Documenta Balear, Palma).

Ha plogut més que es dia que varen enterrar en Fei!

Parèmia: Ha plogut més que es dia que varen enterrar en Fei!

Origen: Segons Montserrat Contos, a Ditxos de Cadaqués (2010): «Es dia que es va enterrar en Fei sembla ser que va ploure molt. En Fei era un personatge, homenot que diria en Josep Pla, que va néixer a Cadaqués el segle XIX».

Explicació: Ploure molt.

Lloc: Es diu a Cadaqués (Alt Empordà).

Font: Montserrat Contos (2010): Ditxos a Cadaqués (Pàg. 62)

Rei tingam i no el conegam

Parèmia: Rei tingam i no el conegam.

Variants i sinònims: Rei ni guerra no els vullgues per la teua terra (RODRÍGUEZ MARÍN)

Equivalent:

• Reyes tengamos y no los veamos [ES] (MARTÍNEZ KLEISER 1945)
• Rey ni guerra no los vea yo en mi tierra [ES] (RODRÍGUEZ MARÍN 1926).

Origen: Hi ha la convicció generalitzada entre els favarols que el refrany té l'origen històric en un sopar que el poble de Favara va haver de preparar i pagar a un rei: el sopar que la universitat de Favara va haver de preparar l'any 1300 al rei Jaume II.

Explicació: reconeixement que les visites reials resultaven funestes als pobles.

Localització: Sorprèn moltíssim sentir dir en una conversació usual entre favarols (Favara) l'esmentat refrany i en canvi no tornar-lo a escoltar en cap altre poble de les nostres terres

Nota: Malgrat l'origen favarol que apunten reculls antics, l'origen del refrany és múltiple, en l'espai i en el temps, i múltiples són els pobles que l'usen i el consideren propi. Prova d'això és que s'hagin recollit tantes variants en tantes recopilacions tan diverses.

Font: Àngel Monlleó Galcerà Una recerca historiogràfica arran del refrany de Favara del Matarranya "Rei tingam i no el conegam", dins "Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia", 5-6, del Departament d'Història Medieval de l'Institut d'Història Medieval de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona (1984-85).

Fer toris

Parèmia: Fer toris.

Origen: Sense haver-ne trobat una font fidedigna, «M'han explicat que hi havia un bar a Mataró que es deia "Can Toris" i d'aqui ve l'expressió 'fer toris'», amb el sentit de faltar a l'escola.

Explicació: Faltar a l'escola, fer campana (DCVB 1926-68).

Sinònims:

• Anar al safrà (ESPINAL 2004).
• Fer campana (ESPINAL 2004).
• Fer fotja (ESPINAL 2004).
• Fer fugina (ESPINAL 2004).
• Fer llobada (ESPINAL 2004).
• Fer rodó (ESPINAL 2004).
• Fer safrà (ESPINAL 2004).

Lloc: Es diu a Mataró (DCVB 1926-68).

El convit del manresà: "No us hauríeu quedat a sopar?"

Parèmia: El convit del manresà: "No us hauríeu quedat a sopar?".

Origen: La frase es diu quan, després d'una visita i quan la gent s'està acomiadant, l'hoste convida a dinar o sopar als visitants només per quedar bé, donant per fet que els visitants -per educació- es veuran obligats a dir que no.

Font: Dita per un informant de la paremiologia tòpica a la fitxa de Manresa, al Bages.

Sant Feliu, sac i ganxo

Parèmia: Sant Feliu, sac i ganxo.

Origen: Sant Feliu de Codines (al Vallès Oriental) era terra de pinyonaires i d'aquí la dita: el ganxo per fer-les caure i el sac per transportar-les. També se li diu Sant Feliu del Pinyó per la quantitat de pinyonaires que hi havia.

Explicació: És una dita tòpica: un refrany geogràfic.

Font: Dita per un informant de la paremiologia tòpica sobre el municipi de Sant Feliu de Codines, al Vallès Oriental.

Acabar en Beniali

Parèmia: Acabar en Beniali.

Origen: Fa referència a una partida de la ciutat de Llíria (Camp de Túria) , cap al sud, a mig camí de Benissanó, on hi ha el cementiri.

Explicació: Morir-se.

Font: A través d'un informant de la paremiologia tòpica, sobre el municipi de Llíria, al Camp de Túria.

Fer-se-li la boca aigua

Parèmia: Fer-se-li la boca aigua.

Equivalents: Hacerse agua la boca [ES].

Origen: Tradueixo del castellà:

És prou sabut que la presència d'una menja apetitosa provoca en nosaltres, no només el desig de provar-ho, sinó que ens activa de manera automàtica la secreció de les glàndules salivals. Tant és així que de vegades, només esmentar un plat determinat és suficient per produir el mateix estímul. Aquest fenomen que tots hem experimentat alguna vegada, al·ludeix metafòricament a la dita 'fer-se-li la boca aigua', amb què expressem generalment l'expectativa d'un succés esperat i desitjat.

Font: Vist al diari ABC Digital, d'Asunción (Paraguai), en la columna Dichos famosos, del dia 25 de juny de 2004.

Fer-se'n les tres pedretes

Parèmia: Fer-se'n les tres pedretes.

Origen: Diu Amades: «Pot recordar les pedres del túmul funerari o les ofrenades.»

Explicació: Usat per a indicar que algú s'ha mort. Com diu Amades, «és incoherent prenent els mots per llur sentit recte».

Font: Llegit a Joan Amades (1935): La mort. Costums i creences. Edició facsímil d'Edicions el Mèdol (Tarragona, 2001).

Per quins cinc sous?

Parèmia: Per quins cinc sous?

Sinònims i variants: Per quins set sous?

Origen: Segons explica el Diccionari català-valencià-balear, s.v. 'sou':

Manera emfàtica de demanar per quina causa o raó, referint-se a una cosa rara, irregular o injustificada. Aquesta locució ve d'un ús medieval que condemnava a pagar cinc sous aquella persona que donava un consell no demanat o que es ficava allà on no el demanaven. 

Explicació: Manera emfàtica de demanar per quina causa o raó, referint-se a una cosa rara, irregular o injustificada.

Font:Diccionari català-valencià-balear (DCVB) (1926-68), s. v. 'sou'.

Agraïment: Moltes gràcies a la Raquel Parera, que m'ho envia a través del Facebook.

Fer la puta i la Ramoneta

Parèmia: Fer la puta i la Ramoneta.

Sinònims:

• Fer el doble joc
• Ser un caragirat
• Tenir dues cares
• Tirar la pedra i amagar la mà

Equivalents:

• Tener doblez [ES]
• Tener siempre los pies en dos zapatos [ES]
• Traidoramente [ES]

Origen: Diu Enric Gomà en un article que reprodueix Núvol el 5.9.2012:

Enric Gomà ha explicat els orígens de l’expressió “fer la puta i la Ramoneta” a la seva secció setmanal La veu humana dins ‘El cafè de la República’ amb Joan Barril de Catalunya Ràdio. Amb motiu de les declaracions de Quim Monzó i Jordi Pujol sobre el posicionament del Govern i la societat en la manifestació per a la independència de Catalunya convocada per l’Assemblea Nacional Catalana d’aquest proper 11 de setembre, l’expressió s’ha posat de moda. Monzó va fer servir l’expressió en una entrevista que Enric González li va fer a la revista JotDown. L’expresident de Catalunya Jordi Pujol, per la seva banda, també va utilitzar l’expressió, en aquest cas, en una entrevista que aquest cop li feia Xevi Xirgu. Mentre Monzó acusava a Convergència de “fer la puta i la Ramoneta” a l’hora de posicionar-se clarament a favor o en contra de la independència de Catalunya, Jordi Pujol deia que la societat jugava a “fer la puta i la Ramoneta” i que Convergència encara havia de rebre moltes més mostres de solidaritat i suport per posicionar-se. Pujol deia: “S’ha acabat fer la puta i la Ramoneta, el Govern ha de ser valent, però la societat, també”.

Gomà explicava als oients de Catalunya Ràdio que aquesta expressió vol dir: “actuar amb duplicitat, donant a entendre el contrari del què se sent, aparentant uns sentiments i tenint-ne uns altres. El que seria equivalent a tenir dues cares o ser un caragirat, segons el Gran diccionari 62 de la llengua catalana de Lluís López del Castillo”. El mateix Gomà citava a l’economista Josep Maria Ureta que feia la següent pregunta a la tertúlia de Catalunya Ràdio d’aquest dilluns: “A mi m’agradaria saber si la puta i la Ramoneta són la mateixa persona; o de si de vegades votem per la puta i altres per la Ramoneta. A mi m’agradaria saber, quan sento el Sr. Pujol, qui és puta i qui és Ramoneta en tota aquesta història”.

Enric Gomà investiga en els orígens de l’expressió i troba que la referència més antiga d’aquesta frase data del 1812 i textualment deia: “Fer la puta Ramoneta”. Aquesta expressió aclariria els dubtes d’Ureta. La puta i la Ramoneta eren, doncs, la mateixa persona. Una persona que “enganya algú amb afalacs i adulacions” i “segons el diccionari de Marià Aguiló, sabem que això ho va escriure un mossèn Antoni Molas a Tarragona dins el llibre Lo bon rossellonès als catalans” diu Enric Gomà. “Antoni Molas era del Rosselló, del Conflent, i es va exiliar el 1793 a Espanya per fugir dels revolucionaris francesos. O siqui que l’expressió té orígens rossellonencs”.

Enric Gomà explica que va obrir el diccionari Coromines, i va buscar l’expressió. “Amb decepció vaig descobrir que ‘la puta Ramoneta’ no va existir, és un equívoc. Prové de ramonet, ramoneta, ramonejar, que ve del francès ramonner, escurar les xemeneies, i rammoneur, escura-xemeneies, en el sentit despectiu d’algú brut, indigne, pollós”. En aquells moments Gomà va descobrir que put/a feia referència a l’adjectiu del verb pudir (fer pudor), i no tenia res a veure amb la prostitució.

“Si ramonejar és parlar rondinant, com els carreters, La puta Ramoneta equivaldria a dir el pollós de l’escura-xemeneies, una expressió molt despectiva. Enric Gomà insisteix en què put/a com a adjectiu posat davant d’un substantiu vol dir “que fa pudor”, com el mateix Gomà ja va explicar dins “La veu humana de Catalunya Ràdio” el 13 de maig de 2010. “Put aire en català medieval era oposat a bon aire. L’aire que put, o l’aire que no put”. O l’ús de put/a en l’expressió puta misèria, la misèria que fa pudor. Enric Gomà acaba amb una última curiositat: “Llorenç Vilallonga va escriure un entremès que es deia “la tuta i la Ramoneta” i va escriure “tuta” no es va atrevir a escriure “puta”; com Jean-Paul Sartre va escriure La P… Respectueuse i no es va atrevir a escriure la paraula maleïda”.

Màrius Serra també va publicar una columna d’opinió a La Vanguardia ahir citant l’expressió de moda. Deia: “Si fer la puta i la Ramoneta equival a jugar amb foc, deixar de fer-ho seria fer foc nou. Més clar, l’aigua”.

Ramon Solsona a Les perles cultivades (mp3) del 4-9-2012, diu que l'origen de l'expressió és Fer la puta Ramoneta (com de Déu hi ajuda ens arriba Costar déu i ajuda), que es referia a una única persona i que ja es troba documentat al s. XIX.

També Màrius Serra es pregunta a l'article de La Vanguardia del mateix 4-9-2012, Però qui era la Ramoneta? que us reprodueixo tot seguit:

Una enigmàtica Ramoneta és la protagonista de l'avantmatx del proper Onze de Setembre. Aquest agost Enric González va entrevistar Quim Monzó a Jotdown. En un moment de la llarga i esplèndida conversa Monzó diu que la gent de Convergència són uns paios que sempre fan la puta i la Ramoneta. Com que l'entrevista es publica en castellà, González opta per traduir l'expressió de manera prou eficaç, tot esquivant el carregós mareig de la perdiu i altres solucions gastades: “unos tíos que siempre tienen el pie en dos zapatos”. Aquest cap de setmana, entrevistat a Presència, Jordi Pujol entoma l'opinió de Monzó i replica: “s'ha acabat fer la puta i la Ramoneta”. La majoria de mitjans espanyols prescindeix de la subtil perícia verbal demostrada per Enric González i opta per la traducció literal. La transcripció de les paraules de Pujol, doncs, projecta la noble Ramoneta als titulars dels mitjans escrits, audiovisuals, digitals, blogs i altres regions de la monolingüe Forumlàndia espanyola. Pujol és un gran especialista en la promoció de figures femenines: la Juani, la Jènifer, ara la Ramoneta... Aquesta vegada, la dualitat que desprèn la frase feta alimentarà moltes columnes d'anàlisi sobre l'actitud que pot tenir l'actual Govern de Catalunya, amb el President Mas al capdavant. Fer la puta i la Ramoneta remet a dualitats tan catalanes com el seny i la rauxa, nedar i guardar la roba o tirar la pedra i amagar la mà. L'activitat professional de la primera fins i tot fa pensar en aquella Catalunya que va retratar Narcís Oller, amb la senyora oficial al passeig de Gràcia i la querida al carrer d'Aribau. Vázquez Montalbán va definir aquesta dualitat tan nostrada d'una manera sintètica: “puta de nit, Ramoneta de dia”.

Putes rai. N'hi hagut, n'hi ha i n'hi haurà pertot, però qui cony era la Ramoneta dels trons? Una fidel esposa que de nit es transformava en cupletista? La simbòlica protagonista de la novel·la de Montserrat Roig Ramona, adéu? La sòsies catalana de la Ramona immortalitzada per Louis Armstrong? L'àvia dels Ramones? Ningú no ho sap del cert, però això no impedeix que un erudit com Joan Coromines hi digui la seva. Al seu fascinant Diccionari Etimològic, situa la Ramoneta a l'entrada de la paraula ram, però també estableix que “ramamiot, ramonet, ramoneta i ramonejar” no són derivats catalans sinó manlleus vulgars del francès (a través del rossellonès i l'empordanès) ramonner (escurar xemeneies). Els escura-xemeneies gavatxos (ramonneurs) serien, doncs, els presumptes avantpassats de l'ara famosa Ramoneta. 

Si fer la puta i la Ramoneta equival a jugar amb foc, deixar de fer-ho seria fer foc nou. Més clar, l’aigua.

Encara Josep Maria Pascual, a El Punt Avui, en l'article del 3 de setembre de 2012, "Jouer la putain et la Ramoneta", en dóna alguna altra explicació i anotació interessant, que reprodueixo també tot seguit:

“S'ha acabat fer la puta i la Ramoneta”. Aquesta expressió l'hem poguda llegir, en boca de l'expresident Jordi Pujol, a l'entrevista que ha publicat aquesta setmana la revista Presència. Dijous passat, al diari El País, el diputat de SI Uriel Bertran responia en una entrevista que el que fa CDC és “fer la puta i la Ramoneta”. A finals d'agost, en una entrevista publicada a la revista Jot Down, l'escriptor Quim Monzó deixava anar en una de les respostes: “Convergència, que són uns tios que sempre van fent la puta i la Ramoneta.” El diari El Mundo d'ahir diumenge recollia les declaracions de Pujol a Presència i reproduïa textualment que “Se acabó hacer la puta y la Ramoneta”. La frase feta “fer la puta i la Ramoneta” té un origen incert, per bé que alguns la situen a partir del final del segle XIX i vinculada amb una societat de matrimonis fracassats i adulteris femenins, amb marits avorrits, esposes insatisfetes i amants frívols. L'escriptor Manuel Vázquez Montalbán, en un article, va explicar sintèticament que el joc que a Catalunya s'anomena “la puta i la Ramoneta” es resumia en: “Puta de nit, Ramoneta de dia.” I una altra aproximació a la definició la va fer el polític basc Iñaki Anasagasti en una entrada que duia per títol “La puta y la Ramoneta” al seu bloc: “No és una expressió políticament correcta però sí molt habitual en la parla col·loquial catalana. La Ramoneta és l'esposa oficial, la legítima, amb la qual es va al Liceu i la de la mainada; i la puta és l'amiga, del llenguatge masclista d'una època que comença a superar-se però que segueix present en el dia a dia.” És excepcional que una expressió tan vulgar es mantingui viva en el vocabulari de persones cultes, sense que s'hagi substituït per alguna altra expressió equivalent més edulcorada (“fer el doble joc”); i, també, l'excepcionalitat que la llengua espanyola no tingui gaire manies a incorporar aquest catalanisme. Si ens fixem en altres llengües, “fer la puta i la Ramoneta” es podria traduir en francès per “Ménager la chèvre et le chou”, que vindria a dir aproximadament: “Cuidar la cabra i la col”. A la inversa, en un web francès podem trobar-hi la traducció del reeixit “fer la puta i la Ramoneta” per “Jouer la putain et la Ramoneta”.

Explicació: Actuar amb duplicitat, amb ambigüitat, amb jesuïcisme, donant a entendre el contrari del què se sent, aparentant uns sentiments i tenint-ne uns altres.

Font:

• Enric Gomà, a "La Veu Humana", dins el programa de RAC1 "El cafè de la República", reproduït i comentat a Núvol, el 5 de setembre de 2012.
• Josep Maria Pascual, a El Punt Avui, del 3 de setembre de 2012, "Jouer la putain et la Ramoneta". 
• Màrius Serra, en un article a La Vanguardia, del 4 de setembre de 2012, "Però qui era la Ramoneta?".
• Ramon Solsona, a  Les perles cultivades , de RAC1, del dia 4 de setembre de 2012.

Nota: l'actualitat de la frase feta ve donada per sengles entrevistes a Jordi Pujol i Quim Monzó, reproduïdes en diversos mitjans de comunicació. 

Llançar-li el guant

Parèmia: Llançar-li el guant.

Origen: Diuen a RodaMots: «Originalment, la persona ofesa colpejava el rostre de l'ofensor amb un guant per desafiar-lo a un duel; també podia llançar-lo a terra davant d'ell. Ara guants i duels solen ser metafòrics».

Explicació: Desafiar-lo.

Font: RodaMots, del dia 28-1-2010.

Anar-se'n (o Despedir-se) a la francesa

Parèmia: Anar-se'n (o Despedir-se) a la francesa.

Equivalents: Marchar a la francesa [ES].

Origen: Tradueixo del castellà:

Durant el segle XVIII, entre la gent de la bona societat de França es va posar de moda el costum de no acomiadar-se a l'abandonar una reunió, fins al punt que fer-ho, era considerat un tret de mala educació. Es permetia mirar el rrellotge, per donar a entendre als assistents les raons que l'obligaven a absentar-se, però res més. Aquest costum, com la dita 'sans adiéu' (sense adéu), utilitzat com a fórmula refinada de cortesia, van fer que s'adoptés la frase anar-se'n a la francesa, per reprovar el comportament de qui s'absentava d'una reunió sense comiat ni salutació.

Font: Vist al diari ABC Digital, d'Asunción (Paraguai), en la columna Dichos famosos, del dia 25 de juny de 2004.

Estirar-se les grenyes

Parèmia: Estirar-se les grenyes (DCVB 1930).

Variants i sinònims: Anar a sarpa la grenya (DCVB 1930).

Equivalents: Andar a la greña [ES].

Origen: Tradueixo del castellà:

El diccionari defineix 'grenya' com a 'floc de cabells desordenats, pròpia de gent poc o gens cuidadosa amb la seva higiene personal'. Aquesta forma de desendreç era bastant habitual en altres temps entre dones de baixa condició social, les quals, d'altra banda, quan es barallaven, s'estiraven obstinadament de llurs cabelleres. D'aquí prové la dita 'Estirar-se les grenyes', aplicat també, per extensió, al fet d'iniciar-se una baralla entre dues o més persones.

Font: Vist al diari ABC Digital, d'Asunción (Paraguai), en la columna Dichos famosos, del dia 3 de novembre de 2004.

Ficar-se (o Posar-se) en camises d'onze vares

Parèmia: Ficar-se (o Posar-se) en camises d'onze vares.

Equivalents: Meterse en camisas de once varas [ES].

Origen: Tradueixo del castellà:

Durant l'Edat Mitjana, la cerimònia d'adopció d'un fill revestia unes formalitats molt peculiars. L'adoptant havia de ficar-se l'adoptat per la màniga, molt ampla, d'una camisa, i treure'l pel coll, i després, com a colofó, li clavava un petó al front. Però llavors, com ara, aquelles adopcions no sempre donaven bon resultat, per la qual cosa, prenent al peu de la lletra els termes del cerimonial, el recel de la gent va encunyar el consell, donat al canidat de l'adopció, que no es fiqués en camises d'onze vares; o sigui, que no consentís ser adoptat per ningú. El modisme ha quedat com exhortació de no barrejar-se en qúestions que ens siguin alienes.

Font: Vist al diari ABC Digital, d'Asunción (Paraguai), en la columna Dichos famosos, del dia 24 de maig de 2004.

Morir-se (o anar-se'n o quedar) amb la creu dels albats

Parèmia: Morir-se (o Anar-se'n, o Quedar) amb la creu dels albats.

Variants i sinònims: Quedar-se amb sa creu d'ets aubats (quedar aturat d'aconseguir alguna cosa) (Mall) (DCVB 1930).

Origen: Segons Martí Gadea: "S'aplica este modisme tan popular i corrent en la comarca d'Alcoi, als que mòren fadrins o giquets encara, tant d'un sexo com del altre, a quins per lo regular s'els he posa mortalla, ataud y creu blanca".

Explicació: Morir-se fadrí (Bal., Val.) (DCVB 1930).

Nota: Fan referència al DCVB, s. v. 'albat', que recull aquesta citació de Martí Gadea: Tipos y modismes de la terra del Gè, I- b, 8.

Font: Simeó Selga i Ubach (1991): La qüestió dels albats i mortalitat infantil 1722-1770. Parròquia de Sant Pere i Sant Feliu de Saló i Sufragània de Majà (municipi de Sant Mateu de Bages), dins la revista "Gimbernat" 1991, vol. 15, pàg. 255-262.

Faltar-li la cabera a algú

Parèmia: Faltar-li la cabera a u.

Origen: Com si et faltara la ‘ploma remera situada al cap de l’ala que dirigeix el colom’.

Explicació: No tindre seny.

Font: Emili Casanova (2005): "Lèxic i cultura popular: la creació lèxica dels colombaires
valencians entre el segle XVIII i el XX", dins la "Revista d'Estudis Catalans", núm. 18 (2005).

De la Seca a la Meca

Parèmia: De la Seca a la Meca.

Origen: Diu Dani Cortijo al blog Altres Barcelones:

Actualment encara hi ha qui es sorprèn passejant pel barri del Born en passar pel carrer de la Seca i veure una alta xemeneia del segle XIX sobresortint de la teulada (de les poques que encara queden fetes amb teules) d’aquesta antiga indústria. Si seguim passejant per aquesta zona, fins al número 19 del carrer Montcada topem amb un dels edificis que ara formen part del Museu Picasso: el Palau Meca. Segons Joan Amades, aquest era un lloc de visita imprescindible per als que venien a Barcelona, donada la seva majestuositat. Posteriorment aquests visitants anaven a la Seca a canviar moneda antiga per la recent encunyada, que lluïa molt més. Del tragí de persones anant i venint dels dos llocs, segons aquesta versió, prové una vella expressió: “De la Seca a la Meca”.

Font: Dani Cortijo (2010): La Seca. Una fàbrica de moneda a Barcelona, dins el blog Altres Barcelones (26-1-2010)

Solsona, ciutat sense ciutadans, seu sense bisbe i pont sense riu

Parèmia: Solsona, ciutat sense ciutadans, seu sense bisbe i pont sense riu.

Origen: Diu Rocafort a la nota 212 de "Geografia", segons recull Farnés (1913):

Al arribar á Solsona, anant-hi des de Cardona, lo primer que á un se li ocorre es que hi ha massa pont per tant poch riu, quasibe sempre axut. Aquesta consideració y'ls fets de quedar la població de la ciutat molt minvada ab les lluytes del passat segle y haver transcorregut molt de temps sense estar provehit lo bisbat, doná lloch á la coneguda dita de que Solsona era una ciutat sense ciutadans, que tenia diocessis sense bisbe y un ont sense riu.

Font: Farnés (1992-99) cita Ceferí Rocafort: "Geografia", dins Geografia General de Catalunya, dirigida per Francesc Carreras i Candi (1913-1918). Barcelona, Casa Editorial Alberto Martín, en 6 vol.

Fer barcella

Parèmia: Fer barcella.

Origen: Mercè, al blog Els primers gestos del verd, recull aquesta expressió i ens n'explica l'origen, que reprodueixo tot seguit:

Segons el diccionari català-valencià-balear d'Alcover, la barcella és una mesura de gra, equivalent aproximadament a la sisena part d’una quartera. Així a les Balears es divideix en sis almuds; i a la regió de València, en quatre almuds. (A Mallorca un almud són 1,954 litres i al País Valencià al voltant dels 4). Continuant amb la definició que fa Alcover de barcella, també rep eixe nom el recipient que té la capacitat de la dita mesura i que serveix, per tant, per mesurar.

Al diccionari etimològic de Coromines trobem que barcella és una "mesura agrària" o "mesura de capacitat", variant de la forma estrictament mossàrab bartxella, també aplicat a una peça de terra; potser provinga del llatí vulgar *particella, diminutiu del llatí "Particula", que significava “petita part, bocinet”, “parcell·la”.

En temps passats les dones i, quan feia mal oratge, també els hòmens "feien barcella", és a dir, teixien barcelles (cabassos d’aquesta mesura o també del doble) –normalment d’espart, vímet o margalló– i mentrimentres anaven xerrant. Així doncs, s'entenia que fer barcella era passar el temps parlant quan ja s’havia perdut el costum de fer eixes feines.

Explicació: Passar el temps parlant.

Localització: Avui encara es manté viva l'expressió en algunes comarques, com ara l’Alcoià i el Comtat.

Font: Vista al blog Els primers gestos del verd, de la Mercè Climent, publicat l'1 de desembre de 2009.

Ser més famós que la Monyos

Parèmia: Ser més famós que la Monyos.

Explicació: Ser molt conegut.

Origen: Ho expliquen amb molt de detall a Històries de Barcelona:

La Monyos va ser un personatge barcelonès que en el seu temps va batre el record de popularitat a la ciutat.

En un llibre antic de l’autor Andrés-Avelino Artís Tomás (Sempronio), he trobat una foto de la senyora Lola Bonella, veïna del carrer de la Cadena -avui rambla del Raval- nascuda l’any 1851 i que treballava de minyona i de modista.

Es veu que un carro de cavalls li va atropellar i matar una filla, i des d’aleshores la senyora Lola es va trastocar i anava per la ciutat absent i sense rumb.
Portava el cabell pentinat alt i s’hi posava les flors que les floristes li regalaven. Anava vestida de manera una mica extravagant i la gent la va batejar com ‘La Monyos’.

Els autors de melodrames de l’època van explotar la seva figura a l’escena. Al ‘Teatro Circo Barcelonés’ es van fer unes funcions on es desvirtuava i exagerava el personatge. Fins i tot al final de les representacions feien pujar la senyora Lola a l’escenari per avalar la veracitat de l’obra.

La Monyos ha sortit en cançons, comèdies, pel·lícules i fins i tot hi ha un restaurant que li és dedicat (Muntaner/Gran Via). També té una figura al Museu de Cera de Barcelona.

La senyora Lola va morir a l’Hospital Marítim, el setembre de 1940, als 89 anys d’edat.

La Magda Marés, del blog Macda, ens en dóna una altra versió molt coincident però amb alguns detalls diferents:

Per la meva sorpresa m’he adonat que no tothom recorda o sap qui va ser la famosa "Monyos". I perquè aquest personatge no quedi en l'oblit us diré que era una dona que arribà a tenir una extraordinària popularitat a la Barcelona de començaments de segle.

El seu veritable nom era Dolors Bonella i Alcanzar i va néixer a l'any 1851. Sembla ser que era veïna del carrer de la Cadena, treballava com a minyona i també es dedicà a la costura. En passar els anys i per atzar del destí, va tenir una filla que va morir en accident, essent atropellada per un "simón" (cotxe de cavalls d'una plaça). També diuen que li van robar la criatura i que aquesta desgràcia l'afectà de tal manera que des de llavors passejà cantant pels carrers de la ciutat.

Amb els cabells recollits com un jardí de llaços a dalt del cap, galtes acolorides i extravagants vestits, jaqueta amb brodats, faldilla creuada i llarga de colors llampants. Sempre portava un vano que movia amb rapidesa i un ram que ella mateixa preparava amb les flors que li regalaven les floristes de la Rambla.

En els anys vint se li van dedicar cançons i comèdies, i quan sonava el nom d'algú es deia: "Aquest és més popular que "La Monyos". Tot sovint li deien "piropos" que ella agraïa amb un somriure. El seu pas pels carrers despertava sempre gran curiositat. Se la veia sempre per la Rambla de les Flors, carrer de l'Hospital i plaça Padró.

Morí als 89 anys a l'Hospital Marítim (ara Hospital de Nostra Senyora del Mar) el 15 de Setembre de l'any 1940.

La seva figura està reproduïda en el Museu de Cera i a vegades l'asseuen en una cadira de les Rambles i la gent pregunta: Qui és aquesta senyora?

La Monyos va ser una de les figures populars bohèmies més conegudes de Barcelona i que al mateix temps gaudia de grans simpaties.

Font: Vista a "Record de la Monyos", d'Històries de Barcelona i a "Històries de Barcelona - La Monyos", del blog Macda.

Fer corrucos o corrococos

Parèmia: Fer corrucos o corrococos.

Origen: Naix per onomatopeia dels marrucs del colom (DCVB).

Explicació: Corruquejar, fer afalacs a les dones, a xiquets o a qui vols.

Font: Emili Casanova (2005): "Lèxic i cultura popular: la creació lèxica dels colombaires
valencians entre el segle XVIII i el XX", dins la "Revista d'Estudis Catalans", núm. 18 (2005).

Agarrar recalfades

Parèmia: Agarrar recalfades.

Explicació: Festejar una xica buscant sexe continuadament sense èxit.

Origen: Ve de l’acció que fa un colom darrere de la coloma sense aconseguir emportar-se-la al colomer. Quan després de 5 o 6 dies de fracassos no cobria la coloma s’ha de donar-li una pastilla o posar-li una coloma de casa.

Font: Emili Casanova (2005): "Lèxic i cultura popular: la creació lèxica dels colombaires valencians entre el segle XVIII i el XX", dins la "Revista d'Estudis Catalans", núm. 18 (2005).

Fer goma

Parèmia: Fer goma.

Variants i sinònims:

• Anar a fer goma.
• Anar a fer el mec.
• Anar a fer el merda.

Origen: Al Tesoro de la lengua castellana de Sebastián de Covarrubias, al segle XVII diu:

«Antiguamente se engomaban los cabellos las mujeres cuando abrían las trenchas porque asentase igualmente de una parte y de otra. Agora engoman juntamente las trocas que llaman de punta para que asienten la frente y no se levanten. Y algunos fanfarrones también engoman los mostachos para que vayan tiesos con las puntas a las orejas».

D’aquí, de les persones que es posaven goma als cabells, a les toques, en fi, com una manera més d’arreglar-se o de maquillar-se, ve goma, que en català vol dir 'un conjunt de gomosos' i 'ostentació del gomós'. Gomós (es diu més en castellà): home exageradament curós en el vestir que segueix rigorosament la moda.

Gomoso remet a pisaverde, que al Diccionario de la Real Academia de la Lengua Española defineix com ‘Hombre presumido y afeminado, que no conoce más ocupación que la de acicalarse, perfumarse y andar vagando todo el día en busca de galanteos’.

Explicació: Anar a passejar lluint el tipus, perquè els altres et vegin, presumint en certa manera del teu estatus social. Per exemple, els que anaven a missa de dotze el diumenge ben mudats. I més concretament, a Barcelona, anar a passejar al Passeig de Gràcia, a lluir-se, a fer-se veure, a coincidir amb altres que també feien goma. Anar, no a passejar, sinó a passejar exhibint-se, lluint, anar arreglat.

Font: Ramon Solsona (2008): «La paraula del dia», dins El món a RAC1, del divendres, 14 de novembre de 2008.