Fer peça

Parèmia: Fer peça.

Origen: Per què diem fer peça? De quina peça estem parlant? La paraula 'peça' té molts significats. Generalment vol dir ‘tros, fragment, porció’. A quina mena de peça ens referim? Doncs bé, és una peça tèxtil, és una peça de teixit, de tela, de drap.
Perquè peça és un teixit que es fabrica d’un sol cop en un teler. El teler fabrica una tela i tota la tela fabricada de cop en aquell teler és una peça. I la peça ha estat sempre una unitat de treball o producció bàsica en el món tèxtil, de manera que es cobrava a tant la peça sobretot la gent que feia de teixidor a casa.

Joan Amades dóna aquesta explicació per fer peça: el teixidor es limitava a cobrar una quantitat per la seva feina de transformador. És a dir, li portaven un fil i el transformava en una peça. Si el fil era mal filat, poc retort, mal cuit, poc rentat, etc., o no hi havia la quantitat suficient per obtenir una peça de la mínima tirada corrent, el teixidor refusava la feina perquè no feia peça. No podia fer peça i no ho podia vendre.

El tèxtil ha donat molta fraseologia en català, algunes de les quals tenen la paraula 'peça'. Ser una bona o mala peça ho diem amb el sentit de persones bones o dolentes, de manera figurada. De la manera que una peça es pot teixir amb facilitat o dificultats, una persona pot tenir virtuts o defectes i per tant ser una bona peça o una mala peça. Però normalment diem bona peça en el sentit de mala persona.

Tenir mala peça al teler, generalment tenir una malaltia greu o no tenir solució (o una mala solució) una situació difícil, un problema. Exemple d'ús: Amb la crisi moltes empreses tenen mala peça al teler i no se’n sortiran.

En plural, fer peces, vol dir trencar, fer a trossos, fer miques.

Explicació: expressió molt catalana, intraduïble, com passa en altres idiomes, que vol dir que una cosa agrada a algú. Vol dir ‘agradar, interessar, ser útil, fer servei, cridar l’atenció, complaure, convenir’.

Exemples d'ús:

• He trobat tres butaques que em fan peça i no sé per quina decidir-me.
• L’Espanyol volia fitxar Luis Fernández, però Mané li ha fet més peça.
• Emporta’t un parell d’enciams si et fan peça.
• No me n’emporto perquè no m’acaben de fer peça.
• Em fa més peça l’escarola.

Font: Ramon Solsona: «La paraula del dia: Fer peça», dins El Món a RAC1, del dimecres, 10 de desembre de 2008. [Podeu sentir-ho en mp3].

Quants en va deixar el rei Herodes!

Parèmia: Quants en va deixar el rei Herodes!

Origen: Diu Ginestà:

Rec. á Ripoll (prov. de Gerona.)

Herodes, rey dels juheus, anomenat el Grand, comensá á regnar desde molt jove; y gracias á sas acertadas disposicións prompte la Galilea se vegé lliure de la multitut de malfactors que tenían espantats als pacifichs ciutadans. Després abusant de sa autoritat, cometé un sens fi d' excesos, acabant per ajusticiar á sos tres fills Aristóbulo, Antipater y Alexandre y una multitut de personatjes mes, acusats tots de conspirar contra d'ell. Un dels crims de que se'l culpa es el
de la célebre degollació dels ignocents. Sabedor Herodes de que á Betlém hi havía nascut el Fill de Deu y de que'ls Magos l'havían anat á adorar, comensá á sentir temor y gélos y fou cuan ordená la degollació; més la Sagrada Familia vá fugir á Egipte y cuan Sant Joseph vá enterarse de la mort de Herodes, fon cuan tornáren á Betlém.

Aixó es lo que'ns conta la História Sagrada; pero váris escriptors, inclós aquells que més fortament atacan á aquest rey dels juheus, no parlan d' aquet succés (vegis á Josep) d'ahont se deduheix que'l deuria cometrer un de sos Tetrarcas.

A més; si creyém á Freret, Wisson y altres escriptors, Herodes vá morir cuatre anys avants de la nostra Era.

El poble, com á creyent que es, dona fé á l'História Sagrada y no dupta que Herodes el Grand fou el que verdaderament ordená la degollació dels ignocents y por aixó es, que per tractar d'ignocent á la persona ab qui's parla, sé li diu: «Quants ne va deixar el rey Herodes.»

Explicació: Per tractar d'innocent la persona amb qui es parla.

Localització: Recollida a Ripoll.

Font: Vista a l'article del general Ginestà Punset, Folk-lorisme. Modismes catalans, a la Revista «Catalunya Artística», núm. 11 (Barcelona, 23 d'agost de 1900), pàg. 170.

Per Nadal, posarem el porc en sal

Parèmia: Per Nadal, posarem el porc en sal.

Variants i sinònims:

• Bon dia i bon any que Déu nos dô, | per Nadal bona porcella, | i per Pasqua un bon moltó
• Si vols passar un bon Nadal, | tingues un bon porc en sal

Origen: Diuen al web Tradicions i costums d'Òmnium Cultural:

La funció social ens ve donada per la festa subsegüent a la mort del porc, la qual té alguns punts de semblança amb la de Nadal. Les dues són eminentment de família, es fan al recer de la llar i tenen com a motiu principal la celebració d'un àpat, al qual hom procura que assisteixin com més familiars millor, i si no hi poden concórrer, hom els envia un present, mostra de les parts més estimades del porc. Cal destacar que per Nadal, fins ben entrat el segle XIX, el punt central de l'àpat sagramental i tradicional el constituïa, en molts indrets, un porcell, com encara es menja a Mallorca i en molts pobles europeus. El gall de nadal -símbol del sol- i el porc han estat, de sempre, les menges típiques de la diada.

El refranyer popular parla a bastament de la mort del porc per Nadal:

Per Sant Tomàs, | agafa el porc pel nas (21 de desembre)
Per Nadal, | posarem el porc en sal
Ditxós més, que entra amb llardons | i surt amb torrons.

També a la portalada del monestir romànic de Ripoll (segle XII), es representa la matança del porc.

Els antics pobles van tenir el porc com a animal sagrat i van identificar-lo amb Dionisos i atis, déus de la vegetació. Per tant, la persistència de les antigues comunitats de fer la matança del porc dins el mes de desembre degué anar relacionada, amb tota probabilitat, amb les pràctiques màgiques de la sembra, formant part de la gran festa hivernal del solstici, en ue el sacrifici, a més de proporcionar menjar, era una ofrena a les divinitats vegetals. A més, ens ho reforça el fet, com veurem en descriure les diferents operacions de la matançam que a l'entorn d'ella es produeixi un ritual, altament codificat, i de primitiva significació sagrada. Resta d'aquestes pràctiques a casa nostra era el costum que hi havia de guardar uns quants ossets petits de l'espinada per cremar-los i barrejar-ne la cendra amb elgra de llavor, en la creença que afavorien la sembra i que asseguraven una bona collita.

També segurament degueren enterrar part de la mocada, ja que un refrany ens diu:

Per Nadal, | tripes de porc al caminal.

Un altre refrany relaciona el Nadal amb la sang de porc:

Per Nadal, | sang de porc al rieral.

Avui hom recull la sang amb interès, però aquest refrany porta a pensar si en altre temps es tirava la sang a terra amb ntent fertilitzador. Una mostra d'això la tenim al Lluçanès, on antigament, en matar el porc en vigílies de Nadal, deixaven caure a terra el primer raig de sang, creguts que, fent-ho així, la collita vinent seria abundosa.

Emili Casademont, sobre la tradició del Nadal i la matança del porc explica:

I la matança del porc encara té molts punts de contacte amb el Nadal. Són dues festes que apleguen les famílies. I, a part d'això, he d'esmentar que, fins no fa pas gaire anys, l'àpat tradicional nadalenc havia estat, a casa nostra, un porcell, com encara ho és a Mallorca i a molts pobles europeus. El gall de Nadal és relativament modern. Així, un segle enrere, el costum de matar un porc per celebrar la diada nadalenca degué estar molt estès, car en el rodolí dedicat a sant Tomàs, en l'Auca de les Funcions de Barcelona, hi ha representat un home que compra un porc, i amb l'epígraf que diu: «Sant Tomàs, porcs». I, com ja sabeu, el dia de San Tomàs s'escau (o s'esqueia fins fa poc) el 21 de desembre, data en què a la Ciutat Comtal s'havia celebrat abans una importantíssima fira de porcs, que era molt més extraordinària que les que, en alguns llocs, ara fan de galls. A més, el refranyer ens diu que «Si vols passar un bon Nadal,/ tingues un bon porc en sal», «Bon dia i bon any que Déu nos dô,/ per Nadal bona porcella,/ i per Pasqua un bon moltó», etcètera.

Font:

• La matança del porc, del web de Tradicions i costums d'Òmnium Cultural.
• A l'article El porc de Nadal i el porc fet alcalde, del blog d'Emili Casademont i Comes.

La nit de Nadal, la més estelada de l'any

Parèmia: La nit de Nadal, | la més estelada de l'any.

Variants i sinònims: La nit de Nadal, | la festa dels estels | i la festa major del cel.

Origen: Diu Emili Casademont:

Diu la parèmia o proverbi (que és una màxima o sentència moral i didàctica, de caire erudit o popular) el següent: «La nit de Nadal,/ la festa dels estels/ i la festa major del cel». I també diu la parèmia o proverbi això altre: «La nit de Nadal,/ la més estelada de l'any». I és que hom creu que, durant la nit nadalenca, tots els estels surten i brillen tant com poden, per tal de veure i adorar el Nen Jesús. Aquesta creença feia que abans la gent de muntanya, en anar cap a l'església per assistir a la Missa del Gall, contemplés tota embadalida l'estelada i expliqués a la mainada, posant-hi més pa que formatge, com diríem usant la clàssica expressió popular, els noms i les tradicions de cada estel. De qualsevol manera, hi ha una cosa ben certa. I aquesta és que ara, en aquest moment de l'any, les nits són molt llargues i fan visibles un elevadíssim i espectacular nombre d'estels.

La celebració del Nadal no començà fins al segle XV, atès que els primers cristians se sentien redimits per la Passió i la Resurrecció de Jesucrist i dedicaven tota la seva atenció i tot el seu culte a aquest misteri. Pel que respecta a Catalunya, les celebracions del Nadal s'iniciaren al segle XIII, és a dir, força abans que a la resta del món cristià. I era llavors que, la vigília del 25 de desembre, es feia la matança del porc, ja que, antigament (i no tan antigament, com ja vaig explicar en un article anterior), havia estat costum menjar carn d'aquest animal en l'àpat nadalenc. El 1350, el rei Pere I, El Cerimoniós, per tal de donar més relleu i importància a la festa de Nadal, disposà que als seus dominis l'any comencés el dia 25 de desembre. D'altra banda, cal ressaltar que, en temps medievals, la gent organitzava per Nadal grans festes als palaus i castells, on es cantaven cançons de to trobadoresc, sempre davant retaules i imatges relacionades amb el Naixement, i es feien, també, grans àpats, els quals, dins un ambient de moltíssima alegria, acabaven amb dansa.

Explicació: Hom creu que, durant la nit nadalenca, tots els estels surten i brillen tant com poden, per tal de veure i adorar el Nen Jesús. De qualsevol manera, hi ha una cosa ben certa. I aquesta és que ara, en aquest moment de l'any, les nits són molt llargues i fan visibles un elevadíssim i espectacular nombre d'estels.

Font: Vist a l'article La nit més estelada de l'any, d'Emili Casademont i Comas.

Llençar la tovallola

Parèmia: Llençar la tovallola.

Origen: També prové de l'àmbit pugilístic. Quan l'entrenador observava que el seu pupil estava rebent un càstig massa fort, llençava una tovallola a l'aire que havia de caure dintre del ring. Aquest acte significava la rendició del seu combatent.

Font: Vista al blog El 7 ciències.

Fer com les muntanyes de Begur, pugen i baixen

Parèmia: Fer com les muntanyes de Begur, pugen i baixen.

Explicació: Persona que ha anat a més, molt orgullosa, per donar a entendre que dia vindrà que tornarà a menys.

Origen: Es refereix a unes dunes que hi ha vora el mar i que, segons el vent, es fan més grans o més petites.

Diu Ginestà Punset:

S'usa al parlar d'una persona que ha anat á mes y que gasta orgull pera demostrar que dia vindrá en que tornará á menos.
Las montanyas á que fa referéncia no son altra cosa que unas dunas, ó siguin una especie de montanyetas de sorra que existeixen vora'l mar, y que segons el vent s'engrandeixen ó s'enxiqueixen.

Font: Vista a l'article del general Ginestà Punset, Folk-lorisme. Modismes catalans, a la Revista «Catalunya Artística», núm. 9 (Barcelona, 9 d'agost de 1900), pàg. 139.

A mansalva

Parèmia: A mansalva.

Explicació:

• Loc. adv. Sense cap risc (DIEC2).
• Loc. adv. Sense cap risc, sense exposar-se gens (GDLC, s. v. 'mansalva').

Equivalents: A mansalva [ES] (DRAE) (Diccionari català-castellà d'Enciclopèdia Catalana, s. v. 'mansalva').

Origen: Prové de la fusió de les dues paraules 'mà' i 'salva'. Per això també podem trobar, en plural, la forma A mans salves.

Caure d'oros

Parèmia: Caure d'oros.

Origen: Oros i oronells són els forats del nas; per tant, caure d’oros és exactament igual que caure de nassos o caure de trompis, en aquest segon cas donant el nom familiar de trompa al nas.

Explicació: Caure de cara.

Font: Vista a Tres refranys comentats per Joan Amades.

Feta la llei, feta la trampa

Parèmia: Feta la llei, feta la trampa.

Origen: Tradueixo de l'original:

Aquest refrany procedeix del llibre «Secret Tibet», de Foasco Moriani, on explica com una comunitat de monjos japonesos tenien una regla que només els permetia menjar carn d'animals marins. Llavors, varen decidir anomenar el porc senglar com a balena silvestre i des d'aleshores se'l menjaven sense escrúpols.

Font: Vista a Vox populi. El origen de los dichos, del portal Uralde.

Can Seixanta

Parèmia: Can Seixanta.

Origen: Diu Amades:

Resulta gairebé històrica la casa coneguda per can Seixanta, famós personatge esdevingut protagonista de comparança popular i prototipus del desordre i la desorganització. En Seixanta era un fabricant de teixits, membre important de la vella colla de l’Arròs, home panxacontent i divertit més amic de xefles i d’alifares que de curar del negoci, el qual li devia anar tan ben ordenat com suposa la comparança.

Quant al seu nom pintoresc, la veu popular l’explica de diverses maneres. Hom diu que la seva fàbrica estava assenyalada amb la numeració del carrer amb els números 18, 20 i 22 que fan un total de seixanta. La fàbrica de can Seixanta era de construcció vuitcentista i encara tardana. En el terreny que ocupava hi havia un hort del qual era propietari un pagès molt avar. Un any que les mongetes van anar a un preu molt alt l’hortolà es va entossudir a no voler-les donar si no arribaven a seixanta, preu molt excessiu. Com que no hi van arribar, mentre esperava la puja se li van corcar i les hagué de llençar. Portat per l’avarícia, es desesperava i s’estirava els cabells. D’aquesta feta coneguda per tots els pagesos del Raval, derivà que hom apliqués a l’hortolà el qualificatiu de Seixanta, i després es va estendre a la fàbrica que es va construir en el mateix terreny.

Conten encara que el fabricant de qui parlem, tenia una gran fillada i, portat pel seu humorisme, quan trobava algun dels seus fills fora de casa, hi entaulava un diàleg més o menys així:

«No sé per què em sembla que et conec. Com te dius? On vius? Mira, no sé perquè em sembla que ets fill de la meva dona. Com es diu el teu pare? Ja ho he dit jo que era fill meu. No en feu pas cas, perquè com que de fills en tinc seixanta, ni jo mateix me’ls conec.» I per això li van treure en Seixanta.

També comenta aquesta història Josep Maria Huertas. Diu:

A mitjan segle XIX al petit carrer de la Riereta s'hi concentraven vint-i-tres fàbriques tèxtils, entre les quals algunes de tan famoses com La España Industrial, que després aixecaria una gran fàbrica a Sants, i la de Jeroni Juncadella. Diuen que n'hi havia una que ocupava els números 18, 20 i 22 ─tots tres sumen seixanta, si s'hi fixen─, i que estava molt mal organitzada perquè el propietari s'ho passava més bé fent xerinola a Montjuïc; formava part de l'anomenada Colla de l'Arròs, dedicada a muntar tiberis i festes a la muntanya. EL desordre de l'empresa era tan gran que per indicar qualsevol mena de desori es va acabar encunyant l'expressió «semblar Can Seixanta».
Hi ha qui diu que l'origen d'aquesta expressió era un altre. Això era un home amb molts fills, i quan li preguntaven quants eren, com que tenia un sentit de l'humor acusat, començava a pensar i responia: «Mira, comptant, comptant em sembla que arriben a una seixantena...». Fins i tot la capçalera d'un romanç avala aquesta suposició, ja que dibuixa un munt de criatures davant d'una parella.

En un fòrum sobre qüestions língüístiques, encara hi trobem una altra explicació plausible: 

A casa sempre ens havien explicat que venia d'una botiga que venien tots els productes a 60 cèntims de pesseta. Com que tenien una multitud de productes de tota mena i en general desordenats i sense cap concert, d'aquí venia l'expressió.

I encara una explicació per a un sinònim, en el mateix fòrum:

També es diu 'Can penja i despenja' amb el mateix significat. Una botiga, segons tinc entès, de roba usada que com que tothom agafava la roba, se l'emprovava i després no la tornava a lloc, hi havia uns treballadors que s'encarregaven de penjar-la.

Nota: Aquest indret avui és el carrer de la Riereta, del barri del Raval.

Sinònims:

• Can penja i despenja.
• Can Pixa (i rellisca).

Equivalents: Casa de Tócame Roque [ES]

Explicació: Resulta gairebé històrica la casa coneguda per can Seixanta, famós personatge esdevingut protagonista de comparança popular i prototipus del desordre i la desorganització.
S'utilitza, principalment, en frases amb el verb Ser o Semblar.

Font:

• Joan Amades (1989): Històries i Llegendes de Barcelona. (Barcelona: Ed. 62). 2 vol.
• Josep Maria Huertas Claveria (2006): Article «La quinta forca», dins Mites i gent de Barcelona. Barcelona: Edicions 62. Pàg. 26.

Buscar-li tres peus al gat

Parèmia: Buscar-li tres peus al gat.

Variants i sinònims:

• Buscar cinc peus al gat
• No busquis cinc peus al xai

Origen: Buscar-li tres peus al gat és una dita “corrompuda”, perquè la dita veritable és buscar cinc peus al gat, més pròpia, segons Correas, perquè trobar tres peus a qui en té quatre és cosa fàcil i res especial, mentre que trobar-ne cinc és impossible. A més, a aquesta frase original s’hi afegia no, que són cinc amb la cua. Antigament aquesta expressió s’emprava per al·ludir al xai i no pas al gat: No busquis cinc peus al xai, ja que és ben sabut que només en té quatre.

Explicació: Es diu dels qui proven la paciència d’una persona amb risc d’irritar-la i s’aplica impròpiament a les persones que tracten de provar allò que és impossible amb mentides.

Font: Vista a la Revista «L'Estenedor, núm. 12», de gener de 2003, publicada per l'Ajuntament de Mollet.

Nota: Fan referència a la font d'on ho han tret: el llibre de José M. Iribarren, El porqué de los dichos.

Fer el beneit

Parèmia: Fer el beneit.

Origen: Antigament, el pas dels portals no sempre havia estat franc; a vegades per entrar a una població hom feia pagar un petit tribut, que rebia el nom de portalatge. Hi havia algú que n’estava exempt, entre d’altres, els beneitons o betzols; d’ací el refrany: Fer el beneit per no pagar el portal.

També es diu "per no pagar el pont", puix que també estaven exempts del tribut de pontatge. Tampoc no havien de pagar els captaires, almoiners comediants, farsants, joglars i altra gent semblant, però aquests venien obligats a fer una cantada o quatre magarrufes de la seva especialitat, per a divertiment dels portalers o ponters, d’ací les dites: Pagar amb cançons, o bé
amb moneda de mico, i també Donar una cosa abarata cançons.

El portalatge no havia estat igual per a tothom; a vegades hi havia categories i en entrar hom preguntava el nom del qui passava. Conta la tradició que una vegada en demanar-li com se deia a un castellà que arribà al peu del portal, va donar una pila de noms i un centenar de títols, mèrits, honors, càrrecs i prebendes, (molt clàssic amb els castellans) que el feren parlar més de mitja hora, durant la qual va formar-se una cua molt llarga de vianants que desitjaven entrar. Finida la retòrica, el portaler li digué que havia de pagar una unça d’or perquè pensava el portaler que eren totes les persones que l’acompanyaven, puix que es comptava a tant per nom. El foraster jurà i perjurà, va botre i maleir però no tingué més remei que afluixar.

El que seguia que era de Sabadell, en preguntar-li el nom, va contestar: "Tot just si em diuen Pere."

Font: Joan Amades (1989): Històries i Llegendes de Barcelona. (Barcelona: Ed. 62). 2 vol.

Mentre hi ha vida hi ha esperança

Parèmia: Mentre hi ha vida hi ha esperança.

Equivalents: Mientras hay vida, la esperanza no sea perdida [ES] (PONS LLUCH 1993).

Origen: Se li dóna un origen històric. Alí Amet Benjur va alçar-se contra Abderraman II, rei de Granada. Aquest el feu presoner i el tancà en una fosca presó en espera del moment oportú per a escapçar-lo. Hores abans de portar a terme la sentència, el poble es revoltà, destronà el rei Abderraman i posà en llibertat el seu enemic, que en anar a treure'l de la presó cregué que ho feien per escapçar-lo. En veure's alliberat exclamà: «─Mentre hi ha vida hi ha esperança».

Explicació: Es troba també en el refranyer de gairebé tots els països. Indica que no cal desesperar-se mai d'arribar a poder obtenir el que hom desitja.

Font: Joan Amades i Gelat (1951a): Refranyer català comentat. Barcelona: Ed. Selecta. || Ed. Selecta - Catalònia, 1990: segona edició dins la col·lecció «Club de Butxaca», núm. 20.

Anar a can Felip

Parèmia: Anar a can Felip.

Origen: A can Coromines, del vàter en deien Can Felip, en homenatge al rei borbó que va entrar a sang i foc per Almansa fins a arribar a Barcelona. Una expressió en desús que encara avui sobreviu ocasionalment en alguns entorns i famílies. La tradició en l’ús del mot ha anat perdent-se, però “és sabut que en el primer terç del nostre segle (certament encara més tard) era molt viu donar a la latrina el nom de Can Felip, i fins es mostraven les ganivetes fermades a la taula de les masies amb el nom d’aquell botxí més sagrat”.

Font: Sergi Sol (2005): Joan Coromines, una vida de llegenda. Barcelona: Ed. 62). Pàgina 61.

Nota: Vista al blog Diari d'un llibre vell, de Xavier Caballé.

Si la muntanya no va a Mahoma, Mahoma anirà a la muntanya

Parèmia: Si la muntanya no va a Mahoma, Mahoma anirà a la muntanya.

Origen: És una frase proverbial molt estesa i dita per arreu, tant en català com en castellà, com, suposo, en altres llengües.

Si entres en qualsevol cercador d’Internet i demanes per pàgines que continguin Mahoma i muntanya (o montaña), te’n sortiran un grapat. Perquè és una frase que la gent utilitza, i molt.

Però no n’he trobat l’origen documentat en cap obra de les que tinc a l’abast (uns 150 reculls de refranys, dites, proverbis, diccionaris, etc.).

Podria aventurar (però tan sols aventurar), pel format de la frase i els referents, que es tracta d’un proverbi de font culta (potser el mateix Alcorà o algun altre text clàssic àrab), que ha esdevingut frase proverbial. I crec recordar que era una frase que posaven directament en boca de Mahoma (com ara el Veni, vidi, vici, de Juli Cèsar), però no ho puc referendar amb cap font solvent.

Explicació: Té el sentit de ‘posar els mitjans necessaris per tal que una cosa s’esdevingui’.

Font: Consulta feta a través del programa Connexions de TV3, el 3 de maig de 2001.

Fer com el frare de la creu

Parèmia: Fer com el frare de la creu.

Explicació: Aplicat quan hom no para de demanar fins que obté el que desitja.

Origen: Diu Amades:

Un frare es presentà un dia en una fusteria, i demanà si li volien fer una creueta per l'amor de Déu. El fuster li digué que, aleshores, tenia molta feina i que no el podia atendre. El frare cercà ell mateix una estella, i demanà al fuster si la hi volia donar. Quan la tingué, li digué que era un xic massa ampla i que li donés un cop de ribot per a aprimar-la. Després, li demanà si la hi voldria serrar i fer-li'n dos bocinets, un més llarg que l'altre. També li demanà que li donés una punta i, com que ell no sabia pas clavar-la, encara la demanà que volgués clavar les dues fustetes, una travessada damunt de l'altra; i heus ací que el frare ja tingué feta la creu.

Nota: En aquest petit llibret, Amades recull aquelles parèmies o proverbis que tenen el seu origen en una rondalla. Pensem que la cultura es transmetia oralment i aquestes històries ajudaven a recordar o transmetre d'una manera fàcil de recordar ensenyaments, coneixements i la saviesa del poble. Tots acostumen de tenir una moralitat o ensenyança al darrere. En aquest cas vol explicar amb detall les diferents feines que calen per fer una creu de fusta.

Font: Joan Amades (1938): La rondalla i el proverbi. Barcelona - Gràcia. Gràfiques Calmell. Col·lecció «Narracions populars», Vol. II. Pàg. 8.

A casa de maturrangues, no hi vagis a buscar gangues

Parèmia: A casa de maturrangues, no hi vagis a buscar gangues.

Origen: La paraula ganga ha experimentat una clara transformació a través dels temps. [...] El primer significat de ganga era una frase familiar al segle XVII, però aquesta frase s'utilitzava molt sovint irònicament, donant-li el sentit contrari al que tenia, d'on la frase "buena ganga es ésa" que segons el Diccionario de Autoridades (1732) es "frase amb què se significa que no és cosa de profit el que s'aconsegueix o es pretén".

I ganga vol dir avui 'cosa apreciable que s'adquireix a poca costa o cosa molt avantatjosa en relació amb el poc preu o feina que ens dóna', i accentuant el seu sentit irònic, serveix també per designar una 'cosa molesta'.

En aquest sentit recordem un apariat satíric que defineix el significat familiar de la ganga. Pertany als Cent Conceyls del Conceyl de Cent, que va escriure, a finals del segle XIX, Pompeu Gener, en un llenguatge irònic i descarat:

A casa de maturrangues
no hi vagis a buscar gangues

Maturranga, tant en català com en castellà, significa 'dona pública'. realment, poques gangues es poden trobar en un bordell.

[Traduït del castellà]

Font: Néstor Luján (1992): Cuento de cuentos, Tomo I. Barcelona: Ediciones Folio. 5ª edición (junio de 1994).

Haver-hi moros a la costa

Parèmia: Haver-hi moros a la costa.

Explicació: Modisme que recomana precaució i cautela. S'usa amb els verbs haver i tenir

Origen: Té l'origen en el segle XVII, quan els pirates moros d'Algèria feien incursions per terres de la Mediterrània. Com que aquestes excursions i robatoris eren freqüents, es van construir de distància a distància al llarg de tota la costa torres cegues, a les quals es pujava amb una escala de corda que després es recollia. Són les anomenades torres de moros. Des d'elles es cridava "Hi ha moros a la costa", amb crits i fumerades per estendre l'alarma ràpidament entre tota la població perquè es posessin a cobert.

Durant la nit, els avisos es feien amb fogarades. Quan pujaven de nit a la torre de moros encenien una fogarada, que era contestada per la resta de torres de guaita. Quan veien algun vaixell corsari, n'encenien dues i també ho feien la resta de guardians. Així, quan arribaven els pirates a alguna població, els habitants ja estaven preparats per rebre l'atac.

Diu Ginestà i Punset:

«Moros a la costa.
Modisme que recomana la precaució y cautela. S'usa ab els verbs haver y tenir.

Segons nos diu en Bastús tingué son origen en lo sòvint que'ls moros, per llarchs temps, durant el sigle XVII, feyan excursions per las costas del Mediterrani, sorprenent y robant personas, bestiá y tot cuan podían. Com que aquestas excursions y robos dels argelins eran molt frecüents, se construiren de distancia a distáncia á lo llarch de nostras costas marítimas certas torres cegas, á las que s' hi pujaba per una escala de corda que despres se recullía. Desde'l cim d'aquestas torres, de las que encare n'existeixen algunas y que'l poble anomena torres de moros, siguent, tot al contrari, torres contra moros, se donaban forts crits de: "Hi, ha moros a la costa" ab quins crits y fumeradas durant el día s'extenía rápida y facilment l'alarma per tota la costa; lograntse aixís las mes de las vegadas posar a cubert d' un cop de ma d'aquells piratas.
A la nit la senyal se feya per medi de fogarada. Sobre aquest particular tradueixo el següent tros
de Mr. Seguirán, un dels homes francesos mes eminents de l'época del Cardenal de Richelieu, qui per encárrech d'aquest aná á la Provensa ab el fi de buscar medis pera posar a aquesta provincia a cubert de l'invasió del piratas. Diu aixis:
«Al costat de la ciutat hi ha una atalaya que'ls consuls han fet construir sobre una de las puntas de la roca en el cap del Águila; allí han instalat a un home molt expert en la navegació pera vigilar día y nit els vaixells piratas.
»Totas las tardes al ferse fòsch, el vigía de l'atalaya encén sa fogarada, á la que corresponen totas las demés casetas semblants fins la terra del Bone.
Aquesta senyal significa que no's veu cap corsari pe'l mar. Cuan, per el contrari, el guardiá de la atalaya'n veu algún, encén dugas fogaradas, y lo mateix fan els altres, desde Antibes fins la citada torre, lo que te efecte en menos de mitja hora.»
D' aquesta manera va ser com s'aná acabánt la piratería dels argelins, puig que cuan arribavan a, una població'ls habitans ja estavan preparats pera rebrer l'atach.
Poden consultarse á mes de'n Bastús, a Eugeni Süe, en sa obra El comendador de Malta; Enrich de Seguirán, Viatje é inspecció marítima de la costa de Provensa, volum tercer; y Engeni Süe correspondencia de Escombleau de Sourdis, arquebisbe de Burdeos, etc., etc., volum tercer.»

Font: Vista a l'article del general Ginestà Punset, Folk-lorisme. Modismes catalans, a la Revista «Catalunya Artística», núm. 7 (Barcelona, 26 de juliol de 1900), pàg. 106.

Ara li fan el mànec

Parèmia: Ara li fan el mànec.

Origen: Conten que un carnisser del mercat de Sant Agustí de Barcelona portà un ganivet a esmolar a un daguer del carrer dels Carders. Li digué que li duia pressa i que li esmolés com més aviat millor. El dagué li contestà que podia anar a cercar-lo a la tarda. El carnisser hi anà, i no estava llest. Li féu tornar, i tampoc no ho estava. El carnisser tingué de fer molts viatges a casa del daguer, tants que, de tant temps que passà, el daguer ja ni es recordava del que havia de fer al famós ganivet; i, un dia, així que veié entrar el carnisser, sense saber què dir-li i per treure-se'l del davant, li digué: Ara li fan el mànec.

Explicació: Indica que l'afer de què es tracta, està molt lluny de trobar-se en l'estat o en la realització que hom desitja.

Font: Joan Amades (1938): La rondalla i el proverbi. Barcelona - Gràcia. Gràfiques Calmell. Col·lecció «Narracions populars», Vol. II. Pàg. 8-9.

Fer cantonades

Parèmia: Fer cantonades.

Origen: Els pretendents, quan no entraven encara a casa de la xicona, solien guaitar i festejar les seues estimades des del carrer, sovint des d’un cantó

Explicació: Esperar-se a carrer, especialment com a festejador (RASPALL-MARTÍ 1994).

Font: Recensió de M. Isabel Guardiola i Savall dins la «Revista d'Estudis Catalans», núm. 20 (2007), sobre l'obra de Joaquim Martí Mestre (2006): Diccionari històric del valencià col∙loquial (segles XVII, XVIII i XIX) (València: Publicacions de la Universitat de València, Col·lecció «Biblioteca Lingüística Catalana», 29, s. v. 'cantonada'.

Tenir l'os de Bertran

Parèmia: Tenir l'os Bertran o l'os de Bertran.

Equivalents: Tenir un os a l'esquena.

Explicació: Ser un mandra.

Origen: Malgrat la fama de treballadors que tenim els catalans, hi ha hagut ganduls gairebé històrics. Quan jo era petit se'n deia que tenien l'os de Bertran, és a dir, que tenien un os a l'esquena que els impedia collir una palla de terra. Sembla que aquest nom de Bertran venia, segons Joan Amades, d'un apotecari barceloní anomenat així, que descobrí que la mandra era produïda per una inflamació de l'espinada, que podia ser guarida amb una mena de pegats fets a base d'unes herbes que ell venia. Segons aquest savi, els processos poden esdevenir llargs i laboriosos. Com és natural, les herbes no foren guaridores, les cataplasmes no serviren per a res i el nom de l'herbolari s'estengué d'anomenar l'os que ell creia que produïa la mandra, a la mandra mateixa.

Font: Néstor Luján (2004): L'art de citar, article "La llei del mínim esforç" (Barcelona: Ed. Ara Llibres). Edició d'Enric Vila.

Semblar un camp d'Agramant

Parèmia: Semblar un camp d'Agramant.

Variants i sinònims: Ser un camp d'Agramant (FARNÉS 1992)

Equivalents:

• La discorde est au camp d'Agramant [FR]
• La discordia del campo de Agramante [ES]
• Ser el campo de Agramante [ES] (FARNÉS 1992)
  

Origen: Al·ludeix al rei Agramant de la novel·la d'Orland el furiós, que mentre tractava de discutir qui fóra el primer d'atacar els moros i mentre tots els diversos reis aliats d'Agramant es barallaven per ésser els primers, els moros els van atacar a ells i els van derrotar sorollosament (AMADES 1935).

Farnés (1992) també ho recull i, citant Rul·lan, en l'obra Quixote, 1a. part, capítol XLIV, hi posa: «No coneixen que sa discordia de's camp d'Agramant ha près còs entre noltros».

En una nota explica l'origen de la dita:

Es ditxo castellà Ser el campo de Agramante nasqué de lo que conta el poeta italiá Ariosto en son Orlando furioso. Agramant era es capitá de tots es reis i princeps moros, que sitiaven a Carle Magne dins París. Deu volgué favorir es cristians i manà Sant Miquel que enviàs a a Discordia a n'es camp infidel i fés desavenir a n'es sitiadors. Aquella senyora no quedá lluida perque es enemichs no mes s0escobletjaren un poc i es trengueren mes es cèrcol. Llevò enfadat l'Arcàngel la torna cercar, li dona un bon sumante i l'envia de nou ben calenta i deixondida i se'n desfe á les mil meravelles. Es cap de poc temps es sitiadors comencen a tenir raons ans amb sos altres, acaben per no entendre's, arriben a ses mans i'ls reis Agramant i sobri se veren negres per posar es guerrers en pau

Explicació: Per a indicar desordre, desconcert o disbauxa (AMADES 1935).

Font:

• Joan Amades i Gelat (1935): Refranys personals. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 5». Reeditat per Ed. Selecta - Catalònia. Primera edició: 1980. Segona edició: 1990.
• Sebastià Farnés i Badó (1992): Paremiologia catalana comparada. Ed. Columna (Barcelona). En 7 volums. Volum II, s. v. "C484 És un camp d'Agramant".

Com més fort és l'estiuet, guarda't més del fred

Parèmia: Com més fort és l'estiuet, | guarda't més del fred.

Origen: Fa referència a l'estiuet de Sant Martí (11 de novembre).

Emili Casademont ens conta dues possibles explicacions d'aquest estiuet de Sant Martí:

La diada de Sant Martí és plena de refranys (la majoria, cal reconèixer-ho, molt encertats), alguns dels quals es refereixen a l'anomenat «estiuet de Sant Martí», com aquest que ens diu que «com més fort és l'estiuet, | guarda't més del fred».

S´explica de dues maneres l'origen d'aquest famós estiuet. Una d'elles té com a protagonista principal la capa del sant. I és ben coneguda. Però començaré per l'altra. Segons diuen, sant Martí, quan era soldat de cavall, vingué a Catalunya una tardorada molt crua i gelada, i s'allotjà en una casa de pagès dels afores de Barcelona. L'amo d'aquella casa li exposà que, a causa de les fredorades primerenques que mataven els esplets, es perdien les collites, cosa que motivava que el món patís fam i misèria. El sant l'escoltà i li digué que faria tots els possibles perquè, pels volts de l'11 de novembre, la temperatura s'endolcís una mica. I aquest temps de bonança que, després dels primers freds sempre sol fer, és el que, com cal suposar, nosaltres en diem l'«estiuet de Sant Martí». I cal afegir que hi ha quelcom que reforça aquesta història. O sigui, l'existència de l'església parroquial de Sant Martí de Provençals, la qual s'assegura que s'aixecà allà on hi hagué la casa d'aquell pagès, església que donà nom, per altra banda, al municipi de Sant Martí de Provençals, des de fa anys annexionat a la Ciutat Comtal.

L'altra manera com s'explica l'origen de l'«estiuet de Sant Martí» fa referència al fet que, en un dia de fred rigorós, el sant passava a cavall per un bosc espès, situat també al terme de Sant Martí de Provençals, i hi trobà un pobret que estava mig gelat i a punt de finar. Aleshores, sant Martí, compadit de la situació d'aquell home, amb la seva espasa partí pel mig la capa que duia i li'n donà la meitat, perquè pogués abrigar-se. Segons diuen, però, el pobret que es moria de fred era el diable, que volia que el sant, en mancar-li mitja capa, agafés una fenomenal pulmonia doble i se n'anés a l'altre barri. Però Déu Nostre Senyor, que vetllava per ell, féu que la temperatura s'endolcís, fins al punt que ja no calia portar capa o abric.

Aquestes són les dues històries que hom conta sobre l'origen de l'«estiuet de Sant Martí». La de la capa, ja ho he dit abans, és ben coneguda. La que s'ha fet més popular. Però, al meu entendre, no té la força de l'altra. És a dir, la d'aquell pagès dels afores de Barcelona, la casa del qual es convertí, segons sembla, en l'església parroquial, coneguda popularment per Sant Martí Vell, de l'actual districte barceloní de Sant Martí de Provençals.

La diada de Sant Martí és plena de creences. Així, per exemple, hom creu que, si avui plou i fa sol i després surten el sol i l'arc de Sant Martí, l'any vinent serà de gran prosperitat, de bones collites i de felicitat de caràcter col·lectiu. I els pastors del Pirineu gironí, per la seva banda, sempre han cregut que avui apareix l'estel del fred, estel que es veu arran de ratlla de llevant tan bon punt l'astre rei es pon, i que, segons la intensitat de la seva coloració, saben el fred que farà durant la hivernada. O, almenys, això és el que creuen saber.

També, sobre l'estiuet de Sant Martí, escriu Joan Borja i Sanz a Les fonts etnopoètiques en l'obra literària de Bernat Capó (pàg. 21), dins «L'Aiguadolç. Revista de literatura», núm. 33-34 (Any 2007): Dossier: Bernat Capó: Espigolant pel rostoll de les paraules.

Si fem cas del que ens conten, sant Martí va córrer més terres que el nostre sant Vicent, que ja és dir. La seua història sí que explica que fou un gran viatger i que fundà monestirs en diversos llocs de la geografia francesa i de la catalana.
I tornem a la llegenda. Com que sempre viatjava a cavall, la gent creia que tots aquests senyals que es podien veure sobre les roques, i que semblaven de ferradures, eren les petjades de la seua cavalcadura. D’això, tal vegada —ho supose, perquè no ho sé—, ve allò de posar una ferradura darrere la porta de casa per evitar que entre el dimoni. Tot pot ser.
Com lliguem sant Martí amb el fred i la bonança? Sense problemes. Conten també que el sant un dia va veure un pobre que patia fred i sense pensar-s’ho dues vegades va partir la seua capa i li’n va donar la meitat [...]. A més, en el curs d’un dels seus nombrosos viatges per les nostres terres va ser acollit per un llaurador que el tractà tan bé que el sant li va dir que podia demanar-li qualsevol favor. El camperol, que acabava de sembrar —novembre és el mes de la sembra—, demanà una mica de bon temps per salvar les llavors, que solien morir amb les primeres gelades. El sant, agraït i generós, va fer que el fred aturara la seua marxa uns dies, cosa que permeté que la llavor germinara o poguera resistir els atacs hivernals i que la collita se salvara. Havia nascut l’estiuet de sant Martí.

(Tret per l'autor de Bernat Capó (1994): Costumari valencià /2. Coses de poble, Edicions del Bullent, Picanya. Pàg. 97-98)

Font:

• Bernat Capó (1994): Costumari valencià /2. Coses de poble, Edicions del Bullent, Picanya.
• Joan Borja i Sanz (2007): Les fonts etnopoètiques en l'obra literària de Bernat Capó, dins «L'Aiguadolç. Revista de literatura», núm. 33-34: Dossier: Bernat Capó: Espigolant pel rostoll de les paraules (Any 2007). Pàg. 112.
• A l'article Sant Martí, Tossa de Mar i les esquellotades, del Blog de l'Emili Casademont i Comas, del diumenge, 11 de novembre de 2007.

Per Sant Martí, la fadrina besa el fadrí, i per Santa Caterina, el fadrí besa la fadrina

Parèmia: Per Sant Martí, | la fadrina besa el fadrí, | i per Santa Caterina, el fadrí besa la fadrina.

Origen: Emili Casademont conta sobre sant Martí:

I hi ha un refrany que diu: «Per Sant Martí, | la fadrina besa el fadrí, | i per Santa Caterina, el fadrí besa la fadrina». Això vol indicar que les fadrines empordaneses ─perquè aquest refrany és molt de l'Empordà─ avui tenen dret a fer un petonet (un petonet innocent i sense cap mena de malícia) al primer fadrí que troben. De la mateixa manera que, per santa Caterina ─que és d'aquí a ben pocs dies, el 25 d'aquest mateix mes─, els fadrins gaudiran d'un privilegi semblant. Aquest simpàtic costum, però, enguany dia s'ha perdut, per bé que abans, segons conta la gent vella de la comarca de l'Alt Empordà, era molt practicat. Com molt practicat és actualment, i en qualsevol època de l'any (no sols el dia de Sant Martí), l'antic i maliciós costum de l'11 de novembre. Un costum que permetia que els homes, al llarg de tota la diada del sant, donessin un copet o fessin una manyagueta al «pompis» de les dones que eren del seu gust...

Font: A l'article El popularíssim Sant Martí, d'Emili Casademont i Comas, publicat al «Diari de Girona», de l'11 de novembre de 2007.

Per Sant Martí, mata el porc i enceta el vi

Parèmia: Per Sant Martí, mata el porc i enceta el vi.

Origen: Quan el sacrifici ritual dels antics pobladors va deixar de tenir el sentit sagrat per al qual hom matava el porc del solstici d’hivern, el període de la matança venia limitat per una única i significativa variable: el fred. La manca de mitjans de refrigeració era el motiu pel qual hom procurava matar el porc en aquella època de l’any en què el fred se sentís més, per tal d’assegurar la conservació de la carn.

Començava a l’octubre i s’allargava fins a les darreries de febrer. El refranyer popular ens recorda aquest període:

Per Sant Lluc, (18 d’octubre)
mata el porc i tapa el cup.

Per Sant Martí, (11 de novembre)
mata el porc i enceta el vi.

Per Sant Andreu, (30 de novembre)
mata el porc teu;
si no està prou gras,
mata’l per Sant Tomàs, (21 de desembre)
i si no fos prou,
per l’Any Nou.

Mata el porc pel gener,
si vols que es conservi bé.

L’únic dia que la llei del costum priva que hom mati porc és el 17 de gener, sant Antoni Abat, popularment conegut per sant Antoni de gener, dels ases o del porquet; el qui en mata ofèn el sant, patró dels animals domèstics que conviuen amb l’home i especialment del porc; inseparable

company del sant en la seva iconografia amb motiu d’un miracle en què el sant va guarir un garrinet.

En aquest dia, a diversos pobles se celebrava una festa especial dedicada als porquers.

Font: La matança del porc, del web de Tradicions i costums d'Òmnium Cultural.

No ser bo ni per als gossos

Parèmia: No ser bo ni per als gossos.

Variants i sinònims: No ser bo ni per als cans (es diu a Mallorca) (MUNAR 2008).

Origen: Ho explica Josep Maria Huertas, arran d'explicar l'expressió "la quinta forca". Diu:

Sovint els penjats quedaven exposats dies i dies a la vista dels vianants. Amb el temps una congregació religiosa va obtenir el permís de les autoritats per enterrar les restes dels desventurats que encara estaven penjats, el Dia dels Morts, o sia el 2 de novembre, i amb la fusta de la forca construïren una creu per posar sobre la tomba. Se'ls enterrava en un lloc conegut com Montjuïc del Bisbe ─el carrer encara existeix─, propietat del bisbat, que correspon a l'actual plaça de Sant Felip Neri. Abans de l'enterrament els taüts s'exposaven al claustre de la catedral perquè es pogués pregar per les seves ànimes.

A més de les quatre forques situades als camins que anaven a Barcelona, es va decidir aixecar-ne una cinquena al camí que duia de la ciutat cap al Vallès, que després va ser la carretera de Ribes i més tard l'avinguda Meridiana. La quinta forca es va situar en el turó de la Trinitat, conegut també com Finestrelles, en un terreny propietat del duc de Montcada que per a la majoria de ciutadans quedava molt lluny; tant que es va fer popular l'expressió «sembla que és a la quinta forca»per indicar que hi havia una gran distància fins a un lloc.

S'hi va fer construir amb la mateixa idea que les altres quatre: perquè era un camí força concorregut, en aquest cas per aquells que arribaven del Vallès o que hi anaven provinents de Barcelona. Així es volia avisar els nouvinguts del que podia passar en cas que algú actués com un malfactor. I encara podia ser pitjor, perquè si el crim comès era esgarrifós el condemnat era esquarterat després de morir i més d'una vegada s'exposaven trossos de la seva carn al lloc on havia comès el crim. Com que els gossos ensumaven les restes però no se les menjaven, va néixer una altra dita, la de «no ser bo ni per als gossos».

També ho explica Felip Munar al Diario de Mallorca:

"No en volen ni es cans".

Aquesta frase és utilitzada per indicar el màxim menyspreu cap a qualcú o qualque fet, però té un origen molt més macabre. Abans la justícia pretenia que els càstigs fossin exemplars perquè servissin d´escarment i per això eren aplicats en públic. Les forques amb els penjats es col·locaven als camins més freqüentats perquè tothom veiés què li passava a qui delinquia. I no podien ser despenjats, i quedaven allà fins que l´acció del temps, els ocells o les bèsties carronyaires els feien desaparèixer. Els qui morien per esquarterament acabaven amb el cos esbocinat i les seves despulles tirades a la vorera del camí a disposició dels cans i altres animals. La dita "no ser bo ni per als cans" vol dir que el subjecte o objecte en qüestió és tan menyspreable que no és bo ni per acabar com aquells condemnats.

Font:

• Josep Maria Huertas Claveria (2006): Article «La quinta forca», dins Mites i gent de Barcelona. Barcelona: Edicions 62. Pàg. 17.
• Josep Munar i Munar (2008): Article «Per Tots Sants, faves nades o sembrades», (del diumenge 2 de novembre de 2008), en la columna setmanal "Costumari popular" que escriu al Diario de Mallorca.
  

Fer safareig

Parèmia: Fer safareig.

Variants i sinònims: Haver-hi safareig.

Explicació: Haver-hi xafarderies, enraonies, comentar alguna cosa públicament (DIEC2, s. v. 'safareig').

Etimologia del mot: de l'àrab saharij. Castellà: alberca, estanque. (BAYDAL 2006)

Origen: El terme més curiós que hi ha emanat és el de "xafardeig" i els seus derivats (xafardejar, xafarder, etc.). La relació està clara: els safarejos eren llocs de dotoreig, comentaris diversos i tafaneig, ja que es reunien moltes de les dones dels pobles, algunes de les quals (sobretot les més joves) s'hi passaven tot el dia fins que s'eixugara la roba. D'ací les accepcions referides a crits, soroll, guirigall, desordres, etc. (BAYDAL 2006)

Expressions com fer safareig o fer bugada [Corregeixo el bogada de l'original] procedeixen precisament de la funció social que complien aquests indrets on les dones s'agrupaven per rentar la roba i al mateix temps comentar afers del poble [Tret d'Història local de l'Ajuntament de Llinars del Vallès].

Així, el safareig, era el lloc públic on es feia la bugada i es preparava el lleixiu; però també era punt de trobada, de reunió i de comentaris.

Un fragment descriptiu, força aclaridor de les bugaderes i els safareigs d'antany, tret de l'article de Lluís Freixes "Molta roba i poc sabó", publicat dins la revista «Gavarres», núm. 10 (Tardor-hivern 2006), pàg. 128-129:

Les dones han passat la història de genolls. Mirin: avui fer safareig significa xafardejar, xerrar d'aquell i de l'altre, una mica per riure i matar l'estona, una mica per alimentar aquella curiositat un punt perversa que tots tenim. Aleshores tafanegem sobre tot i sobre res, sobre tothom i sobre ningú, i així passem la vida, o la fem més tolerable. Comarejar, xafardejar: això feien, es veu, les bugaderes.

Nota: Us recomano de llegir dos articles que parlen dels antics safareigs públics:

• Lluís Freixes "Molta roba i poc sabó", publicat dins la revista «Gavarres», núm. 10 (Tardor-hivern 2006), pàg. 128-129.
• Rosa Vernet, amb l'article "Fer safareigs", dins «Debats i Jornades. Sessió de debat de SOS Monuments: VIII Aula de SOS Monuments».

Font: Al blog de Vicent Baydal, Vent de Cabylia, en l'entrada Paraula del dia: safareig.

Quan la guineu no les pot haver, diu que són verdes

Parèmia: Quan la guineu no les pot haver, diu que són verdes.

Origen: Té l'origen en la faula de la guineu que, no podent abastar unes apetitoses figues, s'hagué d'aconhortar dient que encara no estaven prou madures.

Font: Esteve Busquets i Molas (1987): Els animals segons el poble. Barcelona, Ed. Millà. Col·lecció «Vell i nou», núm. 28. Pàg. 145-146.

Ser (o semblar) la bóta de sant Ferriol

Parèmia: Ser (o Durar com, o Semblar) la bóta de sant Ferriol.

Origen: Diuen que sant Ferriol tenia una bóta que mai no acabava el vi i sempre rajava.

Carmen Álvarez i Josep Maria Calbet, a Molta merda! - El racó de les expressions II (2011) expliquen una altra versió:

Sant Ferriol, segons la tradició, era capità de lladres. Després d’haver comès un crim se n’anava a confessar i exigia al confessor que l’absolgués. Com que el capellà no ho podia fer, el matava. Un dia en trobà un que el sermonejà i li prometé absoldre’l si li jurava que mai més no faria cap crim. Les paraules del sacerdot tocaren el cor del bandoler, que obeí. Els seus subordinats prengueren el cas com una covardia i el van matar en un hostal. Enterraren el seu cos sota les bótes del celler. Passat molt de temps a l’hostaler li semblà que una de les bótes rajava més vi del que li corresponia pel seu volum. Va alçar l’estiba i veié amb sorpresa com sota la bóta hi havia un braç que sortia de terra i que amb un dit tocava la bóta. Cavat el lloc d’on sortia el braç trobaren el cos del bandoler com si l’haguessin acabat d’enterrar, això revelà la seva santedat. La llegenda té una variant, segons la qual el sacerdot féu fer per al capità un anell en el qual hi havia escrit en caràcters molt visibles el mot Moriràs. La vista constant d’aquest terme portava sempre a la memòria del bandoler les paraules del sacerdot, i es convertí.

Explicació: S’aplica a les coses que duren més del que és normal. Per semblança, també s’aplica a un de molt ric o molt generós que no acaba mai els quartos. També es diu per comparança: sembla la bóta de Sant Ferriol quan alguna cosa sempre va donant de si mateixa i no s’hi veu el final.
 
Font:

• Vista al web de l'Associació Conèixer Catalunya, a través del «Diario Metro».
• Álvarez, Carmen; Calbet, Josep Maria (2011): Molta merda! - El racó de les expressions II 

Anar a tocar ferro

Parèmia: Anar a tocar ferro.

Sinònims i variants: Tocar mar

Mira també: Tocar ferro.

Origen: Es diu a Tarragona. És anar a passejar per la Rambla Nova fins al balcó de ferro amb vistes al mar.

Eloi Menasanch ho explica molt bé al seu blog Visions diferents:

El balcó del Mediterrani és un dels llocs més emblemàtics de Tarragona, uneix terra i mar.

Les meravelloses vistes que ens ofereix el Balcó recreen les millors il·lustracions romàntiques de Friedrich. És el punt des del qual la ciutat observa l'horitzó que l'ha fet rica socialment i culturalment.

Al llarg dels anys el passeig que tanca la famosa barana del balcó del Mediterrani ha canviat de nom diverses vegades. Popularment se l'identificava amb el passeig de Santa Clara, perquè en aquest lloc hi havia el convent de Santa Clara, enderrocat l'any 1960 per situar-hi l'hotel Imperial Tarraco; Mirador de Santa Clara, passeig de Pi i Margall i passeig de Calvo Sotelo.

El disseny de la barana pertany a l'arquitecte Ramon Salas Ricomà, i data de l'any 1889. La barana fou realitzada pel contractista Josep Pelegrí, el picapedrer Joan Salvador i els serrallers Josep Balcells i Llorenç Cases. Als peus de l'espadat que constitueix el Balcó hi hagué una pedrera que fou buidada per esclaus que tallaven pedra per a les obres de la construcció del port.

La solució de l'època

L'arquitecte Ramon Salas, que pensava unir el balcó del Mediterrani amb la platja del Miracle, proposà construir per damunt de les vies del tren una escalinata guarnida amb jardins, balustrades i replans, que no es va poder dur a terme per manca de diners.

El Balcó del Mediterrani és des de sempre indret de reflexió i humanitat. Recolzar les mans sobre la barana i sentir l'aire fresc et condueix a sentir les millors sensacions de l'Home.

Explicació: La frase té un sentit literal: anar a tocar la balconada de ferro sobre el mar, al final de la Rambla Nova. És el passeig típic que fan molts tarragonins els dimenges al matí. En altres llocs li atorguen un cert valor supersticiós i ho relacionen amb la sort.

Nota: Li agraeixo a la Núria que em posés sobre la pista d'aquesta expressió que desconeixia.

A Sant Feliu de Torelló, pescallunes

Parèmia: A Sant Feliu de Torelló, pescallunes.

Origen: Anant de camí una nit una colla de joves de Sant Feliu, veieren la lluna retratada a les aigües de la riera, però en lloc de creure que era el seu reflex cregueren que era la lluna mateixa que havia caigut a la riera. Tractaren de pescar-la; però, com que eren pocs, acudiren al poble i tocaren a sometent. El veïnat es va llevar, i amb eines i pales tothom va anar a aquell lloc, on feren grans treballs per tal de pescar-la amb un cove; aquest es va enganxar en unes mates i a força d'estirar trencaren la corda. En caure tots a terra i de cara al cel veieren la lluna al zenit, on cregueren que havia anat a parar per efecte de l'embranzida. Segons es diu, encara creuen que s'hauria ofegat a la riera si no hagués estat pel seu esforç.

També en  dóna la seva versió el DCVB, s.v. 'pescallunes':

Nom satíric que es dóna als habitants de Sant Feliu de Torelló. L'origen d'aquest mal-nom és explicat vulgarment d'aquesta manera: diu que una nit de lluna clara, els de Torelló veieren la lluna reflectida dins el riu o dins un rec profund, i no sabent què era, decidiren pescar-la; enganxaren l'ham en algun relleu del sòl del riu o torrent, i estiraren amb tanta força, que la corda es trencà i tots caigueren d'esquena, i quan veieren la lluna en el cel, cregueren que hi havia anat a parar de tan fort que havien estirat. La vila de Torelló té per patró Sant Feliu, que va morir ofegat després d'esser tirat a la mar amb una grossa pedra lligada al coll; a l'escut de Torelló hi ha la pedra, la corda, les ones de la mar i la imatge del sant; la mola o pedra ha estat interpretada com si fos la lluna, i sembla que d'aquí ve la tradició que hem esmentada (BDC, xviii, 252-253).

Explicació: Aquesta tradició, que és així mateix aplicada a d'altres poblacions de terres no catalanes, és la que a casa nostra es conta com a origen del refrany Cercar la lluna amb un cove.

Font: Elena Vicioso Martínez (1997): Un viatge literari per les comarques de Catalunya.

Nota: L'autora cita Joan Amades.

Tocar ferro

Parèmia: Tocar ferro.

Mira també: Anar a tocar ferro.

Variants i sinònims:

• Tocar ferro i fusta
• Tocar fusta

Equivalents:

• Bate în lemn [RO]
• Knock on wood [EN]
• Tocar madera [ES]
• Toucher du bois [FR]

Origen:

• Es general la superstició de creure que tocar ferro o qualsevol objecte metàl·lic és eficaç per a evitar un malefici. Per això, en tenir por d'alguna persona o cosa que porta mala sort, la gent supersticiosa procura «tocar ferro». (DCVB s. v. 'ferro')
• Diuen que mossegar ferro amb certa freqüència, evita el mal de queixal (Arx. Trad. i, 185). (DCVB s. v. 'ferro')
• Eugeni Reig, a la llista Infomigjorn, el 27 d'octubre de 2008, publica un article molt interessant sobre l'origen de l'expressió i la innecessària adopció en català del castellanisme tocar fusta. Diu Reig:
  

  L’expressió tocar ferro, d’origen medieval, significa 'prevenir-se contra la mala sort, contra la desgràcia, contra l’infortuni'. En l’edat mitjana era costum llogar, per a cometre assassinats, individus que quasi sempre eren malcarats i sovint tenien defectes físics com ara ser geperuts, coixos o torts. Quan es veia que s’acostava algú de mal aspecte, s’avisava l’amic dient-li ‘toca ferro’, que volia dir que agafara l’espasa, el punyal o qualsevol arma adient, que en aquella època eren de ferro, a fi de posar-se en guàrdia per a defendre’s d’una possible agressió. Aquesta expressió ha arribat fins als nostres dies i, en l’actualitat, és encara emprada per les persones supersticioses. En castellà, per a expressar el mateix concepte, s’usa l’expressió tocar madera. Si cerquem l’entrada tocar en la primera edició del Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (1995) trobem: «tocar ferro (o tocar fusta) Prevenir-se contra la mala sort». En la segona edició del DIEC ho diu exactment igual. El Diccionari de la Llengua Catalana de l’Enciclopèdia Catalana, tercera edició ampliada i actualitzada (Barcelona, novembre de 1993) arreplega tocar ferro però no tocar fusta. En les entrades ferro i fusta no diu res, però en l’entrada tocar diu: «10 tocar ferro fig OCULT Prevenir-se contra la mala sort». En canvi, en el Gran Diccionari de la Llengua Catalana de l’Enciclopèdia Catalana (1a edició, Barcelona 1998), en l’entrada tocar, diu: «tocar ferro (o fusta) fig OCULT Prevenir-se contra la mala sort». Es veu molt clar que està copiat del que diu la primera edició DIEC, que es va editar tres anys abans que el GDLC. ¿Què significa que en el DIEC i en el GDLC diga «tocar ferro (o tocar fusta)»? Considere que és una mostra més de servilisme lingüístic envers el castellà. Com que en castellà es diu tocar madera, nosaltres fem la traducció literal i la convertim en normativa. Ho trobe vergonyós. Jo sóc partidari d’acceptar els castellanismes que, o bé són molt antics entre nosaltres i podem considerar-los com a lèxic nostre d’origen castellà, o bé és convenient acceptar-los per la seua utilitat. Acceptar calcs del castellà, com ara tocar fusta, que no són gens antics i que, damunt, són totalment innecessaris perquè són inútils, em sembla un autèntic suïcidi.
  
  En el Diccionari Català-Valencià-Balear d’Alcover-Moll no diu absolutament res de tocar fusta, però en canvi l’expressió tocar ferro apareix tant en l’entrada tocar com en l’entrada ferro. En l’entrada tocar diu: «Tocar ferro: prevenir-se contra la mala sort». I en l’entrada ferro diu: «Cult. pop.—Es general la superstició de creure que tocar ferro o qualsevol objecte metàl·lic és eficaç per a evitar un malefici. Per això, en tenir por d'alguna persona o cosa que porta mala sort, la gent supersticiosa procura «tocar ferro».—Diuen que mossegar ferro amb certa freqüència, evita el mal de queixal (Arx. Trad. i, 185).»
  
  El Diccionari de locucions i frases fetes de Joana Raspall i Joan Martí arreplega tocar ferro però no tocar fusta. Diu: «tocar ferro Conjurar un malefici. | Ex: Dius que no t’ha succeït mai cap desgràcia anant amb cotxe? Toca ferro! No fos cas que en sortir d’aquí tinguessis un accident. ║SIN: no cridar massa, no refiar-se. | Ex: Ara per sort les coses marxen bé. [Toca ferro, no cridis massa, no te’n refiïs], que duri!»
  
  El Diccionari de frases fetes català-castellà castellà-català de Joan Abril Español arreplega tocar ferro però no tocar fusta. Diu: «tocar ferro (v. sin. no cridar massa) tocar madera»
  
  El Diccionari de sinònims de frases fetes de M. Teresa Espinal (2004), en l’apartat PREVENIR-SE, recull tocar ferro i tocar fusta i en els dos casos diu: «SV prevenir-se contra la mala sort (IEC)» Es veu ben clar que l’autora ha inclòs tocar fusta únicament i exclusivament perquè ho ha vist en el Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans.
  
  Fóra bo que els responsables de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans ens explicaren per quins motius han decidit incorporar el castellanisme innecessari tocar fusta en el DIEC.
  
  Quan jo era menut, qual algun xicon deia toca ferro, un altre s’agafava ostentosament els genitals volen fer veure que tenia els testicles de ferro. Actualment he vist que quan algú diu toca fusta, simultàniament, es toca el cap volent expressar, per tal de fer una gracieta, que té el cap de fusta. Diuen que els pobles tenen la sort que es mereixen, la sort que es guanyen a pols. Nosaltres hem passat de ser un poble amb els testicles de ferro a ser un poble amb el cap de fusta. No cal fer cap comentari.

Explicació:

• Com a superstició, quan s'ha parlat d'una cosa o succés que no volem que ens passi.
• Gest supersticiós per desfer un malefici o malestrugança.

Font:

• Alcover-Moll (1930): Diccionari català-valencià-balear (en línia) (DCVB). Palma de Mallorca: Ed. Moll.
• Qüestionem (2006). Consulta 'Tocar fusta o ferro', del 20 de gener de 2004 i subsegüents respostes.

Ser l'ase dels cops

Parèmia: Ser l'ase dels cops.

Origen: Diuen que a pagès sempre hi havia un ase propici per a rebre els cops de l’amo. Era “l’ase dels cops”. Ara, a les persones a qui sempre els toca el rebre, ja siguin castanyots o feines penoses. Són els actuals “ases dels cops”. I, malauradament, n’hi ha molts.

Explicació: Als diccionaris generals trobem definida aquesta expressió com 'Ser algú qui s'emporta totes les culpes, els reganys, els mals tractes, etc.'.

Font: Vista al web de l'Associació Conèixer Catalunya, a través del «Diario Metro».

Ser més alt que una figatera

Parèmia: Ser més alt que una figatera.

Origen: Una figatera és una canya oberta en un del seus extrems utilitzada per collir les figues situades a les branques més altes de l'arbre, a les quals no s'arriba des de peu pla.

Explicació: Utilitzem aquesta expressió per referir-nos a una persona que és molt alta.

Localització: L'Aljub recull, sobretot, dites i parèmies pròpies de Cambrils.

Font: Vista a l'apartat sobre dites del 1998 del web de l'Anjub, el Grup de Recerca de Cultura Tradicional i Popular de Cambrils.

Descobrir la sopa d'all

Parèmia: Descobrir la sopa d'all.

Variants i sinònims: v. descobrir la sopa d'all.

Origen: Segons la tradició, l'inventor de la sopa d'all fou el gran rei en Jaume I. Diu Amades (1935) a Refranys personals:

Un dia que anava de cacera, es va perdre en un bosc espès. Després de voltar moltes hores esmaperdut, féu cap a una barraca de carboners, on no hi havia sinó una beneitona. El rei tenia molta gana i a la cabanya no hi havia res per a menjar. Cercant pels racons, trobaren uns rosegons de pa i na cabeça d'alls. El rei procurà treure partit d'aquells escassos elements i féu una sopa, que trobà riquíssima. Mentre se la menjava, van comparèixer un grup de cortesans que hores ha el cercaven. Els féu tastar aquella sopa, que trobaren saborosíssima. Conegut el cas pel poble, tothom volgué tastar la sola d'all, que ràpidament va propagar-se. Aquest humil cuinat no és tan conegut com sembla. Cels Gomis explicava que li passà un cas semblant al del rei Jaume. Trobant-se a muntanya, descobrí la sopa d'all a uns muntanyencs.

Explicació:

• Retret en sentit indeterminat però sempre poc respectuós, aplicat als fanfarrons i pretensiosos que es creuen posseïts de suficiència (AMADES 1935) - (AMADES 1951a).
• Presumir d'intel·ligent (MORET 1995) - (ABRIL 1996).
• Dir com a novetat allò que ja és sabut de gairebé tothom (POMARES 1997).

Nota: És curiós, però encertat, que sigui en blogs de cuina on es trobin referències a aquesta parèmia, absolutament relacionada amb la cuina i la gastronomia.

Al blog Aigua d'arròs, ho expliquen d'una manera molt entenedora:

És una expressió que es va sentint. I és que ens passa moltes vegades que trobem una solució o tenim una idea, i resulta que aquesta cosa meravellosa que se’ns ha acudit , ja estava pensada per un altre o molts altres abans que nosaltres.

I també al blog Quadern de cuina:

Quadern de cuina és un blog per descobrir a la sopa d’all. La sopa d’all és barata, fàcil i ràpida de preparar. I sobretot, és bona (si no et molesta l’all). La sopa d’all és fast good.

Qui “descobreix la sopa d’all” descobreix allò que ja sap tothom. Per algun transtorn mental momentani confon la seva realitat, la seva descoberta, amb la realitat general. Anuncia la descoberta i la gent, com és lògic, se’n enriu: no és agradable sentir-se dir que descobreixes la sopa d’all.

Font: Joan Amades i Gelats (1935): Refranys personals. Barcelona: Ed. Selecta.

O caixa o faixa

Parèmia: O caixa o faixa.

Origen: El general Prim, a la batalla de Castillejos, va dir aquesta frase: «O caixa de morts o faixa de general».

A RodaMots ens en donen una mica més de detalls, tret del llibre de Josep M. Sugranyes, Garbellada de refranys (Valls: Cossetània Edicions, 2000), pàg. 97:

Aquesta expressió s'utilitza quan es vol emprendre una cosa amb coratge i resolució, i s'està predisposat a acceptar i patir els resultats fins a les darreres conseqüències.
   La frase és atribuïda al general Prim, però hi ha diverses versions sobre on la va pronunciar, almenys per primera vegada. De forma col·loquial i a manera de tradició que ha anat passant de generació en generació, se situa a la batalla de Tetuan, a tall d'arenga a si mateix per llançar-se al combat davant els seus homes.
   Una altra versió, molt ben documentada per Joan Amades, la situa a Barcelona. [...] Un dia que el nostre compatrici passava a cavall pel carrer de l'Argenteria, un home el va escridassar tot dient ben fort: «El que vol aquest és la faixa de general». Prim es va encarar amb qui havia parlat responent-li: «O caixa o faixa», i si voleu guerra, guerra tindreu. [...]
   En qualsevol cas, l'expressió vol significar la resolució de lluitar, i de no tenir por a la caixa d'enterrament davant la possibilitat d'obtenir la glòria representada per la faixa de general. Cal fer esment que, per la forma com van passar els fets descrits, sembla més lògic que es digués: «O faixa o caixa», tot i que això no canviaria gens ni mica el significat de la frase.

Explicació: La dita ha quedat per a tots aquells que s'ho han de jugar tot d'un cop.

Font:

• Associació Conèixer Catalunya, a través del «Diario Metro».
• Josep M. Sugranyes (2000): Garbellada de refranys (Valls: Cossetània).

A Albatera qui té un ull és l'amo

Parèmia original: En Albatera qui te un ull es l'amo.

Origen:

Reprodueixo de Martí Gadea:

Este modisme s'aplica als naturals d'eixa població de la provincia d'Alacant, perque efècte sense ducte de la sehua situació topográfica, de la calitat del terreno y sobre tot del clima, tots ells ó casi tots patixen de mal d'ulls, acabant per quedarse cegos ó tòrts; per això dihuen tambè qu'en eixe pòble al que te un ull el fan alcalde, y baix dels dos aspèctes es molt conegut este modisme y s'usa en tota aquella provincia. Pera donarli més carácter hiá també qui li aplica la cansó de:

Pera palmeres en Èlls, pera bóns alls en Villena, pera cánters en Onil, pera cegos Albatera

qu'es com si diguérem el millor remat de música y el més apropiat pera celebrar este modisme.

Nota¹: Les explicacions de Martí Gadea, en general, són molt simples i ximples. Poc creïbles, i d'una simplicitat que fa arrufar el nas. Però sovint, és l'única explicació que ens ha arribat. Quan arriben diferents versions de l'origen d'una mateixa dita, la de Gadea és la que s'acostuma a descartar per increïble. Amb això vull dir que cal prendre-les com el que són: un document escrit de l'època amb algunes informacions d'interès per conèixer les tradicions i costums del moment en determinats llocs.

Nota²: Jo penso que aquesta parèmia geogràfica va lligada al refrany proverbial En terra de cegos, el borni és rei, àmpliament documentat amb caràcter general, provinent d'un Adagi d'Erasme de Rotterdam: Inter caecos regnat strabus [LL] [Trad.: entre els cecs regna el guerxo], segons ho documenta Antoni Peris (2001): Diccionari de locucions i frases llatines. (Enciclopèdia Catalana, Barcelona).

Font:

• J. Martí Gadea (1908): Tipos, modismes y còses rares y curioses de la tèrra del Gè. Primera part. Impremta de Antonio López y Compª: València, 1908.
• PERIS (2001) - Antoni Peris (2001): Diccionari de locucions i frases llatines. Enciclopèdia Catalana, Barcelona.

Haver-hi roba estesa

Parèmia: Haver-hi roba estesa.

Equivalents: Haber ropa tendida [ES].

Explicació: Aquesta expressió és una crida al silenci o a la discreció quan, enmig d’una reunió o conversa apareixen persones a les quals no els hi importa gens ni mica el que s’està comentant o bé que, per la seva condició o sensibilitat, s’hi poden escandalitzar, com ara els nens.

Origen: Aquest crit d’alerta sembla que té el seu origen a l’argot carcerari, ja que originàriament, quan els reclusos es trobaven parlant sobre algun tema reservat o que no volien que transcendís als guardes de la presó, si un vigilant s’hi acostava massa, acostumaven a dir: «Ull viu... hi ha roba estesa!», donant a entendre que era el moment de canviar de tema.

Font: Vista a la revista de l'Il·lustre Col·legi d'Advocats de Sabadell (ICASBD) Última instància, núm 88 (setembre de 2007), a l'apartat Dites i refranys populars.