Si vols la veritat, vés a cercar-la a Lleida

Parèmia: Si vols la veritat, vés a cercar-la a Lleida.

Origen: A Lleida no sabien pas quina mena de cosa era la veritat. En totes les reunions i assemblees, tothom les hi calava com li venia bé, sense mai no dir ni una sola veritat ni per errada. Un dia el bisbe, que era foraster, molestat pel cas, va comminar molt durament els lleidatans i va amenaçar que els excomunicaria si no s'avesaven a dir sempre la veritat. Les autoritats, molt amoïnades, van demanar al bisbe que els digués on la podien trobar, la veritat, per tal de poder-se'n servir. El bisbe, enfadat, els va dir que anessin a demanar-la al rei.

Tot seguit va reunir-se el Consell de la ciutat i van decidir enviar dos comissionats a trobar el rei a Barcelona, per tal de demanar-li la veritat.

Arribats els dos missatgers a Barcelona, així que van passar el portal van preguntar on s'esqueia el palau del rei, puix que venien de Lleida a cercar la veritat, ja que els havien dit que el rei els la donaria. Uns estudiants que van sentir-los es van fer el propòsit de fer-los una mala passada. Els van dir que ells eren amics del rei, que hi tenien de bo i que els agenciarien el negoci. Els delegats van sentir-se molt contents de trobar qui els planegés el camí d'un afer tan espinós i difícil per a ells.

Els estudiants els van fer acudir a la vora del palau i a l'hora convinguda els van lliurar una gran olla tota ben tapada, els van dir que a dintre hi havia la veritat i els van encarregar molt insistentment que no la destapessin fins a arribar a Lleida.

Els enviats volien pagar la veritat, però els estudiants els van dir que el rei la donava sense pagar res.

Arribats a Lleida, després de moltes peripècies, foren engegades les campanes al vol, per tal d'anunciar l'arribada de l'esperada veritat. La gran olla fou posada damunt de la taula del Consell. Fou enviat a cercar el bisbe perquè fos ell en persona el qui primer la veiés.

Així que van començar a afluixar la tapadora va sortir de l'olla una pudor insuportable. El batlle va dir recelosament:

--No sé per què em sembla que això és m...
--I el bisbe va replicar:
--És veritat.

Font: Elena Vicioso Martínez (1997): Un viatge literari per les comarques de Catalunya.

Nota: L'autora cita Joan Amades.

Semblar l'orgue de Caldes

Parèmia: Semblar l'orgue de Caldes.

Origen: Aquesta parèmia es refereix a l'orgue de Caldes d'Estrac, el qual, segons veu popular, era diferent de tots els altres. Era fet de canons de canya, en lloc de tubs metàl·lics, els quals donaven notes estranyes i disonants, i per això se l'ha pres com a tipus dels conjunts musicals destrempats. Era així mateix tan complicat, que bastava un minúscul mosquit per a desbaratar-lo. Tenia també, com una de tantes originalitats, un nombre de tecles molt superior al corrent.

Les dificultats reunides per l'orgue de Caldes eren comunes a molts altres orgues, puix que la semblança es troba en tots els refranyers.

Explicació: Aquesta frase es diu de diverses maneres i se li dóna diversos sentits. Quan s'usa tal com l'exposem en l'epígraf, s'aplica als conjunts musicals inharmònics, desafinats i discordants, i en general a tota cosa desordenada, mal manegada, desencaixada i desballestada.

Font: Elena Vicioso Martínez (1997): Un viatge literari per les comarques de Catalunya.

Nota: L'autora cita Joan Amades.

Ai, bon Déu de Mataró!, amic de les dones i dels homes no

Parèmia: Ai, bon Déu de Mataró!, amic de les dones i dels homes no.

Origen: Un any, per Setmana Santa, Mataró volia estrenar una imatge del Sant Crist, i, com que no l'encarregaren amb prou temps, l'escultor no la tingué llesta el dia assenyalat.

Per suplir la falta substituïren la imatge per un home viu, el qual quan se li acostava una dona per adorar-lo li feia una rialleta i li demostrava simpatia, i en acostar-se-li un home li feia una ganyota i li treia un pam de llengua.

Explicació: És una exclamació festiva i humorística.

Font: Elena Vicioso Martínez (1997): Un viatge literari per les comarques de Catalunya.

Nota: L'autora cita Joan Amades.

A cent anys, coteta verda

Parèmia: A cent anys, coteta verda.

Explicació:

• El refrany al·ludeix al ridícul que fan aquelles persones que actuen de manera impròpia de la seva edat.
• Es diu per aquells qui volen fer coses de jove quan són vells (Tortosa, Val.) (DCVB, s. v. 'cota').

Origen: la cota és un vestit usat antigament i també la bata que duien els escolans. També és el vestidet blanc amb mànegues curtes, que es posa als infants recent-nats.

Font:

• Alcover-Moll (1930): Diccionari català-valencià-balear (en línia) (DCVB). Palma de Mallorca: Ed. Moll.
• Isabel Gimeno (1989): El llibre dels refranys catalans. Barcelona: Editorial De Vecchi. Vista al Refranyer català-castellà.

De Sant Miquel a Sant Miquel fa una mateixa mar i un mateix cel

Parèmia: De Sant Miquel a Sant Miquel fa una mateixa mar i un mateix cel (AMADES 1951 - AMADES 1983).

Origen: Hi ha dos sants Miquel al santoral: el de maig (dia 8) i el de setembre (dia 29). Amb el de maig, entrada la primavera, comença el bon temps visible i durador i els dies s'allarguen respecte de les nits. Aquesta bonança s'allarga fins a l'altre Sant Miquel, el del 29 de setembre, ja a les acaballes de l'estiu, on la percepció és contrària: els dies s'escurcen i comença a fresquejar notòriament.

Explicació: Fa referència al període de temps que va des de Sant Miquel de maig (dia 8 de maig) fins a Snt Miquel de setembre (el 29 de setembre), època de bonança estival.

Nota: Hi ha tot un seguit de refranys que prenen de referència una data d'abans de l'estiu i una altra de finals per marcar un mateix temps o la necessitat de fer (o no fer) determinades activitats:

• De Sant Joan a Sant Miquel, ni dona ni peix ni mel (AMADES 1983)
  
• De Sant Joan (o Sant Jordi o Sant Miquel) a Sant Miquel, ni dona, ni vi, ni peix (AMADES 1951 - AMADES 1983 - BELLMUNT I FIGUERAS 1987 - TREPAT 1995)
• De Sant Miquel a Sant Miquel, els pastors venen els anyells (AMADES 1951 - AMADES 1983)
• De Sant Miquel a Sant Miquel, es cull de tot i no queda res (AMADES 1951 - AMADES 1983)
• De Sant Miquel a Sant Miquel, ni rosari ni muller (AMADES 1983 - GIMENO 1989). Explica Gimeno d'aquest refrany: «El juny és el temps de pujar les ramades a muntanya per passar-hi l'estiuada i aprofitar les herbes. El pastor, per tant, viu a l'estiu allunyat i separat de nuclis de població; generalment els pastors són homes profundament religiosos, tot i posseir un gran fons de superstició i cada diumenge baixen per assitir a missa. Amb tot, la musa popular els titlla de poc religiosos, idea reflectida en aquest refrany.»
• de Sant Miquel primer a Sant Miquel segon, jo fóra pastor de tot el món (AMADES 1983)
• de Sant Miquel primer a Sant Miquel segon, jo fóra pastor de tot el món. I de Sant Miquel segon a Sant Miquel primer, de pastor jo no en vull fer (AMADES 1951)
  

Mira també: L'article Sant Miquel de maig, del blog Reflexions en català.

Remoure Poblet i Santes Creus

Parèmia: Remoure Poblet i Santes Creus.

Origen: Diu Elena Vicioso:

Aquests dos monestirs van entaular una pugna molt aferrissada per tal d'establir la prioritat entre ells. Cadascuna de les comunitats es creia la més antiga i, per tant, que el seu abat tenia un lloc de preferència al seu contrari en les grans solemnitats i cerimònies reials i religioses. Cadascú creia que s'havia de situar a la dreta del rei i de l'arquebisbe. Els de Santes Creus deien que llur monestir havia estat fundat pel cavaller Galceran de Pinós, en agraïment d'haver-se alliberat del captiveri del rei moro de Granada.

Els monjos de Poblet no negaven la raó del que deien els de Santes Creus, però objectaven que el comte de Barcelona no es va entretenir a ajudar el rei de Castella a treure els moros del seu reialme fins que hagués netejat els sarraïns de les seves terres i que, per tant, la presa i conquesta de les serres de Prades i d'aquesta vila i la de Siurana i la fundació de Poblet en record d'aquelles gestes era anterior a la conquesta d'Almeria. El plet durà molts anys. El papa va enviar un emissari especial des de Roma per tal que examinés personalment els documents.

Els de Poblet van témer que els de Santes Creus no subornessin o no compressin l'emissari pontifici i mentre va restar a Poblet, per tal que no falsegés o no s'emportés cap document, no el van deixar ni un moment sol. Sempre va anar amb tres monjos al costat, que àdhuc quan dormia no es movien dels peus del seu llit i el vetllaven sempre. No li van deixar tocar ni un paper. Tot el que va demanar per veure, li ho van cercar, li ho van desfer i li ho van sostenir davant dels ulls dels tres monjos posats al seu servei i no li van deixar ni tan sols posar la mà damunt de cap document.

Aquesta desconfiança va indignar el papa, que no volgué decidir el plet i va morir sense donar la raó a cap dels dos monestirs. El nou papa va haver d'estudiar el cas, puix que el va escamar la conducta del seu predecessor, i van haver de passar molts anys abans no es va decidir a donar la raó a la comunitat de Poblet.

Les diferències entre ambdós monestirs van transcendir a fora. El poble es va dividir, i, mentre uns donaven la raó als pobletans, altres creien que la tenien els de Santes Creus.

Explicació: Aquest plet, sorollós i transcendent, va originar el refrany: Remoure Poblet i Santes Creus, per indicar que un afer ha estat molt laboriós i que ha calgut cercar molt.

Equivalents: Una altra parèmia semblant diu: Costar Poblet i Santes Creus. Hom l'empra per a designar un afer molt laboriós i costós moralment i materialment.

Font: Elena Vicioso Martínez (1997): Un viatge literari per les comarques de Catalunya.

Nota: L'autora cita Joan Amades.

Mira també: Diari d'un llibre vell.