Fer peça

Parèmia: Fer peça.

Origen: Per què diem fer peça? De quina peça estem parlant? La paraula 'peça' té molts significats. Generalment vol dir ‘tros, fragment, porció’. A quina mena de peça ens referim? Doncs bé, és una peça tèxtil, és una peça de teixit, de tela, de drap.
Perquè peça és un teixit que es fabrica d’un sol cop en un teler. El teler fabrica una tela i tota la tela fabricada de cop en aquell teler és una peça. I la peça ha estat sempre una unitat de treball o producció bàsica en el món tèxtil, de manera que es cobrava a tant la peça sobretot la gent que feia de teixidor a casa.

Joan Amades dóna aquesta explicació per fer peça: el teixidor es limitava a cobrar una quantitat per la seva feina de transformador. És a dir, li portaven un fil i el transformava en una peça. Si el fil era mal filat, poc retort, mal cuit, poc rentat, etc., o no hi havia la quantitat suficient per obtenir una peça de la mínima tirada corrent, el teixidor refusava la feina perquè no feia peça. No podia fer peça i no ho podia vendre.

El tèxtil ha donat molta fraseologia en català, algunes de les quals tenen la paraula 'peça'. Ser una bona o mala peça ho diem amb el sentit de persones bones o dolentes, de manera figurada. De la manera que una peça es pot teixir amb facilitat o dificultats, una persona pot tenir virtuts o defectes i per tant ser una bona peça o una mala peça. Però normalment diem bona peça en el sentit de mala persona.

Tenir mala peça al teler, generalment tenir una malaltia greu o no tenir solució (o una mala solució) una situació difícil, un problema. Exemple d'ús: Amb la crisi moltes empreses tenen mala peça al teler i no se’n sortiran.

En plural, fer peces, vol dir trencar, fer a trossos, fer miques.

Explicació: expressió molt catalana, intraduïble, com passa en altres idiomes, que vol dir que una cosa agrada a algú. Vol dir ‘agradar, interessar, ser útil, fer servei, cridar l’atenció, complaure, convenir’.

Exemples d'ús:

• He trobat tres butaques que em fan peça i no sé per quina decidir-me.
• L’Espanyol volia fitxar Luis Fernández, però Mané li ha fet més peça.
• Emporta’t un parell d’enciams si et fan peça.
• No me n’emporto perquè no m’acaben de fer peça.
• Em fa més peça l’escarola.

Font: Ramon Solsona: «La paraula del dia: Fer peça», dins El Món a RAC1, del dimecres, 10 de desembre de 2008. [Podeu sentir-ho en mp3].

Quants en va deixar el rei Herodes!

Parèmia: Quants en va deixar el rei Herodes!

Origen: Diu Ginestà:

Rec. á Ripoll (prov. de Gerona.)

Herodes, rey dels juheus, anomenat el Grand, comensá á regnar desde molt jove; y gracias á sas acertadas disposicións prompte la Galilea se vegé lliure de la multitut de malfactors que tenían espantats als pacifichs ciutadans. Després abusant de sa autoritat, cometé un sens fi d' excesos, acabant per ajusticiar á sos tres fills Aristóbulo, Antipater y Alexandre y una multitut de personatjes mes, acusats tots de conspirar contra d'ell. Un dels crims de que se'l culpa es el
de la célebre degollació dels ignocents. Sabedor Herodes de que á Betlém hi havía nascut el Fill de Deu y de que'ls Magos l'havían anat á adorar, comensá á sentir temor y gélos y fou cuan ordená la degollació; més la Sagrada Familia vá fugir á Egipte y cuan Sant Joseph vá enterarse de la mort de Herodes, fon cuan tornáren á Betlém.

Aixó es lo que'ns conta la História Sagrada; pero váris escriptors, inclós aquells que més fortament atacan á aquest rey dels juheus, no parlan d' aquet succés (vegis á Josep) d'ahont se deduheix que'l deuria cometrer un de sos Tetrarcas.

A més; si creyém á Freret, Wisson y altres escriptors, Herodes vá morir cuatre anys avants de la nostra Era.

El poble, com á creyent que es, dona fé á l'História Sagrada y no dupta que Herodes el Grand fou el que verdaderament ordená la degollació dels ignocents y por aixó es, que per tractar d'ignocent á la persona ab qui's parla, sé li diu: «Quants ne va deixar el rey Herodes.»

Explicació: Per tractar d'innocent la persona amb qui es parla.

Localització: Recollida a Ripoll.

Font: Vista a l'article del general Ginestà Punset, Folk-lorisme. Modismes catalans, a la Revista «Catalunya Artística», núm. 11 (Barcelona, 23 d'agost de 1900), pàg. 170.

Per Nadal, posarem el porc en sal

Parèmia: Per Nadal, posarem el porc en sal.

Variants i sinònims:

• Bon dia i bon any que Déu nos dô, | per Nadal bona porcella, | i per Pasqua un bon moltó
• Si vols passar un bon Nadal, | tingues un bon porc en sal

Origen: Diuen al web Tradicions i costums d'Òmnium Cultural:

La funció social ens ve donada per la festa subsegüent a la mort del porc, la qual té alguns punts de semblança amb la de Nadal. Les dues són eminentment de família, es fan al recer de la llar i tenen com a motiu principal la celebració d'un àpat, al qual hom procura que assisteixin com més familiars millor, i si no hi poden concórrer, hom els envia un present, mostra de les parts més estimades del porc. Cal destacar que per Nadal, fins ben entrat el segle XIX, el punt central de l'àpat sagramental i tradicional el constituïa, en molts indrets, un porcell, com encara es menja a Mallorca i en molts pobles europeus. El gall de nadal -símbol del sol- i el porc han estat, de sempre, les menges típiques de la diada.

El refranyer popular parla a bastament de la mort del porc per Nadal:

Per Sant Tomàs, | agafa el porc pel nas (21 de desembre)
Per Nadal, | posarem el porc en sal
Ditxós més, que entra amb llardons | i surt amb torrons.

També a la portalada del monestir romànic de Ripoll (segle XII), es representa la matança del porc.

Els antics pobles van tenir el porc com a animal sagrat i van identificar-lo amb Dionisos i atis, déus de la vegetació. Per tant, la persistència de les antigues comunitats de fer la matança del porc dins el mes de desembre degué anar relacionada, amb tota probabilitat, amb les pràctiques màgiques de la sembra, formant part de la gran festa hivernal del solstici, en ue el sacrifici, a més de proporcionar menjar, era una ofrena a les divinitats vegetals. A més, ens ho reforça el fet, com veurem en descriure les diferents operacions de la matançam que a l'entorn d'ella es produeixi un ritual, altament codificat, i de primitiva significació sagrada. Resta d'aquestes pràctiques a casa nostra era el costum que hi havia de guardar uns quants ossets petits de l'espinada per cremar-los i barrejar-ne la cendra amb elgra de llavor, en la creença que afavorien la sembra i que asseguraven una bona collita.

També segurament degueren enterrar part de la mocada, ja que un refrany ens diu:

Per Nadal, | tripes de porc al caminal.

Un altre refrany relaciona el Nadal amb la sang de porc:

Per Nadal, | sang de porc al rieral.

Avui hom recull la sang amb interès, però aquest refrany porta a pensar si en altre temps es tirava la sang a terra amb ntent fertilitzador. Una mostra d'això la tenim al Lluçanès, on antigament, en matar el porc en vigílies de Nadal, deixaven caure a terra el primer raig de sang, creguts que, fent-ho així, la collita vinent seria abundosa.

Emili Casademont, sobre la tradició del Nadal i la matança del porc explica:

I la matança del porc encara té molts punts de contacte amb el Nadal. Són dues festes que apleguen les famílies. I, a part d'això, he d'esmentar que, fins no fa pas gaire anys, l'àpat tradicional nadalenc havia estat, a casa nostra, un porcell, com encara ho és a Mallorca i a molts pobles europeus. El gall de Nadal és relativament modern. Així, un segle enrere, el costum de matar un porc per celebrar la diada nadalenca degué estar molt estès, car en el rodolí dedicat a sant Tomàs, en l'Auca de les Funcions de Barcelona, hi ha representat un home que compra un porc, i amb l'epígraf que diu: «Sant Tomàs, porcs». I, com ja sabeu, el dia de San Tomàs s'escau (o s'esqueia fins fa poc) el 21 de desembre, data en què a la Ciutat Comtal s'havia celebrat abans una importantíssima fira de porcs, que era molt més extraordinària que les que, en alguns llocs, ara fan de galls. A més, el refranyer ens diu que «Si vols passar un bon Nadal,/ tingues un bon porc en sal», «Bon dia i bon any que Déu nos dô,/ per Nadal bona porcella,/ i per Pasqua un bon moltó», etcètera.

Font:

• La matança del porc, del web de Tradicions i costums d'Òmnium Cultural.
• A l'article El porc de Nadal i el porc fet alcalde, del blog d'Emili Casademont i Comes.

La nit de Nadal, la més estelada de l'any

Parèmia: La nit de Nadal, | la més estelada de l'any.

Variants i sinònims: La nit de Nadal, | la festa dels estels | i la festa major del cel.

Origen: Diu Emili Casademont:

Diu la parèmia o proverbi (que és una màxima o sentència moral i didàctica, de caire erudit o popular) el següent: «La nit de Nadal,/ la festa dels estels/ i la festa major del cel». I també diu la parèmia o proverbi això altre: «La nit de Nadal,/ la més estelada de l'any». I és que hom creu que, durant la nit nadalenca, tots els estels surten i brillen tant com poden, per tal de veure i adorar el Nen Jesús. Aquesta creença feia que abans la gent de muntanya, en anar cap a l'església per assistir a la Missa del Gall, contemplés tota embadalida l'estelada i expliqués a la mainada, posant-hi més pa que formatge, com diríem usant la clàssica expressió popular, els noms i les tradicions de cada estel. De qualsevol manera, hi ha una cosa ben certa. I aquesta és que ara, en aquest moment de l'any, les nits són molt llargues i fan visibles un elevadíssim i espectacular nombre d'estels.

La celebració del Nadal no començà fins al segle XV, atès que els primers cristians se sentien redimits per la Passió i la Resurrecció de Jesucrist i dedicaven tota la seva atenció i tot el seu culte a aquest misteri. Pel que respecta a Catalunya, les celebracions del Nadal s'iniciaren al segle XIII, és a dir, força abans que a la resta del món cristià. I era llavors que, la vigília del 25 de desembre, es feia la matança del porc, ja que, antigament (i no tan antigament, com ja vaig explicar en un article anterior), havia estat costum menjar carn d'aquest animal en l'àpat nadalenc. El 1350, el rei Pere I, El Cerimoniós, per tal de donar més relleu i importància a la festa de Nadal, disposà que als seus dominis l'any comencés el dia 25 de desembre. D'altra banda, cal ressaltar que, en temps medievals, la gent organitzava per Nadal grans festes als palaus i castells, on es cantaven cançons de to trobadoresc, sempre davant retaules i imatges relacionades amb el Naixement, i es feien, també, grans àpats, els quals, dins un ambient de moltíssima alegria, acabaven amb dansa.

Explicació: Hom creu que, durant la nit nadalenca, tots els estels surten i brillen tant com poden, per tal de veure i adorar el Nen Jesús. De qualsevol manera, hi ha una cosa ben certa. I aquesta és que ara, en aquest moment de l'any, les nits són molt llargues i fan visibles un elevadíssim i espectacular nombre d'estels.

Font: Vist a l'article La nit més estelada de l'any, d'Emili Casademont i Comas.

Llençar la tovallola

Parèmia: Llençar la tovallola.

Origen: També prové de l'àmbit pugilístic. Quan l'entrenador observava que el seu pupil estava rebent un càstig massa fort, llençava una tovallola a l'aire que havia de caure dintre del ring. Aquest acte significava la rendició del seu combatent.

Font: Vista al blog El 7 ciències.

Fer com les muntanyes de Begur, pugen i baixen

Parèmia: Fer com les muntanyes de Begur, pugen i baixen.

Explicació: Persona que ha anat a més, molt orgullosa, per donar a entendre que dia vindrà que tornarà a menys.

Origen: Es refereix a unes dunes que hi ha vora el mar i que, segons el vent, es fan més grans o més petites.

Diu Ginestà Punset:

S'usa al parlar d'una persona que ha anat á mes y que gasta orgull pera demostrar que dia vindrá en que tornará á menos.
Las montanyas á que fa referéncia no son altra cosa que unas dunas, ó siguin una especie de montanyetas de sorra que existeixen vora'l mar, y que segons el vent s'engrandeixen ó s'enxiqueixen.

Font: Vista a l'article del general Ginestà Punset, Folk-lorisme. Modismes catalans, a la Revista «Catalunya Artística», núm. 9 (Barcelona, 9 d'agost de 1900), pàg. 139.

A mansalva

Parèmia: A mansalva.

Explicació:

• Loc. adv. Sense cap risc (DIEC2).
• Loc. adv. Sense cap risc, sense exposar-se gens (GDLC, s. v. 'mansalva').

Equivalents: A mansalva [ES] (DRAE) (Diccionari català-castellà d'Enciclopèdia Catalana, s. v. 'mansalva').

Origen: Prové de la fusió de les dues paraules 'mà' i 'salva'. Per això també podem trobar, en plural, la forma A mans salves.

Caure d'oros

Parèmia: Caure d'oros.

Origen: Oros i oronells són els forats del nas; per tant, caure d’oros és exactament igual que caure de nassos o caure de trompis, en aquest segon cas donant el nom familiar de trompa al nas.

Explicació: Caure de cara.

Font: Vista a Tres refranys comentats per Joan Amades.

Feta la llei, feta la trampa

Parèmia: Feta la llei, feta la trampa.

Origen: Tradueixo de l'original:

Aquest refrany procedeix del llibre «Secret Tibet», de Foasco Moriani, on explica com una comunitat de monjos japonesos tenien una regla que només els permetia menjar carn d'animals marins. Llavors, varen decidir anomenar el porc senglar com a balena silvestre i des d'aleshores se'l menjaven sense escrúpols.

Font: Vista a Vox populi. El origen de los dichos, del portal Uralde.

Can Seixanta

Parèmia: Can Seixanta.

Origen: Diu Amades:

Resulta gairebé històrica la casa coneguda per can Seixanta, famós personatge esdevingut protagonista de comparança popular i prototipus del desordre i la desorganització. En Seixanta era un fabricant de teixits, membre important de la vella colla de l’Arròs, home panxacontent i divertit més amic de xefles i d’alifares que de curar del negoci, el qual li devia anar tan ben ordenat com suposa la comparança.

Quant al seu nom pintoresc, la veu popular l’explica de diverses maneres. Hom diu que la seva fàbrica estava assenyalada amb la numeració del carrer amb els números 18, 20 i 22 que fan un total de seixanta. La fàbrica de can Seixanta era de construcció vuitcentista i encara tardana. En el terreny que ocupava hi havia un hort del qual era propietari un pagès molt avar. Un any que les mongetes van anar a un preu molt alt l’hortolà es va entossudir a no voler-les donar si no arribaven a seixanta, preu molt excessiu. Com que no hi van arribar, mentre esperava la puja se li van corcar i les hagué de llençar. Portat per l’avarícia, es desesperava i s’estirava els cabells. D’aquesta feta coneguda per tots els pagesos del Raval, derivà que hom apliqués a l’hortolà el qualificatiu de Seixanta, i després es va estendre a la fàbrica que es va construir en el mateix terreny.

Conten encara que el fabricant de qui parlem, tenia una gran fillada i, portat pel seu humorisme, quan trobava algun dels seus fills fora de casa, hi entaulava un diàleg més o menys així:

«No sé per què em sembla que et conec. Com te dius? On vius? Mira, no sé perquè em sembla que ets fill de la meva dona. Com es diu el teu pare? Ja ho he dit jo que era fill meu. No en feu pas cas, perquè com que de fills en tinc seixanta, ni jo mateix me’ls conec.» I per això li van treure en Seixanta.

També comenta aquesta història Josep Maria Huertas. Diu:

A mitjan segle XIX al petit carrer de la Riereta s'hi concentraven vint-i-tres fàbriques tèxtils, entre les quals algunes de tan famoses com La España Industrial, que després aixecaria una gran fàbrica a Sants, i la de Jeroni Juncadella. Diuen que n'hi havia una que ocupava els números 18, 20 i 22 ─tots tres sumen seixanta, si s'hi fixen─, i que estava molt mal organitzada perquè el propietari s'ho passava més bé fent xerinola a Montjuïc; formava part de l'anomenada Colla de l'Arròs, dedicada a muntar tiberis i festes a la muntanya. EL desordre de l'empresa era tan gran que per indicar qualsevol mena de desori es va acabar encunyant l'expressió «semblar Can Seixanta».
Hi ha qui diu que l'origen d'aquesta expressió era un altre. Això era un home amb molts fills, i quan li preguntaven quants eren, com que tenia un sentit de l'humor acusat, començava a pensar i responia: «Mira, comptant, comptant em sembla que arriben a una seixantena...». Fins i tot la capçalera d'un romanç avala aquesta suposició, ja que dibuixa un munt de criatures davant d'una parella.

En un fòrum sobre qüestions língüístiques, encara hi trobem una altra explicació plausible: 

A casa sempre ens havien explicat que venia d'una botiga que venien tots els productes a 60 cèntims de pesseta. Com que tenien una multitud de productes de tota mena i en general desordenats i sense cap concert, d'aquí venia l'expressió.

I encara una explicació per a un sinònim, en el mateix fòrum:

També es diu 'Can penja i despenja' amb el mateix significat. Una botiga, segons tinc entès, de roba usada que com que tothom agafava la roba, se l'emprovava i després no la tornava a lloc, hi havia uns treballadors que s'encarregaven de penjar-la.

Nota: Aquest indret avui és el carrer de la Riereta, del barri del Raval.

Sinònims:

• Can penja i despenja.
• Can Pixa (i rellisca).

Equivalents: Casa de Tócame Roque [ES]

Explicació: Resulta gairebé històrica la casa coneguda per can Seixanta, famós personatge esdevingut protagonista de comparança popular i prototipus del desordre i la desorganització.
S'utilitza, principalment, en frases amb el verb Ser o Semblar.

Font:

• Joan Amades (1989): Històries i Llegendes de Barcelona. (Barcelona: Ed. 62). 2 vol.
• Josep Maria Huertas Claveria (2006): Article «La quinta forca», dins Mites i gent de Barcelona. Barcelona: Edicions 62. Pàg. 26.

Buscar-li tres peus al gat

Parèmia: Buscar-li tres peus al gat.

Variants i sinònims:

• Buscar cinc peus al gat
• No busquis cinc peus al xai

Origen: Buscar-li tres peus al gat és una dita “corrompuda”, perquè la dita veritable és buscar cinc peus al gat, més pròpia, segons Correas, perquè trobar tres peus a qui en té quatre és cosa fàcil i res especial, mentre que trobar-ne cinc és impossible. A més, a aquesta frase original s’hi afegia no, que són cinc amb la cua. Antigament aquesta expressió s’emprava per al·ludir al xai i no pas al gat: No busquis cinc peus al xai, ja que és ben sabut que només en té quatre.

Explicació: Es diu dels qui proven la paciència d’una persona amb risc d’irritar-la i s’aplica impròpiament a les persones que tracten de provar allò que és impossible amb mentides.

Font: Vista a la Revista «L'Estenedor, núm. 12», de gener de 2003, publicada per l'Ajuntament de Mollet.

Nota: Fan referència a la font d'on ho han tret: el llibre de José M. Iribarren, El porqué de los dichos.

Fer el beneit

Parèmia: Fer el beneit.

Origen: Antigament, el pas dels portals no sempre havia estat franc; a vegades per entrar a una població hom feia pagar un petit tribut, que rebia el nom de portalatge. Hi havia algú que n’estava exempt, entre d’altres, els beneitons o betzols; d’ací el refrany: Fer el beneit per no pagar el portal.

També es diu "per no pagar el pont", puix que també estaven exempts del tribut de pontatge. Tampoc no havien de pagar els captaires, almoiners comediants, farsants, joglars i altra gent semblant, però aquests venien obligats a fer una cantada o quatre magarrufes de la seva especialitat, per a divertiment dels portalers o ponters, d’ací les dites: Pagar amb cançons, o bé
amb moneda de mico, i també Donar una cosa abarata cançons.

El portalatge no havia estat igual per a tothom; a vegades hi havia categories i en entrar hom preguntava el nom del qui passava. Conta la tradició que una vegada en demanar-li com se deia a un castellà que arribà al peu del portal, va donar una pila de noms i un centenar de títols, mèrits, honors, càrrecs i prebendes, (molt clàssic amb els castellans) que el feren parlar més de mitja hora, durant la qual va formar-se una cua molt llarga de vianants que desitjaven entrar. Finida la retòrica, el portaler li digué que havia de pagar una unça d’or perquè pensava el portaler que eren totes les persones que l’acompanyaven, puix que es comptava a tant per nom. El foraster jurà i perjurà, va botre i maleir però no tingué més remei que afluixar.

El que seguia que era de Sabadell, en preguntar-li el nom, va contestar: "Tot just si em diuen Pere."

Font: Joan Amades (1989): Històries i Llegendes de Barcelona. (Barcelona: Ed. 62). 2 vol.

Mentre hi ha vida hi ha esperança

Parèmia: Mentre hi ha vida hi ha esperança.

Equivalents: Mientras hay vida, la esperanza no sea perdida [ES] (PONS LLUCH 1993).

Origen: Se li dóna un origen històric. Alí Amet Benjur va alçar-se contra Abderraman II, rei de Granada. Aquest el feu presoner i el tancà en una fosca presó en espera del moment oportú per a escapçar-lo. Hores abans de portar a terme la sentència, el poble es revoltà, destronà el rei Abderraman i posà en llibertat el seu enemic, que en anar a treure'l de la presó cregué que ho feien per escapçar-lo. En veure's alliberat exclamà: «─Mentre hi ha vida hi ha esperança».

Explicació: Es troba també en el refranyer de gairebé tots els països. Indica que no cal desesperar-se mai d'arribar a poder obtenir el que hom desitja.

Font: Joan Amades i Gelat (1951a): Refranyer català comentat. Barcelona: Ed. Selecta. || Ed. Selecta - Catalònia, 1990: segona edició dins la col·lecció «Club de Butxaca», núm. 20.

Anar a can Felip

Parèmia: Anar a can Felip.

Origen: A can Coromines, del vàter en deien Can Felip, en homenatge al rei borbó que va entrar a sang i foc per Almansa fins a arribar a Barcelona. Una expressió en desús que encara avui sobreviu ocasionalment en alguns entorns i famílies. La tradició en l’ús del mot ha anat perdent-se, però “és sabut que en el primer terç del nostre segle (certament encara més tard) era molt viu donar a la latrina el nom de Can Felip, i fins es mostraven les ganivetes fermades a la taula de les masies amb el nom d’aquell botxí més sagrat”.

Font: Sergi Sol (2005): Joan Coromines, una vida de llegenda. Barcelona: Ed. 62). Pàgina 61.

Nota: Vista al blog Diari d'un llibre vell, de Xavier Caballé.