Parèmia: Del temps que la Marta filava.
Origen: En nombroses inscripcions ibèriques antigues es troba escrit el mot matar o matra com a sinònim de deesa, mots que han pres les formes matras i marta i, en un grau de més evolució, el de maria. Les deeses matres o mares eren les qui lligaven el fil de la vida passada amb el de la futura, les que rebien els esperits dels morts en llur si i els reencarnaven i els donaven nova vida per a la producció de nous fills; i eren com les continuadores de la vida humana, les quals filaven l'etern i inacabable fil de la vida ajuntant la dels passats amb la dels venidors.
Aquesta Marta enclou el sentit genèric de la mare i amb ell el de la dona, que com totes les del seu gènere, fila el fil de l'existència humana i la perpetuïtat de l'espècie.
Explicació:
- Parlant d'un temps allunyat i que es perd en la foscor del temps. El refrany pot recordar molt bé aquells temps boirosos i reculats en què es retia culte a les deeses mares.
- Galderich, en un comentari a aquest apunt, intueix i presenta una explicació més senzilla: «De les dues germanes que són visitades per Jesús, Marta és la que no
para de treballar. Aquesta actitud és recriminada per Jesús perquè no
l'escolta! Potser la dita bé del treball constant de Marta.»
Nota: Les idees de la ignota Marta i del filar es presenten associades en altres proverbis:
- Bé fila Marta | quan ja està farta.
- La Marta que filava, | camisa portava.
- Marta, si vols menjar, | tens de filar.
- Marta, val més filar | que no menjar.
- Fila, Marta, fila, | que duràs camisa.
Font: Joan Amades (1992):
La màgia del nom. Barcelona, Deriva Editorial. Pàg. 55-56
Entrades
(des de l'1 d'agost de 2008)
