Gent de Can Fanga

Parèmia: Gent de Can Fanga.

Origen: Ho llegim a l'article Gent de Can Fanga, del blog Altres Barcelones, de Dani Cortijo:

Els barcelonins, de la mateixa manera que molts habitants d’altres ciutats, tenen alguns gentilicis despectius l’origen dels quals es perd en la memòria col·lectiva. 

Una d’aquestes denominacions encara arrelada especialment a les comarques gironines és la d’anomenar a la ciutat Can Fanga, i als seus habitants, gent de Can Fanga o fins i tot canfangueros. 

Tractant-se d’un tema de cultura popular hi ha, com sempre, diferents teories sobre l’origen d’aquest sobrenom. La més fonamentada però, sembla lligada directament amb l’època de construcció de l’Eixample barceloní, ja que a finals del segle XIX i principis del XX bona part del Pla de Barcelona es veié afectat per aquestes obres. 

La majoria dels solars, doncs, eren buits o en procés de construcció, i pel que fa als carrers, hem de tenir en compte que abans de finalitzar el procés d’instal·lació de llambordes, la sorra i el sauló eren l’única pavimentació prèvia. El Pla de Barcelona havia estat fins aleshores creuat per rieres que baixaven de Collserola, i ara, aquestes, per poc que plogués, reconquerien l’espai entre els carrers. 

Tot plegat feia que aquests dies, el més comú fos enfangar-se fins ben amunt, i que la gent que venia de fora, sovint s’emportés aquesta imatge de la ciutat. El més curiós de tot, és que a l’actual barri de l’Eixample encara queden testimonis materials que ens poden parlar d’aquells temps: es diuen llevafangs i els pocs que queden no són ara més que un element per al record. Tenen forma d’ “H” o de “D” invertida i servien per netejar les soles de les sabates abans d’entrar a casa. Alguns fins i tot es troben acompanyats d’una petita barana metàl·lica per mantenir l’equilibri mentre s’aixeca el peu. 

Explicació: És el malnom despectiu que s'aplica als barcelonins.

Font: Vist a l'article "Gent de Can Fanga", del 31 d'octubre de 2009, del blog Altres Barcelones, de Dani Cortijo

Molta merda!

Parèmia: Molta merda!

Origen: Ho llegim al blog Ginkgo, relacionada amb el món del teatre:

Heu sentit mai, entre els actors de teatre, dir "molta merda!" per desitjar-se sort en una obra? Com estava intrigat sobre l'origen d'aquesta expressió, he buscat i he trobat el següent: 

Aquesta expressió es remunta al segle XIX, quan encara no existien els cotxes i la gent es movia en carruatges de cavalls. Com ja podeu anar intuint, la majoria de públic que assistia a una estrena teatral ho feia en aquest mitjà de transport. I què passava quan ja havia arribat tothom? Doncs que l'entrada del teatre (el carrer, s'entén) era pleeeeeeeeeeeena de "caques" de cavall. 

Conclusió: quanta més merda hi havia, més gent omplia el teatre. 

Explicació: Per desitjar sort a qui fa una estrena teatral.

Font: Vist a l'escrit Molta merda!, del Blog Ginkgo.

Poder anar darrere un combregar

Parèmia: Poder anar darrere un combregar.

Origen: Ens ho explica Joan Arimany Juventeny al seu blog La Devocioteca:

El recull de “dites manlleuenques” que va fer a la dècada de 1950 Francesc d'A. Pujol conté frases que eren incorporades al llenguatge quotidià i col·loquial d’aquella època i que estaven estretament relacionades amb manifestacions de la religiositat popular. De les diverses que en proporciona [vegeu l’article d’aquest bloc: Anècdotes i creences osonenques dels dies dedicats a les ànimes: la ‘bomba del Novenari’ i altres] hi ha aquella que estava relacionada amb el combregar general.

El diumenge posterior a Pasqua, s’organitzava una processó presidida pel rector que anava sota tàlem i acompanyat per una gran quantitat de vilatans en què es duia el Santíssim Sagrament als malalts que no havien pogut confessar per Quaresma. Pujol explica que “no fa molts anys que a la nostra vila [Manlleu], quan tocaven a combregar o viàtic, tots els feligresos que podien, agafaven una candela i a corre-cuita es dirigien a l’església per acompanyar el Viàtic. 

Com que la solemnitat de l’acte no els permetia informar-se on era la casa del malalt, si és que no ho sapiguessin per endavant, resultava que moltes vegades havien de desplaçar-se, junt amb la processó que es formava, als carrers més apartats i, fins i tot a les cases de pagès. 

Ademés cal fer constar per donar més valor al sentit de la frase que la processó que es forma per acompanyar el viàtic va depressa i els que segueixen han de forçar els passos per no quedar-se enrere, produint el consegüent fatic”. 

I resol, aquest autor, que “d’ací que la dita “ja pots anar darrera un combregar” restà proverbial després d’haver-se atipat o d’haver pres molt aliment, car encara que fos llarga la caminada, podria resistir-se sens defallir”. Així, el seguiment del “combregar general” era un exercici físic de primera magnitud, com tants esforços dels que es realitzaven en temps passats.

Explicació: Es diu d'algú que s'ha atipat de valent.

Lloc: És una dita típica de Manlleu (Osona)

Font: Vist a l'article "Una dita osonenca: 'Poder anar darrera un combregar'. (Dedicada a Víctor Pàmies per les 300.000 parèmies)", del 14 de novembre de 2009, del blog de Joan Arimany Juventeny La Devocioteca.

Si que estem ben arreglats, com sant Jaume, de barrets, que no en tenia sinó un i encara era foradat

Parèmia: Si que estem ben arreglats, com sant Jaume, de barrets, que no en tenia sinó un i encara era foradat.

Origen: Segons Emili Casademont, a l'entrada "Barrets i «cases de barrets»" del seu blog Emili Casademont i Comas (del 23 de juliol de 2010), transcric literalment:

Si ens fixem en els «retrats» que s’han fet dels apòstols, així com de tots els sants bíblics, comprovarem que l’únic d’aquests personatges que porta barret és sant Jaume. I això es deu al fet, segons la llegenda, que sant Jaume, quan deixà Judea i vingué a la península Ibèrica a predicar, notà que aquí no feia tanta calor com a les terres asiàtiques. I temerós de tenir fred al cap, se’l cobrí amb pèls de conill i, al cim d’aquests, hi col·locà un cabasset, perquè el vent no els escampés. Però es donà el cas que sant Jaume no sols no patí fred a la testa, sinó que arribà a suar de valent. I la suor mullà els pèls de conill i el cabasset, formant tot plegat, en solidificar-se, el primer barret. Un barret que l’apòstol dugué sempre més (no en «fabricà» cap altre), malgrat foradar-se-li de tan vell. D’aquí ve que, per indicar un afer compromès, el refrany digui: «Si que estem ben arreglats, com sant Jaume, de barrets, que no en tenia sinó un i encara era foradat». Aquest refrany, tot i ser molt antic, encara, avui dia, la gent de casa nostra el «recita» sovint. Com també hi ha molta gent de casa nostra que, quan parla de sant Jaume, l’anomena «Sant Jaume de barrets». I és per tot això que els barretaires d’arreu de l’Estat espanyol -fabricants i venedors de barrets- tenien abans l’apòstol Santiago per patró, mentre que els homes, cada 25 de juliol, compraven un bon barret, que alguns catalans substituïen per una no menys bona barretina. Un barret que, després de lluir-lo amb orgull durant la diada del sant, el guardaven curosament i no se’l posaven més, tret de per Nadal, i esperaven l’arribada del 25 de juliol de l’any següent per adquirir-ne un de nou. Hi havia, per cert, bastants afeccionats a col·leccionar-los.

Explicació: Per indicar un afer compromès

Font: a l'article "Barrets i «cases de barrets»" del blog d'Emili Casademont i Comas (del 23 de juliol de 2010)