Alguns mals es relacionen amb llegendes religioses, com el ball de sant Vito (corea de Sydenham i de Huntington), un màrtir del segle IV a qui s'atribuïa haver curat un fill epilèptic de l'emperador Dioclecià.
El mal de sant Llàtzer ('lepra'), en canvi, es diu així per una mala lectura de l'Evangeli. A la paràbola del ric i el pobre, es diu que un captaire leprós anomenat Llàtzer menjava les molles que queien de la taula del ric Epuló i que, un cop morts tots dos, el ric va anar a l'infern i Llàtzer, el leprós pobre, al cel. Aquest inexistent personatge de ficció evangèlica es va confondre amb el ressuscitat Llàtzer ─germà de Marta i Maria─, que no era leprós, i va ser venerat com a sant protector dels malalts de lepra. Per aquesta raó llatzeret és sinònim de leproseria i encara avui diem que està feta un sant Llàtzer una persona nafrada o que presenta un aspecte lamentable.
O estàs fet un «senllaç», o siga fet a banderes, però en realitat de qui parlem és de Sant Llàtzer, o Sent Llàtzer si ho diguem a la manera valenciana antiga, l’amic de Jesús, a qui va ressuscitar després de tres dies mort i no eixiria de la tomba amb la pell molt fina.Font:
La relació del món dels vius amb el dels morts sempre és molt suggerent. Antigament, si hi havia un moment en el calendari que aquests dos àmbits de l’existència humana coincidien, aquest era el Dia dels Difunts i el Novenari de les Ànimes. L’ambient creat, amanit amb fabuloses supersticions o amb referències reals d’altres llocs, facilitava l’existència d’anècdotes i fets ben curiosos.
El període conegut com el Novenari de les Ànimes va proporcionar, a Manlleu, una frase que durant algunes dècades va ser localment molt coneguda: “veure la bomba del Novenari”. Aquesta al·locució volia dir que es tenia por o massa consideració per poca cosa.
Sembla ser que l’origen remot d’aquesta frase cal cercar-la en els fets esdevinguts al Teatre del Liceu, en la inauguració de la temporada 87 de novembre) en què Santiago Salvador, durant una representació de Guillem Tell, de Rossini, va llençar dues bombes sobre la platea, una de les quals va provocar vint morts. Francesc Pujol explica que “fou uns dies després d’aquell atemptat, quan a la parròquia de Santa Maria de Manlleu se celebrava el novenari d’ànimes, estant l’església plena de gom a gom com fa uns anys s’acostumava en tal tradicional i pietós acte”. Segons l’autor, “un infant assegut als genolls de la seva mare jugava amb una capsa de llumins. Amb el sacseig se li encengué tot de cop, produint un esglai a totes del veïnes dels bans propers. Propagant-se el pànic a tota la nau, al veure la “llanternada” que va fer el sofre encès”. No van servir de res les crides a la calma de mossèn Nofraries i la gran majoria dels fidels van abandonar ràpidament el temple religiós. Constata Pujol que “durant molts anys es comentà a Manlleu aquesta incidència promoguda per un infant de dos anys a qui la seva mare havia deixat una capsa de llumins perquè s’entretingués durant el sermó de la conclusió del novenari d’ànimes” i explica que “d’aquell fet en va sorgir la frase que es comenta, aplicada a qui té por o s’esvera per poca cosa”.
En el mateix sentit esmenta el doctor Gasol: “d’ençà d’aquest fet, veure la bomba del Novenari, és sinònim, a Manlleu, d’una alarma infundada”.
Per altra banda, Joan Amades explica que, per la Plana de Vic, creien que durant el novenari de difunts no es podien “bellugar ni remoure pedres, mobles ni d’altres objectes que toquin a terra, ja que de sota en surten una borinor de cucs blancs”. Aquests cucs, segons el mateix autor, tindrien relació amb la creença dels morts vivents.
Font: Joan Arimany Juventeny (2009): Article "El Novenari de les Ànimes: el llarg prec col·lectiu per salvar pecadors, dins La Devocioteca, publicat el dia 1 de novembre de 2009.El Dr. Josep M. Gasol, explicava, a mitjan dècada de 1950, que "la costum tan estesa arreu del nostre país, de dedicar uns dies del mes de novembre a la predicació extraordinària i intensiva de la Divina Paraula i sufragis pel bé de les ànimes del Purgatori" i afirmava que "té lloc durant nou (o set) dies d'aquest mes de novembre".
Els temples parroquials es guarnien de manera especial en aquestes diades. Soler esmenta que "damunt l'altar major es guarnia un escenari amb imatges pintades d'ànimes de reis i clergues, rics i pobres de tots els estaments, cremant en el Purgatori; i la Mort dalt d'un corser blanc, amb un rellotge d'arena i una dalla”.
Del cas de la decoració de l'església de Santa Maria de Manlleu, fins a la Guerra Civil de 1936, Gasol relata que "s’hi solia posar una espectacular composició pictòrica, que representava amb varis plans una visió del Purgatori de les beneïdes ànimes detingudes en aqueix lloc d’expiació. Completaven l'escenografia sengles figures d'esquelets, que la gent anomenada basives, per la semblança que hom hi veié algun dia amb un conciutadà, molt sec, que tenia per motiu 'Basiva'".
Durant l'estiu, els pagesos de Menorca tenien el costum de fer una "becadeta" després d'haver dinat, ja que feia massa calor per anar a treballar. Quan tornaven al camp, se'n duien la bereneta per aguantar fins l'hora del sopar, quan el sol ja s'havia post.Localització: La dita és típica de Menorca.A finals d'agost, (Sant Agustí es celebra el 28 d'agost) el sol era més suportable i quan entraven dins el setembre, ja no podien fer becada ni bereneta, perquè el dia s'havia escurçat massa.
Hom conta que quan els vells fusters topaven amb un grop de la fusta, quan serraven o ribotejaven, deien que «havien topat amb la guitarra de sant Pere», que era la causa dels nusos, segons conta la tradició.
Quan Jesús anava pel món acompanyat de sant Pere, aquest no desemparava mai una guitarra, amb la qual s'acompanyava en cantar salms. Un dia de Sant Josep es van aixoplugar en un hostal, on s'havien aplegat els mestres fusters per a festejar el seu patró. En presentar-se Jesús i sant Pere, que per ells eren desconeguts, i veure que el més vell portava una guitarra, li van dir que toqués una dansa per a poder ballar, creient que els dos nou vinguts eren músics. Sant Pere s'hi va negar en rodó, ell no era músic i només tocava himnes de glòria dedicats als sants del cel. Els fusters vinga insistir i sant Pere cada vegada més enrabiat. Finalment, veient els fusters que no hihavia res a fer, van prendre la guitarra de sant Pere i la van aixafar. Però, ai, fillets!, com es va posar sant Pere; es va indignar tant, que va demanar a Nostre Senyor que els castigués severament, amb un càstig que sempre més planés sobre l'ofici. A Jesús li feia tanta gràcia l'aixafada de la guitarra, que només feia que riure, sense trobar càstig que deixés satisfet sant Pere, fins que Jesús li va dir: «Jo faré que entremig de la fusta dolça i tova surtin nuclis durs i forts que no es puguin treballar, que malmetin les eines i els facin desesperar; això mentre el món sigui món». I així foren creats els grops de la fusta.
Conta la tradició que abans els jutges que havien sentenciat un delinqüent a la forca, després d'efectuada la sentència i en testimoniatge del seu compliment, celebraven un àpat en el qual menjaven el fetge del delinqüent i que en aquesta creença té origen la frase popular emprada avui com a xingolep catalanesc:
Nota: Al blog Raons que rimen vaig dedicar dos articles als zigdgoleps. Finalment vaig arribar a la conclusió que el terme correcte és xibòlet.
Font: Vista al blog ... Fil de vella..., a l'article Coses de la Barcelona antiga, per Joan Amades.
Entrades
Comentaris
(des de l'1 d'agost de 2008)
