Rebre més garrotades que els rucs d'Hortoneda

Parèmia: Rebre més garrotades que els rucs d'Hortoneda.

Origen: Diu Josep Espunyes a Dites, locucions i frases fetes (núm. 693, pàg. 203):

«Es conta que a Hortoneda (Pallars Jussà) no hi havia sinó que rucs per a la feina, res de ruques, perquè el ruc és més valent. Obviament, el dia que els rucs sortien del poble cap al mercat de la Pobla de Segur i llucaven una femella a l'abast no hi havia prou crits ni garrotades per a temperar-los la sobtada excitació que patien. 

A la Vall de Cabó, i per un fet calcat, també hi havia la dita 'Esverar-se com els rucs de Cuberes', aplicada a la persona que s'excitava o s'exasperava en grau superlatiu. Els de Cuberes (Pallars Sobirà), cada tres o quatre setmanes aprofitaven els camins de la vall cabonesa per a saltar de dret a Organyà i proveir-s'hi, essencialment, de calçat, roba i queviures.»

Font: Josep Espunyes (2007): Dites, locucions i frases fetes. Proa/Garsineu Edicions, Barcelona/Tremp. Col·lecció «Les eines», 49.

Santa Llúcia et conservi la vista!

Parèmia: Santa Llúcia et conservi la vista!

Origen: Santa Llúcia, que se celebra el dia 13 de desembre, és la patrona de tots els oficis que estan relacionats amb l’agudesa visual: cosidores, matalassers, espardenyers, estudiants, rellotgers i els oficis que treballen la pedra. La llegenda que dóna fonament a aquesta veneració és que la santa es va arrencar els ulls quan un jove els hi va elogiar. La mateixa Verge Maria, veient que s’havia excedit, n’hi va donar uns altres (Tret del Costumari català, de Joan Amades).

Lloc: Es diu a Blanes.

Font: Elisa Sola (1999): Proverbis, dites i frases fetes de Blanes

Fes l’ense com los de Tarabaus; ja veuràs que et passarà

Parèmia: Fes l’ense com los de Tarabaus; ja veuràs que et passarà.

Origen: Ho explica Cels Gomis a Modismes empordanesos (1883), en transcripció que fa Pep Vila i Medinyà a "Un recull de modismes empordanesos recollits pel folklorista reusenc Cels Gomis Mestres (Figueres, 1883)", publicat a Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, volum 41 (2010), pàg. 495:

“Taravaus està situat en la vora dreta del Manol, frente a Vilanant, a dues hores de Figueres. Als habitants de Tarabaus se’ls coneix amb lo motiu d’escarbats. De dues maneres, se n’ha explicat l’origen d’aquest modisme. Segons uns prové de què un Dijous Sant los de Taravaus anàven, com de costum a Lladó, per pendre part en la professó, quan posant-se a ploure, se n’entornaven tots cap al poble, i els caigué una calamarsada que els destruí tota la collita. Des de llavores no han fallat mai a la professó del Dijous Sant, per més que hagi plogut. 
Segons altres a Taravaus hi ha la costum de fer una professó cada mes tot al voltant del poble, que per cert és molt petit; un dia que tocava fer aquesta professó se posà a ploure, i el resto digué: “Avui farem l’enze a l’entorn de la iglésia i prou”. D’aquestes dues explicacions és més satisfactòria la primera, perquè lo modisme fes l’enze com los de Taravaus, s’usa sempre en to d’amenaça”.

Font: Vila i Medinyà (2010): Pep Vila i Medinyà: "Un recull de modismes empordanesos recollits pel folklorista reusenc Cels Gomis Mestres (Figueres, 1883)", publicat a Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, volum 41 (2010), pàg. 481-496.

Quedar com Camot

Parèmia: Quedar com Camot

Origen: Diu Toni Cucarella al seu blog Toni Cucarella en roba de batalla:

«Diem: "Hem quedat com Camot", i volem expressar que hem quedat malament, que les coses ens han eixit entortellades, que hem estat víctimes de la desgràcia. De molts dels personatges que hem anat anomenant -Tacó, Carracuca, Piu, Tronc, Garró...- només coneixem allò que diu la frase que els reporta: de les seues vides, si és que potser existiren de veritat i no foren protagonistes d'alguna rondalla inventada, no sabem res més. En canvi, de Galima, roder de la Costera, alguna notícia n'hem pogut donar. I tot seguit n'hi donarem de Camot. Abans de fer els cinc cèntims de la seua desgraciada biografia, cal, primer de tot, donar les gràcies a Vicent Orquín, bibliotecari de Xàtiva, que va ser qui em va proporcionar les dades que tot seguit escudellaré. El que referiré de Camot ho he amprat -manllevat- de l'article que l'any 1911 va publicar el prevere Pere Sucias a l'Heraldo de Játiva, i que va titular, com no podia ser d'una altra manera, Has quedat com "Camot".»

«Francesc Navarro, més conegut pel malnom de Camot, va nàixer a Xàtiva, al barri de les Barreres (extramurs de la ciutat), l'any 1780. De jove va seguir l'ofici de son pare: carreter. Però, segons Sucias, Camot era amic del comboi i la gresca, freqüentava les tavernes i tenia fama de fatxenda i buscaraons. Com que li agradava la bona vida i defugia la faena -fuig, faena, fuig!-, es va posar a roder, sobretot per la zona de Cerdà, és a dir, pel camí reial. Feia robatoris de poca consistència, però que el dugueren sovint a la presó. Fins que l'any 1826 feren la feta del canonge Cebrià, home de família rica. Era vell, el canonge, i en tenien cura una fadrina tan vella com ell i un acòlit. Vivia en el carrer que avui porta el seu nom, i que puja des del final del carrer de Sant Francesc a la plaça de Santa Tecla o de la Zona.

«La colla de Camot va intentar robar a cal canonge Cebrià. Amb un filaberquí feren un forat en la finestra, després amb un serrutx ampliaren el forat per tal de passar-hi el braç i moure el passador que tancava la finestra. L'acòlit que convivia amb el canonge va sentir el soroll i va descobrir el braç del lladre que intentava manipular el passador. L'acòlit va agafar la corretja del pantaló i amb ella va lligar el braç del lladre, de manera que aquest no podria fugir-se'n. Què feren els seus companys ara que havien estat descoberts? El mataren d'una punyalada al cor i li tallaren el cap i el despullaren, tot amb la idea que no pogueren identificar el cadàver i, per tant, que no pogueren aclarir amb qui treballava el mort.

« Abans de tres mesos, un llaurador va trobar el cap tallat en un paller de la partida de Divendres. Ara que ja sabien qui havia intentat aquell robatori, la colla de Camot va ser detinguda. Eren cinc en total, comptant-hi Camot. I tots foren condemnats a morir en la forca. Camot havia de ser penjat l'últim i a part. Però se'n va fugir esmunyint-se pel forat del comú. Va travessar tot el clavegueram, i "molt va patir en el trajecte, unes voltes per l'estretor del camí, i unes altres per les emanacions que l'ofegaven". Finalment, va poder eixir a la Font del Lleó, vora la porta principal de la ciutat emmurallada. Anava espentolat i ple de merda. Va llavar-se en la font i va acudir a demanar ajuda al forn de Santa Anna. Allí, un aprenent es va avenir a socórrer-lo, i mentre Camot s'amagava a l'alcavor el xicon va anar a buscar-li roba neta. Però mentre Camot dormia la fornera el va descobrir i va avisar la justícia. I el detingueren sense saber que era Camot. Pura xamba. A partir d'aquell moment, Camot no pararia de lamentar-se: "Que desgraciat que sóc!".

«

Diu Sucias, i jo li ho traduesc: "Als tres dies va arribar el botxí, a poqueta nit. L'endemà, se li va llegir la sentència, i transcorregut el termini legal, allà a les onze del matí va ordenar-se una processó a la porta de la presó. Al cap hi anava un redoblant marcant un pas llarg; el seguia un cruscifix amb dos fanalets, l'un al costat de l'altre; darrere hi venien moltes persones amb llargues capes, a la usança d'aquell temps, i presidia tota aquella filera Camot en mànegues de camisa a cavall d'un mal burro..." La comitiva va resseguir el carrer Montcada, la plaça de l'Almodí, la plaça de Santa Tecla, fins a la plaça de la Bassa (dita de les Forques). En tot aquest trajecte, Camot se'n planyia: "Sóc molt desgraciat! No he mort ningú, però vaig a ser penjat. Sóc molt desgraciat!".

«Val a dir que el relat sencer, i extens, del prevere Pere Sucias, és ben colpidor; fins i tot s'hi atreveix a fer una crítica contundent contra la pena de mort dient poquet i bo de l'ofici de botxí.

Hi torna al 2020, amb altres sentències comentades, d'una manera més breu:

Diem: Hem quedat com Camot, I volem expressar que hem quedat malament, que les coses ens han eixit entortillades, que hem estat víctimes de la desgràcia. Qui primer va donar notícia del personatge va ser el cronista enguerí Pedro Sucías, en un article publicat l’any 1911 al periòdic El Heraldo de Játiva. Segons Sucías Camot era natural de Xàtiva, de nom Francisco Navarro. Va ser penjat a la plaça de la Bassa, llavors de les Forques. L’investigador Manel Arcos va descobrir als arxius qui era realment Camot, que no li deien Francisco Navarro (potser Sucías va escriure el seu relat seguint les notícies orals d’uns fets succeïts quasi cent anys arrere), sinó Domingo Giner, de Xàtiva. I que va ser mort a València l’any 1826, arcabussejat (afusellat amb arcabussos).

Explicació: Es diu quan volem expressar que hem quedat malament, que les coses ens han eixit entortellades, que hem estat víctimes de la desgràcia.

Font: 

• Toni Cucarella, al blog Toni Cucarella en roba de batalla, a l'article Els habitants de l'idioma: Camot (28-4-2005). 
• Cucarella, Toni (2020), al Blog «ToniCucarella»: “Sentències comentades i altres digressions parèmiques per aentretindre el confinament durant la pandèmia del coronavirus” (3/5/2020). 

Prendre les mides d’en Bascu

Parèmia: Prendre les mides d’en Bascu.

Origen: El seu significat és prendre malament les mides, ja que l’anecdotari popular diu que en Bascu les prenia amb els dits. En Bascu era un manyà que tenia la manyeria al C. Unió, núm. 17. Ell no va tenir fills i el seu nebot, Joaquim Nicart, va continuar l’ofici. És per això que avui dia tothom el coneix com a Bascu, tot i que de jove tenia el sobrenom de Moratis. El motiu era perquè jugava a futbol i a Barcelona -ell va venir de fora- havia jugat amb la “Penya Moratis”.

Explicació: Prendre les mides malament.

Lloc: Es diu a Blanes.

Font: Elisa Sola (1999): Proverbis, dites i frases fetes de Blanes

Alto les seques!

Parèmia: Alto les seques!

Origen: Diu Pau Vidal: «L’expressió té l’origen en una fonda de sisos, cases de menjars barats, de Barcelona. Es veu que, cap a la primeria del segle, un client especialment garrepa, que havia comprat un llonguet a la fleca, es va ofendre quan el cambrer va cantar la comanda a la cuina: “Un plat de seques sense pa, que el senyor ja el duu de casa”. En veure que el client, avergonyit, marxava del local, hi va tornar: “Alto les seques, que el senyor s’ha enfadat i se’n va”.»

Variants i sinònims: Para el carro! 

Font: Pau Vidal (2005): En perill d'extinció (100 paraules catalanes per salvar) (Editorial Empúries, Barcelona).

No tenir-ne ni per a la cadira de missa

Parèmia: No tenir-ne ni per a la cadira de missa.

Origen: Ho explica Esteve Gaja a El Manlleu d'ahir:

L'assistència a missa, dins el culte catòlic, ha estat sempre gratuïta i no pot ser d'altra manera. És de recordar, però, que fins a l'any 1936 a l'església parroquial es pagaven cinc cèntims per poder seure en una cadira que, per cert, calia anar a buscar al magatzem situat al final del temple. 

Per als qui no volien o no podien pagar hi havia una bancs, l'ús dels quals era gratuït. Les quantitats que s'obtenien pel servei de les cadires anava destinat al manteniment del temple i del culte. 

Val a dir que els cinc cèntims només es pagaven el diumenge i a l'hora de la missa. Els dies feiners, o si es tractava d'altres funcions religioses, no es pagava res. 

Aleshores, i per aquest fet del pagament de cinc cèntims, va popularitzar-se la dita: "No en té ni per la a cadira de missa" per significar que s'anava curt d'armilla. 

Significat: Ser pobre, Anar curt d'armilla

Lloc: Es diu a Manlleu (Osona).
 
Font: Vist a El Manlleu d'ahir, d'Esteve Gaja (2009).

Fer el negoci d’en Robert amb les cabres

Parèmia: Fer el negoci d’en Robert amb les cabres.

Origen: L'anecdotari popular deia que en donava dues de negres per una de blanca.

Explicació: Fer un mal negoci.

Lloc: Es diu a Blanes.

Font: Elisa Sola (1999): Proverbis, dites i frases fetes de Blanes

Carregar-li els neulers

Parèmia: Carregar-li els neulers.

Sinònims o variants:

• Fer pagar els neulers (SLC MOLLET DEL VALLÈS 2019).
• Fer-li portar els neulers (SLC MOLLET DEL VALLÈS 2019).

Origen: El neuler és un aparell per a fer neules. Abans era de ferro, molt voluminós i que pesava molt (SOLA 1999).

Diu l'Estenedor, 163:

«Neuler és una paraula molt antiga i avui molt viva gràcies a l'expressió carregar els neulers a algú o fer portar els neulers a algú, que vol dir traspassar a algú una responsabilitat enutjosa, carregar-li el mort, imputar-li un fracàs. 

Sabeu, però, d'on ve aquesta expressió? 

Resulta que els neulers eren un estri consistent en una planxa de dues cares de forma circular on s'hi feien una mena de creps o neules, que un cop cuits, es cargolaven en un ferro rodó. 

Carregar els neulers era una broma que es feia quan volien riure's d'algú, perquè si deien «Ves a tal casa a portar els neulers», com que pesaven molt, era una càrrega molt feixuga. Com que era un encàrrec una mica abusiu, fer portar els neulers esdevingué una frase que es podia aplicar quan a una persona, petita o gran, se li encarregava una feina enganyosa, una presa de pèl, vaja. També es diu fer pagar els neulers. 

Sempre em fa pagar els neulers, quan és ell qui en realitat té la culpa de tot o Va carregar els neulers al seu soci. No assumeix mai cap responsabilitat. 

Doncs ja ho sabeu: Que no us carreguin els neulers!»

Explicació:

• Fer-li assumir la responsabilitat d'un fracàs a algú o la càrrega més enutjosa (SOLA 1999).
• Traspassar a algú una responsabilitat enutjosa, carregar-li el mort, imputar-li un fracàs (SLC MOLLET DEL VALLÈS 2019).

Lloc: Es diu a Blanes (SOLA 1999).

Font:

• Elisa Sola (1999): Proverbis, dites i frases fetes de Blanes
• Servei Local de Català de Mollet del Vallès (2019): L'Estenedor, núm. 163 (Desembre de 2019), p.1 (citen com a font Ramon Solsona, A paraules em convides).

Pesar figues

Parèmia: Pesar figues.

Sinònims: 

• Cloure l'ull
• Encetar el son
• Fer becaines
• fer la becaina
• Fer petar la becaina
• Fer un acluca l'ull
• Mig adormir-se
• Trencar el son

Origen: Algunes fonts citen Coromines: "pesar figues (fer becaines) - per les davallades brusques de la barbeta del qui s'està adormint bo i assegut, com un plat de balança sota la feixuga impulsió del compacte fruit".

Explicació: El sentit de la frase és endormiscar-se, fer cops de cap durant una curta becaina. En castellà se'n diu "Dar cabezadas".

Cada any, sant Pere, un se'n queda

Parèmia: Cada any, sant Pere, un se'n queda.

Origen: Diu Joan Amades al Costumari català: «Avui és perillós nedar i pescar, perquè cada s'ofega una persona. Aquesta creença sembla estar relacionada amb l'antic costum de recordar un tribut o ofrena a les divinitats de les aigües que el cristianisme a reduït al sant Apòstol, patró de la gent de mar».

Josep Antoni Trepat, a Refranys de vora mar, precisa: «La diada de Sant Pere era sagrada per als vells mariners i pescadors, motiu pel qual s'abstenien de navegar, pescar o, fins i tot, de banyar-se, per por d'ofendre el sant pescador i córrer perill de morir ofegats»

Font: 

• Joan Amades (1950): Costumari català, VI (s. v. '28 de juny. Sant Pere'), pàg. 300.
• Josep Antoni Trepat (1995): Refranys de vora mar (Ed. Noray, Barcelona). Col·lecció «El nostre mar», núm. 2

Passar per l'adreçador

Parèmia: Passar per l'adreçador.

Sinònims:

• Abaixar el cap
• Fer la farina blana
• Jurar bandera
• Llaurar dret
• Passar per ací o per la porta
• Passar per l'aplanador
• Passar per la mola
• Passar per la pedra
• Passar per les baquetes
• Posar el peu a rotlle
• Posar-se a rotlle
• Tornar a la rega

Origen: Carles Riera, en l'article Un polític de mal traduir, del diari "Avui" del dia 22 d'octubre de 2003 Vist a l'arxiu de Rodamots) diu:

«Un altre dia, aquell mateix polític va dir: "Els farem passar per l'adreçador". Cal saber, segons explica el savi i magne Diccionari d'Alcover i Moll, que l'adreçador és "el nom de l'eina de fuster, de la forma i grossària de la garlopa, però que el ferro només té la meitat d'amplada de la fusta, i l'altra meitat forma un galze que s'aferma en el cantell de la peça que planegen a fi d'igualar bé i deixar completament recta i plana la superfície; cast. juntera". I, d'acord amb el diccionari, "de l'ús d'aquesta eina prové la locució fer passar per l'adreçador: fer complir algú amb l'obligació, no permetre que en surti escàpol, tractar-lo amb estricta justícia". Remarquem això darrer: tractar-lo amb estricta justícia. Ara bé —que vol dir moro—: els veïns optaren per pasar por el aro, però això significa, segons el Diccionario de María Moliner: "Aceptar, a pesar de la repugnancia que se siente hacia ella, cierta cosa; ceder, someterse". I tots sabem, perquè ho hem vist al circ, que són els lleons, o els tigres, principalment, els qui pasan por el aro, atiats i fuetejats per un domador. Encara un altre dia, aquell mateix polític verbalitzà un "Tites, tites!", que esdevingué, per al veïnat, "¡Pitas, pitas!".» 

Explicació: Sotmetre's a una imposició, haver de fer una cosa vulgues no vulgues.

Font: Rodamots, citant un article de Carles Riera, professor de la Universitat Ramon Llull, en un article al diari "Avui", en el qual cita el Diccionari català-valencià-balear, d'Alcover-Moll (DCVB)

Perdre l'oremus

Parèmia: Perdre l'oremus.

Variants i sinònims:

• Desconcertar-se
• Guillar-se
• Perdre el cap
• Perdre el control
• Perdre el discerniment
• Perdre el judici
• Perdre el senderi
• Perdre el seny
• Perdre els estreps
• Perdre l’enteniment
• Perdre la xaveta

Altres parèmies amb oremus:

• Trencar (o Rompre) l’oremus (o els oremus): interrompre inoportunament un acte.
• Fer oremus: fer molt poca claror un llum, tenir tendència a apagar-se (és diu a Mallorca i Menorca).

Explicació: Algú, perdre el control de si mateix: desorientar-se, perdre la memòria o l’esment d’allò que s’ha de dir o fer.

Origen: 'Oremus' és una veu en llatí que es diu en començar moltes oracions de les misses quan es fan en llatí i que significa: preguem. Era una mena d’invitació feta pel sacerdot als fidels abans de les oracions de la missa, de l’ofici, del breviari, etc.

Suposo que el significat de desorientar-se, de perdre l’oremus ve precisament del fet de perdre l’atenció.

Diu Cucarella (2020):

I què és l’oremus? És la paraula inicial de moltes de les oracions de la missa. Perds l’oremus, perds el fil de l’oració, i a continuació perds la calma i el sentit comú. Igual que perdre la xaveta.

Font: 

• Vist al blog Mot a mot, perquè cada llengua és un gran tresor!, en l'entrada Oremus, del dia 10 de juliol de 2009.
• Cucarella, Toni (2020), al Blog «ToniCucarella»: “Sentències comentades i altres digressions parèmiques per aentretindre el confinament durant la pandèmia del coronavirus” (3/5/2020). 

Donar carabassa

Parèmia: Donar carabassa.

Equivalents: Dar calabazas [ES]

Origen: (Tret de l'escreix de Rodamots a l'expressió Donar carabassa). Diu Eugeni S. Reig a Les nostres paraules (València: Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2008):

Donar carabassa és rebutjar una dona l'oferiment amorós que li fa un home.

Tenim la cançoneta tradicional valenciana:

Ja ve Cento de ca la nóvia,
ja ve Cento malhumorat.
Ja ve Cento ballant la trompa,
carabassa li han donat.

Així com aquesta altra, també tradicional:

Carabassa m'han donat,
jo l'he presa per meló.
Més m'estime carabassa,
que casar-me amb un pendó.

En la narració curta La masera del Romà de l'escriptor alcoià Jordi Valor i Serra podem llegir:

—I això, Manolet, fill meu; ¿t'han donat carabassa?

Abelard Saragossà, en la seua Gramàtica valenciana raonada i popular. Els fonaments (Gandia: CEIC Alfons el Vell, 2003), en l'apartat 1.4.12 («Les frases fetes: salvar pels pèls i donar carabassa, pàg. 53), ens diu: «[...] en valencià és molt popular l'expressió donar carabassa, que significa que una dona diu que no a un home (i, ara, també al revés: quan un home no accepta l'oferiment d'una dona). Eixe significat és la conseqüència d'un costum antic. Quan l'home anava a ca la dona per a demanar als seus pares que pogueren festejar, si la mare servia el plat temut de carabassa, ja sabia el pretendent a nuvi que no l'acceptaven.»

No estic segur que l'explicació que arreplega el professor Saragossà en el seu llibre siga la idònia. El fet que en castellà hi haja també la locució equivalent dar calabazas, em fa dubtar. Luis Junceda en el seu Diccionario de refranes, dichos y proverbios recull la locució dar calabazas i diu: «Echar a uno calabaça —dice Covarrubias— es no corresponderle a lo que pide, como el galán que saca a la dama en un festín a baylar, y ella se escusa, dando a entender que es liviano y de poco seso, por querer salga a dançar con él, no siendo su igual o de su gusto, o que le dexó en el vacío hecho calabaça.»

José María Irribarren en el seu llibre El porqué de los dichos arreplega l'expressió dar, o llevar, calabazas i ens diu que en l'Alfabeto tercero, de Francisco del Rosal, podem llegir: «Dicen que trae calabazas al que le sale la esperanza vana. Dice con aquella antigüedad que cuenta Pierio (libro 58) que la calabaza fue jeroglífico de la esperanza frustrada y engaño acerca de los onocritas, por ser la calabaza barriguda, vacía y de poco peso».

Cap la possibilitat que la locució valenciana siga simplement l'adaptació a la nostra llengua de la castellana però, evidentment, també podria ser al revés. Ací tenen els lingüistes un treball d'investigació molt interessant per realitzar.

Diu Cucarella (2020):

I a ningú li agrada que ni donen carabasses, ni en els exàmens ni en l’amor... Però, quin és l’origen de l’expressió? Diuen que quan un xicon demanava una xicona, per a comunicar-li si l’acceptaven a ca la nòvia el convidaven a dinar. Si de postres li donaven carabassa, és que no el volien ni per a marit ni per a gendre.

Explicació: Rebutjar una dona l'oferiment amorós que li fa un home

Font: 

• Eugeni S. Reig (2008): a Les nostres paraules (València: Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2008)
• Cucarella, Toni (2020), al Blog «ToniCucarella»: “Sentències comentades i altres digressions parèmiques per aentretindre el confinament durant la pandèmia del coronavirus” (3/5/2020). 

Alarma! Alarma!

Parèmia: Alarma!

Origen: Al Diccionari de la llengua catalana ab la correspondencia castellana y llatina. Tomo 1, de Pere Labèrnia (1865), s. v. 'arma' diu: «Al arma, al arma. exp. Pera prevenir á las tropas que prengan las armas. || cast. Al arma, al arma | Á las armas || ll. Ad arma».

Explicació: Del crit d'alerta de prendre les armes, prové el nostre crit d'alarma.

Font: Al Diccionari de la llengua catalana ab la correspondencia castellana y llatina. Tomo 1, de Pere Labèrnia (1865), s. v. 'arma'.

Fer llambrots

Parèmia: Fer llambrots

Origen: Vist a El Manlleu d'ahir, d'Esteve Gaja:

Fer llambrots era, en altre temps, una veu exclusivament manlleuenca, avui caiguda en desús. Volia dir, més o menys, fer mofa, escarni, vituperar i tenia expressió gràfica en el treure i amagar la llengua ràpidament. 

Fer llambrots, és a dir, moure la llengua de dins a fora era, a Manlleu, un insult. 

-M´ha fet llambrots, deien els infants de la vila mostrant-se´n ofesos. 

Explicació: Fer mofa o escarni.

Font: Vist a El Manlleu d'ahir, d'Esteve Gaja (2009).

Destapar la caixa dels trons

Parèmia: Destapar (o Obrir) la caixa dels trons.

Equivalents: Abrir (o Destapar) la caja de los truenos [ES].

Explicació:

• S'utilitza per indicar que una persona o alguna cosa és font de conflictes (DDLC)
• Provocar un escàndol (RASPALL-MARTÍ 1984)
• Tomar medidas graves [ES] (DEA)

Origen: Ens ho explica Núria Puyuelo: «Pel que fa al seu origen, la hipòtesi més estesa és que la caixa dels trons es refereix a la capsa de Pandora, on Zeus, déu dels trons, va posar tots els mals de la humanitat. Ara bé, hi ha una altra teoria. La caixa dels trons també era la caixa on transportaven les municions que s'utilitzaven per fer l'efecte sonor dels trons en el teatre. Així ho recull Francesc Massip en El teatre català dels orígens al segle XVIII.
Encara hi ha una última accepció. El Diccionari de renecs i paraulotes, de Pere Verdaguer explica que la “caixa de trons” és un eufemisme per parlar del cul.»

Font: Núria Puyuelo (2011): Obrim la caixa dels trons, article a El Punt Avui, del dimarts, 15 de novembre de 2011.

Anar de gorra

Parèmia: Anar de gorra.

Variants i sinònims:

• A la bibilis-bibilis
• D'arròs
• De baldraga
• De bòbilis-bòbilis
• De bufa
• De forro
• De franc
• Debades
• Gratuïtament
• Sense pagar
• Sense treballs ni despeses

Origen: Diu Joana al blog El teler del record: «Antigament els criats i servents no usaven capell o barret, com els senyors, sinó gorra. Quan els senyors viatjaven, solien portar algun servidor (criats, cotxers...) que, com ells, s'allotjaven als hostals i a les posades on feien parada. Però l'hostatge del servei era de categoria inferior, tant en el menjar com en el dormir i els hostelers, en fer el compte, deien: "Tants senyors i tants que van de gorra", és a dir, gent de l'acompanyament que no havia de pagar-se l'hostatge.»

Diu Cucarella (2020):

Expliquen que quan els frares viatjaven en grup, es feien acompanyar de servei que els ajudava en el tràfec. I diuen que solien portar gorra. Quan paraven en els hostals, el costum exigia a l’hostaler que el servei no pagara. Així, el compte final es resolia amb el següent càlcul, segons qui pagava i qui no: a tant per barba (els frares) i tants de gorra (el servei). Joan Amades, folklorista català, explica això mateix dels senyorets. Els senyors, que s’afartaven i borrutxaven i tenien les millors habitacions, pagaven; i el servei, que menjava poc i dormia en la pallissa, de gorra.

Font: 

• Llegit a l'article Anar de gorra del blog El teler del record, del dia 4 de juny de 2006.
• Cucarella, Toni (2020), al Blog «ToniCucarella»: “Sentències comentades i altres digressions parèmiques per aentretindre el confinament durant la pandèmia del coronavirus” (3/5/2020). 

Sant Antoni ens guardi!

Parèmia: Sant Antoni ens guardi!

Origen: Sant Antoni Abat, que se celebra el dia 17 de gener, és tingut com a patró dels animals, especialment dels domèstics. D’altra banda, se li atribuïen poders guaridors, tant a les persones com als animals: va guarir a la filla del governador de Barcelona i a un garrinet camatort; la truja, agraïda, no va abandonar mai el sant, tal com demostra la iconografia (Tret del Costumari català, de Joan Amades).

Lloc: Es diu a Blanes.

Font: Elisa Sola (1999): Proverbis, dites i frases fetes de Blanes

De fil de vint

Parèmia: De fil de vint (o de fil d'a vint).

Significat: Molt bo, molt ben fet, de primera categoria, de la màxima qualitat, excel·lent.

Lloc: Alcoi (Alcoià, País Valencià)

Origen: Diu Eugeni Reig:

La denominació fil de vint (del núm. 20) correspon a la numeració emprada en la indústria tèxtil per a la llana cardada, segons la qual el número d’un fil és el pes en grams d’una madeixa de 504 metres. Aquest és un sistema de numeració directe, és a dir que com més prim és el fil més baix és el número que li pertoca. Per consegüent, direm que un fil és del núm. 20 (fil de vint) quan una madeixa de 504 m pese 20 g. El fil de llana cardada més fi que es sol fabricar és el del número 18, ja que fils més prims es trenquen amb facilitat. A Alcoi, en l’època en què es teixia el triturat obtingut a partir de draps vells, s’usava, per al fils que s’obtenien filant la borra, la mateixa numeració que per als fils que s’elaboraven a partir de la llana cardada però, evidentment, amb una matèria primera de tan baixa qualitat era molt difícil aconseguir el núm. 20 i pràcticament impossible fabricar-ne d’un gruix més petit. Per tant, una tela teixida amb fil de vint era la de major qualitat possible en regenerat. Eixe és l’origen de l’expressió.

Caldria afegir que Alcoi tenia un sistema de numeració propi per als fils de llana regenerada, segons el qual un fil de triturat té tants punts com madeixes de 1.320 metres entren en una lliura d’Alcoi (473,5 grams). Aquest sistema és invers, ja que si el fil és més prim, el número de punts és més alt. Amb uns càlculs molt senzills es pot trobar l’equivalència dels dos sistemes. El fil de vint seria, en el sistema tradicional alcoià, el fil de 9 punts (o punt del 9). Aquest sistema de numeració està en complet desús des de fa anys.

Font: Article publicat per Eugeni Reig al periòdic Ciudad, el diumenge, 31 de maig del 2009.