Estar gras com en Gandòfia

Parèmia: Estar gras com en Gandòfia.

Origen: En Gandòfia era el sobrenom d’en Joan Ribas i Martí, també conegut com a Joan Gras. Era jutge de primera instància de Blanes i un personatge molt popular i carismàtic, tant per la seva simpatia com per la seva condició de gras.

Explicació: Estar molt gras.

Lloc: Es diu a Blanes.

Font: Elisa Sola (1999): Proverbis, dites i frases fetes de Blanes

A l’art d’en Janet, qui més hi fa més hi perd

Parèmia: A l’art d’en Janet, qui més hi fa més hi perd.

Origen: Abans d’haver-hi els arts del Quiquino i el del Saraco hi havia el d’en Janet, que tenia fama de no pescar gaire.Com que aleshores es cobrava pel que es pescava, el sentit de la frase és que no val la pena esforçar-se.

Explicació: No val la pena esforçar-se.

Lloc: Es diu a Blanes.

Font: Elisa Sola (1999): Proverbis, dites i frases fetes de Blanes

In albis

Parèmia: In albis

Origen: Diu Josep M. Escolà i Tuset a Diccionari de llatinismes i expressions clàssiques (1997): «Aquest és el significat original d'aquest complement preposicional procedent de l'àmbit litúrgic de la primitiva església cristiana. El dissabte i diumenge següents al diumenge de Pasqua es denominaven, com encara avui, 'in albis' en referència a la cerimònia 'in albis depositis' en la qual, el dissabte al vespre, els neòfits, és a dir, els catecumens que havien estat batejats el diumenge abans, deixaven el vestit blanc ('alba') com a símbol del seu pas de la infantesa a la joventut en el camp de la fe cristiana. Cal pensar que els que no accedien al nou estadi per falta de preparació romanien 'in albis', és a dir, investits amb el vestit blanc, i, a partir d'aquí, s'assimilà l'expressió a la idea de privació o mancança, en un principi, dels coneixements de la fe cristiana, però generalitzada després a qualsevol àmbit».

Font: Josep M. Escolà i Tuset (1997) a Diccionari de llatinismes i expressions clàssiques. Barcelona, Edicions 62. Col·lecció «El Cangur Diccionaris», núm. 235.

Dormir més que la Mare de Déu d'Agost

Parèmia: Dormir més que la Mare de Déu d'Agost.

Origen: Diu Joan Arimany i Juventeny a Dúlia:

«El 15 d’agost és la festivitat de l’Assumpció o, anomenada també, la Dormició de la Mare de Déu. En aquesta data es commemora el trasllat al cel de l’ànima i el cos de la Mare de Déu en finalitzar els seus dies de vida terrenal. Malgrat que el dogma no va ser reconegut fins a la constitució apostòlica Munificentissimus Deus de Pius XII, l’1 de novembre de 1950, la creença popular era molt estesa, especialment al nostre país.

[...]

De les expressions plàstiques relacionades amb l’Assumpció, més recents i esteses de la religiositat popular catalana, cal comptar amb l’anomenat Llit de la Mare de Déu. Joan Soler afirma que aquesta construcció temporal, situada al bell mig dels temples parroquials, representava un llit on se situava una imatge jacent de la Mare de Déu sobre un cadafal guarnit i envoltat de teles, i altres elements ornamentals entre els quals hi solia figurar la imatge d’un o diversos àngels. En algun lloc prenia també el nom de la ‘Mare de Déu Morta’ o ‘del Llit’. La presència d’aquesta construcció havia generat diverses dites en les poblacions on s’instal·lava. Josep M. Gasol al seu Calendari folklòric manlleuenc diu que “era tanta la fastuositat d’aquest llit-altar que s’ha pervingut un adagi que diu: anar enflocat com el llit de la Mare de Déu”; així es transmetia o descrivia quan algú es cobria excessivament de roba o s’envoltava de grans ornaments. Gasol afegia que respecte la llarga presència d’aquesta instal·lació, tota una vuitada dins l’edifici de l’església i al mig de la nau, n’havia sorgit una altra dita que se solia aplicar a algú que no s’acabava d’aixecar del llit: “Dormiries més que la Mare de Déu d’agost”. La tradició del Llit de la Mare de Déu va perdurar respecte aquesta instal·lació episòdica dins els temples en ple agost, en la majoria de llocs, fins a la Guerra Civil espanyola. En alguns es va intentar recuperar per la postguerra però no va passar de ser una manifestació de poca durada.»

Explicació: Dita que s'aplica a algú que no s'acaba d'aixecar del llit.

Lloc: Es diu a Manlleu.

Font: Joan Arimany Juventeny (2014), al web "Dulia", a l'article "Dormiries més que la Mare de Déu d'agost" (Article publicat a "Catalunya Cristiana", núm. 1820, 10 d’agost de 2014, p. 17).

L'ase em fot!

Parèmia: L'ase em fot! (FARNÉS 1992) - (POMARES 1997)

Variants i sinònims:

• L'ase em fot si m'equivoco (FARNÉS 1992)
• L’ase em fum! (FARNÉS 1992) - (POMARES 1997)
• L'ase em flic! (FARNÉS 1992) - (POMARES 1997)
• L'ase em fosqui! (FARNÉS 1992)
• L'ase et toc! (POMARES 1997)

Explicació: Expressions amb què es dóna per segura una cosa (POMARES 1997).

Origen: Sebastià Farnés (1992), s. v. L'ase em fot! dóna dues possibles explicacions sobre l'origen de l'expressió:

Sobre l'expressió L'ase em fot!, diu que és una frase amb la qual s’amaneix la conversa, sovint inconscientment, i que es diu per significar que no es creu que un fet arribi a esdevenir. I conta una facècia d’estudiants que podria ser l’origen etimològic de l’expressió:

Hom conta una facècia d'estudiants del Col·legi de Medicina de Barcelona, que diu que uns quants companys ben avinguts torraren en una paella una dejecció humana, la reduïren a pólvores, i curosament embolicades en un full de paper de barba, portaren la droga a alguns apotecaris perquè diguessin quina mena de preparat era aquell. Els farmacèutics, després de mirar i observar una estona el contingut del paper declaraven la seva ignorància, bo i arrontsant-se d'espatlles. Per últim visitaren una botiga de vora el Portal Nou muntada a l'antigor, ben típica del popular "apotecari brut": ell era vell, de barba blanca esparrifada, enyorant la pinta si mai l'havia coneguda; prengué la droga, es posà les antiparres, mullà amb saliva el cap de l'índex dreturer, prengué una pólvora, i després de col·locar-lo a la punta de la llengua, féu una ganyota i exclamà: L'ase em fot si no és mer... Llavors el cap de colla escolar recollí el paper i digué: ─En nom de la ciència present i futura us felicitem, il·lustre Escolapi: sou l'apotecari més savi de Barcelona! I la colla s'escapà del fart de garrotades que ben mereixia, amb un fort esclat de rialles.

Però d’altra banda Sebastià Giralt, a Frases proverbials catalanes, dins la Revista «Excursions», I-XX (1915-34) diu que és una expressió vulgaríssima, com si fos una aposta. I diu que la forma inicial d’aquesta frase podia ser, entre la gent del camp, ‘Em jugo l’ase que faré tal o tal cosa’. D’una juguesca d’aquesta mena pot haver sortit, per successives evolucions, ‘L’ase em fot si m’equivoco’.

Nota: Vaig fer la cerca arran que en Ramon Solsona ho plantegés com a enigma de frase feta incompleta a La paraula del dia del dimarts, 14 d'abril de 2009 i ho resolgués el divendres, 17 d'abril de 2009.

Font: Farnés i Badó, Sebastià (1992-99): Paremiologia catalana comparada, en 8 volums. Barcelona: Ed. Columna.