Cansalada i ous fregits quiten la vista als marits

Parèmia: Cansalada i ous fregits quiten la vista als marits.

Origen: La llegenda ens conta d'un matrimoni que vivia molt malament. Ella anava, cada dia, al santuari del Far a demanar a la Mare de Déu que li tragués del davant el seu marit. L'espòs, sorprès per la sobtada devoció de la seva esposa, un dia la va seguir i va sentir la demanda que feia a la Verge.

El marit es va amagar darrera de la imatge i va contestar al prec de la seva esposa aconsellant-li que donés al seu espòs cansalada i ous fregits, menjars que, en aquell temps d'austeritat, constituïen un gran requisit, i, així aconseguiria fer-lo tornar cec.

La muller va peixar el marit tant com va poder, donant-li el que suposava que li havia aconsellat la imatge i, encara, altres bons menjars.

El marit aviat va començar a dir que no s'hi veia, fins a fer veure que s'havia tornat completament cec; i, simulant estar cansat de la vida, demanà a la seva esposa que el matés, perquè ell no es veia amb cor de fer-ho. Li proposà que l'acompanyés fins a un cingle proper al santuari del Far, que el posés ben a la vora, que emprengués una bona embranzida i li clavés una forta empenta. Així ho van fer, però l'astut marit s'enretirà; la muller no va poder contenir l'empenta, i fou ella la qui es tirà daltabaix de l'abisme. El paratge és conegut, encara pel Salt de la Dona, i al fons del cingle hom ensenya una grossa pedra, on, si ho hem de creure, es veu una figura humana, que és el cos de la mala esposa.

Explicació: Usat per indicar que la bona vida engendra tolerància, i que els marits ben peixats se senten benèvols i tolerants amb la conducta no prou recta que puguin seguir les seves mullers.

Font: Elena Vicioso Martínez (1997): Un viatge literari per les comarques de Catalunya.

Nota: L'autora cita Joan Amades.

Nota meva: El Santuari de la Mare de Déu del Far pertany al municipi de Susqueda (La Selva).

A Sants, lladres, marxants i esgarrapacristos

Parèmia: A Sants, lladres, marxants i esgarrapacristos.

Variants i sinònims:

• A Sants, pobres i marxants i la meitat lladres (GIRALT 2009)
  
• A Sants, pobres i amargants, l'una meitat lladres i l'altra meitat esgarrapacristos (GIRALT 2009)
  

Origen: Diu Joanet del Cabàs al blog Passat de Sants i veïns:

Per una banda podem veure com totes aquelles dites coincideixen en destacar la pobresa i la marginalitat de Sants de l'època. Això no és estrany sí recordem que estan parlant d'un barri industrial que, en poc temps, ha crescut desmesuradament i on les condicions socials dels obrers són deplorables. En alguna d'elles també es destaca l'incipient comerç que s'està establint al barri, recordem que durant els anys a Barcelona es va fer servir la dita "Sants és Andorra". referint-se als millors preus que la gent podia trobar en comparació al centre de la ciutat.

Però l'expressió que més crida l'atenció és la d'esgarrapacristos. En un barri que ha viscut en diversos moments la crema de l'església que hom podria creure que aquesta expressió tenia quelcom d'anticlerical. Però és el propi Joan Amades qui recull l'origen d'aquest terme.

Pel que es veu un any durant la festa major, la parròquia va voler estrenar una imatge d'un sant Crist. Però aquesta es va demanar a l'artesà a correcuita i aquest la va lliurar acabada de pintar. Tement que els fidels en anar-la a besar s'embrutessin els llavis, van voler eixugar-la amb una manta de llana, amb la qual cosa el borrissol es va enganxar per tota la imatge deixant-la tota peluda. Sense saber com resoldre la situació, van redactar un ban cridant als santsencs a esgarrapar el borrissol al cristo.

Nota meva: Sens dubte una més de les explicacions innocents i un pèl forçades que ens ha fet arribar Amades. Certesa? No en tenim cap altra que ho desmenteixi o que n'expliqui un altre origen.

Nota: Enllaço un article d'Agus Giralt al seu blog Memòria de Sants on també parla d'aquesta parèmia i d'on trec les variants de la parèmia.

Font: Joan Pujades i Seguí (2009): "A Sants, esgarrapacristos", dins el blog Passat de Sants i veïns.

Esguerrats cap a Sants

Parèmia: Esguerrats cap a Sants.

Origen: Diu Josep Maria Huertas:

Hi ha dites que traspassen el temps, i que ningú no sap ben bé d'on procedeixen. Una és «Esguerrats cap a Sants», i sembla que el seu origen està en un personatge realment curiós, el Profeta, motiu que van donar al mestre Nicasi Maria Unceti, també conegut com el curandero de Sants.
Cap a finals del segle XIX Unceti ensenyava els seus coneixements en un centre espiritista que havia obert en una finca amb jardí i arbres fruiters al carrer de Miquel Àngel, i la seva fama va trascendir fins al punt que figura en alguna guia urbana de l'època com un lloc digne de visitar. Però la fama d'Unceti havia començat molt abans.
Com a mestre, anys enrere donava classes en una escola coneguda com Elemental Lliure, que era a la carretera de Sants i hi anaven setanta-dos alumnes. Es va saber que curava alguns nens de malalties que altres persones, metges o farmacèutics, no sabien com resoldre. Hi va haver un moment que venia gent de fora de Sants, i no només de Barcelona sinó d'altres llocs de Catalunya i d'Espanya. L'home es va creure tan important que el 1870 va convocar una trobada de cecs, coixos i invàlids per guarir-los dels seus mals, com si fos Jesucrist rediviu. Davant la multitud prevista les autoritats van témer que hi hagués un problema d'ordre públic i el van detenir, però des d'aleshores es va dir que qui estigués esguerrat, que anés cap a Sants, on Nicasi Maria Unceti l'alliberaria del seu mal.
En definitiva, sembla que l'home creia en l'espiritisme i en les seves bondats per afrontar els mals d'aquest món. Si nés no, va muntar el seu centre espiritista a la torre del carrer de Miquel Àngel, una bonica finca que va desaparèixer amb el curandero de Sants, pocs anys després d'haver gaudit de tanta fama.

Nota: També en parla Agus Giralt al blog Memòria de Sants.

Font: Josep Maria Huertas Claveria (2006): Mites i gent de Barcelona. Barcelona: Edicions 62. Pàg. 51.

Qui no cull un fesol no sopa quan vol

Parèmia: Qui no cull un fesol no sopa quan vol.

Origen: Al poble de Font-rubí, de l'Alt Penedès, hi havia un casinyot anomenat el Romeu de Santa Maria. L'amo tenia un minyó que l'ajudava a conrear la terra. Un dia, l'amo digué al servent que collís de terra un fesol que hi havia. La mongeta semblà poca cosa al minyó, i no la collí perquè cregué que no valia la pena d'ajupir-se; l'amo, però, la va collir i la va sembrar. De la petita mongeta, en nasqué una gemada mongetera. El Romeu sembrà totes les mongetes d'aquella mongetera, i, durant diversos anys, va fer el mateix, o sia sembrar tantes mongetes com collia. Al darrer any de la sembra, va fer una enorme collita de mongetes. L'any següent, la collita es perdé, i el Romeu vengué la vella collita a preu molt alt, i amb aquella transacció obtingué un cabal tan important que el convertí en un dels primers hisendats penedesencs. El Romeu cridà el minyó que no volgué collir un fesol, li retragué la seva desobediència i li explicà que tota la seva riquesa li venia d'aquella mongeta que ell no havia volgut collir, i, per malversador i poc estalviador, el va acomiadar de casa seva i li va dir la frase que ha estat proverbial: -Qui no cull un fesol no sopa quan vol.

Font: Elena Vicioso Martínez (1997): Un viatge literari per les comarques de Catalunya.

Nota: L'autora cita Joan Amades.

Juncosa és el centre del món

Parèmia: Juncosa és el centre del món.

Origen: Hom suposa que l'esfera terrestre fou traçada amb un compàs, la punta fixa del qual fou clavada enmig de la plaça de Juncosa, on encara es conserva el sot que es féu en subjectar-la-hi. Juncosa es troba, per tant, al punt mitjà del món. El sot que la creença popular assenyala com a punt on es clavava el compàs és el clot on en altre temps es plantava l'arbre de maig.

Font: Elena Vicioso Martínez (1997): Un viatge literari per les comarques de Catalunya.

Nota: L'autora cita Joan Amades.

Ser Xauxa

Parèmia: Ser Xauxa.

Origen: Tradueixo de l'original:

Xauxa és una provincia de l'altiplà de Perú, coneguda per la fertilitat de les seves terres, el paisatge verd i l'aire saludable. Tenia fama de repòs obligat per als malalts amb problemes respiratoris que sanaven en arribar a Xauxa. Els indians que es van fer rics a Amèrica duien d'allà aquesta fama. La fantasia popular li acabà atorgant les mateixes qualitats que el paradís i l'expressió «Això és Xauxa» va servir per descriure situacions d'abundància.

Al blog Altres Barcelones, Dani Cortijo, l'autor, ens explica una llegenda que expliquen a Barcelona:

Un vaixell cap a Xauxa

Hi ha gent que encara parla d’un país anomenat Xauxa, un lloc llunyà i desconegut. No és aquesta una terra com les altres: Xauxa és el regne de l’abundància, un lloc màgic i enlluernador. Diuen que allà les pedres són de xocolata i torró i que la fusta és de canyella. Allà els nens ja neixen savis, sense necessitat d’anar a escola ni que el mestre els ensenyi la lliçó. De tan llestos, es crien ells tots sols, sense haver-los d’estar al damunt.
També diuen que els fruits dels arbres són menjars cuits i elaborats i que del cel en plouen vestits i joies. Res és antic, res s’espatlla, ni es fa vell. Tampoc es rovella el ferro ni s’acumula pols sobre els mobles. No hi ha normes ni s’ha de treballar. La ganduleria i l’hedonisme són l’única llei vigent.

Com s’hi pot anar? –us estareu preguntant tots- Diuen que de Barcelona, un dijous cada set anys, salpa un vaixell cap a Xauxa. Ningú sap quin dijous serà, ni de quin mes, ni de quin any... Del Moll de la Fusta? Del Port Vell? D’algun espigó amagat?... Ningú ho sap amb certesa, però per poder embarcar-hi cal vestir estrafolàriament, i que l’alegria et corri per les venes!

Explicació: Serveix per explicar situacions d'abundància.

Nota: Xauxa existeix. És una província de l'altiplà del Perú.

Font: Vista a Vox populi. El origen de los dichos, del portal Uralde.

Les gallines de Peratallada van a pondre a Canapost

Parèmia: Les gallines de Peratallada van a pondre a Canapost.

Origen: Es diu que a Canapost hi havia grans cries de gallines, que constituïen la riquesa de la població, mentre que a Peratallada no hi havia ni una sola gallina. Els d'aquesta població van demanar als de Canapost que els endrecessin unes quantes gallines per tal de veure si podien introduir la seva cria al seu poble. Als de Canapost, els dolia estendre la seva riquesa al poble veí, i s'hi van pensar molt abans no es van decidir; però com que els de Peratallada eren molts més que ells i, sobretot, més forts i més valents, van creure que si els negaven allò que els demanaven els tocaria la de perdre, i els van facilitar unes quantes gallines.

Abans de donar-los-les els van fer un gran sermó, recomanat-los amb llàgrimes als ulls que mai no oblidessin que eren filles de Canapost i que no reneguessin de la pàtria. El dol de Canapost va commoure tant les bestiones, que mai més no se n'han oblidat, i per això sempre van pondre a Canapost, perquè llurs ous siguin d'aquesta població, com ho foren llurs avantpassats.

Explicació: Per a indicar la gran proximitat d'ambdues poblacions empordaneses.

Font: Elena Vicioso Martínez (1997): Un viatge literari per les comarques de Catalunya.

Nota: L'autora cita Joan Amades.