Fer com el puput, un i prou

Parèmia: Fer com el puput, un i prou.

Explicació: S'aplica al matrimoni que només ha tingut un fill.

Origen: El puput, l'ocell que, segons el poble, quan canta diu el seu nom, pertany a la família dels upupa epops, i una de les seves particularitats és que quan troba un niu es menja els ous i en deixa un de seu perquè la vella del niu l'hi covi.

També referides al puput, hi ha una endevinalla que fa:

«Estudiant que estudies filosofia,
quin és l'ocell que té fills i no en cria?»

I també, en alguns pobles, quan es veu un home que va amb mànigues de camisa, se li sol dir: «Que has sentit cantar el puput?», perquè aquest ocell només canta quan fa molta calor.

Diu Ginestà i Punset:

S' aplica al matrimoni que solsament ha tingut un fill.
El puput, l'aucell que, segons el poble, cuan canta sempre diu el seu nom, perteneix á la familia dels upupa epops, y una de las sevas cosas mes particulars es la de que tants nius com troba se'n menja'ls ous y n'hi pon un perque la vella del niu aquell el covi.
Referent á lo mateix, corra entre la gent del poble una endevinalla que diu:

«Estudiant que estudias filosofia
¿quin es l'aucell que te fills y no'n cria?»

També en alguna pobles cuan se veu á un home que va en mániga de camisa, se li sol dir:

«¿Que has sentit cantá'l puput?»

Y es que aquest aucell solsament canta cuan fa molta calor.

Font: Vista a l'article del general Ginestà Punset, Folk-lorisme. Modismes catalans, a la Revista «Catalunya Artística», núm. 8 (Barcelona, 2 d'agost de 1900), pàg. 122.

A Vilaverd toquen l'arpa

Parèmia: A Vilaverd toquen l'arpa.

Explicació: Segons els habitants de Vilaplana, Reus i altres poblacions de la rodalia de Tarragona, els de Vilaverd són lladres.

Origen: Conta la tradició que un dia sant Pere va sentir trucar a la porta de la Glòria i quan va anar a obrir es va trobar amb David, amb l'arpa sota el braç, que volia entrar al cel. Sant Pere li va dir que si volia entrar al cel, hauria de llençar aquell instrument. Amb recança ho va fer i va anar a raure a Vilaverd, que se'l van quedar. Com que no era d'ells i se'l van quedar, per això tenen aquesta fama.
Podem dubtar de la veracitat de la rondalla perquè David és molt anterior al sant que fa de porter del Cel.
Sembla més ajustat a la realitat pensar que la dita provingui dels molts robatoris que hi hagué a Vilaverd a mitjan segle (XIX). Que si una gallina, un xai, un parell de cols. I com que per robar s'han de fer córrer els dits, talment que per tocar l'arpa, per això es diu que a Vilavert toquen l'arpa.
Aquest malnom també el trobem recollit en una corranda de l'Espluga de Francolí:

A l'Espluga són erugues,
a Montblanc són budellers,
a Vilaverd toquen l'arpa
i a la Riba fan paper

Diu Ginestà i Punset:

Qu'es lo mateix que dir, segons els habitans de Vilaplana, Reus y altras poblacions de la provincia de Tarragona, que tots els de Vilavert son lladres.
Sobre aquet particular se conta la tradició següent:
«Un dia Sant Pere va sentir trucar la porta de la Glória y al anar á obrir se trobá ab l'ánima de David que ab l'arpa sota'l bras volia entrar al cel. Sant Pere al véurel ab aquell instrument li digué que si volia entrar havia de llensarlo; peró David va resistirse una mica; mes veyent que'l Sant no volia transigir no tingué altre remey que llensar aquell instrument, ab el que tanta glória havia obtingut, el cual aná á parar á Vilavert, apoderántsen els habitants d' aquest poble. Com que l'instrument aquet no'ls perteneixia y en cambi se'l feren d' ells, per aixó are se n' emportan la fama que s' emportan.»
Fins aqui la tradició, ó, millor dit, la rondalla que's conta, la cual no resulta prou conforme ab l'história ja que sabém que David es molt anterior al Sant que te l'alt honor de ser el porter del Cel.
Are deixém parlar d l'história.
A Vilavert cap allá als mitjans d'aquest sigle eran molts els robos que s' hi verificaven; avuy una gallina, demá un xay, al dia següent un parell de cols; es á dir, no podia passar dia que no's robés una cosa ó altra.
Y com que per robar s' han de fer correr els dits igual que per tocar aquell instrument, d' aqui ve que'ls diguin que'l tocan.
Y no sòlsament ho diu el modisme sino que també ho trobém á n'aquesta corranda recullida á l'Espluga de Francolí:

«A l'Espluga son arugas
á Montblanch son budallers
á Vilavert tocan l'arpa
y á La Riba fan paper.»

Cap allá á las darrerías de l'última guerra civil hi va haber un arcalde que's proposá acabar ab els robos y ho lográ de la següent manera:
A l'arcaldia hi tenia un llibre ahont hi apuntava tots els robos que's cometian y'l valor de las cosas robadas, y al primer que se'l trobava ab el cos del delicte, aquell pagava l'import de tot lo apuntat.
D'aquest modo s' acabaren els robos á Vilavert, pero la corranda no s' ha acabat de cantar ni s' ha acabat d'usar el modisme; aquestos dos ultims no's matan tan facilment.

Nota: He actualitzat la grafia del municipi (Vilavert) al topònim aprovat a l'actualitat (Vilaverd).
Llibert Tarragó, en un comentari en aquest apunt ens comenta l'explicació que li donà la seva mare, de Vilaverd: «La meva mare era de Vilaverd i deia que l'expressió venia de la presència de dues fàbriques de fer teixit. Els fils dels telers formaven un conjunt semblant al de l'arpa.»

Font: Vista a l'article del general Ginestà Punset, Folk-lorisme. Modismes catalans, a la Revista «Catalunya Artística», núm. 8 (Barcelona, 2 d'agost de 1900), pàg. 122.

Brams d'ase no pugen al cel

Parèmia: Brams d'ase no pugen al cel.

Explicació: Quan alguna persona diu alguna cosa que no ens agrada, per demostrar-li que no donem importància a les seves paraules

Origen: No està clar l'origen d'aquest modisme, però podria provenir de La missa del burro, festa que se celebrava durant l'edat medieval, en el període de temps comprès entre l'Expectació i l'octava de l'Epifania. En aquesta missa s'entrava sota pal·li un ase, amb capa pluvial i bonet quadrat, i se li cantava un himne:

Orientis partibus
Adventavit asinus
Pulcher et fortissimus
Sarcinis aptisíssimus
¡He! ¡Sir! ¡Ano, he! etc., etc.

Després, amb gran pompa, s'oficiava la missa major i s'acostumava a l'ase que s'agenollés en els moments adequats i en acabar la missa, el capellà feia tres brams d'ase que eren respostos per la concurrència.

Diu Ginestà i Punset:

Cuan alguna persona diu quelcom que a nosaltres no' ns acomoda, per demostrarli que no doném cap importáncia á las sevas paraulas solém dir: «Brams d'asa no pujan al cel.»
Aquest modisme, encare que fixament ningú sab d'ahont prové, podría ser molt fácil que tingués son origen en La missa del burro, festa que's celebrava en els sigles medioevals, en el periodo de temps comprés entre la vigilia de l'Expectació y l'octava de la Epifania. Consistía la missa aquesta en entrar, baix talam, un burro, ab capa pluvial y boneto cuadrat, á l'esglesia ahont se cantava en honor del cuatrúpeto l'Himne:

Orientis partibus
Adventavit asinus
Pulcher et fortissimus
Sarcinis aptisíssimus
¡He! ¡Sir! ¡Ano, he! etc., etc.

lletra y música copiadas per Soriá Fuentes en sa obra Historia de la música española; planas 216 y 217, volum primer.
Lecta tabula incipit sacerdos: «Deus in adjutorium nostrum intende.»
Després, ab gran pompa y aparato, se cantava la missa major y s' acostumava al burro á que s'agenollés en els moments oportuns; y al acabarse la missa, en lloch de dir: Ite, missa est, el capellá feya tres brams que eran contestats ab tres mes que feyan els concurrents.
La festa del burro, ó mes ben dit, la missa, se celebrava en algunas localitats en memória de la fugida de la Verge á Egipte (V. Du Cange. Voc. Kalencla)
A Ruan també se celebrava á la vigilia de Nadal (V. Diccionari Enciclopedich de Muntaner y Simón, volum VIII, página 345).
D'Italia procedeix una traducció supersticiosa, la cual Voltaire califica de salvatje. Diu que'l burro que havía portat á Jesucrist en sa entrada á Jerusalém, no havía volgut habitar mes temps en aquella ciutat y, caminant per sobre'l mar, tan dur com els cascos de las sevas potas, prengué'l camí de Xipre, Rodes, Candia, Malta y Sicilia; desde allí se'n va anar á habitar á Aquilaya, y, al fi, va establirse á Verona, abont visqué molt temps.
Els seus ossos varen ser tancats dins un burro artificial, que fou dipositat en l'esglesia de Nostra Senyora de las Orgas, baix la custódia de cuatre canonges. Y tals reliquias se treyan en professó, ab la major solemnitat, tres vegadas al any. (V. Apología de los asnos, págs. 77 y 78).
Pera poguer ferse mes cárrech de lo que era la missa del burro, poden consultarse las següents obras: Tillot, Memoires pour servir á l'histoire de la féte des Fous, qui se faisait dans plusieurs églises; Magnin Les origines du thêatre en Europe; Du Cange Dufresne, Glossarium ad escriptores media; et infimce latinatis, ab el Suplement del P. Carpentier; Voltaire, Ensaig sobre las costums; Víctor Hugo, Nostra Senyora de Paris; Lichtental y Mondo, Dictionnaire de Musique; Robertson, Historia de Carlos V; Soriá Fuentes, Historia de la música española; Montaner y Simón, editors, Diccionari Enciclopedich; y per fi la Apología de los asnos, compuesta en renglones así como versos, por un Asnólogo aprendiz de poeta.

Font: Vista a l'article del general Ginestà Punset, Folk-lorisme. Modismes catalans, a la Revista «Catalunya Artística», núm. 7 (Barcelona, 26 de juliol de 1900), pàg. 106.

Sarró, sarró, respon per en Noguer de s'Agaró

Parèmia: Sarró, sarró, respon per en Noguer de s'Agaró.

Variants i sinònims: Ser més ric que en Noguer de s'Agaró.

Explicació: Molt usat a Figueres quan una persona cerca una cosa que no troba, però que sap certament que la té. La variant, Ser més ric que en Nogué de s'Agaró, vol dir que aquella persona és riquíssima.

Origen: El modisme data de principis d'aquest segle (XIX?). A s'Agaró hi vivia en tal Noguer, que era riquíssim, però que sempre anava pobrement vestit, talment un captaire. Ja major es va casar i va dur la dona a Barcelona per comprar-li les joies. Quan l'argenter el va veure com anava de malvestit, li ensenyava les joies més senzilles i barates que tenia a la botiga. El Noguer li demanava cada vegada alguna cosa millor, fins que l'argenter li va ensenyar les més cares de la botiga, que van agradar moltíssim al Noguer. Quan l'amo de la botiga l'advertí que aquelles joies valien una suma molt crescuda de diners, el Noguer de s'Agaró es va treure el sarró que duia sota la capa i va dir: Sarró, sarró, respon pel Noguer de s'Agaró i en va abocar el contingut damunt del taulell, fent una gran escampadissa de monedes d'or que van deixar bocabadat l'argenter.

Diu Ginestà i Punset:

Molt usat á Figueras cuan una persona busca una cosa que no troba y que sab certament que la te. Aquet modisme te una variant que diu: Es mes rich que'n Nogué, de Segaró ab lo que volen dir que la persona a qui va dirigit es riquíssima. L' origen d'aquet modisme data dels principis d'aquet sigle. A Segaró hi vivía un tal Nogué que era riquissim, pero que sempre anava tan pobrement vestit que semblava un captayre. Cap a las sevas vellesas va casarse y ab la seva muller va baixar á Barcelona (que en aquella época's necessitava mes temps que ara per anar a París) a comprarli las joyas. Va anar a, un argenter y aquet cuan el va veurer vestit ab els pellingos que portava comensá per ensenyarli las de menos preu, pero com el Nogué a mida que las hi anava ensenyant deya que volía cosa mellor, l'argenter acabá per ensenyarli lo mes bo que tenia a la botiga. D' aquellas joyas foren las que's va enamorar el Nogué, pero com sía, que l'amo del establiment li advertís que aquellas valían una suma molt crescuda, el comprador se tragué'l sarró de sota la capa que portava y dihent: sarró, sarró, respón per en Nogué, de Segaró, va abocarlo demunt del taulell fenthi una gran escampadissa de monedas d'or que deixa admirat al argenter. Sapigut aixó per els de la comarca figuerenca, comensaren a fer us del sarró, sarró, respón per en Nogué, de Segaró fins que á copia d' anys ha quedát en aquella localitat com un modisme dels de mes us.

Sobre aquesta història, en fa un article Emili Casademont al seu blog:

D'altra banda, a molts pobles europeus creuen que, sota el punt on l'Arc de Sant Martí toca a terra, hi ha un tresor amagat. D'aquí ve que, pel que respecta a casa nostra, hom afirmi que l'antiquíssima i senyorial masia del Noguer de Segueró, situada al peu de la muntanya garrotxina de la Mare de Déu del Mont, casa pairal de les famílies Vayreda i Trullol que han donat il·lustres personatges, tant en el camp de la ciència, com en el de l'art i en el de la literatura, deu la seva riquesa a l'Arc de Sant Martí.

I relacionat amb el Noguer de Segueró, les terres del qual en altres temps abraçaven bona part de la Garrotxa, de l'Alt Empordà i del sud de França, hi ha una curiosa llegenda que, actualment, encara molta gent d'edat avançada sol contar. Jo, per cert, l'he sentida explicar, donant-la com a real, a la meva sogra, filla de Figueres, traspassada fa alguns anys. Segons aquesta llegenda, recollida per l'insigne folklorista Joan Amades a les pàgines del seu llibre Les cent millors llegendes populars, l'hereu del Noguer de Segueró volia casar-se, però preferia fer-ho amb una noia humil i pobra. Així, el noi es vestí de pastor, amb robes velles i atrotinades, i se n'anà a la Casa de Caritat de Girona, on manifestà que desitjava contraure matrimoni amb una asilada.

«Els de la Casa de Caritat -relata Amades- feren sortir totes les noies casadores que hi havia a l'asil i les feren passar en llarga renglera, perquè el pobre pastor triés la que li fos més simpàtica. L'hereu les mirà totes, una per una, i quan hagué trobat la que als seus ulls tenia més atractius li tirà un mocador de seda als peus, senyal d'elecció de promesa, segons un vell costum de la terra. L'escollida, a qui no agradà el pastoret, brut i mal vestit, en lloc de collir el mocador, com havia de fer per a donar senyal de conformitat a l'elecció, li ventà un cop de peu i el féu passar al davant d'una altra de les noies que formaven el rengle, i a aquella li mancà temps per a collir-lo. El ric hereu la féu sortir del rengle, indicant que amb ella es casaria, ja que ella havia esborrat el menyspreu que li havia fet la seva companya, i en prendre-la per la mà digué: "Tu seràs la pubilla del Noguer de Segueró, i tu sabràs quantes unces caben en un mesuró"». Cal afegir, detall que el folklorista també esmenta, que la noieta, a més, era coixeta.

Aquesta llegenda, tal com deia la meva mare política, sempre ha estat considerada com un fet que realment ha passat, tot el contrari del que ha ocorregut amb la de l'Arc de Sant Martí i el tresor que aquest regalà al Noguer de Segueró, que tot indueix a pensar que és producte de la més pura ficció.

Font:

• Vista a l'article del general Ginestà Punset, Folk-lorisme. Modismes catalans, a la Revista «Catalunya Artística», núm. 7 (Barcelona, 26 de juliol de 1900), pàg. 106.
• Amb informacions ampliades a l'article L'Arc de Sant Martí i el Noguer de Segueró, del blog d'Emili Casademont i Comas.