Voler més (a algú) que Graella al vi

Parèmia: Voler més (a algú) que Graella al vi.

Origen: El llegendari Tio Graella, veí del carrer Sant Roc, ha estat el fester alcoià més amant del bon vi, en les èpoques pretèrites quan encara no s'havia fet popular el «café gelat» o café licor a les «filaes». Tant és així que la seua comparsa, la Cavalleria del Peaco, que va existir, si més no, entre 1839 i 1909, era coneguda popularment com a la Cavalleria del Vi. El personatge en qüestió va ser immortalitzat per l'escriptor local Rafael Coloma, al poema festiu «El Pregó del Tio Graella», que anava inclòs dins l'opuscle titulat «Estampas Festeras», publicat l'any 1944.

Explicació: Expressió emfàtica referida, generalment, a un membre de la pròpia família (pares, fills, iaios, nebots, etc.) o bé a un promès o promesa. 

Exemples: —Però... Emilieta vol a sa mare? —Que si la vol a sa mare? La vol més que Graella al vi!

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1197. 

Tindre més moral que l'Alcoiano

Parèmia: Tindre més moral que l'Alcoiano.

Origen: Comparança famosíssima, actualment coneguda a tota Espanya, que té el seu origen en l'època gloriosa del C. D. Alcoyano, que va militar en la Divisió d'Honor entre els anys 1945 i 1951, i va quedar per davant del Reial Madrid la temporada 1947-48. Va donar internacionals com Vidal o Pérez-Payà, i la premsa de Madrid va arribar a afirmar, en grans titulars, que «el Alcoyano parecía un equipo argentino». Era l'únic equip espanyol de l'època que viatjava en autobús propi. Els jugadors formaven una petita família. Sempre anaven junts, fins i tot a les sales de festes, com el Pasapoga. Eren una pinya. En els camps de futbol, corrien més que l'adversari per tal de contrarrestar, amb l'esforç i la lluita, la gran qualitat tècnica dels equips milionaris.

La premsa alcoiana feia acudits de com «la delantera de seda». de l'Atlètic de Madrid no havia pogut vèncer «l'equip del regenerat». Fins i tot quan l'Alcoià anava perdent per tres o més gols de diferència, l'equip no renunciava mai a l'atac i corrien fins a l'esgotament físic, mirant d'aconseguir el gol de l'honor. No donaven mai cap pilota per perduda. Es superaven davant l'adversitat. Exigien «prórroga» a qualsevol àrbitre que acabara el partit sense afegir-hi els minuts perduts, per gran que fóra la derrota o la victòria. A voltes, algun jugador que, per haver rebut un colp, estava xorrant sang, desobeïa les órdens de l'entrenador i no abandonava el camp... La il·lusió i excel·lent condició física donaven ales a l'equip alcoià, i es donava el cas anecdòtic que el famós extrem esquerre Pérez, quan treia un còrner, corria com un llamp cap a la porteria per tal de mirar si encara podia rematar en algun rebot. Tota Espanya se'n feia creus de veure com un poble de cinquanta mil habitants tenia un equip revelació en primera divisió. A més d'una certa qualitat, és clar, el secret d'eixe miracle, d'eixa gran festa, era, sens dubte, la bravura, la tenacitat, la constància, l'amor propi, allò que la premsa nacional va batejar, encertadament, com «a la moral del Alcoyano».

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1196-1197. 

Tindre més diners que Ferrandis Belda

Parèmia: Tindre més diners que Ferrandis Belda.

Origen: L'arxifamós industrial Josep Ferràndiz Belda, va ser el fundador d'una de les empreses del sector del gènere de punt més importants del nostre país (juntament amb «Carbonell y Cia»), i, pel que sembla, la de més instensa activitat laboral en la postguerra. Aquest empresari dirigia també altres indústries de teixits i de paper, i era, a més a més, conseller de diverses entitats locals, com ara el Banc d'Espanya, el Monte de Piedad y Caja de Ahorros de Alcoy, Papeleras Reunidas, la Electricista Alcoyana, i d'altres. Era també Tinent d'Alcalde i president del Círculo Industrial. L'any 1961, a l'edat de 70 anys, li va ser atorgada la «Medalla de Plata al Mérito en el Trabajo», en reconeixement a la seua llarga i fructífera labor.

Explicació: Perífrasi popular usada per a magnificar, admirativament, els recursos econòmics de qualsevol persona.  

Exemple: —Saps que el teu veí s'ha comprat un Mercedes! —Qui, Vicent? Eixe té més diners que Ferrandis Belda!

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1196.

Tindre més corretja que el Tio Conill

Parèmia: Tindre més corretja que el Tio Conill.

Origen: El Tio Conill era un home alcoià d'abans, de primeries de segle, veí del carrer de la Verge Maria, al qual els amics i coneguts, especialment la gent jove, provocaven constantment preguntant-li: «Tio Conill, vosté beu?», tot fent un joc de paraules ben graciós, però ell, en comptes d'enfadar-se, responia sempre amb sorna i molta calma: «I pixe!». Per al lector que ho desconega, cal especificar que, segons la creença popular tradicional d'aquesta zona, els conills no beuen mai.

Explicació: Expressió, a hores d'ara caiguada en desús, que solia aplicar-se a la persona flemàtica que sabia reprimir la impaciència o la irritació. 

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1195. 

Ser més malo que Catxutxa

Parèmia: Ser més malo que Catxutxa.

Origen: Es diu perquè aquest personatge popular de principis de segle, que rebia la burla constant dels xiquets, tenia molt mal geni i llançava el seu gaiato contra qui l'insultava o emprenyava, especialment quan els més menuts li cantaven allò de «Catxutxa té un floronco / a punt de rebentar / si no crideu al metge / Catxutxa es morirà!». L'home, és clar, es posava fet una fúria.

Probablement, es tracta del mateix «Cachucha», un simple anomenat Enrique, fervorós apassionat de la música, sobretot de «La Vella» (una de les tres bandes de la nostra ciutat), que, de jove, a finals del segle passat, ajudava a transportar els instruments de la referida banda travessant els carrers, ranquejant d'una cama, mentre rebia les bromes de la gent, i que anava per les cases demanant almoina, segons la definició que en fa l'escriptor alcoià absent Adolf Durà (resident a Madrid) al seu article titulat «TIpos y costumbres de mi tiempo», aparegut el 21 d'abril de 1929 al periòdic local «El Noticiero Regional».

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1194-1195.  

Ser més cabut que Mossén Seré

Parèmia: Ser més cabut que Mossén Seré.

Origen: Era un xicot alcoià de principis del segle XX, un tal Francesc Vilaplana Cantó, que volia ser capellà. Era la seua gran il·lusió i la seua vocació. Però un dia, mentre estudiava al seminari, tingué una forta discussió amb un superior i el van treure del seminari. Aleshores, al tornar a la nostra ciutat, els amics alcoians li deien en burla: «Paco, ja no seràs mossén!», a la qual cosa ell responia amb molta convicció: «Mossén Seré»; «No seràs!», li retrucaven els amics. «Seré!» replicava ell, cada volta. Al remat, però, no va ser capellà, i els alcoians el van «batejar» com a Mossén Seré, un híbrid que té elements de burla pel fracàs i d'admiració per la seua obstinació vocacional. Posteriorment, va ser, a més d'una gran persona, un conegut home de negocis local, prou adinerat.

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1192.    

Jugar més que Peladilla

Parèmia: Jugar més que Peladilla.

Origen: Referit als jocs de cartes, especialment els de «cau» (cast. «ronda») i «cotos» (cast. «guiñote»), de bon tros, els més populars a la ciutat d'Alcoi. El famós Camilo Carbonell, «Peladilla», el propietari de l'antic Bar Tirys, que estava situat al núm. 17 del carrer Sant Tomàs, en la casa de la Filâ dels Xanos, ha estat, probablement, el millor jugador local de naips, no professional, del segle vint, atès que aquest alcoià «mític» i excel·lent «coter» va nàixer l'any 1890 aproximadament, i encara ara, si fa no fa, cinquanta anys després de la seua mort, es manté en ús i està ben vigent la referida expressió popular: «Jugues més que Peladilla!», per a qualificar a qualsevol bon jugador de «cotos» que destaque notablement pel seu joc. Per ammés informació complementària, vegeu l'article de Jordi Grau, «Ases del Coto», Periòdic «Ciudad» d'Alcoi, del 12 d'octubre de 1995. Una nota digna d'esment és, sens dubte, el fet que el popular saineter local Enric Valls Vicens fa servir una versió discretament «eufemística» del símil antroponímic en qüestió, a la pàgina 13 de la seua obreta titulada «Me cáson l'Havana!», publicada l'any 1931, quan un dels personatges, un tal Mauret diu: «A mi... ni Pastilla que's el mes chugador d'Alcoy em guaña (a cotos) cuant yo vullc chugarles».

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1192.   

Fer més por que el Tio Campanetes

Parèmia: Fer més por que el Tio Campanetes.

Origen: Probablement, era un home que vivia tot sol en alguna barraca o cabanya de fusta pel Barranquet de Vitòria, a finals del segle passat, i quan els xiquets anaven a emprenyar-lo, feia sonar unes campanetes, sense fer aparició. Durant el primer terç d'aquest segle, s'havia convertit en un personatge imaginari per als xiquets alcoians de l'època, els quals suposaven que estava darrere la tàpia de fusta mig enderrocada que tancava el solar d'allò que després seria el garaig de «La Alcoyana», prop del «Monte de Piedad», entre el «Panterri» i la «Costera del Gurugú». Els xiquets solien dir, en un to de por i gosadia alhora: «Anem a vore el Tio Campanetes», o bé quan passava per allí un grup de xiquets sempre deien: «Mira, ahí viu el Tio Campanetes, està per dins, però no ix mai del solar!»

Exemples: Vés en cuidao en eixe que fa més por que el Tio Campanetes!  

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1192.  

Córrer més que Davó

Parèmia: Córrer més que Davó.

Origen: Referència admirativa a qui ha estat el més gran corredor alcoià de la història, Andreu Davó Botella (nat el 1898), que va ser campió regional de «cross» en 1923, pertanyia a la secció atelètica del Reial Alcòdiam. Anava i tornava de la fàbrica a casa sempre corrent, la qual cosa era el seu entrenament habitual. Va guanyar tres campionats provincials a Alacant i sis competicions locals. En una ocasió va fer tot el trajecte del Castell de Guadalest a Alcoi, carregat de contrabando i corrent. Era un fora de sèrie amb pulmons d'acer. Juntament amb l'alacantí Melo, eren les dues grans figures valencianes de l'època.

Explicació: Es diu de qui és molt ràpid corrent a peu, aplicat, és clar, als que no són corredors professionals.  

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1192. 

Ser un Javaloies

Parèmia: Ser un Javaloies.

Origen: Tot i ser un modisme valencià general hem optat per incloure'l ací donat el seu interès o curiositat per tractar-se d'un cognom prou conegut a la nostra ciutat.

Explicació: Tot i que el DCVB d'Alcover-Moll dona el significat d'home massa tímid o crèdul, tanmateix, a la ciutat d'Alcoi té tres sentits (tots diferents dels anteriors!), és a dir, per una part un babau o bacora que tots abusen o fan el que volen d'ell, per l'altra, un «menfot», una persona que té igual de tot: «Eh, pos bé, pos vosté té la raó!», sol respondre un javaloies, sense cap passió o interès, davant una discussió en la que pren part o un problema que l'afecta. Aplicat també a qui roman impassible davant una burla i que «no pren el mal per pitjor».   

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1190. 

Ser mel de Ca Telm

Parèmia: Ser mel de Ca Telm.

Origen: Casa Telm, situada al xamfrà dels carrers de Santa Llúcia i Sant Jordi, era una botiga del segle passat que tenia fama de vendre la millor mel de tota la comarca. Era tan anomenada que va donar origen a la frase «Mel de Ca Tem» per a realçar la qualitat òptima de qualsevol producte alimentari. Actualment, per extensió, s'usa també en sentit figurat. Pel que sembla, la seua fama va arribar a Alacant i, fins i tot, a les ciutats de la costa, on es coneixen variants d'aquest modisme.

Explicació: Actualment pronunciat «catèm», s'aplica referit a qualsevol producte deliciós, excel·lent, de primera qualitat.   

Exemple: 

• Pep, has tastat este formatge? No! Pos és mel de Catèm! 
• —Has sentit l'últim disco d'Ovidi Montllor? —Encara no. —Pos, és fantàstic! És mel de Ca Tem!

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1190. 

Ser de la família del Melero

Parèmia: Ser de la família del Melero.

Origen: L'origen d'aquesta locució o joc de paraules cal buscar-lo en un antic acudit local, en el qual una xicota que solia ser importunada per un pretendent llandós i molt pesat, al ser preguntada, un dia, a quina família local pertanyia, al remat, va respondre irritada a l'emprenyador incansable: «Jo sóc de la família del Melero... dos filles putes i un fill torero!», i en sentir això, amb aqueixes referències familiars tan «brillants», el xicot en qüestió ja no la va tornar a molestar mai més quan la veia pel carrer o pel passeig.

Són diversos els personatges alcoians que han portat el referit malnom d'«El Melero», si més no, des de principis del segle passat, originalment aplicat, amb caràcter general, a tots els qui es dedicaven, en el temps d'abans, a vendre mel; malnom heretat, segons els casos, per fills, néts, besnéts i rebesnéts. Per tant, queda totalment descartada qualsevol relació entre aquest «Melero llegendari» del segle XIX i els alcoians actuals portadors del referit sobrenom.

Explicació: Emprat com a resposta evasiva adreçada als que són indiscretament preguntadors.  

Exemple: —Tu de quina família eres? —Jo sóc de la família del Melero!

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1189.

Ser de Casa Donya Amàlia

Parèmia: Ser de Casa Donya Amàlia.

Origen: Donya Amàlia Garcia (1859-1955) era una mestra alcoiana, mare d'onze fills, entre ells el famós compositor Pepiquet Carbonell, que va transformar sa casa del carrer del Vall en un parvulari, i que, de finals del segle XIX fins a la Guerra Civil, va regentar l'orfanat local que va fundar juntament amb l'arxiprest Escrivà. Feia classes nocturnes per a treballadores, organitzava colònies estiuenques per a escolars alcoians a la Vila Joiosa... Més que una dona, era una institució.

Explicació: Ser objecte de discriminació per part d'algú, és a dir, donar avantatges a algú tot desmillorant o perjudicant a un altre. 

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1189.

Quién es Molina? ¡Ya lo veréis!

Parèmia: Quién es Molina? ¡Ya lo veréis!

Origen: Alfred Molina era un alcoià dels anys vint, que va tornar de Mèxic, on vivia de feia temps. Contava pertot arreu, als amics i coneguts, que allà en Amèrica havia sigut torero i mostrava fotos seues torejant en les places de bous mexicanes, però sempre apareixia d'esquena. La gent va creue en ell i prompte va trobar un apoderat i una penya taurina, «El Club Cinegètic», que el va apadrinar. Li van organitzar una correguda en la plaça de bous de Gandia per al dia 13 de maig de 1926. Van posar cartells publicitaris, per tots els cantons de la ciutat d'Alcoi, que deien: «¿Quién es Molina? ¡Ya lo veréis!», que van causar gran expectació.

El Dia de l'Ascensió, centenars d'alcoians van viatjar a Gandia en el tren Xixarra per a veure el gran Molina. Tot anava perfectament, però a l'hora de la veritat, amb la plaça de gom a gom, Molina se'n va fugir a Alacant en una barca des del port de Gandia. Va ser denunciat i la Guardia Civil el va portar cap a Alcoi, per la Carrasqueta, a peu i emmanillat. Molina al·legava que va ser raptat. El disgust entre els afeccionats va ser enorme. per eixe motiu, la gent, ressentida, deia desprès en pla de burla: «QUIén es Molina? Un betumero del carrer la Sardina!».

Explicació: Expressió típica de retret o rebuig davant la jactància o vanaglòria de l'interlocutor. 

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1188. 

Perlassiete, qué estàs en la came?

Parèmia: Perlassiete, qué estàs en la came?

Origen: D'una banda trau a relluir, en to de burla o menyspreu, el «parlar de la e», que identifica les classes treballadores alcoianes, i per l'altra mostra el poc trellat o manca de seny d'eixe xic que se li acut despertar a l'amic Perlàssia, de matinada, a l'eixida del teatre, tocant amb el pernet de la porta del carrer, tres tocs i repic. Perlàssia es va alçar del llit sobresaltat per l'ensurt i va preguntar: «Qui és?», responent l'amic en to de broma, per fer una gràcia: «perlassiete, Qué estás en la came?». Els Perlàssies són una saga d'argenters i joiers presents a la nostra ciutat, si més no, des de mitjan segle XIX.

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1187.

Parèixer Titora

Parèmia: Parèixer Titora.

Origen: Pel que fa a la pronúncia del renom, cal dir que la «o» és tancada, és a dir «Titóra». titora era le malnom d'un alcoià dels anys vint, un xicot alt, flac i amb molt de nervi, que era popular per ser el participant més assidu en el joc de la cucanya o «el bigó del pollastre», és a dir, una biga prou alta i grossa de fusta, que era ensabonada per a fer-la esvarosa, i que posaven tots els anys, per festes de Sant Jordi, en la plaça de l'Ajuntament, prop del Cantó del Pinyó, com a un divertiment per a la gent jove o de mitjana edat. Aquest personatge d'aspecte estrafolari era no sols un dels pocs que aconseguien arribar dalt del bigó i haure el pollastre, el qual estiraven d'una corda quan hom intentava agafar-lo, sinó que a més a més era també un especialista en el joc de la paelleta, és a dir, en agafar les dues pessetes apegades al cul d'una paella emmascarada de carbó, penjada d'un fil.

Explicació: Aplicat a la persona que va bruta, despentinada, mal vestida, d'aspecte molt descurat, etc.  

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1185.  

Parèixer la Muller de Don Jeroni

Parèmia: Parèixer la Muller de Don Jeroni.

Origen: És la protagonista d'un arxifamós poema festiu del segle passat, encara molt popular a hores d'ara: «La muller de Don Jeroni / porta postisses les dents / la peluca i les pestanyes / i un ull de vidre també. / Porta una cama de goma / i de fusta porta el braç / i també porta una altra cosa / que jo no la sé explicar. / Pobre, Don Jeroni / en la primera nit / va agarrar la dona / i se'n va anar a dormir / ell que la va vore tota desarmâ / va agarrar la gorra i se'n va anar».

Explicació: Aplicat a qualsevol persona  que porta moltes coses postisses, com ara la perruca, dentadura, pestanyes, etc. .  

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1185. 

Parèixer la família del Melero

Parèmia: Parèixer la família del Melero.

Origen: Segons contaven els ancians dels anys seixanta, el Melero era un xicot alcoià molt conegut, del darrer terç del segle passat, que es guanyava la vida venent mel. No cal dir que el referit personatge està totalment desvinculat de qualsevol alcoià actual que porte el sobrenom en qüestió, la qual cosa seria una mera coincidència. Per a més informació complementària, vegeu el modisme «Ser de la família del Melero».

Explicació: Sol emprar-se com a exclamació de caire despectiu, aplicat a famílies «que són un desastre», els membres de la qual no tenen trellat ni formalitat ni serietat, o bé que tenen un comportament social que,  per diversos motius, deixa molt a desitjar, i que, per tant, són la riota de la gent o reben la crítica contínua dels veïns.  

Exemples: Que t'has comprat un atre cotxe! Collons, Rafel, pareixes el masero del Troncal!

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1185. 

Parèixer el Masero del Troncal

Parèmia: Parèixer el Masero del Troncal.

Origen: Diuen que per la seua extensió, eixe más tenia set parells de mules per a llaurar, que ell era el masover més ric d'Alcoi, i que tenia, fins i tot, un bon pis a la ciutat. Antigament, la fama del masero del Troncal, devia ser prou gran, car apareix també en una cançoneta popular que diu: «Tio Llorenç / talle'm, talle'm els cabells. / Igual, igual / com el masero del Troncal». El mas del Troncal, amb la seua ermita, data del 1700 i és, si més no, el més gran de tota la Vall. Fita amb el Parc Natural de la Font Roja i està situat a l'esquerra de la carretera Alcoi-Banyeres, passada la urbanització «Montesol».

Explicació: Se li diu a algú que està en posició econòmica prou bona. Tot i la ironia implícita del símil, cal considerar que un mitger de qualsevol finca de la Vall de Polop o de Barxell, les partides rurals més riques i boniques del nostre terme, devia obtenir uns bons ingressos anuals.  

Exemples: Que t'has comprat un atre cotxe! Collons, Rafel, pareixes el masero del Troncal!

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1183. 

Parèixer el femer del Tio Ratolí

 Parèmia: Parèixer el femer del Tio Ratolí.

Origen: El Tio Ratolí, que més tard tenia un magatzem de drap vell en el Camí, va prosperar i va comprar la Casa de Ratolí, entre el Cine Calderon i la Font de la Petxina, es dedicava, al segle passat, a arreplegar el fem dels animals que passaven pels carrers d'Alcoi, i ho venia als maseros, a tants quinzets el cabàs, per a femar els bancals. Tenia el femer pel Viaducte, a l'esquerra de l'entrada al Recinte Firal (ara dipòsit municipal de cotxes), en una «serrella», que en alcoià vol dir «bancals molt erms, però sense arribar a ser terreny de serra».

Explicació: Aplicat als llocs on està tot molt brut.  

Exemples: Redeny, açò pareix el femer del Tio Ratolí!

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1183.

Parèixer el Baratillo de Grau

Parèmia: Parèixer el Baratillo de Grau.

Origen: Un «Baratillo» era un lloc de venda, generalment ambulant, és a dir, una paradeta al carrer o prop del mercat, on venien articles molt barats, generalment de segona mà, estesos en terra damunt una lona o manta. El Baratillo de Grau ja era famós cap a 1855, car ens apareix citat al sainet anònim local, editat eixe mateix any, «Mentres passa la diana», on, a més a més, veiem que el Tio Grau el del Baratillo era un personatge principal de la Festa de Moros i Cristians com a Cap de la Cavalleria «en charreteres d'aspart y una chorrera d'astopa». Més tard, en 1871, Joan Batiste Llorens, esmenta per boca de Tona el famós «baratillo», on sens dubte es podia trobar de tot i on el tio Toni compra «el chacó y casaca... / lo mateix que'l instrument». I encara, en 1896, en la publicació abrilenca extraordinària «Terra y Cel o el Cavall de Sent Jordi», trobem una extensa referència al mateix, de quasi tres-cents versos on es relata en tres apartats, la vida tan mísera que portava, les seues anècdotes i episodis festers, i el seu «modus vivendi» en el «baratillo» que posava damunt una estora: un petit espectacle digne de visitar i un lloc popular on tothom anava a xarrar, emprenyar o tafanejar. Pel que sembla, el Tio Grau era un cèlebre personatge amb «molt de palique» i poques ganes de fer faena, que es passava mig matí assegut, xarrant amb la gent, davant el referit «baratillo». Sens dubte, un home i un ngoci singulars.

Explicació: Fa referència al famós Baratillo de Grau que eixia al mercat a vendre una gran varietat d'objectes de segona mà, a meitat i finals del segle passat i , potser, a primeries del present. Referit a una botigueta, té el sentit, per una part, d'estar tot arreu, molt rebolicat, en desordre enmig d'un batibull d'articles variats, i per l'altra, que tots els articles són de baixa o molt poca qualitat. També s'aplica, esporàdicament, a qualsevol estança, cambra o habitació on regna el desordre.  

Exemples: 

• Allò no era una botiga, home! Allò pareixia el Baratillo de Grau! 
• A vore quan arregleu este quarto, que pareix que siga el Baratillo de Grau!

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1182-1183.

Martí, tira-li!

Parèmia: Martí, tira-li!

Origen: L'origen està en un antic acudit local que ens conta que uns lladres van entrar a robar a casa d'una ancianeta que vivia tota sola, però la velleta en sentir un soroll tan estrany va imaginar que hi havien entrat uns lladres i, per tal d'impressionar-los i enganyar-los, va idear un truc o estrategema, i així que, de sobte, va començar a dir en veu molt alta: «Ramon, conta quants són! Bernat, puja al terrat! Macià, agarra l'escopeta, que se'n va! Martí, tira-li!». I els lladres, en sentir tota la tirallonga de noms propis d'home, es van espantar i se'n van anar corrent.

Pel que fa a la locució en qüestió, segons explicava l'escriptor local Adolf Durá al «Noticiero Regional» («Tipos y costumbres de mi tiempo», 21/4/1929), cal dir que va ser popularitzada, posteriorment, en la dècada dels anys 1890, pels xiquets alcoians de finals del segle passat, que cada volta que passaven pel carrer Sant Nicolau, van agafar la mania o el costum de guaitar l'espardenyeria del Sr. Martí, i emprenyar-lo una miqueta, tot dient-li: «Martí, tira-li!», i aleshores el fill major eixia tot enfurit per a perseguir els xicons que hi anaven a llandar, els quals, malgrat les amenaces, al passar per eixa botiga, continuaven sempre amb la mateixa cançó de l'enfadós: «Martí-tira-li!». Aquesta exclamació, simpàtica i desimbolta, va fer fortuna entre els joves i, en poc temps, es va estendre per tota la ciutat fent-se tremendament popular; d'ençà fins a hores d'ara, és usada col·loquialment, entre amics, en to de broma o en ambient festiu o familiar, segons les situacions o els contextos més o menys adients.

Explicació: És una interjecció antroponímica molt popular que s'usa quan algú està a punt de disparar un tret, llançar un objecte, xutar una pilota, colpejar un objecte o, per exetensió, encetar o començar qualsevol cosa o acció.  

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1181.  

Ja plora, ja riu, el Tio Caliu

Parèmia: Ja plora, ja riu, el Tio Caliu.

Origen: Tanmateix, no se sap, a hores d'ara, qui era aquest personatge tan voluble. Com que el caliu és una barreja de cendra i les brases que romanen després d'apagar la flama d'un foc, ell també seria una persona híbrida de caràcter. A hores d'ara, la gent encara diu: «El Tio Caliu, ja plora, ja riu». 

També apareix en un conegut joc de paraules, quan algú diu: «Tot pot ser» i l'interlocutor, incrèdul o escèptic respon: «menos fer niu en l'estiu, una rata baix del rabo d'un gat viu».

Explicació: Se'ls diu als xiquets que després de plorar, es riuen o bé que alternen ambdues facetes. Dit també a qui canvia d¡'opinió a cada instant. És una mena de cançoneta.  

Exemples: —Conxa, si menges eixes xulles i eixos tramancos de pa, vas a fer-te com la Tia Pellera.

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1180. 

Fer-se com la Tia Pellera

Parèmia: Fer-se com la Tia Pellera.

Origen: La Tia Pellera era una dona d'un pes exagerat, probablement de quasi centcinquanta quilos, que vivia al Carrer de la Verge Maria. Encara es conten algunes anècdotes i succeïts com la volta que li volien fer pagar dos seients en el cotxe de cavalls per a anar a Alacant, o que quan tenia d'anar «als quadros» (el cinema) havia de comprar dues cadires per a poder seure. Diuen que la seua grassesa era realment impressionant i que a casa seua tenia una argolla en el trespol del dormitori de la qual penjava una corda amb una anella, per a poder alçar-se del llit.

Explicació: Engreixar excessivament, en demesia. 

Exemples: —Conxa, si menges eixes xulles i eixos tramancos de pa, vas a fer-te com la Tia Pellera.

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1180.  

Fer la passâ de Vicedo: Camises blanques no en tenim!

Parèmia: Fer la passâ de Vicedo: Camises blanques no en tenim!.

Origen: L'alcoià Camil Vicedo Moltó (1876-1958), que posteriorment seria un famós arqueòleg, es va traslladar a Madrid cap a 1906, i va obrir una camiseria en la Red de San Luis; ocupació que alternava amb l'estudi de la Geologia i l'activitat literària. L'home tenia tanta enyorança del seu poble que el dia que tenia la visita d'algun amic d'Alcoi, despatxava la clientela en un tres i no-res. Diuen que un dia va entrar un client inoportú que «quería una camisa blanca», i ell, en eixe moment, estava tan emocionat, parlant amb un paisà, que va dir que no en tenien!

Explicació: Té el sentit de negar una evidència, però també de dir una mentida per desempallegar-se d'algú.   

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1179.   

Fer la passâ de Palparrabos

Parèmia: Fer la passâ de Palparrabos.

Origen: El Tio Palparrabos era un home molt popular que «tenia molt poca corretja», molt susceptible i que aguantava poques bromes, i per això a la gent li agradava «punxar-lo», abusant del seu malnom. Contava el Sr. pepet Gisbert «l'Olivero», el pare d'un famós metge local, que una volta anaven els dos junts, troben un conegut i li diu: «Bon dia, Palparrabos!», i ell li contesta: «Bon dia, cabró». Al cap d'un moment, passa un altre conegut i li diu: «Bon dia, Palparrabos!», i ell respon: «Bon dia, cabró». Més avant troben un tal Rafel, i el saluda de la mateixa manera: «Bon dia, Palparrabos!», i ell ldiu: «Bon dia, Rafel». . I li pregunta l'Olivero: «I eixe, per què no li has dit cabró?», i respon ell: «Perquè eixe ho és!».

Explicació: Trencar de sobte una línia de conducta, rutina o actitud, més o menys coherent, per motius justificats o no.  

Exemple: —Pep, has tastat les cireres? —Sí! —T'agraden? —Sí. —En vols unes quantes? —No! Estic asseciat! —Pep, tu fas com el Tio Palparrabos!

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1179.  

Fer la faena de Calores

Parèmia: Fer la faena de Calores.

Origen: Calores era el rei dels gitanos d'Alcoi i comarca. Després d'haver matat a set persones al llarg de la seua vida, va morir, allà per l'any 1917, en una brega, en una reunió de gitanos, a l'hora del cafè, a la Casa del Pueblo (l'edifici actual de La Unión Alcoyana de Seguros). Després d'una acalorada discussió amb un altre gitano, ell li va disparar un tret amb una pistola que portava amagada, i el va matar en l'acte. El fill del mort, un gitanet xicotet, va traure la navalla i li la va ficar dins la panxa; Calores va disparar i aconseguí ferir-lo, però el gitanet li va rodar la navalla per dins la panxa, acabant-lo de matar, i ha passat aquest episodi a l'anecdotari local com a «la faena de Calores»

Explicació: En sentit figurat vol dir fer una mala passada, ser víctima d'una mala jugada, trair, «donar el bes de Judes», emprat més àmpliament, equival també al castellà «dejar en la estacada».  

Equivalents:

    - Dejar en la estacada [ES].

Exemple: Confiàvem en ell, perquè pensàvem que era un home de trellat, però mos ha fet la faena de Calores.

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1179. 

Fer enfadar com a Don Rafael

Parèmia: Fer enfadar com a Don Rafael.

Origen: Referit al famós pianista local Rafael Casasempere Moltó (1873-1942) que, entre 1910 i 1930, animava les vetlades en el Cine Calderón, interpretant delicioses seleccions de música simfònica, entre les quals, la famosa cmposició coneguda popularment per «Castanyes torraes», per la paròdia que el poble li va aplicar a eixa música: «Castanyes torraes / calentes i bones / i el castanyero que les ven / està borratxo d'aiguardent». COm que era una de les peces habituals es va convertir en un «clàssic» que el públic esperava amb candeleta i si, en alguna ocasió, no la tocava, el públic li reclamava cridant: «Don Rafael, toque-mos les castanyes!», i, segons conten els vells, Don Rafael tancava el piano d'un fort colp i se n'anava tot enfadat, per la falta de respecte demostrada pel públic. Tanmateix, l'ús de la veu «castanyes» com a possible eufemisme era merament casual.

Explicació: Es diu quan empipen o emprenyen algú en excés, quan l'abús se'n passa ja de la ratlla: El vaen fer enfadar més que a Don Rafael! 

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1179.  

Fer el Pian

Parèmia: Fer el Pian

Origen: El llegendari Tio Pian era un home de mitjan segle passat que, com si fóra el Flautista d'Hamelin, la vespra dels Reis, a l'eixida de l'escola, s'emportava tots els xiquets darrere d'ell, pels carrers del poble, contant-los històries fabuloses, i els mostrava les muntanyes que envolten la ciutat, tot explicant-los el camí per on venien els Reis Mags a portar els joguets i regals als xiquets i els deia: «—Mireu-los allà dalt! Veieu aquelles sombres? Allò són els gamells! Per allà vénen! Fixeu-se bé!». I els xiquets es quedaven tots embadalits davant les seus explicacions meravelloses i els seus gestos i accions tan teatrals i plenes de sentiments alhora. Els xiquets, la majoria dels quals portaven una cistelleta plena de garrofes, palla i herba per als cavalls, s'impacientaven al veure que els Reis no arribaven per aquell camí, i llavors el Tio Pian se'ls emportava corrent a un altre lloc, al Portal d'Alacant, al de Cocentaina o qualsevol atre dels que donaven entrada a l'antiga vila

Explicació: Fer-se el graciós, fer el pallasso, el ximple 

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1178. 

Fer com l'Alcoià del tren: Ja els ha dit tots vosté!

Parèmia: Fer com l'Alcoià del tren: Ja els ha dit tots vosté!

Origen: L'origen està en l'acudit popular següent: «Això era una volta dos alcoians que viatjaven en tren, cap a València, en el mateix compartiment: —Vosté, d'on és? —Jo, d'Alcoi. —Quina casualitat! Jo, també. —Vosté, de qui és família? —Jo, de Quico l'Alt, Escaló, Matarredona, Mataix, Albors, Carbonell, Ferrandis Belda... I vosté? —Pos jo sóc família de Toni el Bovo i Tereseta la Loca. —Xe! Toni el Bovo i Tereseta la Loca! —Eh, pos el que m'ha deixat! Els rics ja els ha dit tots vosté!». 

Tot i que l'acudit en qüestió podria tenir una remota base anecdòtica, l'Alcoià del tren, al qual fa referència l'enunciat, es tracta, és clar, d'un personatge imaginari.

Explicació: Usat per qui no li donen opció o no li deixen (quasi) res per a triar. 

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1178.  

Escartín!, Escartín!, Escartín!

Parèmia: Escartín!, Escartín!, Escartín!

Origen: Llavors, quan el public alcoià ja ha esgotat tot el repertori usual de paraulotes i insults, recorre a l'«Escartín», el crit de guerra, una mena d'amenaça de linxament, quasi una maledicció, tot recordant-li a l'àrbitre de torn allò que li va succeir al Camp del Collao a Don Pedro Escartín, el dia 3 de març de 1946, en un partit davant de l'Espanyol de Barcelona, quan en la injustícia més grossa que ha sofert «l'equip de la moral» en la seua llarga història, aquest àrbitre prestigiós, el més famós del futbol espanyol, va enviar el C. D. Alcoiano a la 2a Divisió, probablement perquè, en aquella època de la postguerra, un club català que s'anomenara «Español», no podia perdre la màxima categoria nacional.

Caldria especificar que, malgrat el fet de tractar-se d'una interjecció antroponímica, no hem dubtat d'incloure ací aquesta locució exclamativa per ser una de les més emblemàtiques del nostre parlar local, si més no, dins l'argot de la parcel·la futbolística.

Explicació: Aquesta tirallonga o cançoneta sense fi és, sense dubte, l'insult màxim que puga rebre un àrbitre de futbol al Camp del Collao. Es canta com un cor, tot el camp ensems, repetint eixe anatema vint o trenta vegades, quan, molt a la llarga,un àrbitre actua de forma descarada contra l'Alcoiano, arribant al robatori escandalós.   

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1177. 

Eixir tot en bé, com a la Peixcatera

Parèmia: Eixir tot en bé, com a la Peixcatera.

Origen: A primers de segle, hi havia una venedora de peix al mercat d'Alcoi, la mare d'un tal «Sangrí», que era molt «fresca», poca-vergonya i mal parlada, però una vegada una dona molt més valenta que ella, en rebre un insult greu li va tombar la parada. Encara ara molts ancians recordem la cobla popular que diu: «Vespra (de) Sant Antoni / bon lio va haver / per tota la plaça / i per els carrers. / Una peixcatera / molt desficassiâ / per ser atrevida / tot li ho van tombar. / Ella es creïa que tot / li havia d'eixir bé / sempre parlant foradat / com si fora un llenyeter / enmig de tant personal / va tindre un mal pensament / de fer una ensenya / tan reincident».

Explicació: Ironia que vol dir tot el contrari, és a dir, eixir-li malament alguna cosa a algú: «—Redeny, tonet, i quin desastre! —Sí, m'ha eixit tot en bé, com a la peixcatera».   

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1176.  

Com dia el Tio Pep de Muro: Tu pitaràs!

Parèmia: Com dia el Tio Pep de Muro: Tu pitaràs!

Origen: El llegendari Tio Pep de Muro, famós a hores d'ara a tot el País Valencià per la cançó popular «El Tio Pep se'n va a Muro», era una espècie d'ordinari que portava  encàrrecs i comandes entre les ciutats d'Alcoi, Cocentaina i Muro, a finals del segle passat i que, com diu una altra cançoneta popular alcoiana més desconeguda, era tota una atracció i sempre portava darrere un ramat de xiquets: «El Tio Pep de Muro porta cansonsillos / i darrere porta cinquanta xiquillos. / El Tio Pep de Muro porta camisetes / i darrere porta cinquanta xiquetes». 

L'origen d'aquesta locució està en el fet que tots els xiquets alcoians li demanaven que els portara un pito en tornar de Muro: «Tio Pep, porte'm un pito!». «Clar que sí!», responia ell. Un dia, un xiquet li va dir: «Tio Pep, prenga deu cèntims i porte'm un pito!», i ell va respondre tot seriós: «Tu pitaràs!».

Explicació: Expressió popular que significa tu obtindràs o aconseguiràs allò que desitges.  

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1176. 

Coixo, la llum!

Parèmia: Coixo, la llum!

Origen: L'origen es remunta als anys vint. Hi havia un cinema local, «El Calderón», en el qual, sovint, se n'anava la llum de la pantalla, és a dir, es tallava la pel·lícula i la gent, entre indignada i divertida, li reclamava a crits al cameràman, que era coix, que encenguera la llum de la sala. Pel temps, aquesta exclamació reiterada, referida al famós Coixo del Calderón, es va fer popular a tota la ciutat.

Explicació: Exclamació que fem servir els alcoians a qualsevol lloc, obert o tancat, on de sobte se'n va la llum, i sobretot els xiquets quan una apagada general interromp els seus jocs de carrer. 

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1176.  

Arrastrar com a Pelletes

Parèmia: Arrastrar com a Pelletes.

Origen: A hores d'ara, sols una part de la primera generació feia servir la forma alcoiana «rossegar», que ha estat substituïda recentment pel castellanisme «arrastrar». Pelletes era el malnom que li donaven els alcoians del segle passat al batlle Agustí Albors Blanes, que va morir a mans del poble revoltat, el 10 de juliol de 1873, durant els fets de la Revolució Internacionalista alcoiana, més coneguda com a «El Petrolio».

Explicació: És una amenaça aplicada a qui contínuament maltracta, abusa, sotmet, explota, humilia, insulta o fa mal a la gent. 

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1175. 

Això no ho pot traure d'ahí ni els cavalls d'Anselmo!

Parèmia: Això no ho pot traure d'ahí ni els cavalls d'Anselmo!.

Origen: L'expressió fa referència als potents cavalls perxerons, que tiraven de les «galeres»  de transportar «panyo», de l'empresa del mític Anselm Aracil. 

Anselm Aracil Jordà ha estat, sens dubte, l'industrial més important de mantes o «saflaes» del nostre país: té dedicat un capítol sencer al llibre «Personalidades eminentes de la industria textil española», del ministre Pedro Gual Villalbí. Tenia en la seua fàbrica prop de cent telers i més de cinc-cents operaris. Era el president de la Real Fàbrica de Paños i de la Cambra de Comerç d'Alcoi, Cavaller Cobert davant del Rei, Comendador d'Isabel la Catòlica i amic íntim del ministre i polític José Canalejas.

Explicació: Es tracta d'una expressió que s'aplica quan és pràcticament impossible de moure una cosa d'un lloc, per la seua mala ubicació, pel seu volum o pes tan gran, etc. 

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1175.

A mida de «La Botelleta»

Parèmia: A mida de «La Botelleta».

Origen: Expressió popular que fa referència a Càndida Botella Asensi (germana de l'antic Ministre de Justícia), la propietària de «La Dàlia», una botiga de roba que hi havia al Carrer Major. 

Aquesta frase feta, molt popular entre les modistes, cosidores i  botiguers de roba, té el següent origen. Allà pels anys vint, una dona va anar a «La Dàlia» a comprar un vestidet per a una xiqueta d'uns nou anys, sense dur a la xiqueta, ni la mida ni cap de vestit de mostra. La sinyô Càndida, que era una dona mol grossa, li pregunta a la clienta: «Quina talla vol p'a la xiqueta?» i la clienta respon: «Eh, pos a la seua mida!» (vol dir que al criteri de la dependenta), a la qual cosa contestà Càndida: «Tan grossa està la xiequeta?»

L'anècdota ca fer fortuna, convertida, a hores d'ara, en una exclamació tòpica, entre simpàtica i irònica, que fan servir els professionals: «—Açò, a quina mida ho fem? —A mida de La Botelleta!».

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1174.