De la Seca a la Meca

Parèmia: De la Seca a la Meca.

Origen: Diu Dani Cortijo al blog Altres Barcelones:

Actualment encara hi ha qui es sorprèn passejant pel barri del Born en passar pel carrer de la Seca i veure una alta xemeneia del segle XIX sobresortint de la teulada (de les poques que encara queden fetes amb teules) d’aquesta antiga indústria. Si seguim passejant per aquesta zona, fins al número 19 del carrer Montcada topem amb un dels edificis que ara formen part del Museu Picasso: el Palau Meca. Segons Joan Amades, aquest era un lloc de visita imprescindible per als que venien a Barcelona, donada la seva majestuositat. Posteriorment aquests visitants anaven a la Seca a canviar moneda antiga per la recent encunyada, que lluïa molt més. Del tragí de persones anant i venint dels dos llocs, segons aquesta versió, prové una vella expressió: “De la Seca a la Meca”.

Font: Dani Cortijo (2010): La Seca. Una fàbrica de moneda a Barcelona, dins el blog Altres Barcelones (26-1-2010)

Solsona, ciutat sense ciutadans, seu sense bisbe i pont sense riu

Parèmia: Solsona, ciutat sense ciutadans, seu sense bisbe i pont sense riu.

Origen: Diu Rocafort a la nota 212 de "Geografia", segons recull Farnés (1913):

Al arribar á Solsona, anant-hi des de Cardona, lo primer que á un se li ocorre es que hi ha massa pont per tant poch riu, quasibe sempre axut. Aquesta consideració y'ls fets de quedar la població de la ciutat molt minvada ab les lluytes del passat segle y haver transcorregut molt de temps sense estar provehit lo bisbat, doná lloch á la coneguda dita de que Solsona era una ciutat sense ciutadans, que tenia diocessis sense bisbe y un ont sense riu.

Font: Farnés (1992-99) cita Ceferí Rocafort: "Geografia", dins Geografia General de Catalunya, dirigida per Francesc Carreras i Candi (1913-1918). Barcelona, Casa Editorial Alberto Martín, en 6 vol.

Fer barcella

Parèmia: Fer barcella.

Origen: Mercè, al blog Els primers gestos del verd, recull aquesta expressió i ens n'explica l'origen, que reprodueixo tot seguit:

Segons el diccionari català-valencià-balear d'Alcover, la barcella és una mesura de gra, equivalent aproximadament a la sisena part d’una quartera. Així a les Balears es divideix en sis almuds; i a la regió de València, en quatre almuds. (A Mallorca un almud són 1,954 litres i al País Valencià al voltant dels 4). Continuant amb la definició que fa Alcover de barcella, també rep eixe nom el recipient que té la capacitat de la dita mesura i que serveix, per tant, per mesurar.

Al diccionari etimològic de Coromines trobem que barcella és una "mesura agrària" o "mesura de capacitat", variant de la forma estrictament mossàrab bartxella, també aplicat a una peça de terra; potser provinga del llatí vulgar *particella, diminutiu del llatí "Particula", que significava “petita part, bocinet”, “parcell·la”.

En temps passats les dones i, quan feia mal oratge, també els hòmens "feien barcella", és a dir, teixien barcelles (cabassos d’aquesta mesura o també del doble) –normalment d’espart, vímet o margalló– i mentrimentres anaven xerrant. Així doncs, s'entenia que fer barcella era passar el temps parlant quan ja s’havia perdut el costum de fer eixes feines.

Explicació: Passar el temps parlant.

Localització: Avui encara es manté viva l'expressió en algunes comarques, com ara l’Alcoià i el Comtat.

Font: Vista al blog Els primers gestos del verd, de la Mercè Climent, publicat l'1 de desembre de 2009.

Ser més famós que la Monyos

Parèmia: Ser més famós que la Monyos.

Explicació: Ser molt conegut.

Origen: Ho expliquen amb molt de detall a Històries de Barcelona:

La Monyos va ser un personatge barcelonès que en el seu temps va batre el record de popularitat a la ciutat.

En un llibre antic de l’autor Andrés-Avelino Artís Tomás (Sempronio), he trobat una foto de la senyora Lola Bonella, veïna del carrer de la Cadena -avui rambla del Raval- nascuda l’any 1851 i que treballava de minyona i de modista.

Es veu que un carro de cavalls li va atropellar i matar una filla, i des d’aleshores la senyora Lola es va trastocar i anava per la ciutat absent i sense rumb.
Portava el cabell pentinat alt i s’hi posava les flors que les floristes li regalaven. Anava vestida de manera una mica extravagant i la gent la va batejar com ‘La Monyos’.

Els autors de melodrames de l’època van explotar la seva figura a l’escena. Al ‘Teatro Circo Barcelonés’ es van fer unes funcions on es desvirtuava i exagerava el personatge. Fins i tot al final de les representacions feien pujar la senyora Lola a l’escenari per avalar la veracitat de l’obra.

La Monyos ha sortit en cançons, comèdies, pel·lícules i fins i tot hi ha un restaurant que li és dedicat (Muntaner/Gran Via). També té una figura al Museu de Cera de Barcelona.

La senyora Lola va morir a l’Hospital Marítim, el setembre de 1940, als 89 anys d’edat.

La Magda Marés, del blog Macda, ens en dóna una altra versió molt coincident però amb alguns detalls diferents:

Per la meva sorpresa m’he adonat que no tothom recorda o sap qui va ser la famosa "Monyos". I perquè aquest personatge no quedi en l'oblit us diré que era una dona que arribà a tenir una extraordinària popularitat a la Barcelona de començaments de segle.

El seu veritable nom era Dolors Bonella i Alcanzar i va néixer a l'any 1851. Sembla ser que era veïna del carrer de la Cadena, treballava com a minyona i també es dedicà a la costura. En passar els anys i per atzar del destí, va tenir una filla que va morir en accident, essent atropellada per un "simón" (cotxe de cavalls d'una plaça). També diuen que li van robar la criatura i que aquesta desgràcia l'afectà de tal manera que des de llavors passejà cantant pels carrers de la ciutat.

Amb els cabells recollits com un jardí de llaços a dalt del cap, galtes acolorides i extravagants vestits, jaqueta amb brodats, faldilla creuada i llarga de colors llampants. Sempre portava un vano que movia amb rapidesa i un ram que ella mateixa preparava amb les flors que li regalaven les floristes de la Rambla.

En els anys vint se li van dedicar cançons i comèdies, i quan sonava el nom d'algú es deia: "Aquest és més popular que "La Monyos". Tot sovint li deien "piropos" que ella agraïa amb un somriure. El seu pas pels carrers despertava sempre gran curiositat. Se la veia sempre per la Rambla de les Flors, carrer de l'Hospital i plaça Padró.

Morí als 89 anys a l'Hospital Marítim (ara Hospital de Nostra Senyora del Mar) el 15 de Setembre de l'any 1940.

La seva figura està reproduïda en el Museu de Cera i a vegades l'asseuen en una cadira de les Rambles i la gent pregunta: Qui és aquesta senyora?

La Monyos va ser una de les figures populars bohèmies més conegudes de Barcelona i que al mateix temps gaudia de grans simpaties.

Font: Vista a "Record de la Monyos", d'Històries de Barcelona i a "Històries de Barcelona - La Monyos", del blog Macda.