Pels llibres de Job, fora devesa

Parèmia: Pels llibres de Job, fora devesa.

Origen: Curiositats de Catalunya, Núm. 22 (Any I, 30-maig-1936): Una locució popular: «Pels llibres de Job, fora devesa», p32 diu:

«Aquest modisme d'ús particular entre el clergat de Girona, enclou un precepte higiènic. Equival a aconsellar que en arribant a la recitació dels llibres del patriarca al·ludit, que comença en la primera Dominica de setembre, és poc convenient el passeig per la nostra albereda. en raó de la humitat que hi regna».

Font: Curiositats de Catalunya, Núm. 22 (Any I, 30-maig-1936): Una locució popular: «Pels llibres de Job, fora devesa», p32.

L'han tancat a la Ferrada

Parèmia: L'han tancat a la Ferrada.

Origen: Enric Claudi Girbal, a Una locució popular: «L'han tancat a la Ferrada», dins Curiositats de Catalunya, Núm. 22 (Any I, 30-maig-1936), p27 diu:

«De temps antic, els bisbes gironins tingueren en el Palau un departament o presó eclesiàstica per als capellans processats per la seva autoritat, coneguda vulgarment per La Ferrada, sens dubte per tenir portes o reixes de ferro. La primera notícia d'aquesta clausura que trobem consignada remunta a últims del segle XV, i consta que fou tancat allí, per mandat del senyor bisbe, un Abat de Sant Pere de Galligans, a qui se seguia causa criminal per haver, en 13 d'abril del 1474, un cosí germà del dit Abat, anomenat Fra Oller, ferit malament a Francesc March Llopart, Prior de Cruïlles i cambrer del Monestir de Sant Pere. Es diu, en el document que tenim a la vista, que el repetit Abat fuit carceratus in carcere ferreo, sen ferrato».

Font: Girbal, Enric Claudi, a Una locució popular: «L'han tancat a la Ferrada», dins Curiositats de Catalunya, Núm. 22 (Any I, 30-maig-1936), p27.

Ves a cobrar a can Blanxart

Parèmia: Ves a cobrar a can Blanxart.

Origen: Enric Claudi Girbal, a Una locució popular: «Ves a cobrar a can Blanxart», dins Curiositats de Catalunya, Núm. 22 (Any I, 30-maig-1936), p11 diu:

«L'antiga casa de comerç de Girona que s'anomenava de Torrellas i Blanxart, fou un establiment que gaudí sempre de fama i crèdit, a la qual cosa va contribuir molt l'haver estat sucursal o comissió del Banc Nacional de Sant Carles i després de Sant Ferran. 

El nostre modisme, que s'usa en sentit irònic, ve a significar o a dir a la persona a qui es dirigeix: "El teu crèdit serà pagat puntual i religiosament com acostuma a fer-ho la citada casa"; i el sentit vertader equival a dir: "com la casa de Blanxart, on hi ha fons i crèdit, no et doni el diner, ja pots donar-lo per completament perdut". 

En el mateix sentit s'usa a Barcelona: "Ves a cobrar-ho a la Ceca", o casa de la moneda.».

Font: Girbal, Enric Claudi, a Una locució popular: «Ves a cobrar a can Blanxart», dins Curiositats de Catalunya, Núm. 22 (Any I, 30-maig-1936), p11.

S'ha quedat com l'home de Santo Domingo

Parèmia: S'ha quedat com l'home de Santo Domingo.

Origen: Enric Claudi Girbal, a Una locució popular: «S'ha quedat com l'home de Santo Domingo», dins Curiositats de Catalunya, Núm. 21 (Any I, 23-maig-1936), p5 diu:

«L'època dels convents de frares en la nostra ciutat de Girona, nosaltres no l'havem coneguda, però molts dels nostres veïns recorden perfectament i veieren moltes vegades una escultura sui generis que al peu de l'escala de la porteria del convent de Predicadors, avui caserna d'infanteria, hi hagué, fins a l'any de l'exclaustració d'aquells frares, l'estàtua d'un home barroerament feta, l'ofici del qual en aquell lloc obeïa potser únicament al millor ornat del lloc, per més que no falta qui li atribueix una representació més important, sense dades ni raons on recolzar-ho. A la immobilitat, doncs, d'aquella imatge, sense expressió ni gest significatiu, es ve encara comparant qualsevulla que quedi parat o mut quan se li explica algun fet, se'l pregunta o se'l confon amb raons o dicteris, sense trobar paraula a contestar».

Font: Girbal, Enric Claudi, a Una locució popular: «S'ha quedat com l'home de Santo Domingo», dins Curiositats de Catalunya, Núm. 21 (Any I, 23-maig-1936), p5.

Fems, sol i aigua al rec

Parèmia: Fems, sol i aigua al rec.

Origen: Enric Claudi Girbal, a Una locució popular: «Fems, sol i aigua al rec», dins Curiositats de Catalunya, Núm. 21 (Any I, 23-maig-1936), p15 diu:

«Síntesi de les aspiracions o desideràtum dels hortolans del pla de Girona, o sigui: fems per afemar la terra, sol que vivifiqui les plantes, aigua en la sèquia per al regatge de les hortes; la qual cosa retrata un sentiment a egoisme; car, mentre els altres pagesos experimenten els efectes de la secada en els seus camps, ells poden dur als nostres mercats les seves hortalisses sense competència possible per part dels altres, fent, per això mateix, son vertader agost».

Font: Girbal, Enric Claudi, a Una locució popular: «Fems, sol i aigua al rec», dins Curiositats de Catalunya, Núm. 21 (Any I, 23-maig-1936), p15.

Ha estudiat de modos a Porqueres

Parèmia: Ha estudiat de modos a Porqueres.

Origen: Enric Claudi Girbal, a Una locució popular: «Ha estudiat de modos a Porqueres», dins Curiositats de Catalunya, Núm. 19 (Any I, 9-maig-1936), p5 diu:

«Es diu d'alguna persona incivil o mal educada i per a la qual els preceptes de la bona criança sobren. 

Porqueres, llogarret de la província de Girona i junt a la vila de Banyoles, amb el nom del qual juga el modisme aprofitant la radical porc, (porc, tocino, brut, desalinyat, sens polidesa, modos), és, sota el punt de vista artistico-arqueològic, un lloc sumament poètic i interessant. Situat en una petita altura a la vora del famós estany, conserva encara una preciosa església d'arquitectura romànica o bizantina amb una bellíssima portada, restes d'un antic castell senyorial que en el segle XIII passa a ésser propietat del monestir banyolí, i en els seus voltants es troben encara restes d'altres monuments».

Font: Girbal, Enric Claudi, a Una locució popular: «Ha estudiat de modos a Porqueres», dins Curiositats de Catalunya, Núm. 19 (Any I, 9-maig-1936), p5.

Farà la fi d'En Bacanya

Parèmia: Farà la fi d'En Bacanya.

Origen: Enric Claudi Girbal, a Una locució popular: «Farà la fi d'En Bacanya», dins Curiositats de Catalunya, Núm. 20 (Any I, 16-maig-1936), p28 diu:

«Aquesta locució té un origen modern. El tristament cèlebre malfactor Martí Plademon, més conegut pel renom de Bacanya, fou penjat en la ciutat de Girona, fora dels murs, al baluard de Sant Pere, un dels primers mesos de l'any 1829. Esquarterat, després, foren exposats els seus membres en els llocs en què va exercir les mes notables malvestats. Fou l'últim criminal que sofrí a Girona tan horripilant execució, i a aquesta circumstancia es deu sens dubte el record profund d'un trist espectacle la memòria del qual ha conservat fins ara el romans que es va compondre llavors i comença així: 

Mal usar no pot durar;

la justícia mai se cansa... etc.

Es, per tant, manifesta la predicció funesta que amb aquesta locució es fa en aplicar-la a algun subjecte mala llei».

Font: Girbal, Enric Claudi, a Una locució popular: «Farà la fi d'En Bacanya», dins Curiositats de Catalunya, Núm. 20 (Any I, 16-maig-1936), p28.

Ni de gavatx ni de porc, no te'n fiïs viu ni mort

Parèmia: Ni de gavatx ni de porc, no te'n fiïs viu ni mort.

Origen: Enric Claudi Girbal, a Una locució popular: «Ni de gavatx ni de porc, no te'n fiïs viu ni mort», dins Curiositats de Catalunya, 18 (Any I, 2-maig-1936), p28 diu:

«El consell d'aquest adagi descobreix de seguida la profunda enemistat del nostre poble per la nació francesa, els fills de la qual anomenen gavatxos en sentit menyspreatiu. Els repetits setges que com a població fronterera s'ha vist obligada a sostenir Girona, i el record de les calamitats sofertes per tal raó en diferents èpoques, han imprès en la nostra gent tan profund solc, que no deu cridar l'atenció veure traduïda en aquestes i semblants expansions l'animadversió que abriga sempre contra els nostres veïns de l'altra part de la ratlla pirenaica. Conté en si, aquesta espècie d'adagi, un axioma mèdic, i estableix una comparació un xic massa depressiva per al poble francès, ja que, mentre aconsella a la gent de no fer ús de la carn de porc per nociva a la salut, prevé el poble contra el gavatx, per fals i deslleial en les seves accions».

Font: Girbal, Enric Claudi, a Una locució popular: «Ni de gavatx ni de porc, no te'n fiïs viu ni mort», dins Curiositats de Catalunya, 18 (Any I, 2-maig-1936), p28.

Fer els gegants

Parèmia: Fer els gegants.

Origen: Trobem recollit a la revista Curiositats de Catalunya, núm. 10, p.12 (Any I, 7-març-1936:

«Es que algú ignora què vol dir aquesta frase popular?

Vol dir això: tenir una arrogant figura, dur una vestimenta de reis o de prínceps, sobreeixir tres

canes entre la multitud... i no fer sinó caminar amb un saltironet impropi de llur majestat».

Font: Curiositats de Catalunya, 18 (Any I, 2-maig-1936), Una locució popular: «Ni de gavatx ni de porc, no te'n fiïs viu ni mort», p28.

Voler més (a algú) que Graella al vi

Parèmia: Voler més (a algú) que Graella al vi.

Origen: El llegendari Tio Graella, veí del carrer Sant Roc, ha estat el fester alcoià més amant del bon vi, en les èpoques pretèrites quan encara no s'havia fet popular el «café gelat» o café licor a les «filaes». Tant és així que la seua comparsa, la Cavalleria del Peaco, que va existir, si més no, entre 1839 i 1909, era coneguda popularment com a la Cavalleria del Vi. El personatge en qüestió va ser immortalitzat per l'escriptor local Rafael Coloma, al poema festiu «El Pregó del Tio Graella», que anava inclòs dins l'opuscle titulat «Estampas Festeras», publicat l'any 1944.

Explicació: Expressió emfàtica referida, generalment, a un membre de la pròpia família (pares, fills, iaios, nebots, etc.) o bé a un promès o promesa. 

Exemples: —Però... Emilieta vol a sa mare? —Que si la vol a sa mare? La vol més que Graella al vi!

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1197. 

Tindre més moral que l'Alcoiano

Parèmia: Tindre més moral que l'Alcoiano.

Origen: Comparança famosíssima, actualment coneguda a tota Espanya, que té el seu origen en l'època gloriosa del C. D. Alcoyano, que va militar en la Divisió d'Honor entre els anys 1945 i 1951, i va quedar per davant del Reial Madrid la temporada 1947-48. Va donar internacionals com Vidal o Pérez-Payà, i la premsa de Madrid va arribar a afirmar, en grans titulars, que «el Alcoyano parecía un equipo argentino». Era l'únic equip espanyol de l'època que viatjava en autobús propi. Els jugadors formaven una petita família. Sempre anaven junts, fins i tot a les sales de festes, com el Pasapoga. Eren una pinya. En els camps de futbol, corrien més que l'adversari per tal de contrarrestar, amb l'esforç i la lluita, la gran qualitat tècnica dels equips milionaris.

La premsa alcoiana feia acudits de com «la delantera de seda». de l'Atlètic de Madrid no havia pogut vèncer «l'equip del regenerat». Fins i tot quan l'Alcoià anava perdent per tres o més gols de diferència, l'equip no renunciava mai a l'atac i corrien fins a l'esgotament físic, mirant d'aconseguir el gol de l'honor. No donaven mai cap pilota per perduda. Es superaven davant l'adversitat. Exigien «prórroga» a qualsevol àrbitre que acabara el partit sense afegir-hi els minuts perduts, per gran que fóra la derrota o la victòria. A voltes, algun jugador que, per haver rebut un colp, estava xorrant sang, desobeïa les órdens de l'entrenador i no abandonava el camp... La il·lusió i excel·lent condició física donaven ales a l'equip alcoià, i es donava el cas anecdòtic que el famós extrem esquerre Pérez, quan treia un còrner, corria com un llamp cap a la porteria per tal de mirar si encara podia rematar en algun rebot. Tota Espanya se'n feia creus de veure com un poble de cinquanta mil habitants tenia un equip revelació en primera divisió. A més d'una certa qualitat, és clar, el secret d'eixe miracle, d'eixa gran festa, era, sens dubte, la bravura, la tenacitat, la constància, l'amor propi, allò que la premsa nacional va batejar, encertadament, com «a la moral del Alcoyano».

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1196-1197. 

Tindre més diners que Ferrandis Belda

Parèmia: Tindre més diners que Ferrandis Belda.

Origen: L'arxifamós industrial Josep Ferràndiz Belda, va ser el fundador d'una de les empreses del sector del gènere de punt més importants del nostre país (juntament amb «Carbonell y Cia»), i, pel que sembla, la de més instensa activitat laboral en la postguerra. Aquest empresari dirigia també altres indústries de teixits i de paper, i era, a més a més, conseller de diverses entitats locals, com ara el Banc d'Espanya, el Monte de Piedad y Caja de Ahorros de Alcoy, Papeleras Reunidas, la Electricista Alcoyana, i d'altres. Era també Tinent d'Alcalde i president del Círculo Industrial. L'any 1961, a l'edat de 70 anys, li va ser atorgada la «Medalla de Plata al Mérito en el Trabajo», en reconeixement a la seua llarga i fructífera labor.

Explicació: Perífrasi popular usada per a magnificar, admirativament, els recursos econòmics de qualsevol persona.  

Exemple: —Saps que el teu veí s'ha comprat un Mercedes! —Qui, Vicent? Eixe té més diners que Ferrandis Belda!

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1196.

Tindre més corretja que el Tio Conill

Parèmia: Tindre més corretja que el Tio Conill.

Origen: El Tio Conill era un home alcoià d'abans, de primeries de segle, veí del carrer de la Verge Maria, al qual els amics i coneguts, especialment la gent jove, provocaven constantment preguntant-li: «Tio Conill, vosté beu?», tot fent un joc de paraules ben graciós, però ell, en comptes d'enfadar-se, responia sempre amb sorna i molta calma: «I pixe!». Per al lector que ho desconega, cal especificar que, segons la creença popular tradicional d'aquesta zona, els conills no beuen mai.

Explicació: Expressió, a hores d'ara caiguada en desús, que solia aplicar-se a la persona flemàtica que sabia reprimir la impaciència o la irritació. 

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1195. 

Ser més malo que Catxutxa

Parèmia: Ser més malo que Catxutxa.

Origen: Es diu perquè aquest personatge popular de principis de segle, que rebia la burla constant dels xiquets, tenia molt mal geni i llançava el seu gaiato contra qui l'insultava o emprenyava, especialment quan els més menuts li cantaven allò de «Catxutxa té un floronco / a punt de rebentar / si no crideu al metge / Catxutxa es morirà!». L'home, és clar, es posava fet una fúria.

Probablement, es tracta del mateix «Cachucha», un simple anomenat Enrique, fervorós apassionat de la música, sobretot de «La Vella» (una de les tres bandes de la nostra ciutat), que, de jove, a finals del segle passat, ajudava a transportar els instruments de la referida banda travessant els carrers, ranquejant d'una cama, mentre rebia les bromes de la gent, i que anava per les cases demanant almoina, segons la definició que en fa l'escriptor alcoià absent Adolf Durà (resident a Madrid) al seu article titulat «TIpos y costumbres de mi tiempo», aparegut el 21 d'abril de 1929 al periòdic local «El Noticiero Regional».

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1194-1195.  

Ser més cabut que Mossén Seré

Parèmia: Ser més cabut que Mossén Seré.

Origen: Era un xicot alcoià de principis del segle XX, un tal Francesc Vilaplana Cantó, que volia ser capellà. Era la seua gran il·lusió i la seua vocació. Però un dia, mentre estudiava al seminari, tingué una forta discussió amb un superior i el van treure del seminari. Aleshores, al tornar a la nostra ciutat, els amics alcoians li deien en burla: «Paco, ja no seràs mossén!», a la qual cosa ell responia amb molta convicció: «Mossén Seré»; «No seràs!», li retrucaven els amics. «Seré!» replicava ell, cada volta. Al remat, però, no va ser capellà, i els alcoians el van «batejar» com a Mossén Seré, un híbrid que té elements de burla pel fracàs i d'admiració per la seua obstinació vocacional. Posteriorment, va ser, a més d'una gran persona, un conegut home de negocis local, prou adinerat.

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1192.    

Jugar més que Peladilla

Parèmia: Jugar més que Peladilla.

Origen: Referit als jocs de cartes, especialment els de «cau» (cast. «ronda») i «cotos» (cast. «guiñote»), de bon tros, els més populars a la ciutat d'Alcoi. El famós Camilo Carbonell, «Peladilla», el propietari de l'antic Bar Tirys, que estava situat al núm. 17 del carrer Sant Tomàs, en la casa de la Filâ dels Xanos, ha estat, probablement, el millor jugador local de naips, no professional, del segle vint, atès que aquest alcoià «mític» i excel·lent «coter» va nàixer l'any 1890 aproximadament, i encara ara, si fa no fa, cinquanta anys després de la seua mort, es manté en ús i està ben vigent la referida expressió popular: «Jugues més que Peladilla!», per a qualificar a qualsevol bon jugador de «cotos» que destaque notablement pel seu joc. Per ammés informació complementària, vegeu l'article de Jordi Grau, «Ases del Coto», Periòdic «Ciudad» d'Alcoi, del 12 d'octubre de 1995. Una nota digna d'esment és, sens dubte, el fet que el popular saineter local Enric Valls Vicens fa servir una versió discretament «eufemística» del símil antroponímic en qüestió, a la pàgina 13 de la seua obreta titulada «Me cáson l'Havana!», publicada l'any 1931, quan un dels personatges, un tal Mauret diu: «A mi... ni Pastilla que's el mes chugador d'Alcoy em guaña (a cotos) cuant yo vullc chugarles».

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1192.   

Fer més por que el Tio Campanetes

Parèmia: Fer més por que el Tio Campanetes.

Origen: Probablement, era un home que vivia tot sol en alguna barraca o cabanya de fusta pel Barranquet de Vitòria, a finals del segle passat, i quan els xiquets anaven a emprenyar-lo, feia sonar unes campanetes, sense fer aparició. Durant el primer terç d'aquest segle, s'havia convertit en un personatge imaginari per als xiquets alcoians de l'època, els quals suposaven que estava darrere la tàpia de fusta mig enderrocada que tancava el solar d'allò que després seria el garaig de «La Alcoyana», prop del «Monte de Piedad», entre el «Panterri» i la «Costera del Gurugú». Els xiquets solien dir, en un to de por i gosadia alhora: «Anem a vore el Tio Campanetes», o bé quan passava per allí un grup de xiquets sempre deien: «Mira, ahí viu el Tio Campanetes, està per dins, però no ix mai del solar!»

Exemples: Vés en cuidao en eixe que fa més por que el Tio Campanetes!  

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1192.  

Córrer més que Davó

Parèmia: Córrer més que Davó.

Origen: Referència admirativa a qui ha estat el més gran corredor alcoià de la història, Andreu Davó Botella (nat el 1898), que va ser campió regional de «cross» en 1923, pertanyia a la secció atelètica del Reial Alcòdiam. Anava i tornava de la fàbrica a casa sempre corrent, la qual cosa era el seu entrenament habitual. Va guanyar tres campionats provincials a Alacant i sis competicions locals. En una ocasió va fer tot el trajecte del Castell de Guadalest a Alcoi, carregat de contrabando i corrent. Era un fora de sèrie amb pulmons d'acer. Juntament amb l'alacantí Melo, eren les dues grans figures valencianes de l'època.

Explicació: Es diu de qui és molt ràpid corrent a peu, aplicat, és clar, als que no són corredors professionals.  

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1192. 

Ser un Javaloies

Parèmia: Ser un Javaloies.

Origen: Tot i ser un modisme valencià general hem optat per incloure'l ací donat el seu interès o curiositat per tractar-se d'un cognom prou conegut a la nostra ciutat.

Explicació: Tot i que el DCVB d'Alcover-Moll dona el significat d'home massa tímid o crèdul, tanmateix, a la ciutat d'Alcoi té tres sentits (tots diferents dels anteriors!), és a dir, per una part un babau o bacora que tots abusen o fan el que volen d'ell, per l'altra, un «menfot», una persona que té igual de tot: «Eh, pos bé, pos vosté té la raó!», sol respondre un javaloies, sense cap passió o interès, davant una discussió en la que pren part o un problema que l'afecta. Aplicat també a qui roman impassible davant una burla i que «no pren el mal per pitjor».   

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1190. 

Ser mel de Ca Telm

Parèmia: Ser mel de Ca Telm.

Origen: Casa Telm, situada al xamfrà dels carrers de Santa Llúcia i Sant Jordi, era una botiga del segle passat que tenia fama de vendre la millor mel de tota la comarca. Era tan anomenada que va donar origen a la frase «Mel de Ca Tem» per a realçar la qualitat òptima de qualsevol producte alimentari. Actualment, per extensió, s'usa també en sentit figurat. Pel que sembla, la seua fama va arribar a Alacant i, fins i tot, a les ciutats de la costa, on es coneixen variants d'aquest modisme.

Explicació: Actualment pronunciat «catèm», s'aplica referit a qualsevol producte deliciós, excel·lent, de primera qualitat.   

Exemple: 

• Pep, has tastat este formatge? No! Pos és mel de Catèm! 
• —Has sentit l'últim disco d'Ovidi Montllor? —Encara no. —Pos, és fantàstic! És mel de Ca Tem!

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1190. 

Ser de la família del Melero

Parèmia: Ser de la família del Melero.

Origen: L'origen d'aquesta locució o joc de paraules cal buscar-lo en un antic acudit local, en el qual una xicota que solia ser importunada per un pretendent llandós i molt pesat, al ser preguntada, un dia, a quina família local pertanyia, al remat, va respondre irritada a l'emprenyador incansable: «Jo sóc de la família del Melero... dos filles putes i un fill torero!», i en sentir això, amb aqueixes referències familiars tan «brillants», el xicot en qüestió ja no la va tornar a molestar mai més quan la veia pel carrer o pel passeig.

Són diversos els personatges alcoians que han portat el referit malnom d'«El Melero», si més no, des de principis del segle passat, originalment aplicat, amb caràcter general, a tots els qui es dedicaven, en el temps d'abans, a vendre mel; malnom heretat, segons els casos, per fills, néts, besnéts i rebesnéts. Per tant, queda totalment descartada qualsevol relació entre aquest «Melero llegendari» del segle XIX i els alcoians actuals portadors del referit sobrenom.

Explicació: Emprat com a resposta evasiva adreçada als que són indiscretament preguntadors.  

Exemple: —Tu de quina família eres? —Jo sóc de la família del Melero!

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1189.

Ser de Casa Donya Amàlia

Parèmia: Ser de Casa Donya Amàlia.

Origen: Donya Amàlia Garcia (1859-1955) era una mestra alcoiana, mare d'onze fills, entre ells el famós compositor Pepiquet Carbonell, que va transformar sa casa del carrer del Vall en un parvulari, i que, de finals del segle XIX fins a la Guerra Civil, va regentar l'orfanat local que va fundar juntament amb l'arxiprest Escrivà. Feia classes nocturnes per a treballadores, organitzava colònies estiuenques per a escolars alcoians a la Vila Joiosa... Més que una dona, era una institució.

Explicació: Ser objecte de discriminació per part d'algú, és a dir, donar avantatges a algú tot desmillorant o perjudicant a un altre. 

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1189.

Quién es Molina? ¡Ya lo veréis!

Parèmia: Quién es Molina? ¡Ya lo veréis!

Origen: Alfred Molina era un alcoià dels anys vint, que va tornar de Mèxic, on vivia de feia temps. Contava pertot arreu, als amics i coneguts, que allà en Amèrica havia sigut torero i mostrava fotos seues torejant en les places de bous mexicanes, però sempre apareixia d'esquena. La gent va creue en ell i prompte va trobar un apoderat i una penya taurina, «El Club Cinegètic», que el va apadrinar. Li van organitzar una correguda en la plaça de bous de Gandia per al dia 13 de maig de 1926. Van posar cartells publicitaris, per tots els cantons de la ciutat d'Alcoi, que deien: «¿Quién es Molina? ¡Ya lo veréis!», que van causar gran expectació.

El Dia de l'Ascensió, centenars d'alcoians van viatjar a Gandia en el tren Xixarra per a veure el gran Molina. Tot anava perfectament, però a l'hora de la veritat, amb la plaça de gom a gom, Molina se'n va fugir a Alacant en una barca des del port de Gandia. Va ser denunciat i la Guardia Civil el va portar cap a Alcoi, per la Carrasqueta, a peu i emmanillat. Molina al·legava que va ser raptat. El disgust entre els afeccionats va ser enorme. per eixe motiu, la gent, ressentida, deia desprès en pla de burla: «QUIén es Molina? Un betumero del carrer la Sardina!».

Explicació: Expressió típica de retret o rebuig davant la jactància o vanaglòria de l'interlocutor. 

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1188. 

Perlassiete, qué estàs en la came?

Parèmia: Perlassiete, qué estàs en la came?

Origen: D'una banda trau a relluir, en to de burla o menyspreu, el «parlar de la e», que identifica les classes treballadores alcoianes, i per l'altra mostra el poc trellat o manca de seny d'eixe xic que se li acut despertar a l'amic Perlàssia, de matinada, a l'eixida del teatre, tocant amb el pernet de la porta del carrer, tres tocs i repic. Perlàssia es va alçar del llit sobresaltat per l'ensurt i va preguntar: «Qui és?», responent l'amic en to de broma, per fer una gràcia: «perlassiete, Qué estás en la came?». Els Perlàssies són una saga d'argenters i joiers presents a la nostra ciutat, si més no, des de mitjan segle XIX.

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1187.

Parèixer Titora

Parèmia: Parèixer Titora.

Origen: Pel que fa a la pronúncia del renom, cal dir que la «o» és tancada, és a dir «Titóra». titora era le malnom d'un alcoià dels anys vint, un xicot alt, flac i amb molt de nervi, que era popular per ser el participant més assidu en el joc de la cucanya o «el bigó del pollastre», és a dir, una biga prou alta i grossa de fusta, que era ensabonada per a fer-la esvarosa, i que posaven tots els anys, per festes de Sant Jordi, en la plaça de l'Ajuntament, prop del Cantó del Pinyó, com a un divertiment per a la gent jove o de mitjana edat. Aquest personatge d'aspecte estrafolari era no sols un dels pocs que aconseguien arribar dalt del bigó i haure el pollastre, el qual estiraven d'una corda quan hom intentava agafar-lo, sinó que a més a més era també un especialista en el joc de la paelleta, és a dir, en agafar les dues pessetes apegades al cul d'una paella emmascarada de carbó, penjada d'un fil.

Explicació: Aplicat a la persona que va bruta, despentinada, mal vestida, d'aspecte molt descurat, etc.  

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1185.