Com més fort és l'estiuet, guarda't més del fred

Parèmia: Com més fort és l'estiuet, | guarda't més del fred.

Origen: Fa referència a l'estiuet de Sant Martí (11 de novembre).

Emili Casademont ens conta dues possibles explicacions d'aquest estiuet de Sant Martí:

La diada de Sant Martí és plena de refranys (la majoria, cal reconèixer-ho, molt encertats), alguns dels quals es refereixen a l'anomenat «estiuet de Sant Martí», com aquest que ens diu que «com més fort és l'estiuet, | guarda't més del fred».

S´explica de dues maneres l'origen d'aquest famós estiuet. Una d'elles té com a protagonista principal la capa del sant. I és ben coneguda. Però començaré per l'altra. Segons diuen, sant Martí, quan era soldat de cavall, vingué a Catalunya una tardorada molt crua i gelada, i s'allotjà en una casa de pagès dels afores de Barcelona. L'amo d'aquella casa li exposà que, a causa de les fredorades primerenques que mataven els esplets, es perdien les collites, cosa que motivava que el món patís fam i misèria. El sant l'escoltà i li digué que faria tots els possibles perquè, pels volts de l'11 de novembre, la temperatura s'endolcís una mica. I aquest temps de bonança que, després dels primers freds sempre sol fer, és el que, com cal suposar, nosaltres en diem l'«estiuet de Sant Martí». I cal afegir que hi ha quelcom que reforça aquesta història. O sigui, l'existència de l'església parroquial de Sant Martí de Provençals, la qual s'assegura que s'aixecà allà on hi hagué la casa d'aquell pagès, església que donà nom, per altra banda, al municipi de Sant Martí de Provençals, des de fa anys annexionat a la Ciutat Comtal.

L'altra manera com s'explica l'origen de l'«estiuet de Sant Martí» fa referència al fet que, en un dia de fred rigorós, el sant passava a cavall per un bosc espès, situat també al terme de Sant Martí de Provençals, i hi trobà un pobret que estava mig gelat i a punt de finar. Aleshores, sant Martí, compadit de la situació d'aquell home, amb la seva espasa partí pel mig la capa que duia i li'n donà la meitat, perquè pogués abrigar-se. Segons diuen, però, el pobret que es moria de fred era el diable, que volia que el sant, en mancar-li mitja capa, agafés una fenomenal pulmonia doble i se n'anés a l'altre barri. Però Déu Nostre Senyor, que vetllava per ell, féu que la temperatura s'endolcís, fins al punt que ja no calia portar capa o abric.

Aquestes són les dues històries que hom conta sobre l'origen de l'«estiuet de Sant Martí». La de la capa, ja ho he dit abans, és ben coneguda. La que s'ha fet més popular. Però, al meu entendre, no té la força de l'altra. És a dir, la d'aquell pagès dels afores de Barcelona, la casa del qual es convertí, segons sembla, en l'església parroquial, coneguda popularment per Sant Martí Vell, de l'actual districte barceloní de Sant Martí de Provençals.

La diada de Sant Martí és plena de creences. Així, per exemple, hom creu que, si avui plou i fa sol i després surten el sol i l'arc de Sant Martí, l'any vinent serà de gran prosperitat, de bones collites i de felicitat de caràcter col·lectiu. I els pastors del Pirineu gironí, per la seva banda, sempre han cregut que avui apareix l'estel del fred, estel que es veu arran de ratlla de llevant tan bon punt l'astre rei es pon, i que, segons la intensitat de la seva coloració, saben el fred que farà durant la hivernada. O, almenys, això és el que creuen saber.

També, sobre l'estiuet de Sant Martí, escriu Joan Borja i Sanz a Les fonts etnopoètiques en l'obra literària de Bernat Capó (pàg. 21), dins «L'Aiguadolç. Revista de literatura», núm. 33-34 (Any 2007): Dossier: Bernat Capó: Espigolant pel rostoll de les paraules.

Si fem cas del que ens conten, sant Martí va córrer més terres que el nostre sant Vicent, que ja és dir. La seua història sí que explica que fou un gran viatger i que fundà monestirs en diversos llocs de la geografia francesa i de la catalana.
I tornem a la llegenda. Com que sempre viatjava a cavall, la gent creia que tots aquests senyals que es podien veure sobre les roques, i que semblaven de ferradures, eren les petjades de la seua cavalcadura. D’això, tal vegada —ho supose, perquè no ho sé—, ve allò de posar una ferradura darrere la porta de casa per evitar que entre el dimoni. Tot pot ser.
Com lliguem sant Martí amb el fred i la bonança? Sense problemes. Conten també que el sant un dia va veure un pobre que patia fred i sense pensar-s’ho dues vegades va partir la seua capa i li’n va donar la meitat [...]. A més, en el curs d’un dels seus nombrosos viatges per les nostres terres va ser acollit per un llaurador que el tractà tan bé que el sant li va dir que podia demanar-li qualsevol favor. El camperol, que acabava de sembrar —novembre és el mes de la sembra—, demanà una mica de bon temps per salvar les llavors, que solien morir amb les primeres gelades. El sant, agraït i generós, va fer que el fred aturara la seua marxa uns dies, cosa que permeté que la llavor germinara o poguera resistir els atacs hivernals i que la collita se salvara. Havia nascut l’estiuet de sant Martí.

(Tret per l'autor de Bernat Capó (1994): Costumari valencià /2. Coses de poble, Edicions del Bullent, Picanya. Pàg. 97-98)

Font:

• Bernat Capó (1994): Costumari valencià /2. Coses de poble, Edicions del Bullent, Picanya.
• Joan Borja i Sanz (2007): Les fonts etnopoètiques en l'obra literària de Bernat Capó, dins «L'Aiguadolç. Revista de literatura», núm. 33-34: Dossier: Bernat Capó: Espigolant pel rostoll de les paraules (Any 2007). Pàg. 112.
• A l'article Sant Martí, Tossa de Mar i les esquellotades, del Blog de l'Emili Casademont i Comas, del diumenge, 11 de novembre de 2007.