Sense la creu ningú no hi veu

Parèmia: Sense la creu ningú no hi veu.

Origen: La vella moneda catalana, com la de tots els països cristians, portava en el seu revers una creu; d’ací ve que en parlar dels costats de la moneda hom els anomeni cara perquè hi havia la del rei, i creu perquè hi havia efectivament una creu i que hom anomeni els diners per creus.

Diu el refrany en referir-se al diner que «sense la creu ningú no hi veu». Com anàvem dient, doncs, en una cara de la vella moneda hi havia una creu. i en cada un dels braços de la creu un acabament gros que semblava igual a la cabota d’una clau; des d’aquesta cabota cap al centre, o vèrtex de la creu la punta s’afuava fins acabar en punta, de manera que cada braç dibuixava talment un clau. I com a tal el veia la gent, fins al punt de crear teòricament un tipus de moneda, el clau que era la quarta part d’un diner, equivalent al grau mínim de moneda imaginable; com que un diner tenia quatre claus un clau era gairebé no res. D’ací que la frase ponderativa del grau màxim de pobresa sigui el de no tenir ni un clau. Els trenta claus, doncs, pagats per cada soldat, segons la tradició equivalen a set diners i mig. El fet de la compra dels soldats transcendí entre l’opinió barcelonina fins a donar nom al portal per on van entrar els pobres soldats a la ciutat.

El nom de Trentaclaus, per extensió, el prengué també el carrer immediat al vell Teatre Principal, anomenat avui oficialment Arc del Teatre però conegut encara pel poble fins no fa massa per carrer d’en Trentaclaus. El nom per la seva pronúncia sembla ésser personal, puix que es diu d’en Trentaclaus i no dels trenta claus i, segons la tradició, aquest personatge era un pagès, però el nom relacionat amb el portal s’explica d’altra manera.

Hom diu que el portal d’en Trentaclaus estava tancat per una porta on, com a motiu ornamental, hi havia trenta claus clavats que formaven un curiós dibuix; conten també que els claus que li donaren nom no eren pas claus de clavar sinó d’obrir, puix que aquest portal s’obria amb trenta claus diferents que posseïen en temps de guerra altres tants veïns i per això calia el concurs de trenta persones per obrir-lo.

Font: Joan Amades (1989): Històries i Llegendes de Barcelona. (Barcelona: Ed. 62). 2 vol.