Hi estaràs més que el cànem a l'aigua

Parèmia: Hi estaràs més que el cànem a l'aigua.

Explicació: Força temps.

Origen: Diu Griñó:

«La planta del cànem és dicoica, que vol dir que té dos peus, un de mascle i un de femella. És anual i si l'aigua i la terra li són propícies pot assolir els tres metres d'alçaria pel cap baix, és pilosa i aspra al tacte.

Un cop segat o arrencat, el cànem és estès a l'era per assolellar, seguidament se li treuen les fulles, i s'espolsa o espluga per fer saltar la grana. Un cop sec, després de quinze dies d'ésser estès, se'n fan fulcades, garbes o manats; així engarbat, se'n fan altes piles, on se'l deixa covar fins que es vol procedir a l'obtenció de la fibra. La gent del camp creu que la fortor del cànem perjudica la salut i diuen que si dormiu bella estona prop d'un camp sembrat de cànem o prop d'una garbera us desperteu com emborratxat o marejat. I potser no van gaire equivocats, perquè el nostre cànem també conté els principis tòxics del cànem indià, bé que en menys quantitat.

La fibra tèxtil del cànem es troba a la pela, completament agafada al tronc, que cal destruir perquè es pugui obtenir aquella. Quan després d'assecar el cànem s'ha obtingut un bon grau de duresa del tronc, es procedeix al destriament de les fibres. De primer, s'amara, feina que consisteix a posar submergides les garbes durant un cert temps amb aigua en un embassament o directament al riu, procurant que sigui en un lloc on els animals no puguin anar a abeurar, puix que els pot portar malalties, ja que segons la veu popular el cànem porta verí, i és veritat. El cànem ha d'estar força temps en remull, per això es diu:

Hi estaràs més | que el cànem a l'aigua.

Aquesta durada del remull depèn del temps i de la temperatura i no es pot donar regla fixa. S'ha de procurar que no quedi cru, que sol succeir si no s'hi ha estat prou i si hi està massa temps queda cremat, cal que solament sigui cuit. Tret de l'aigua cal eixugar-lo en un lloc ben assolellat. Ja sec de nou, s'estenen els manats damunt una soca o piló i se'ls bat fortament amb un bastó ben gruixut i de bon cop o bé amb una maça de fusta. Amb aquesta operació es trenca el tronc i es fa saltar la llenya més grossa, o sigui que se'n diu desfustar.»

Font: David Griñó i Garriga: Oficis que es perden. Barcelona: Ed. Millà. Col·lecció «Biblioteca Popular Catalana - Vell i nou», núm. 24.