Venir d'Arbeca

Parèmia: Venir d'Arbeca.

Variants i sinònims:

• Ésser d'Arbeca
• Baixar d'Arbeca

Origen: Diu Amades:

Arbeca ha tingut sempre fama per l'organització de grans cóssos; en totes les festes populars les curses ocupen un lloc molt principal. Això ha fet que a Arbeca sempre hi hagi hagut grans corredors, els quals es disputaven els premis de les curses més importants de les festes tradicionals. Quan Barcelona celebrà el quart centenari del descobriment d'Amèrica, l'any 1892, entre els festeigs d'aire popular figurà una cursa amb valuosos premis. Hi prengueren part gran nombre de corredors professionals vinguts de molts indrets, i entre ells els d'Arbeca. Tothom vestia més o menys la indumentària pròpia dels esportius d'aquellas temps, excepte els d'Arbeca, que corrien amb calçotets llargs de temarell. La presència d'aquells rústecs corredors entremig d'aquell bé de Déu excità la curiositat i la gent preguntava humorísticament qui eren aquells pagesos i es feu la contesta general: --Han vingut d'Arbeca.

Explicació: Usat per a tractar algú de rústec i de poc coneixedor dels usos i costums de ciutat.

Nota: A l'Enciclopèdia Catalana (s. v. 'Arbeca') s'apunta una altra possible explicació de la dita proverbial:

El 1552 Arbeca continuava essent la població més gran de les Garrigues. A aquest fet contribuí sens dubte que el lloc fos elegit pels poderosos Cardona com a residència predilecta. Ja hi féu obres (1475), acabada la guerra contra Joan II, Joan Ramon Folc (III) de Cardona (que morí el 1486), però l'impuls definitiu el donà el primer duc de Cardona, Joan Ramon Folc (IV), casat amb Aldonça Enríquez (tia de Ferran II), que continuà tenint dins la cort el poder i la influència de què havia gaudit el seu pare (morí el 1513), i al qual hom atribueix la construcció del castell palau d'Arbeca, celebrat a l'època com un dels més bells de Catalunya.
El 1585 passà pel castell Felip II de Castella en el seu viatge per terres lleidatanes. En recull l'estada el seu cronista Enrique Cock, que formava part del seguici, el qual afirma que el duc era l'únic gran d'Espanya autoritzat a encunyar moneda (efectivament es feren diverses encunyacions, com l'autoritzada el 1595).
En aquesta època (segle i mig) que els poderosos ducs de Cardona habitaren al luxós castell podria tenir origen la coneguda frase "Jo vinc d'Arbeca", que en ser requerits a intervenir en la complexa i conflictiva política del moment (lluites per al domini de la paeria de Lleida, Germanies, etc.) haurien adduït els ducs com a excusa o distanciament.

Font: Joan Amades i Gelat (1951a): Refranyer català comentat. Barcelona: Ed. Selecta. || Ed. Selecta - Catalònia, 1990: segona edició dins la col·lecció «Club de Butxaca», núm. 20.